La fal·làcia del “1 persona, 1 vot”: Com t’estan enganyant.


miss-fame

 

Si vols que cada persona representi un vot també has de voler que l’estat deixi a l’estacada a aquelles persones que tenen una malaltia rara.

 

 

I si, és una mesura de dretes. (no implica que sigui dolenta o no, però si cataloguem-la en l’àmbit que pertoca)

Després d’aquesta comparativa tant sensacionalista (com el propi argument del 1-1) passo a intentar explicar-ho.

Segur que uns quants hauran defensat ambdues postures algun cop, signant un change.org pel vot únic, però també per “que las autoridades no abandonen a mi hija Elena de 5 años”. I aquí està la incongruència.

De tant en tant surten algunes frases en política que reconeixem-ho tenen molta forçaSemblen molt vàlides i de sortida les compraríem. Hem de dedicar un temps a cercar informació o pensar les contrapartides per veure que no són tan ideals com semblen, i això, fa mandra.
Son grans slogans; aquells que afecten a les nostres decisions (de compra) però que mai reconeixerem que ho fan.

Un dels mantres que més es repeteixen en les darreres eleccions és aquest (1 persona, 1 vot) i si ens fixem, sempre veurem que es dóna en partits petits (o d’origen petit): Podemos, Ciudadanos, o Ciutadans a Catalunya.

 

  • Per què ho demanen?

Perquè és molt més fàcil concentrar recursos en grans ciutats, des d’econòmics (muntar esdeveniments, publicitat, actes) que repartir-los pel territori (independentment quin sigui l’estat), fins a ideològics: ja que tenen més punts en comú, i els afecta problemes més similars als habitants de dos grans ciutats que als de 3.700 pobles diferents.
De igual manera que és més rendible tenir una gran superfície amb 50 caixes, que 50 botigues amb una caixa, és més fàcil per un partit petit o que comença centrar-se en Madrid i València (que representen més del 15% de la població de l’estat espanyol) que a tot el territori.

 

  • Per què no és just?

Perquè tots votem/volem en clau egoista en major o menor mesura. I els habitants de les grans ciutats els importarà els problemes d’aquestes ciutats. Aquests partits podran posicionar-se en temes que s’acostumen a donar en aquests àmbits/ciutats.
Que són importants? Molt. Cabdals. Però també ho són altres si volem mantenir una societat plural, rica i amb diversitat de models de vida, i no un símil de qualsevulla pel·lícula futurista on tothom viu a grans urbs amb unes condicions més o menys qüestionables.

 

walle-hoverchair

Ningú pensarà en quines condicions han de tenir els pagesos perquè puguin seguir portant el menjar que consumim a les ciutats, o quina xarxa de transport o serveis s’han de donar en hàbitats més dispersos, si concentrem centres escolars, hospitals, quina cobertura ha de tenir correus o quins recursos destinem per mantenir els boscos, etc.

Són aquells temes que tothom vol que es donin/solucionin per infusió divina, i que quan hi ha un error sobre ells posem el crit al cel, però que mai movem un dit o votem en coherència perquè es donin.

Un cabdal d’aigua per regadiu adequat, o una assistència a majors de 65 garantida en nuclis inferiors a 5000 habitants, com a símil de la pau al món, o l’eradicació del treball infantil.

Si seguim amb una comparativa extremista, quina representació tindria un partit que es presentés a nivell estatal dient que els habitants de les dues principals ciutats de l’estat han de percebre una paga mensual de 1.000€?

perquè es tingui en compte el que necessita “la comarca de camp”, necessita més pes. Si fos paritari, amb bona part de les capitals sense vetllar pel que necessiten aquests pobles, quedarien més desatesos del que ja ho estan.

Si votéssim quines malalties ha de cobrir la seguretat social, on tots valguessin igual, i regint-nos per majories:  (On òbviament, els recursos són finits).
Acabaríem cobrint aquelles més comuns, però i aquelles que és donen en el 10% de la població? i el 1%? i el 0’01%?
Però, i si la visquessis tu?
Llavors si volem una solució més justa i que pugui cobrir tothom (*) veiem que les minories han d’estar sobre-representades?

(Com en qualsevol tema de minoria o minorització -cultural, lingüística, racial, de gènere- que han d’estar protegides, si no l’opció dominant acaba desplaçant-les)

Amb l’exemple de recursos finits, si cobrim casos menys comuns, als més comuns se’ls hauria de destinar més recursos, i per tant més cua d’espera per exemple.

 

Així, si vols que el teu vot (habitant de ciutat) valgui el mateix que la resta, i de facto com acabem d’explicar, que les necessitats no urbanes no són tant importants; vens a dir, com diu el títol que aquelles malalties rares (i que no t’afecten) han de tenir menys recursos.

No hi ha mida més liberal i de dretes que aquesta. (Un estat que no vetlla per la justícia social, sinó que és la pròpia llei d’oferta i demanda qui ho anivella, quedant desatesos els extrems o casos no rendibles).

I es que sota el vot unitari s’amaga un “m’importa el meu i la resta… doncs no gaire.”

Nota: No afavoreix als nacionalistes (mite).

Si el vot a Espanya fos proporcional, els partits nacionalistes, en total, obtindrien dos diputats més a les darreres eleccions; mentre PSOE i PP perdrien entre 8 i 9 escons cadascun.

Un simple exercici matemàtic: dividir el nombre de vots de les últimes generals pel nombre d’escons obtinguts permet descobrir, amb una calculadora i gran estupor que a ERC li costa 100mil vots cada escó, 78mil a CDC però PSOE i PP 67.000. (Només els nacionalistes bascos es veuen lleugerament “beneficiats”)

 

Al racó de pensar.

 

Minorització Mediàtica. La nova estratègia contra Catalunya.


De totes les estratègies comunicatives que ha utilitzat l’estat espanyol versus “el problema catalán” l’actual és (de llarg) la millor i més efectiva.

rajoy-sanchez-640x360

 

  • Fase 1. Atac. (de les signatures contra l’estatut fins al Constitucional)
  • Fase 2. Apocalipsis. (De fora del sistema solar a sense pensions)
  • Fase 3. Soys unos cabroncetes pero en el fondo os queremos. Venga unas cañas que ser català (si tienes seni) mola.
  • Fase 4. Acusaciones falsas. (De registres falsos a informes policials)
  • Fase 5. Minorització Mediàtica.

L’actual.

On Catalunya ha desaparegut dels debats, de les portades. Del 27S on apareixia a totes les portades i platós estatals intentant convèncer dels inconvenients de la aventura independentista, al buit.

Programa Podemos Catalunya

Programa de Podemos a les Generals. Tampoc apareix cap menció -com a punt destacable- vers Catalunya.

 

Darrera tàctica, sinó és parla no existeix. I és més fàcil fer cansar a la gent que fer-los pensar que estan equivocats.

Saez de Santamaría evita parlar del procés de Catalunya en la seva visita a Barcelona.
Carme Chacón va reconèixer que li hauria “agradat més” que es parlés “més de Catalunya” (al debat a dos), encara que, va dir, “no va ser culpa de Sánchez”, sinó de Rajoy, que “no té cap interès” a abordar aquesta qüestió.

 

“Mantenir l’atenció del públic distreta, lluny dels veritables problemes socials, captivada per temes sense importància real. Mantenir al públic ocupat, ocupat, ocupat, sense cap temps per pensar; tornant a la granja com els altres animals”.

– Cita del text Armes silencioses per a guerres tranquil·les

Un d’aquells texts que tothom comparteix, reflexions que en converses sempre hi estem d’acord però quan ens toca en primera persona, sovint caiem i neguem que estem equivocats perquè no som conscients del fet.

Crear conformisme social, cansant a la gent amb diferents estratègies, i presentant altres opcions com si realment fossin les claus (nou marc laboral, modificació de constitució, promeses futurs de referèndums i canvis en els marcs legislatius que no tenen fonament en actes passats etc).

Quan el veritable canvi és canviar els sistema que ha permès tot això.
Crear un país nou.

Perquè t’estan enganyant amb la fal·làcia dels diners destinats a les TV públiques (en 3′)


Que cierren las TV públicas! Con ese dinero…

Sempre que sento aquesta frase, primer penso en parafrasejar a Patrick Jane:

“Aquesta postura ètica és insostenible fins i tot per per a un lladregot com tu. Totes les societats modernes tenen mitjans de informació públics, és com dir a la merda el transport públic

I segon em pregunto per què no pensem el mateix amb els diners que destinem a Educació Pública? O sanitat Pública?

No podem qüestionar una TV pública per se.
Sí podem fer-ho si la qualitat que dóna és baixa o no es correspon amb els diners que s’hi estan destinant.

 

cagades TV publiques Paris

 

Els trists  fets ocorreguts a Paris han demostrat les ignominioses vergonyes de la majoria de mitjans privats. Així com també d’algun de públic que sembla no tenir un bon model de gestió.

selfie-de-carlos-herrera-en-paris

 

A més del irrespectuós “selfie” de Carlos Herrera davant el lloc dels atemptats o l’inexistent minut de silenci d’Ana rosa Quintana.
Per definició una TV privada busca audiència perquè busca diners, això, resumint molt implica productes de consum fàcil, escàs rigor periodístic o de correcció (que alenteix processos), sous baixos i baixa qualificació en treballadors no visibles (però bàsics), sous molt alts en els mediàtics front-man, i per suposat zero programes instructius.

Perquè per definició l’ensenyament avorreix a la majoria, i fer-lo atraient i divertit costa una gran quantitat d’enginy i temps (per desenvolupar) que és podrien destinar a fer programa de consum ràpid.

Si no defenses la radiodifusió pública, llavors no vinguis plorant després quan la millor cobertura informativa que puguis aconseguir és la de Tele 5.

TCMS atentados paris

Show must go on?

 

Aquest problema i paradoxa no és únic del nostre país, sinó que es dóna en molts altres països. Encapçalats ara mateix per Anglaterra, amb una campanya en defensa de la BBC i EUA per les contínues controvèrsies de la ultradretana FOX.

Our BBC isn’t perfect. But with other parts of the media controlled by the Murdochs and corporate interests, an independent BBC is vital.

 

 

 

És la querella del President Mas un encert del Govern espanyol?


Imatge ficció de ARV

  • Premissa:

Hi ha una bossa important de votants a Catalunya que no llegeixen els diaris ni s’informen per mitjans més enllà que les (podríem anomenar) “TV estatals privades d’oci“: Cuatro, T5, 6a i A3 .

No entrarem en els motius ni en valoracions del fet.
A aquesta gent s’ha dirigit (i és dirigeix amb aquesta nova querella) el govern espanyol, sabedor que no hi ha cap argument que defensi la seva postura de pertinença objectivament, més enllà de sentiments (legítims i que mai és perdran visquis on visquis).

  • Com ho han fet fet en la Campanya del 27S?

En base a pors, i sense cap fonament ni projecte. Cert. Només en un dia van mentir sobre tot això:

Recordem la premissa. Ho han fet prou be.

Han sigut capaços de girar la campanya de Junts pel Si, que havia d’estar basada en optimisme i on s’havia d’explicar tot el que és pot crear de zero, en una campanya només on rebatre mentides i atacs.
Un “NO” apel·lant al sentiment històric o afinitat per triar una o altra opció.

No critico la postura de Junts Pel Si. És difícil vendre el teu producte quan la competència en el seu total és dedica a criticar-te.
Si algú ha vist un debat o algunes intervencions, era difícil trobar una frase sense la paraula “Mas” (ja que el reduccionisme és més fàcil d’argumentar).

Fins i tot la nit electoral, un PP amb una davallada espectacular és mostrava content en base a seguir atacant Junts pel Si.

Algunes escletxes han vingut pel propi govern, al tractar alguns temes de manera tant barroera i infantil que fins i tot el President del govern no podia ni defensar, creant un dels vídeos més mítics de la història recent.

  • Com continua la campanya post 27S i pensant en Generals?

Seguim la campanya i veiem que dos dies després, el Tribunal Constitucionals cita a Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau per “posar les urnes” el 9N en aquell referèndum/consulta plebiscitària que ja el TC va declarar il·legal.

portada razon 26-09-2015
Un cop coneixem la querella del TC, podem fer una història dels fets, i veurem que no ho han fet tant malament (pensant al públic al que van). De fet, opino que ho estan fent prou be.

Aquest grup no coneix la portada de la Razón del dia 26, que avança un cop més filtracions entre el govern i el diari ultra-dretà (que ja ha utilitzat en diverses ocasions segons la seva conveniència).

Tampoc coneix les declaracions de la vice-presidenta del Govern, Sáez de Santamaría, on deia que “la justícia no entén de dates electorals“, i que si és va tornar a inspeccionar la seu de CDC després de 10 anys de investigacions (sense cap resultat provat) a menys d’un mes de les eleccions era per casualitat.

El que ja és més difícil d’explicar és que hi haguessin mitjans presents abans que la mateixa policia, com denunciaven diversos periodistes a Jordi Évole de la Sexta. Aquest fet però, segurament tampoc el coneix aquest grup de votants.

Aquesta justificació de Sáez de Santamaría, malgrat ser complicada de creure, podria ser certa, no perquè en les tres darreres eleccions hi hagut filtracions o escenes policials amb les càmeres presents, sinó perquè dos setmanes després el ministre de Justícia en persona reconeix (sense adonar-se’n) que hi ha vinculació directa entre el poder legislatiu i el judicial, quan argumenta que no el van incausar abans de les eleccions abans del 27S per no afectar les eleccions:

ya que eso tal vez hubiese alentado más a los catalanes que tanto queremos.

Però això tampoc ho sabrà aquest grup de votants.

L’únic que sabrà aquest grup de votants, és que el 15 d’Octubre (que per casualitat coincideix amb el 75é aniversari del afusellament de LLuis Companys), quan vegin les notícies de la Sexta, Antena 3, de Cuatro, Al Rojo Vivo, Espejo Público, La6noche, (i demés programes i canals que a Catalunya no arriben perquè estem adoctrinats –sic-) veuran un titular que acompanyarà a les imatges:

Artur Mas comparece para declarar sobre el presunto delito de malversación de fondos.

Òbviament, no indicaran que la malversació de fons és destinar un ínfim pressupost de la Generalitat a crear aquelles urnes de cartró -de les que tant és reien des de la capital-. Una demanda que d’acord o no, ha demanat molt bona part del poble, amb la única finalitat de saber per fi, que podíem aclarir sobre el tema cabdal dels darrers anys. Per votar al fi i al cap. Una imputació per votar.corrupció a catalunya

I així, és seguirà engrossint la imatge d’una Catalunya corrupta –malgrat tenir només el 2% dels casos de corrupció de l’estat Espanyol– i un govern que on malgrat totes les sentències sobre el famós 3% no han arribat a cap resultat, ja s’atribueix com a veritat de facto.

No sortirà però que la casa del ambaixador de Rabat va costar 6 milions d’euros, que l’exèrcit espanyol és va gastar 5M en gavardines.

Això és troba al BOE. Publicació de màxima audiència.

Que buen estoque maestro.

Que puc fer fins al 27S?


Fernandez Diaz

  • Si penses que estem davant d’un moment històric i únic, on tenim la possibilitat de crear un país de nou, entre tots. També amb errors, però millorant el que coneixem, i podent decidir-lo juntament.
  • Si penses que és un procés transversal, on tots entrem, i decidim juntament. Esquerres i dretes, més liberals i més conservadors.
    I no podem fer un canvi global excloent els rossos, o els funcionaris.
  • Si penses que mai ens hem enfrontat a les lleis espanyoles com fins ara, sent l’únic cas amb un president amb una querella per posar les urnes sobre una qüestió cabdal.
  • Si creus que és un referèndum on només és contarà si i no. Les eleccions perquè siguin les darreres eleccions autonòmiques. I que cap alternativa unionista es presenta amb un mandat limitat de 18 mesos només per gestionar el canvi, com fa el “si”, sinó amb un programa de quatre anys de govern autonòmic.
  • Si no t’imagines que algú digués que volia la independència de Escòcia però no la votava perquè no confiava en l’Alex Salmond.
  • Si no imagines que algú que recolzés el vot a la dona, el matrimoni homosexual, la llei d’avortament (qualsevol causa que signifiqui un canvi de status quo -sense comparar fets-) però que decideix no votar-la perquè tal figura del procés no li acaba de fer el pes.
  • Si t’és igual qui estigui al davant, encara que fos Sánchez Camacho, perquè veus la independència del país com una oportunitat per construir alguna cosa nova, per decidir-ho tot, i on després escollirem (entre moltes coses i entre tots) qui ens governa i com.

Si ets d’aquests potser et preguntes què podem fer per ajudar en aquestes poques setmanes històriques que ens queden per davant. Algunes propostes:

1. Deixa el mòbil i el PC.

Ja portem un temps prudencial de xarxes socials per poder dir que, després del fulgor inicial, sabem que cap Trending Topic ha aconseguit cap canvi substancial de governació.
La majoria tenim un espectre de seguidors/amics afins a les nostres idees, així, ells no son on hem de cercar dubtes per ajudar a resoldre.
Els debats de hashtags son estèrils. Tant difícil com que un tertulià canviï d’opinió és que ho fem qualsevol de nosaltres en un d’aquests debats, on habitualment només participen posicions molt polaritzades.
La virtualitat i sensació de impunitat fan que s’acostumi a mostrar poc respecte.

Tenim els arguments. TOTS:
Econòmics, socials, democràtics. etc

Qui te dubtes és majoritàriament per desconeixement. Reconeguem que des de fora, han fet aquest procés massa llarg i cansat, i de vegades si: fa mandra.

També per por o per sentiment de pertinença.

En dos minuts un curiós resum dels arguments dels unionistes.

2. Apunta’t a omplir la Meridiana.

La millor resposta a Felipe González per dir-nos nazis (quants cops van ja?)
Apunta’t AQUI.

3. Deixeu la vostra zona de confort i aneu a cercar indecisos. Parleu-hi.

Catalanets” de bona mena, plens de por seny  i poca rauxa: El fàcil és parlar amb gent que pensa com tu i donar-se la raó mútuament. Això no porta enlloc. Sigui el tema que sigui.

Els amics, els coneguts, aquell noi de la feina, la iaia, o el sogre.

No és convèncer. Cadascú és lliure de pensar/votar el que desitgi. I tant!
És aclarir dubtes. I segur que n’hi han.
I sobretot: res de català emprenyat. Transmetem il·lusió

Que un partit (CSQEP) proposi que pactarà amb l’estat per tenir un referèndum legal on decidir-ho tot, és enganyar directament a la població.
Perquè no depèn d’ells, i perquè ja portem 30 anys provant-ho amb govern de tots els colors.
O ja ens hem oblidat dels socialistes dient “nos hemos cepillao el estatut“?

Votar el que un vulgui és lícit; el que no se fins a quin punt ho és que sigui enganyat i pensant de bona fe que vol altra cosa.

4. Col·labora amb Òmnium, Súmate, Junts pel si etc

Mai tindrem suficients mans o cervells. Davant tenim un estat de ple dret amb totes les seves mediàtiques i de creació de por.

Òmnium Cultural
Súmate
Junts pel Si
ANC
Ara és l’hora

Informa’t dels seus actes i convida a assistir a algun amic. No creus que davant un acte tant cabdal potser hauries d’escoltar de viva veu el que han de dir?
Has anat mai a un acte polític? Potser és un bon moment per tatxar de les coses a fer en la vida!

5. Fes-te candidat per arribar a l’objectiu de 100.000.

Perquè aquí som tots. No va de ningú ni de cap partit.

Fes-te candidat AQUÍ.

6. Busqueu notícies del estat desastre del que volem sortir, i deixeu-les a les bústies de veïns.

O pengeu-les, doneu-les pel carrer. Que la informació arribi a la gent.
Planifiqueu-vos i cada setmana deixeu una o dues.

Aquest perfils en van plens.

Twitter de Sumate
Twitter de Colonos 
Cercle Català de negocis
El clauer (Claus i dubtes sobre la independència de Catalunya)
Col·lectiu Wilson (Economistes i Catedràtics)
Arguments de Isona Passola (Youtube)

Però aquí us deixo també d’altres:

The Economist recomana al govern español que deixi votar a Catalunya.

España denega l’entrega a Argentina dels ex-ministres acusats de crims franquistes

Una Catalunya independent tindria uns guanys nets de 13.600 milions.

Suso del Toro: “Premio nacional de Narrativa” o una opinió diferent en España.

La Constitució portuguesa i la del Brasil inclouen el dret d’autodeterminació. 

Renfe utilitza models d’AVE del 1992 remodelats per als trajectes al sud de França

Trujillo. “¿Para que sirve saber catalán? “

“Perles” de Rajoy


El PP destruye el registro de entradas a Génova 13 que le pidió el juez Ruz

El Parlament Europeu reconeix el català com a llengua en perill de desaparició

La Fiscalía (actuando como defensa) pide al juez la “inmediata” excarcelación de Miguel Blesa (separación de poderes inexistente)

El PP demana a la Real Academia Española que deixi de considerar el valencià una varietat del català

Camacho pacta con Método 3 y renuncia a que se investigue quién la espió a cambio de 80.000€

Margallo diu que les paraules de Cameron sobre el dret a decidir no són vàlides per a Espanya

Estrafolaris despeses del govern Espanyol. Coses del BOE

La Falacia de la Deuda Heredada

Mentides contra Catalunya

“Dios está en el Congreso”

Interior envía al hijo de Tejero (destituido por celebrar el golpe del 23F) al Consejo de la Guardia Civil

Breu resum: Per què ha perdut Trias?


trias-mas-24-m Fem una ràpida lectura sobre els motius que han portat a plegar al fins ara batlle Trias, a canvi de la primera alcaldessa a la ciutat comtal, ja que de vegades els primers inputs són els més reals, malgrat siguin sensacions no basades en cap dada. Diferenciem entre els factors en els que el govern no podia incidir, i els que sí.

  • Factors externs.

1- Olor “a nou”. Certament hi ha una desafecció per part de la població, degut a la crisis econòmica i casos de corrupció, que ha esquitxat a tots el partits i institucions antigues. Independentment de si han fet o no una bona gestió, fins i tot independentment si han tingut casos de corrupció o no. S’han ficat tots dins del mateix sac.
Formar part d’aquestes marques actualment és un llast; sent molt més il·lusionant una aposta nova lliure d’errors passats, o pactes de real-politik com alguns sectors anomenen.

2- Crisi: Governar en períodes de crisi és certament complex, com mostra que en els darrers anys son pocs els governs que han repetit mandat. Ja no entrem en judicis de valor sobre la gestió.
Els efectes negatius socials i econòmics d’una crisi afecten a qualsevol persona o institució que tingui capacitat de gestió.

3- Figura d’Ada Colau. Inapel·lable. Va fer una gran tasca a la PAH que li ha concedit una imatge difícilment superable. Han tingut algunes contradiccions en campanya però res que pogués contrarestar la gran imatge “d’heroïna” que s’ha configurat. Que era un dels grans actius de Barcelona en comú, per no dir el més gran, és tant obvi que el partit amb bona intuició ha centrat la campanya i accions en la seva imatge i persona. Crec que sense ella al capdavant aquest resultat no s’hagués produït.

  • Factors interns.

Al 2011 ja vaig comentar que CiU te un greu problema de comunicació. No sap explicar els seus actius i fets, i es deixa menjar el terreny per tercers. Avui ho penso més que mai.

A- Discurs de la por / mafia. Malgrat s’atribueixi més a la dreta no es estrany que l’esquerra jugui el discurs de la por. si tu no hi vas ells tornen La campanya de Guanyem ha girat en vincular a CiU amb mafia i corrupció. Fins i tot Colau va arribar a afirmar que el 24 escollíem “entre mafia i gent”. Quan parlem de retallades es pensa en CiU immediatament. Un discurs que s’ha instal·lat en la ment col·lectiva Retalladainapel·lablement. A porta a B, i B porta a A, sense que pensem en quants casos ens hem trobat nosaltres realment, o quants son d’oïdes.

Si tenim 5 centres al 40% i deixem 3 al 80% son retallades o eficiència en la gestió? Quants casos s’ha deixat “menjar” el govern per l’oposició i no ha estat capaç d’explicar correctament?

A.1- Vincular Barcelona y Madrid.
“Ada y Manuela, Manuela y Ada. Els canvis comencen a les ciutats” Frases molt repetides com exemples del punt anterior.

  • El PP porta des de 1991 en l’alcaldia de Madrid. CiU porta només 4 anys a l’alcaldia de Barcelona després de 32 anys de govern socialista (1979-2011).

Comparar les dues ciutats més enllà d’un fet objectiu, sembla una acció partidista (i que CiU no ha sabut contrarestar)

A.2 – Fer fora / l’objectiu és acabar amb Trias.
Han estat més temps en gestió municipal el número 3, 5 , 8 i 10 de la llista de guanyem Barcelona que bona part del equip de Trias. (1)

B- Avantatges socials de la independència.

Sent els vots “sobiranistes” superiors a les anteriors eleccions, podríem dir que la manca de fermesa de Trias en aquesta aspecte (per altra banda la mateixa indefinició que s’ha fet a Colau) podria haver capitulat més vots.

Sembla greu no haver mostrat a la societat clarament las avantatges que pot suposar un govern propi, i com Barcelona és la principal beneficiada de tenir un govern més proper que miri pels propis interessos. Ja no contem l’espoli fiscal que gairebé no ha sortit en aquest debat, i que podríem traduir en serveis socials, infrastructures, subsidis etc.

C- Unió Democràtica de Catalunya.

És aquí on CDC ha de fer números amb el seu soci de govern. És indubtable que molts vots s’han perdut per tenir de soci a un partit que juntament amb el PP és l’únic amb un finançament il·legal de partit, (Cas Pallerols), oposat sistemàticament al procés de independència, i que també juntament amb el PP són els dos únics partits que no només varen votar en contra de la llei contra la homofòbia (aprovada a finals de 2014) sinó que varen portar la resolució al consell de garanties estatutàries.

També és indubtable que els aporta vots. El recompte de la cistella i on es volen posicionar correspon a CDC ja que sembla que la societat cada cop sosté menys els discursos ambigus.

Tindrà temps suficient CDC per contrarestar aquests atributs negatius? 

A priori sembla que necessitarà un cop d’efecte, ja que l’experiència ens diu, que el posicionament de les marques (sigui cert o no) és lent d’aconseguir i més encara de canviar.


(1) Laia Ortiz: Número 3 de la llista de Guanyem Barcelona. Diputada al Parlament de Catalunya amb 26 anys, del 2006 al 2012 (6 anys), actualment diputada al Congrés dels Diputats des de el 2011 (quasi 4 anys). Ara amb 35 anys i amb 10 anys a l’esquena ocupant un escó. Mai ha treballat a l’àmbit privat. Janet Sanz. Número 5 de la llista de Guanyem Barcelona.. Regidora a l’Ajuntament de Barcelona des de els 26 anys. Mai ha treballat a l’àmbit privat. Agustí Colom. Número 8 de la llista de Guanyem Barcelona. Membre de la Sindicatura de Comptes del 2004 al 2011 (a proposta ICV), al 2012 ICV el va tornar a proposar per un nou mandat de 7 anys però el Parlament de Catalunya ho va rebutjar. El salari anual dels síndics és de 100.821,11 €. Mercedes Vidal. Número 10 de la llista de Guanyem Barcelona. Membre EUiA. Llicenciada en ciències ambientals per la UAB. Treballa des de fa 10 anys, (tripartit a l’ajuntament) a un consorci públic de Barcelona (BCN Ecologia) dedicat a l’àmbit de l’urbanisme i l’ecologia. Gerardo Pisarello: Número 2 de la llista de Guanyem Barcelona. Membre de EUiA, pero va negar-se a ocupar un lloc secundari en les llistes d’Esquerra Unida el passat mes de maig i va acabar a Guanyem.

La maduresa política dels escocesos.


Resultat eleccions SNP

Inapel·lable.

Dues lectures ràpides de la imponent victòria del SNP:

1) No em cansaré de dir-ho. No importa què vols sinó quant ho vols. L’explicació aquí.
Sembla que els escocesos han enviat un senyal inequívoc de que volen.

2) Votar el mateix color durant llargs períodes de temps afavoreix un clientelisme polític i una xarxa opaca de favors per simple definició de sociologia humana.
Ser ferm votant uns principis obliga als partits a seguir i respectar aquests principis.

Gran mostra de maduresa política la d’aquella societat que canvia bruscament d’opció, ja que mostra que fa un seguiment del que vol i fiscalitza els partits que no ho compleixen.

En contraposició:

Evolució del vot PPSOE

Exemples de bones pràctiques 2.0 i altres de nefastes


Decidir apostar per les xarxes socials a nivell empresa o polític, és obrir les portes a la comunicació amb els clients/persones.
Una idea brillant sempre que la comunicació pugui ser fluïda i efectiva però terriblement frustrant sinó tenim resposta de l’altra part. Expectatives no complertes, és categòricament pitjor que no arribar a donar la possibilitat de realitzar l’acció.
Posem un símil més tradicional:
Què resulta més frustrant? No tenir un número on trucar per exposar una queixa, o tenir-lo i al realitzar-la no obtenir resposta després de trucades interminables amb sistemes de veu pregrabats i direccionats a múltiples departaments?

Aquesta aposta per la modernitat sense el fons, només com marca, és el que ha portat a moltes empreses a aquella frase que molts hem sentit en boca del CEO o del Director Financer perquè els hi ha dit la seva dona:

– Hem de tenir Facebook!
– Per què? Som una funerària. Ningú es farà “fan”.
– Perquè tothom en té ara. Hem de ser-hi.

Això va portar a tenir diversos canals desatesos, i a múltiples errors que tots coneixem fins i tot per part de grans empreses.

La vessant política no podia estar exempta i va donar múltiples casos de perfils de twitter creats a 1 mes d’unes eleccions (Rajoy i Chacón com més destacables), o partits que es van sumar a l’enganxina de la modernitat sense pensar-ho molt posant per exemple un codi QR al seu cartell electoral.

Intento exemplificar algun d’aquests exemples amb tres casos recents a Twitter.

1) Bona Pràctica: Agilitat

Si tenim un servei àgil i ràpid és per donar-li servei.

Si podem monitoritzar diferents temes, ja sigui amb hashtags o cercant certes paraules aprofitem aquestes eines. Si no tornem al punt anterior. Per publicar una noticia/piulada cada dia/cert temps sense buscar feedback ja existeixen altres vies.

Com exemple el Teatre Lliure. Teatre LLiure
L’èxit de la versió del Rei Lear amb Núria Espert i Lluís Pascual ha estat aclaparador, acabant totes les entrades en poc temps.

D’una acció gens complicada, com és estar atent a l’evolució del hashtag que tu mateix has creat, ha sortit la comunicació que segurament més emoció m’ha creat mai.
El Lliure hagués venut totes les entrades igualment, però amb aquesta acció va crear una afinitat amb un espectador habitual de teatre important.

Com a nota, dir que estan realitzant una gran acció comunicativa (Newsletter, Twitter, atenció molt propera) que sumat a la gran temporada que han planejat aquest any, personalment m’estan fent posicionar-los (quasi) com a teatre preferit, lluitant amb el meu #1 habitual, el TNC.

2) Bona Pràctica: Queixes

Aquest tema s’ha d’agafar amb pinces ja que, si bé moltes empreses no apliquen una política correcta, tampoc ho fem molts consumidors que utilitzem aquest mitjà àgil i ràpid per criticar per se i molts cops sense arguments de pes, temes inconnexos o fins i tot insults o atacs personals.

Com exemple, Cinemes Splau HD.
A la meva primera visita als cinemes de renom, em va sobtar que tenint tants avenços d’imatge i de so fallessin en la temperatura. Ho vaig comentar a la sortida i via Twitter.

Bones pràctiques comunicatives cinemes SplauBones pràctiques comunicatives cinemes Splau

Bones pràctiques comunicatives cinemes Splau
La resposta dels cinemes va ser extremadament positiva. Són uns habituals usuaris d’aquest canal pel que no només vaig tenir contesta ràpida des del perfil oficial, sinó que la Directora de l’agència que els porta la comunicació va buscar de manera proactiva el contacte amb mi a Twitter i LinkedIn per donar explicacions i agrair el suggeriment.

3) Mala pràctica: El Buit.

L’Ajuntament de Barcelona va engegar aquesta legislatura una ambiciosa campanya de comunicació amb el ciutadà, i on les persones són l’epicentre de la gestió del govern. Només cal recordar l’slogan de la campanya (L’alcalde de les persones: tu&Trias)
Aplaudeixo la mesura sobremanera, però sí sembla que manca gent per portar aquest pla. I potser no s’hauria d’intentar arribar a tants àmbits (veure inici de l’entrada).

Veient que la ciutat es bolca en la campanya de Smart City (enllaç)

BCN Smart City

Barcelona és i serà sempre una ciutat connectada al món. Com a smart city, vetlla per crear canals de comunicació sòlids i preparar la ciutat tecnològicament per tal d’afavorir la interacció entre els ciutadans, el Govern i la mateixa ciutat. Així, Barcelona es converteix en una ciutat més amable i on s’hi viu millor.

Hom pensa que s’estableixen ponts de diàleg entre ajuntament i ciutadà.
Quina millor manera de notificar a l’ajuntament una possible irregularitat al consistori via Twitter, que permet tant rapidesa, com constància del fet, prova gràfica i sobretot eliminar traves per l’usuari.

En aquest cas, es tracta d’una terrassa d’un local de restauració al bell mig del Born, que presumiblement ocupa massa Ajuntament BCN Twitterespai del regulat. Com a mínim és un tema a qüestionar.

  • Primer tema que sobta: Diferents associacions comenten el fet abans que l’Ajuntament, el qual triga 2 dies a fer-ho.
  • Segon: l’ajuntament no pot resoldre el fet amb aquest nou canal de comunicació (recordem el claim d’Smart City) sinó que et remet a un canal “antic” i ja existent, com és el web 1.0.
  • Tercer: el web esmentat on fer la queixa no funciona. (Després d’alguns intents sense èxit, el propi servei del 010 tramet l’observació al sistema que jo els facilito via email.)
  • Quart: la contesta es realitza 15 dies després adduint que aquesta instància no es pot gestionar via on-line i s’ha de presentar presencialment. I cito: “A l’oficina d’atenció al Ciutadà on exposeu amb la màxima claredat la vostra problemàtica, adjuntant-hi, si convé, documentació explicativa o imatges il·lustratives. És necessari fer una comunicació per escrit, i degudament signat, perquè la tramitació tingui totes les garanties.”
  • Cinquè: després de les queixes per posar traves a la interlocució ciutadà-govern no tinc resposta i és després de 20 dies més, quan un perfil de caire cínic amb una massa important de seguidors esmenta el cas, que l’ajuntament respon dient “ho revisarem“.

A data 15 d’abril (87 dies després) encara no hi ha resposta.


Especialment sagnant el vídeo de l’ajuntament que torna a parlar de la ciutat de les persones indicant que pots fer els tràmits sense moure’t.

Tots els fets es poden trobar en aquest enllaç:

Entenc que la comunicació amb els ciutadans és quelcom molt feixuc. Entenc que moltes vegades som nosaltres els que fem mals usos i després depurem responsabilitats. Però tornem al punt inicial: si no ho podem cobrir, no ho realitzem.

Nota d’aclariment: La crítica constructiva a l’actual equip de Govern (CiU) no té cap component partidista. La gestió en aquest cas del turisme ha estat una gestió que podríem qualificar com qüestionable; començant amb el boom turístic de la ciutat amb Portabella (ERC) de regidor de Turisme, i passant per quasi el total del ventall polític.

Actualització

A data 15 d’abril. L’ajuntament demana la meva opinió amb l’argument “La teva opinió ens importa”  (només serà 1 minut)
Més enllà del estil encertat (desenfadat e innocent) triat per l’agència, la lectura del post exemplificarà que està totalment mancat de sentit.

La teva opinió ens importa

El que encara ho enreda més és que un cop li donés a l’enllaç surt aquesta pantalla. 

La teva opinió ens importa2

Carta oberta a Orange


Avui em permeto una excepció al blog. Una carta oberta als amics de Orange.

 

Logo de OrangeEstimats amics de France Telecom, també coneguts com Orange.
Us donaré un consell si em permeteu, des de l’experiència portant clients.
Una de les claus de l’èxit d’una empresa (especialment a Marketing) és detectar les necessitats dels consumidors. Donar allò que volen (sempre que sigui econòmica i legalment viable). Tenir aquest feedback formalitzat per part d’un client és un tresor que no és pot obviar.

 

El meu (i pressuposo que els de molts més clients) l’heu obviat d’una manera tan exagerada que quasi és irrespectuosa.

Durant molts anys he estat client vostre i de Jazztel (ara també de France Telecom) amb l’ADSL.
Des d’avui ja no, ni en mòbil, ni amb ADSL.

Continuadament he demanat poder rebre les factures i tenir una atenció telefònica en català. I no; no ho heu fet mai.
Respecte les factures, heu argumentat diverses vegades que només cal demanar-ho a atenció telefònica, però cap de les vegades que ho he demanat ha tingut efecte algun.

Vull tenir un respecte lingüístic per part de l’empresa que contracto. I independentment que en parli d’altres, vull poder adreçar-me directament en la llegua originaria de la meva terra i en al que he estat criat, independentment de quina li sigui més favorable a l’empresa. Altra manera d’actuar és imposar.

Segurament no ho entendreu ni ho aprovareu, com demostra que no heu fet cas en tot aquest temps a les queixes/suggerències (repeteixo, un tresor poder saber que vol un client i perquè marxa) o el fet que avui m’hagin trucat tres persones del SAT d’Orange des de Salamanca, on després d’explicar la situació, és mostren sorpresos, i quasi contrariats i irrespectuosos amb arguments com:

– Així no te cap queixa?.
– […] Si, vull que m’atenguin en la meva llengua.
– Be, si. Però només això? no és preu, o servei?
– No entiendo la queja si entiende el castellano, pero respeto su opinión.
– Te agradezco tu condescendencia. (sic) Supongo que entiendes el inglés pero prefieres que te atiendan en el idioma con el que te criaste?
– Si. Pero…

Això demostra:
[1] Que cap de les queixes del client han sigut anotades. No pots seguir trucant amb informació zero, com si el client no hagués fet mai cap reclamació.
[2] Ni la companyia, ni el personal entén el respecte lingüístic, ni te cap voluntat de canviar-ho. (D’ahi que hagi decidit publicar-ho esperant que arribi a algú en un futur, que si ho faci).
Amics de France Telecom. Esteu ancorats al passat, a unes regles polítiques si voleu.
Tant se val quina llengua diguin les lleis que és la oficial. Si un 30% de la població parlés amb Klingon faríem be d’atendre’ls en la llengua del senyor Spock.
Les empreses no haurien de tenir banderes, ni lleis més enllà d’aquelles que fan que un consumidor estigui satisfet.

I ja han estat molt immobilistes i porugues les empreses en el tema lingüístic, obviant una de les màximes de la segmentació de mercats; els nínxols. On potser és més rendible obtenir el 80% de la quota d’un petit mercat, que el 5% d’un gran. No sempre hem d’anar a buscar el peix gran.
Com a gran exponent d’aquesta visió de negoci tenim a empreses com Moritz.

Oportunitat en cada dificultat

Orange: Pessimista segons Winston Churchill.

Ja es “trist” (empresarialment) com quasi totes les empreses han deixat passar aquesta oportunitat de negoci, i ara moltes a corre-cuita s’estan afanyant a mostrar els seus vincles amb Catalunya (no podem passar per alt el moment polític que viu el país).
Aquestes accions fa uns anys haguessin estat creïbles, ara semblen tan barroeres com El Corte Ingles anunciant-se en revistes per a públic homosexual.

Més trist és veure com algunes emparades a un pseudo-oligopoli (telecomunicacions com gran exemple) s’escuden per no canviar i aprofitar per captar clients més enllà de baixar preus.

Incentivarà aquest sector l’arribada de Parlem?

Logo de parlem

Guia (molt) ràpida per indecisos al 9N


Hi ha vegades que un excés de informació o soroll no ens deixen analitzar be una situació, aquella coneguda frase de no deixis que les branques no et deixin veure el bosc.

El referèndum sobre la independència de Catalunya ha estat i és, un procés amb molt i molt soroll per ambdues bandes.

 

Així pot ser interessant oblidar “zones prohibides“, tenir la ment receptiva i per un cop ser humils i estar disposats a escoltar aquells que saben més que nosaltres. Però de manera objectiva, no suposats experts esbiaixats pels resultat que és volen esperar.

Aquí podem trobar com diferents premis nobel d’economia no tan sols avalen la viabilitat econòmica d’una Catalunya independent sinó que la situen com el país més ric del sud d’Europa segons Financial Times.

 

O com algunes de les principals ments econòmico-polítiques s’han reunit per defensar les avantatges d’un nou estat i negar molts dels enganys que s’usen en temes com pensions, pertinença a la UE etc.

Algun d’aquests membres son el Catedràtic d’Economia a l’Universitat de Harvard, Catedràtic de Política i Afers Públics a Princeton University, Catedràtic d’Economia a la London School of Economics and Political Science o Catedràtic de Desen-volupament Econòmic de la Universitat de Columbia a Nova York entre altres.

 

Però sobretot, i per damunt de tot, és difícil oposar-se a 10 personalitats, encapçalades per dos premis nobel de la Pau, que reclamen el dret que tenim a expressar lliurement el nostre futur. Sent aquest dret superior a qualsevol norma o llei pactada o escrita.

La millor forma de resoldre les disputes internes legítimes és emprar les eines de la democràcia. Evitar que els catalans votin sembla contradir els principis que inspiren les societat democràtiques.

 

Súmate Rajoy

Segueix

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 815 other followers