Davant temes tant seriosos, s’ha d’intentar ser curós en el que diem, i poder parlar amb propietat, independentment del que es pensa.
Ja no parlem dels arguments “que pone en tu DNI” o similars, sinó d’altres que la gent utilitza o creu com a reals i legals en base a la repetició sistemàtica que s’ha fet per part del Govern Espanyol.
Ho farem senzill:
- Es il·legal.
El marc legal sobirà de l’estat espanyol (la constitució) evita qualsevol procés que divideixi l’estat. Cert. Però no restringeix qualsevol acte de consulta.
Així, realment, la consulta/referèndum no suposa cap il·legalitat, ja que ve a testar la voluntat real del poble sobre un tema concret.
Un cop realitzat, si la Generalitat iniciés un procés d’autodeterminació sabent aquesta informació, aquest representaria el conjunt actes fora de la llei espanyola.
- Il·legal / just
Aquí una part que molta gent ja ha nomenat, i amb la qual no vull fer paral·lelismes ja que van ser moviments a nivell global de molta més transcendència: com era permetre el sufragi a les dones, l’abolició de l’esclavatge, adopció mono-parental, matrimoni homosexual etc.
Crec que és innegable reconèixer que lleis que en el seu moment eren legals és van lluitar per ser injustes i amb el temps han esdevingut legals.
La llei no és un marc inamovible.
Però posem-ho més a prop i comparable. També era il·legal la independència de Brasil, la de Cuba, i la de molts dels nous 21 estats que van sorgir al segle XX.
La més representativa, el referèndum il·legal del 92 d’Eslovàquia. El mateix país al 2016 presidia el consell de la UE.
I més encara, dins el nostre propi estat.
Quan a finals dels 80 molts joves varen començar moviments d’objecció de inconsciència, aquell acte en el seu moment era il·legal i estava penat.
La protesta va anar guanyant magnitud fins que el govern va acabar canviant la llei, i avui dia, difícilment algú entendria que hi anessin a la presó per aquest motiu.
- Proporcionalitat de la justícia davant moviments globals
Aquest darrer punt ens duu a d’altre important. La justícia està pensada per casos “aïllats”. Casos que és surten de la norma, de la il·legalitat.
Quan la il·legalitat és converteix en una norma (o en un segment rellevant) no podem aplicar penes a tothom, ja sigui per insubmissió o per voler votar.
S’ha de revisar la llei per entendre perquè un percentatge significatiu de la població no encaixa amb ella.
- Dret superior
Aquests punts fins ara, ens parlen de “justícia“, però l’estat espanyol és pot seguir emparant en la legalitat, com passa en casos empresarials on se l’han jugat a algun treballador emparant-se amb la llei (perquè ho entenguem).
L’elecció d’empresa no és casual. Quan hi ha un marc legal del que tenim dubtes que fem? Recorrem a un marc superior, ja que la legalitat de l’empresa no és la darrera ni final.
Això mateix passa amb el dret d’autodeterminació.
La legislació espanyola no el reconeix, cert, però no te potestat final sobre aquest tema, que correspon al Dret Internacional, el qual precisament és va establir per casos on una de les dues parts no col·labora, i on si es donen certes condicions (pressió de l’estat, vulneració de drets, consultes a la població amb uns mínims de participació etc) és reconeix una declaració unilateral de independència.
Fins i tot, a la Convenció de Venècia de 2016 s’estableix que si una de les dos parts fomenta l’abstenció, no és necessària una participació mínima), ja que dient-ho en paraules simples, és jugar brut.
Aquest darrer punt, tampoc és senzill ni s’ha de prendre pels partidaris de la independència com una llei irrefutable.
Però si ens ha de servir a parlar amb propietat, ja que si els demanem serietat als nostres representants, nosaltres no ens podem quedar en el “es il·legal” o “tiene que votar toda España“.
el primer favor denegat anul·la els anteriors. 