Monthly Archives: Juny 2011

El que i el quant.


Comentant l’altre dia una noticia al blog d’un dels candidats a l’alcaldía de Barcelona vaig recordar aquesta teoria que fa molt de temps trobo a faltar en política.
Un altra més que tothom apliquem a empresa però encara ningú sembla pensar per regir la societat.

Sabem que quant li preguntem a un consumidor que és el que més valora en un “eventual” nou producte, et dirà: La qualitat, el preu, el disseny, que no em decebi… i també sabem que tot això te una elasticitat, és a dir, estàs disposat a sacrificar major preu, a canvi de millor qualitat, o millor disseny; o a l’inrevés un pitjor disseny a canvi d’una sensació d’exclusivitat?
Sinó com és que comprem cafès, fent cues i a preus múltiples del envasat??
capsules Nespresso
Així, que hi ha d’aquells valors que impertèrritament han copçat les preocupacions de la gent?
El terrorisme, la honestedat dels polítics, la corrupció…
Totes aquestes coses tant maques que és demanen com una carta als reis, sabent que ja qui son, i que potser no ho portaran mai.

Cal indicar en aquest punt, un aspecte important, com seria el coneixement “del mercat”, les seves marques i atributs. Així, a principis de 2009 és feia una enquesta a l’electorat sobre el segon tripartit, i la principal conclusió era que més de la meitat dels enquestats no sabia quin/s partits formaven el Govern en aquells moments.

Així, estàs disposat a que s’acabi el terrorisme si l’atur puja 5 punts? o que el teu batlle no sigui corrupte si tens una atenció sanitària qüestionable?
Els resultats electorals no semblen dir això.
Al país veí, sembla que la política anti-terrorista de l’actual PSOE és la que ha donat millor resultats xifres en mà, i ja sabem els resultats, daltabaix de proporcions considerables.
I també he conegut (pocs) polítics honestos, coherents amb la seva manera de pensar, amb càrrec importants i que inclús varen decidir plegar per aquests motius. Els resultats electorals tampoc semblen molt afalagadors.
I per últim, partits que no coneixen corrupció (al menys visible) i que també estan en hores baixes.
D’això a empreses en diem fer un Conjoint (analysis).
Un exemple son aquelles preguntes tipus test abans d’una entrevista de feina, i que tothom diu que “vaja bagenada” i que no serveix per res. Doncs companys, sento desil·lusionar-vos, però SI serveix.
En aquest exemple d’un producte farmacèutic, obtenim que el preu és una variable fonamental, però que la percepció és molt més important quan parlem de pastilles, que per xarop on no pren tanta rellevància.

Fa uns anys BMW va traslladar aquesta idea als seus anuncis. Recordeu el “t’agrada conduir?”

On el missatge al consumidor era: A tothom li agrada conduir, però si t’agrada molt, compraràs la nostra marca perquè som els que més fem gaudir de la experiència de la conducció.

Ja sabem que és el que fa votar realment un partit, a més del vot identitàri?

Anuncis

Per què te tanta por l’@acampadabcn a la defensa del poble català?


Aquest Diumenge passat l’acampadabcn va votar finalment i acceptar el dret d’autodeterminació dels pobles, incloent el català. Després de dos setmanes d’ignorar-lo, i després d’una última setmana de guió de David Lynch, on ningú sap ben be perquè s’anava posposant el tema: diumenge, dimarts, dijous, dissabte, diumenge… on va acabar a una votació amb els 90% dels presents d’acord, però on 40 persones van decidir que s’havia d’ajornar.

Qualsevol que hagi estat algun cop a una assemblea, podrà dir que rebutjar una votació per una minoria és qualsevol menys assemblaria.

No entraré a valorar virtuts o defectes d’aquest moviment que ja hi son en altres llocs, però si que m’agradaria que algú em digues perquè aquest moviment social, de democràcia real i referent del poble tant li ha costa tenir en compte la veu del poble català.

No acceptar com a punt mínim el dret d’autodeterminació dels pobles, significa no voler que un poble escolleixi lliurement el seu futur, significa no reconèixer l’article primer de la Carta de Nacions Unides de 1945 (article que va en primera posició no per decisions arbitràries). Significa que pobles com l’amazic, el palestí, el sàharaui, Basc, Català, Escocés etc segueixin sotmesos als designis d’un altre. En el cas del nostre país, significa a més, no escoltar les veus de la manifestació més gran organitzada mai en Barcelona, amb proclama principal de independència, i significa no escoltar les veus del prop de milió de persones que van votar a les consultes.

No és factible parlar de representació del poble quan un objectiu tant massiu no és reconegut
. Simplement.

Si algú s’ha atansat a Pça.Catalunya aquests dies, segurament haurà quedat sorprès de la poca representació del català tant en cartells, manifestos o lectures.
Catalunya terra històrica d’acollida, pel seu enclau i característiques; però en un país on conviuen més de 300 llengües, com pot ser que la única llengua pròpia del país tingui tant poca representació?

Els arguments son històrics, ja que és parla de “es perquè ens entenguem tots“, “parlem de reivindicacions mundials“, “això divideix” etc
I em segueix sobtant que després de tants anys, els “ciutadans del mon” encara “no sàpiguen” que és molt fàcil dedicar-te a altres temes, quan tens un estat propi que “et fa la feina“, que defensa la teva llengua, identitat i cultura. Que no cal que lluitis per la llengua, ja que l’estat espanyol per exemple te més de 500 lleis que obliguen a etiquetar en castellà, per només una del Català, referida als vins amb D.O, o que ja dedica 103milions d’euros a promocionar el castellà a l’estranger a través del Instituto Cervantes, i mentre els Catalano-parlants representem prop del 25% de la població de l’estat, els cursos de català organitzats pel Cervantes només arriven al 0.77% o un 0’3% pel basc.

Que Espanya canvia el seu discurs de “les llengües son per entendre’ns” quan va a Europa o a EUA, i llavors, malgrat tots entenem l’anglès, francès o alemany, també volen que és faci en castellà, imperant la defensa de la seva cultura.

Que si el castellà el parlen 400 milions de parlants, necessitaries 23.000 anys per parlar mitja hora en cadascú d’ells.

Que si és per entendre’ns, fem-ho amb anglès que arribaríem a més gent, més anant a una revolta global, que és la llengua vehicular per excel·lència.

Sota veus globals sempre és perden les de pobles que no poden alçar la seva veu davant altres immensos, i sempre, sempre, sempre, aquests pobles petits, tindran punts en comú però també necessitats diferents, i no podem obviàrse dins el maremàgnum global.

Com pot ser que el dret d’autodeterminació dels pobles, ho hagin recollit els mínims de l’acampada de Granada abans que els de Barcelona?
I perquè els ciutadans del mon sempre parlen en castellà? Perquè no hi ha res més espanyol que un ciutadà del mon.

El dia 22 de maig, a les 3:09, es va penjar al mur “oficial” del Facebook el següent missatge: “Recordamos a los ciudadanxs que el idioma no es el motivo de lucha de acampadabcn. Aquí se trata de difundir y llegar al máximo de personas posible, así que dejad los nacionalismos aparcados!”

Per què te tanta por a incloure els drets del país?
Per què si parlem de defensar els drets de Palestina ningú objecta? (hi ha una carpa “Palestina” a la plaça) i si ho fem de pobles espanyols si?

Pot tenir quelcom a veure coses com que el portaveu de comunicació de l’acampada és descobrís que és Francisco Garrobo, ex-militant de Ciutadans i a les anteriors llistes de UPyD?

recull de twitts de F.Garrobo 

Garrobo és el primer que parla

Twitt1
Twitt2

Twitt3
Twitt4