Category Archives: Comunicació

La fal·làcia del “1 persona, 1 vot”: Com t’estan enganyant.


miss-fame

 

Si vols que cada persona representi un vot també has de voler que l’estat deixi a l’estacada a aquelles persones que tenen una malaltia rara.

 

 

I si, és una mesura de dretes. (no implica que sigui dolenta o no, però si cataloguem-la en l’àmbit que pertoca)

Després d’aquesta comparativa tant sensacionalista (com el propi argument del 1-1) passo a intentar explicar-ho.

Segur que uns quants hauran defensat ambdues postures algun cop, signant un change.org pel vot únic, però també per “que las autoridades no abandonen a mi hija Elena de 5 años”. I aquí està la incongruència.

De tant en tant surten algunes frases en política que reconeixem-ho tenen molta forçaSemblen molt vàlides i de sortida les compraríem. Hem de dedicar un temps a cercar informació o pensar les contrapartides per veure que no són tan ideals com semblen, i això, fa mandra.
Son grans slogans; aquells que afecten a les nostres decisions (de compra) però que mai reconeixerem que ho fan.

Un dels mantres que més es repeteixen en les darreres eleccions és aquest (1 persona, 1 vot) i si ens fixem, sempre veurem que es dóna en partits petits (o d’origen petit): Podemos, Ciudadanos, o Ciutadans a Catalunya.

 

  • Per què ho demanen?

Perquè és molt més fàcil concentrar recursos en grans ciutats, des d’econòmics (muntar esdeveniments, publicitat, actes) que repartir-los pel territori (independentment quin sigui l’estat), fins a ideològics: ja que tenen més punts en comú, i els afecta problemes més similars als habitants de dos grans ciutats que als de 3.700 pobles diferents.
De igual manera que és més rendible tenir una gran superfície amb 50 caixes, que 50 botigues amb una caixa, és més fàcil per un partit petit o que comença centrar-se en Madrid i València (que representen més del 15% de la població de l’estat espanyol) que a tot el territori.

 

  • Per què no és just?

Perquè tots votem/volem en clau egoista en major o menor mesura. I els habitants de les grans ciutats els importarà els problemes d’aquestes ciutats. Aquests partits podran posicionar-se en temes que s’acostumen a donar en aquests àmbits/ciutats.
Que són importants? Molt. Cabdals. Però també ho són altres si volem mantenir una societat plural, rica i amb diversitat de models de vida, i no un símil de qualsevulla pel·lícula futurista on tothom viu a grans urbs amb unes condicions més o menys qüestionables.

 

walle-hoverchair

Ningú pensarà en quines condicions han de tenir els pagesos perquè puguin seguir portant el menjar que consumim a les ciutats, o quina xarxa de transport o serveis s’han de donar en hàbitats més dispersos, si concentrem centres escolars, hospitals, quina cobertura ha de tenir correus o quins recursos destinem per mantenir els boscos, etc.

Són aquells temes que tothom vol que es donin/solucionin per infusió divina, i que quan hi ha un error sobre ells posem el crit al cel, però que mai movem un dit o votem en coherència perquè es donin.

Un cabdal d’aigua per regadiu adequat, o una assistència a majors de 65 garantida en nuclis inferiors a 5000 habitants, com a símil de la pau al món, o l’eradicació del treball infantil.

Si seguim amb una comparativa extremista, quina representació tindria un partit que es presentés a nivell estatal dient que els habitants de les dues principals ciutats de l’estat han de percebre una paga mensual de 1.000€?

perquè es tingui en compte el que necessita “la comarca de camp”, necessita més pes. Si fos paritari, amb bona part de les capitals sense vetllar pel que necessiten aquests pobles, quedarien més desatesos del que ja ho estan.

Si votéssim quines malalties ha de cobrir la seguretat social, on tots valguessin igual, i regint-nos per majories:  (On òbviament, els recursos són finits).
Acabaríem cobrint aquelles més comuns, però i aquelles que és donen en el 10% de la població? i el 1%? i el 0’01%?
Però, i si la visquessis tu?
Llavors si volem una solució més justa i que pugui cobrir tothom (*) veiem que les minories han d’estar sobre-representades?

(Com en qualsevol tema de minoria o minorització -cultural, lingüística, racial, de gènere- que han d’estar protegides, si no l’opció dominant acaba desplaçant-les)

Amb l’exemple de recursos finits, si cobrim casos menys comuns, als més comuns se’ls hauria de destinar més recursos, i per tant més cua d’espera per exemple.

 

Així, si vols que el teu vot (habitant de ciutat) valgui el mateix que la resta, i de facto com acabem d’explicar, que les necessitats no urbanes no són tant importants; vens a dir, com diu el títol que aquelles malalties rares (i que no t’afecten) han de tenir menys recursos.

No hi ha mida més liberal i de dretes que aquesta. (Un estat que no vetlla per la justícia social, sinó que és la pròpia llei d’oferta i demanda qui ho anivella, quedant desatesos els extrems o casos no rendibles).

I es que sota el vot unitari s’amaga un “m’importa el meu i la resta… doncs no gaire.”

Nota: No afavoreix als nacionalistes (mite).

Si el vot a Espanya fos proporcional, els partits nacionalistes, en total, obtindrien dos diputats més a les darreres eleccions; mentre PSOE i PP perdrien entre 8 i 9 escons cadascun.

Un simple exercici matemàtic: dividir el nombre de vots de les últimes generals pel nombre d’escons obtinguts permet descobrir, amb una calculadora i gran estupor que a ERC li costa 100mil vots cada escó, 78mil a CDC però PSOE i PP 67.000. (Només els nacionalistes bascos es veuen lleugerament “beneficiats”)

 

Al racó de pensar.

 

Anuncis

Minorització Mediàtica. La nova estratègia contra Catalunya.


De totes les estratègies comunicatives que ha utilitzat l’estat espanyol versus “el problema catalán” l’actual és (de llarg) la millor i més efectiva.

rajoy-sanchez-640x360

 

  • Fase 1. Atac. (de les signatures contra l’estatut fins al Constitucional)
  • Fase 2. Apocalipsis. (De fora del sistema solar a sense pensions)
  • Fase 3. Soys unos cabroncetes pero en el fondo os queremos. Venga unas cañas que ser català (si tienes seni) mola.
  • Fase 4. Acusaciones falsas. (De registres falsos a informes policials)
  • Fase 5. Minorització Mediàtica.

L’actual.

On Catalunya ha desaparegut dels debats, de les portades. Del 27S on apareixia a totes les portades i platós estatals intentant convèncer dels inconvenients de la aventura independentista, al buit.

Programa Podemos Catalunya

Programa de Podemos a les Generals. Tampoc apareix cap menció -com a punt destacable- vers Catalunya.

 

Darrera tàctica, sinó és parla no existeix. I és més fàcil fer cansar a la gent que fer-los pensar que estan equivocats.

Saez de Santamaría evita parlar del procés de Catalunya en la seva visita a Barcelona.
Carme Chacón va reconèixer que li hauria “agradat més” que es parlés “més de Catalunya” (al debat a dos), encara que, va dir, “no va ser culpa de Sánchez”, sinó de Rajoy, que “no té cap interès” a abordar aquesta qüestió.

 

“Mantenir l’atenció del públic distreta, lluny dels veritables problemes socials, captivada per temes sense importància real. Mantenir al públic ocupat, ocupat, ocupat, sense cap temps per pensar; tornant a la granja com els altres animals”.

– Cita del text Armes silencioses per a guerres tranquil·les

Un d’aquells texts que tothom comparteix, reflexions que en converses sempre hi estem d’acord però quan ens toca en primera persona, sovint caiem i neguem que estem equivocats perquè no som conscients del fet.

Crear conformisme social, cansant a la gent amb diferents estratègies, i presentant altres opcions com si realment fossin les claus (nou marc laboral, modificació de constitució, promeses futurs de referèndums i canvis en els marcs legislatius que no tenen fonament en actes passats etc).

Quan el veritable canvi és canviar els sistema que ha permès tot això.
Crear un país nou.

Perquè t’estan enganyant amb la fal·làcia dels diners destinats a les TV públiques (en 3′)


Que cierren las TV públicas! Con ese dinero…

Sempre que sento aquesta frase, primer penso en parafrasejar a Patrick Jane:

“Aquesta postura ètica és insostenible fins i tot per per a un lladregot com tu. Totes les societats modernes tenen mitjans de informació públics, és com dir a la merda el transport públic

I segon em pregunto per què no pensem el mateix amb els diners que destinem a Educació Pública? O sanitat Pública?

No podem qüestionar una TV pública per se.
Sí podem fer-ho si la qualitat que dóna és baixa o no es correspon amb els diners que s’hi estan destinant.

 

cagades TV publiques Paris

 

Els trists  fets ocorreguts a Paris han demostrat les ignominioses vergonyes de la majoria de mitjans privats. Així com també d’algun de públic que sembla no tenir un bon model de gestió.

selfie-de-carlos-herrera-en-paris

 

A més del irrespectuós “selfie” de Carlos Herrera davant el lloc dels atemptats o l’inexistent minut de silenci d’Ana rosa Quintana.
Per definició una TV privada busca audiència perquè busca diners, això, resumint molt implica productes de consum fàcil, escàs rigor periodístic o de correcció (que alenteix processos), sous baixos i baixa qualificació en treballadors no visibles (però bàsics), sous molt alts en els mediàtics front-man, i per suposat zero programes instructius.

Perquè per definició l’ensenyament avorreix a la majoria, i fer-lo atraient i divertit costa una gran quantitat d’enginy i temps (per desenvolupar) que és podrien destinar a fer programa de consum ràpid.

Si no defenses la radiodifusió pública, llavors no vinguis plorant després quan la millor cobertura informativa que puguis aconseguir és la de Tele 5.

TCMS atentados paris

Show must go on?

 

Aquest problema i paradoxa no és únic del nostre país, sinó que es dóna en molts altres països. Encapçalats ara mateix per Anglaterra, amb una campanya en defensa de la BBC i EUA per les contínues controvèrsies de la ultradretana FOX.

Our BBC isn’t perfect. But with other parts of the media controlled by the Murdochs and corporate interests, an independent BBC is vital.

 

 

 

És la querella del President Mas un encert del Govern espanyol?


Imatge ficció de ARV

  • Premissa:

Hi ha una bossa important de votants a Catalunya que no llegeixen els diaris ni s’informen per mitjans més enllà que les (podríem anomenar) “TV estatals privades d’oci“: Cuatro, T5, 6a i A3 .

No entrarem en els motius ni en valoracions del fet.
A aquesta gent s’ha dirigit (i és dirigeix amb aquesta nova querella) el govern espanyol, sabedor que no hi ha cap argument que defensi la seva postura de pertinença objectivament, més enllà de sentiments (legítims i que mai és perdran visquis on visquis).

  • Com ho han fet fet en la Campanya del 27S?

En base a pors, i sense cap fonament ni projecte. Cert. Només en un dia van mentir sobre tot això:

Recordem la premissa. Ho han fet prou be.

Han sigut capaços de girar la campanya de Junts pel Si, que havia d’estar basada en optimisme i on s’havia d’explicar tot el que és pot crear de zero, en una campanya només on rebatre mentides i atacs.
Un “NO” apel·lant al sentiment històric o afinitat per triar una o altra opció.

No critico la postura de Junts Pel Si. És difícil vendre el teu producte quan la competència en el seu total és dedica a criticar-te.
Si algú ha vist un debat o algunes intervencions, era difícil trobar una frase sense la paraula “Mas” (ja que el reduccionisme és més fàcil d’argumentar).

Fins i tot la nit electoral, un PP amb una davallada espectacular és mostrava content en base a seguir atacant Junts pel Si.

Algunes escletxes han vingut pel propi govern, al tractar alguns temes de manera tant barroera i infantil que fins i tot el President del govern no podia ni defensar, creant un dels vídeos més mítics de la història recent.

  • Com continua la campanya post 27S i pensant en Generals?

Seguim la campanya i veiem que dos dies després, el Tribunal Constitucionals cita a Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau per “posar les urnes” el 9N en aquell referèndum/consulta plebiscitària que ja el TC va declarar il·legal.

portada razon 26-09-2015
Un cop coneixem la querella del TC, podem fer una història dels fets, i veurem que no ho han fet tant malament (pensant al públic al que van). De fet, opino que ho estan fent prou be.

Aquest grup no coneix la portada de la Razón del dia 26, que avança un cop més filtracions entre el govern i el diari ultra-dretà (que ja ha utilitzat en diverses ocasions segons la seva conveniència).

Tampoc coneix les declaracions de la vice-presidenta del Govern, Sáez de Santamaría, on deia que “la justícia no entén de dates electorals“, i que si és va tornar a inspeccionar la seu de CDC després de 10 anys de investigacions (sense cap resultat provat) a menys d’un mes de les eleccions era per casualitat.

El que ja és més difícil d’explicar és que hi haguessin mitjans presents abans que la mateixa policia, com denunciaven diversos periodistes a Jordi Évole de la Sexta. Aquest fet però, segurament tampoc el coneix aquest grup de votants.

Aquesta justificació de Sáez de Santamaría, malgrat ser complicada de creure, podria ser certa, no perquè en les tres darreres eleccions hi hagut filtracions o escenes policials amb les càmeres presents, sinó perquè dos setmanes després el ministre de Justícia en persona reconeix (sense adonar-se’n) que hi ha vinculació directa entre el poder legislatiu i el judicial, quan argumenta que no el van incausar abans de les eleccions abans del 27S per no afectar les eleccions:

ya que eso tal vez hubiese alentado más a los catalanes que tanto queremos.

Però això tampoc ho sabrà aquest grup de votants.

L’únic que sabrà aquest grup de votants, és que el 15 d’Octubre (que per casualitat coincideix amb el 75é aniversari del afusellament de LLuis Companys), quan vegin les notícies de la Sexta, Antena 3, de Cuatro, Al Rojo Vivo, Espejo Público, La6noche, (i demés programes i canals que a Catalunya no arriben perquè estem adoctrinats –sic-) veuran un titular que acompanyarà a les imatges:

Artur Mas comparece para declarar sobre el presunto delito de malversación de fondos.

Òbviament, no indicaran que la malversació de fons és destinar un ínfim pressupost de la Generalitat a crear aquelles urnes de cartró -de les que tant és reien des de la capital-. Una demanda que d’acord o no, ha demanat molt bona part del poble, amb la única finalitat de saber per fi, que podíem aclarir sobre el tema cabdal dels darrers anys. Per votar al fi i al cap. Una imputació per votar.corrupció a catalunya

I així, és seguirà engrossint la imatge d’una Catalunya corrupta –malgrat tenir només el 2% dels casos de corrupció de l’estat Espanyol– i un govern que on malgrat totes les sentències sobre el famós 3% no han arribat a cap resultat, ja s’atribueix com a veritat de facto.

No sortirà però que la casa del ambaixador de Rabat va costar 6 milions d’euros, que l’exèrcit espanyol és va gastar 5M en gavardines.

Això és troba al BOE. Publicació de màxima audiència.

Que buen estoque maestro.

Breu resum: Per què ha perdut Trias?


trias-mas-24-m Fem una ràpida lectura sobre els motius que han portat a plegar al fins ara batlle Trias, a canvi de la primera alcaldessa a la ciutat comtal, ja que de vegades els primers inputs són els més reals, malgrat siguin sensacions no basades en cap dada. Diferenciem entre els factors en els que el govern no podia incidir, i els que sí.

  • Factors externs.

1- Olor “a nou”. Certament hi ha una desafecció per part de la població, degut a la crisis econòmica i casos de corrupció, que ha esquitxat a tots el partits i institucions antigues. Independentment de si han fet o no una bona gestió, fins i tot independentment si han tingut casos de corrupció o no. S’han ficat tots dins del mateix sac.
Formar part d’aquestes marques actualment és un llast; sent molt més il·lusionant una aposta nova lliure d’errors passats, o pactes de real-politik com alguns sectors anomenen.

2- Crisi: Governar en períodes de crisi és certament complex, com mostra que en els darrers anys son pocs els governs que han repetit mandat. Ja no entrem en judicis de valor sobre la gestió.
Els efectes negatius socials i econòmics d’una crisi afecten a qualsevol persona o institució que tingui capacitat de gestió.

3- Figura d’Ada Colau. Inapel·lable. Va fer una gran tasca a la PAH que li ha concedit una imatge difícilment superable. Han tingut algunes contradiccions en campanya però res que pogués contrarestar la gran imatge “d’heroïna” que s’ha configurat. Que era un dels grans actius de Barcelona en comú, per no dir el més gran, és tant obvi que el partit amb bona intuició ha centrat la campanya i accions en la seva imatge i persona. Crec que sense ella al capdavant aquest resultat no s’hagués produït.

  • Factors interns.

Al 2011 ja vaig comentar que CiU te un greu problema de comunicació. No sap explicar els seus actius i fets, i es deixa menjar el terreny per tercers. Avui ho penso més que mai.

A- Discurs de la por / mafia. Malgrat s’atribueixi més a la dreta no es estrany que l’esquerra jugui el discurs de la por. si tu no hi vas ells tornen La campanya de Guanyem ha girat en vincular a CiU amb mafia i corrupció. Fins i tot Colau va arribar a afirmar que el 24 escollíem “entre mafia i gent”. Quan parlem de retallades es pensa en CiU immediatament. Un discurs que s’ha instal·lat en la ment col·lectiva Retalladainapel·lablement. A porta a B, i B porta a A, sense que pensem en quants casos ens hem trobat nosaltres realment, o quants son d’oïdes.

Si tenim 5 centres al 40% i deixem 3 al 80% son retallades o eficiència en la gestió? Quants casos s’ha deixat “menjar” el govern per l’oposició i no ha estat capaç d’explicar correctament?

A.1- Vincular Barcelona y Madrid.
“Ada y Manuela, Manuela y Ada. Els canvis comencen a les ciutats” Frases molt repetides com exemples del punt anterior.

  • El PP porta des de 1991 en l’alcaldia de Madrid. CiU porta només 4 anys a l’alcaldia de Barcelona després de 32 anys de govern socialista (1979-2011).

Comparar les dues ciutats més enllà d’un fet objectiu, sembla una acció partidista (i que CiU no ha sabut contrarestar)

A.2 – Fer fora / l’objectiu és acabar amb Trias.
Han estat més temps en gestió municipal el número 3, 5 , 8 i 10 de la llista de guanyem Barcelona que bona part del equip de Trias. (1)

B- Avantatges socials de la independència.

Sent els vots “sobiranistes” superiors a les anteriors eleccions, podríem dir que la manca de fermesa de Trias en aquesta aspecte (per altra banda la mateixa indefinició que s’ha fet a Colau) podria haver capitulat més vots.

Sembla greu no haver mostrat a la societat clarament las avantatges que pot suposar un govern propi, i com Barcelona és la principal beneficiada de tenir un govern més proper que miri pels propis interessos. Ja no contem l’espoli fiscal que gairebé no ha sortit en aquest debat, i que podríem traduir en serveis socials, infrastructures, subsidis etc.

C- Unió Democràtica de Catalunya.

És aquí on CDC ha de fer números amb el seu soci de govern. És indubtable que molts vots s’han perdut per tenir de soci a un partit que juntament amb el PP és l’únic amb un finançament il·legal de partit, (Cas Pallerols), oposat sistemàticament al procés de independència, i que també juntament amb el PP són els dos únics partits que no només varen votar en contra de la llei contra la homofòbia (aprovada a finals de 2014) sinó que varen portar la resolució al consell de garanties estatutàries.

També és indubtable que els aporta vots. El recompte de la cistella i on es volen posicionar correspon a CDC ja que sembla que la societat cada cop sosté menys els discursos ambigus.

Tindrà temps suficient CDC per contrarestar aquests atributs negatius? 

A priori sembla que necessitarà un cop d’efecte, ja que l’experiència ens diu, que el posicionament de les marques (sigui cert o no) és lent d’aconseguir i més encara de canviar.


(1) Laia Ortiz: Número 3 de la llista de Guanyem Barcelona. Diputada al Parlament de Catalunya amb 26 anys, del 2006 al 2012 (6 anys), actualment diputada al Congrés dels Diputats des de el 2011 (quasi 4 anys). Ara amb 35 anys i amb 10 anys a l’esquena ocupant un escó. Mai ha treballat a l’àmbit privat. Janet Sanz. Número 5 de la llista de Guanyem Barcelona.. Regidora a l’Ajuntament de Barcelona des de els 26 anys. Mai ha treballat a l’àmbit privat. Agustí Colom. Número 8 de la llista de Guanyem Barcelona. Membre de la Sindicatura de Comptes del 2004 al 2011 (a proposta ICV), al 2012 ICV el va tornar a proposar per un nou mandat de 7 anys però el Parlament de Catalunya ho va rebutjar. El salari anual dels síndics és de 100.821,11 €. Mercedes Vidal. Número 10 de la llista de Guanyem Barcelona. Membre EUiA. Llicenciada en ciències ambientals per la UAB. Treballa des de fa 10 anys, (tripartit a l’ajuntament) a un consorci públic de Barcelona (BCN Ecologia) dedicat a l’àmbit de l’urbanisme i l’ecologia. Gerardo Pisarello: Número 2 de la llista de Guanyem Barcelona. Membre de EUiA, pero va negar-se a ocupar un lloc secundari en les llistes d’Esquerra Unida el passat mes de maig i va acabar a Guanyem.

La maduresa política dels escocesos.


Resultat eleccions SNP

Inapel·lable.

Dues lectures ràpides de la imponent victòria del SNP:

1) No em cansaré de dir-ho. No importa què vols sinó quant ho vols. L’explicació aquí.
Sembla que els escocesos han enviat un senyal inequívoc de que volen.

2) Votar el mateix color durant llargs períodes de temps afavoreix un clientelisme polític i una xarxa opaca de favors per simple definició de sociologia humana.
Ser ferm votant uns principis obliga als partits a seguir i respectar aquests principis.

Gran mostra de maduresa política la d’aquella societat que canvia bruscament d’opció, ja que mostra que fa un seguiment del que vol i fiscalitza els partits que no ho compleixen.

En contraposició:

Evolució del vot PPSOE

Exemples de bones pràctiques 2.0 i altres de nefastes


Decidir apostar per les xarxes socials a nivell empresa o polític, és obrir les portes a la comunicació amb els clients/persones.
Una idea brillant sempre que la comunicació pugui ser fluïda i efectiva però terriblement frustrant sinó tenim resposta de l’altra part. Expectatives no complertes, és categòricament pitjor que no arribar a donar la possibilitat de realitzar l’acció.
Posem un símil més tradicional:
Què resulta més frustrant? No tenir un número on trucar per exposar una queixa, o tenir-lo i al realitzar-la no obtenir resposta després de trucades interminables amb sistemes de veu pregrabats i direccionats a múltiples departaments?

Aquesta aposta per la modernitat sense el fons, només com marca, és el que ha portat a moltes empreses a aquella frase que molts hem sentit en boca del CEO o del Director Financer perquè els hi ha dit la seva dona:

– Hem de tenir Facebook!
– Per què? Som una funerària. Ningú es farà “fan”.
– Perquè tothom en té ara. Hem de ser-hi.

Això va portar a tenir diversos canals desatesos, i a múltiples errors que tots coneixem fins i tot per part de grans empreses.

La vessant política no podia estar exempta i va donar múltiples casos de perfils de twitter creats a 1 mes d’unes eleccions (Rajoy i Chacón com més destacables), o partits que es van sumar a l’enganxina de la modernitat sense pensar-ho molt posant per exemple un codi QR al seu cartell electoral.

Intento exemplificar algun d’aquests exemples amb tres casos recents a Twitter.

1) Bona Pràctica: Agilitat

Si tenim un servei àgil i ràpid és per donar-li servei.

Si podem monitoritzar diferents temes, ja sigui amb hashtags o cercant certes paraules aprofitem aquestes eines. Si no tornem al punt anterior. Per publicar una noticia/piulada cada dia/cert temps sense buscar feedback ja existeixen altres vies.

Com exemple el Teatre Lliure. Teatre LLiure
L’èxit de la versió del Rei Lear amb Núria Espert i Lluís Pascual ha estat aclaparador, acabant totes les entrades en poc temps.

D’una acció gens complicada, com és estar atent a l’evolució del hashtag que tu mateix has creat, ha sortit la comunicació que segurament més emoció m’ha creat mai.
El Lliure hagués venut totes les entrades igualment, però amb aquesta acció va crear una afinitat amb un espectador habitual de teatre important.

Com a nota, dir que estan realitzant una gran acció comunicativa (Newsletter, Twitter, atenció molt propera) que sumat a la gran temporada que han planejat aquest any, personalment m’estan fent posicionar-los (quasi) com a teatre preferit, lluitant amb el meu #1 habitual, el TNC.

2) Bona Pràctica: Queixes

Aquest tema s’ha d’agafar amb pinces ja que, si bé moltes empreses no apliquen una política correcta, tampoc ho fem molts consumidors que utilitzem aquest mitjà àgil i ràpid per criticar per se i molts cops sense arguments de pes, temes inconnexos o fins i tot insults o atacs personals.

Com exemple, Cinemes Splau HD.
A la meva primera visita als cinemes de renom, em va sobtar que tenint tants avenços d’imatge i de so fallessin en la temperatura. Ho vaig comentar a la sortida i via Twitter.

Bones pràctiques comunicatives cinemes SplauBones pràctiques comunicatives cinemes Splau

Bones pràctiques comunicatives cinemes Splau
La resposta dels cinemes va ser extremadament positiva. Són uns habituals usuaris d’aquest canal pel que no només vaig tenir contesta ràpida des del perfil oficial, sinó que la Directora de l’agència que els porta la comunicació va buscar de manera proactiva el contacte amb mi a Twitter i LinkedIn per donar explicacions i agrair el suggeriment.

3) Mala pràctica: El Buit.

L’Ajuntament de Barcelona va engegar aquesta legislatura una ambiciosa campanya de comunicació amb el ciutadà, i on les persones són l’epicentre de la gestió del govern. Només cal recordar l’slogan de la campanya (L’alcalde de les persones: tu&Trias)
Aplaudeixo la mesura sobremanera, però sí sembla que manca gent per portar aquest pla. I potser no s’hauria d’intentar arribar a tants àmbits (veure inici de l’entrada).

Veient que la ciutat es bolca en la campanya de Smart City (enllaç)

BCN Smart City

Barcelona és i serà sempre una ciutat connectada al món. Com a smart city, vetlla per crear canals de comunicació sòlids i preparar la ciutat tecnològicament per tal d’afavorir la interacció entre els ciutadans, el Govern i la mateixa ciutat. Així, Barcelona es converteix en una ciutat més amable i on s’hi viu millor.

Hom pensa que s’estableixen ponts de diàleg entre ajuntament i ciutadà.
Quina millor manera de notificar a l’ajuntament una possible irregularitat al consistori via Twitter, que permet tant rapidesa, com constància del fet, prova gràfica i sobretot eliminar traves per l’usuari.

En aquest cas, es tracta d’una terrassa d’un local de restauració al bell mig del Born, que presumiblement ocupa massa Ajuntament BCN Twitterespai del regulat. Com a mínim és un tema a qüestionar.

  • Primer tema que sobta: Diferents associacions comenten el fet abans que l’Ajuntament, el qual triga 2 dies a fer-ho.
  • Segon: l’ajuntament no pot resoldre el fet amb aquest nou canal de comunicació (recordem el claim d’Smart City) sinó que et remet a un canal “antic” i ja existent, com és el web 1.0.
  • Tercer: el web esmentat on fer la queixa no funciona. (Després d’alguns intents sense èxit, el propi servei del 010 tramet l’observació al sistema que jo els facilito via email.)
  • Quart: la contesta es realitza 15 dies després adduint que aquesta instància no es pot gestionar via on-line i s’ha de presentar presencialment. I cito: “A l’oficina d’atenció al Ciutadà on exposeu amb la màxima claredat la vostra problemàtica, adjuntant-hi, si convé, documentació explicativa o imatges il·lustratives. És necessari fer una comunicació per escrit, i degudament signat, perquè la tramitació tingui totes les garanties.”
  • Cinquè: després de les queixes per posar traves a la interlocució ciutadà-govern no tinc resposta i és després de 20 dies més, quan un perfil de caire cínic amb una massa important de seguidors esmenta el cas, que l’ajuntament respon dient “ho revisarem“.

A data 15 d’abril (87 dies després) encara no hi ha resposta.


Especialment sagnant el vídeo de l’ajuntament que torna a parlar de la ciutat de les persones indicant que pots fer els tràmits sense moure’t.

Tots els fets es poden trobar en aquest enllaç:

Entenc que la comunicació amb els ciutadans és quelcom molt feixuc. Entenc que moltes vegades som nosaltres els que fem mals usos i després depurem responsabilitats. Però tornem al punt inicial: si no ho podem cobrir, no ho realitzem.

Nota d’aclariment: La crítica constructiva a l’actual equip de Govern (CiU) no té cap component partidista. La gestió en aquest cas del turisme ha estat una gestió que podríem qualificar com qüestionable; començant amb el boom turístic de la ciutat amb Portabella (ERC) de regidor de Turisme, i passant per quasi el total del ventall polític.

Actualització

A data 15 d’abril. L’ajuntament demana la meva opinió amb l’argument “La teva opinió ens importa”  (només serà 1 minut)
Més enllà del estil encertat (desenfadat e innocent) triat per l’agència, la lectura del post exemplificarà que està totalment mancat de sentit.

La teva opinió ens importa

El que encara ho enreda més és que un cop li donés a l’enllaç surt aquesta pantalla. 

La teva opinió ens importa2

Rajoy vs Cameron: Diferències en el discurs.


Sense qualificar ambdós vídeos, trobem les set diferències en els discursos dels dos caps d’Estat (més enllà de les diferències en la dicció) referent als processos d’independència que estan vivint.

Quiero decirles con toda claridad, que esa consulta no se va a celebrar. Es inconstitucional y no se va a celebrar.
Esa iniciativa choca frontalmente con el fundamento mismo de la consitución que es la indisoluble unidad de la nación española.

El gobierno que presido, no puede ni autorizar ni negociar sobre algo que es propiedad de todos los españoles“.

The best place to be is in Scotland, listening to people, talking to people. […] But one thing I’m sure we all say, is that is a matter of people in Scotland to decide, but we want you to stay”.

“El millor lloc on ser-hi (ara mateix) és Escòcia: escoltar la gent, parlar amb la gent. […] Però una cosa estic segur que tots acordem, i és que és una qüestió única dels escocesos el decidir, no obstant, nosaltres volem que us quedeu”.

Els mitjans centrals però, al escoltar el paral·lelisme han sortit a desprestigiar i insultar a David Cameron.

  • Carlos Herrera de Onda Cero, el tatxa d’irresponsable i el denigra calificant-lo com Cameron de la Isla.
  • L’exdirector del diari ABC José Antonio Zarzalejos, en una mateixa línia, titlla el referèndum de “nyap polític que passarà a la història”, i reclama que el 19 de novembre el primer ministre britànic presenti la seva dimissió, sigui quin sigui el resultat escocès.
  • L’adjunt al director de l’ABC, qualifica com “conjunt d’errors” de Cameron a l’hora d’autoritzar el referèndum i, també en demana la dimissió sí o sí.

 

Potser cal recordar el diàleg entre els dos màxims mandataris, on a la pregunta sobre la situació espanyola per part del Primer Ministre Britànic (en plena crisi, finals de 2012);  Rajoy contestava un enigmàtic:  “It’s very difficult todo esto”

 

Fal·làcies sobre el Colom Blau-i-grana.


Darrerament he trobat massa objeccions a la vestimenta blau-grana de Colom. I si be és cert, que la política ja pot tenir un grau de obcecació i partidisme alt, el futbol ja és el àpex de la subjectivitat i potser això fa parlar sense arguments i en base a sentiments, per altra banda, molt respectables, però mancats d’argumentació.

Colom Balugrana

La marca Barcelona és bastant coneguda, certament. Tothom ho sabem, ja sigui per notícies que llegim arreu o per qualsevol experiència forana, on al sentir que vivim a Barcelona és desfan en elogis, des de Brisbane a NY.

El que potser no sabem tant clar és quins atributs s’atribueixen a aquesta marca, i és que aquell dit tan televisiu de “millor que parlin de tu malgrat que sigui dolent” d’Oscar Wilde, no és gens adequat (excepte en casos molt puntuals, i mes be relacionats amb marques de l’espectacle, o “enfants terribles“)
El darrer exemple, A&F reportant pèrdues després de les darreres declaracions de només vendre a gent “guapa“. enllaç.

La marca Barcelona, encara està lluny de veure’s com una ciutat on fer negocis, (malgrat sigui la més alta de l’estat espanyol).
Els atributs que li venen al cap de manera espontània al consumidor d’aquesta marca son i depenent del país o zona on es pregunta:  Sol, Platja, Olimpíades, Gaudí, Braus, Simpatia, España etc però per damunt i sobretot de tot el club de Futbol que porta el nom de la nostra ciutat.
Entre molts, destaca l’estudi de ESADE Brand Institute:  (Enllaç a estudi complert no disponible).

I és que no crec que siguem conscients de tot el que li haurem d’agraïr al club de Joan Gamper per ajudar a posicionar el nom de la nostra ciutat al mon.
I és un atribut potent i de qualitat.

Sempre és bo que se t’associí amb un aspecte esportiu, però a més, la Marca FCB te uns atributs que van més enllà de l’esport i deixant de banda rivalitats esportives és certament molt ben vista arreu del mon, sempre ha estat un equip “simpàtic/agradable“.
Potenciar el “Barça” potencia la ciutat i a l’inrevés. Una simbiosi irrefutable.
Que per diversos motius no tenen altres clubs de la ciutat.

De igual manera que ho fan altres productes molt vinculats a una zona, com pot ser el vinagre i Módena; Jabugo i el pernil; Noruega i el salmó, o parlant de clubs esportius, on no hi ha tants amb aquesta vinculació; potser en futbol només trobaríem al United i Manchester amb aquesta relació tant forta.

En altres esports, tres ciutats tant potents com Boston, L.A i NY (focalitzats amb coneixement, cinema i “centre del mon“) no és poden comentar sense parlar dels Celtics, Lakers o Knicks. Inclús en aquests casos personalitzant-los en figures personals com Larry Bird i Magic Johnson, o les visites de Jack Nicholson  al Staples Center (Lakers) o resta de “celebrities” al Madison Square Garden dels Knicks .

"Top of Mind" segons Google de Chicago.

"Top of Mind" segons Google de NY.

"Top of Mind" segons Google de Barcelona.

Irrefutable. El “top of mind” o atribut que sorgeix espontàniament segons les cerques de Google de Chicago son els Bulls en #1, els Knicks son el #4 (per una ciutat amb tants atributs com és NY) i el #2 de Barcelona és el Barça.

Així, no podem comparar-ho amb una eventual Línia de Metro “Coca-Cola” ja que aquesta o cap altra marca comercial està vinculada a la ciutat.

façana edifici publi

Aquestes afirmacions son be, fruit del desconeixement, o be d’una intencionalitat partidista que tant mal ha fet al nostre país (a qualsevol país de fet).

Decoració edifici Chrysler a Detroit

Edifici Chrysler a Detroit

Només en marques comercials molt identificades a una ciutat, com Coca-Cola a Atlanta o Chevrolet a Detroit podríem parlar d’un benefici per la ciutat.

Si aquesta acció s’hagués fet amb Colom vestit de Vodafone, tindrien tota la raó, ja que no hi ha cap vinculació entre la nostra ciutat i l’operadora anglesa per posar un exemple.

Aquest cas, només és va donar amb Joan Clos (PSC) al capdavant quan el piromusical del 2001 va estar promocionat (i els seu logo reproduït amb focs artificials) per Movistar, i bones crítiques que va costar al govern del moment.

Per altra banda, i malgrat el superàvit de la ciutat de 60M€ (gran gestió dels responsables) 100.000€ pagats per una empresa privada a l’ajuntament “mai venen malament”, més si son per fins socials.


Voldria veure aquesta gent que critica l’acció els digues personalment a les persones que ho rebran, ja sigui en via de menjar, atenció social etc que no els poden gaudir pels arguments que comenten.

Els cartells electorals del 25N com anuncis publicitaris.


En els últims temps s’ha popularitzat analitzar els cartells electorals. He vist diferents anàlisis però és basen en la meva opinió en la vessant més política i no en la comunicativa. Intentaré aportar el que no he trobat fins ara.

Com a primer punt, diré que la eficàcia d’un cartell electoral es pot posar més que en dubte.
Des del punt de vista comercial, no son és que un anunci per la teva marca, que intenta captar l’atenció per aconseguir la compra del producte.

El consumidor està més que saturat d’aquests inputs, ja que com és va mostrar fa un temps aquests no han canviat quasi res des de fa molts anys.
Això fa que la reacció instintiva i quasi involuntària sigui no prestar atenció a aquests anuncis que passen desapercebuts per la gran majoria dels consumidors, i només aquells “consumidors” que ja tenen una forta identificació amb la marca/partit/missatge els perceben, reafirmant-se en la posició.

Més quan òbviament el missatge no pot ser gaire llarg, i per tant acostumen a ser molt generalistes i difícilment excloents.

Recull Cartells Eleccions Catalanes 2012

A nivell subjectiu, una primera ullada a nivell comunicatiu dels cartells (sense entrar en el missatge) em decanta pels cartells de PSC, CiU i més allunyat: Ciutadans.
Aquests tres s’allunyen del cànon típic i habitual dels cartells: fotografia de 3/4, fons clar, logo en una cantonada, missatge centrat en la primera o tercera línia aúrea etc.
Dintre d’aquest trets típics, trobem a ERC, PP i Solidaritat, que només captaran l’atenció dels seus consumidors, que com hem dit acostumem a buscar reafirmar-nos en les nostres posicions.

CiU presenta l’únic cartell en moviment, amb una postura del candidat molt poc habitual. Entrarem més endavant; però el primer punt està més que aconseguit:  capta l’atenció.
Tant que ja han sorgit debats acusant d’un cert messianisme del candidat.
És tracta d’un cartell un punt arriscat, i venint d’un partit que mesura molt les seves accions, encara em sorprèn més i goso dir que és molt arriscat.

El PSC m’ha sorprès “positivament” ja que trenca la tònica habitual dels cartells.

Navarro ClooneyAmb una semblança superior a una portada d’Esquire que un cartell (llum, tamany, degradat etc) inevitablement capta l’atenció. Punt aconseguit.
Sent un cartell molt més arriscat que el de CiU, si mirem les previsions d’enquestes, és fins a cert punt normal que és busquin apostes arriscades per tal d’intentar canviar tendència.

Ciutadans, malgrat ser un format més típic, degut al major tamany de fotografia, fonts, i un us molt alt del photoshop per part del candidat fa que també capti l’atenció (no en tanta mesura com CiU i PSC). Diríem que punt aconseguit.

En un segon punt tindríem ICV, ja que malgrat s’allunya dels tòpics històrics i manté aquesta línia en B/N inaugurada amb Joan Saura, encara no és suficientment habitual en els seus cartells com per crear una simbologia de marca i que instintivament és reconegui. Inconnexió en la seva maquetació, el fan estar un punt darrera de CiU i PSC, ja que pot fer que aixequis el cap per veure’l, però el missatge és confós.

  • 1. CiU

cartell electoral CiU 25N

L’objectiu de CiU és una majoria absoluta per abastir el procés d’independència amb garanties, segons les seves paraules. I agradar a una majoria és força complicat.

Després que el nacionalisme espanyol intenti vincular a Artur Mas amb una imatge de radical, separatista, “el procés soberanista d’Artur Mas” etc sembla que CiU juga amb dos marques: per una banda la marca de partit que és veu seriosa, que és bo per Catalunya (un dels seus mítics i habituals slogans). Amb aquesta vessant intenten aconseguir el vot més “neutre”, el d’aquelles persones que no tenen tant clar que votaran; que la seva marca sigui suficient per donar-los confiança. Saps que si ens votes farem el millor pel país.

Per l’altra la d’Artur Mas, per captar el vot independentista repartit en d’altres partits.
És a dir, un missatge de rerefons:  No estàs votant CiU (un partit que sabem que en d’altres ocasions us ha generat desconfiança, i amb personatges tant singulars en aquest procés com Duran i LLeida sinó al President Mas, ja que ens trobem en un procés on és necessita ser forts i on situacions excepcionals necessiten mesures excepcionals.

D’ahí el protagonisme absolut del candidat al cartell, i tot mesurat fins al darrer detall. Senyeres i estelades per primer cop, el gest de triomfalisme, la salutació amb quatre barres, voluntat i poble en negreta…

Destacar que és el primer cartell de CiU on no apareix la paraula Catalunya al mateix.

Sense entrar si estem d’acord o no amb la ideologia, l’escolleixo com el millor cartell de la campanya.

  • 2. ICV

Cartell Electoral Herrera 25N

Apart del comentat;  amb una gran foto, i en un procés de notorietat de marca encara no realitzada del tot (la vinculació amb B/N més verd-llima) sobta la ubicació dels logos (al costat i en vertical, de difícil lectura) i que qualsevol text més enllà del “…i tant si podem” és inintel·ligible.

Des del nom del candidat (i tampoc te una notorietat massa elevada), el claim del missatge i les xarxes socials.

Menció per l’icona del twitter que no és la oficial obligada per la companyia americana (no tindran problemes, però s’ha de tenir més cura amb aquests temes)
Crec que podrà captar l’atenció (un gir de vista per un segon) però no acaba de transmetre el missatge.

  • 3. Ciutadans

Cartell Ciudadanos Eleccions catalanes 2012

Més enllà del disseny viu: degut al tamany de la foto, la tipografia utilitzada i el grafisme del cor, no aporta res en el seu missatge. Destaquen el nom del candidat en contraposició a ICV ja que la seva notorietat tampoc és tant elevada, i segurament aquest primeríssim pla, i aquest rejoveniment d’Albert Rivera intenta evocar el seu primer cartell, amb el nu que si va captar l’atenció.

El degradat de blanc amb fons, no queda forçat com en molts altres casos i intenta (suposo) transmetre una imatge de “puresa” que crec que gràficament si transmet.
ICV i Ciutadans ocupen el segon lloc de la classificació amb un empat tècnic, malgrat per motius diversos. ICV podria haver estat i s’ha quedat en just, i Ciutadans no ha pretès més que salvar els mobles, amb quatre punts clars i no arriscar ja que les enquestes li son favorables.

No son grans cartells però la mediocritat de la resta els deixen dins de pòdium.

  • 4. PSC

Cartell Socialistes Eleccions catalanes 2012Hem dit que capta l’atenció. Però… com anomenem centrar un missatge que en menys de 12h de presentar-se el teu cap de partit ja va dir que no es faria?

Font: Rubalcaba diu no al PSC.

No és contradiu amb la sensatesa que proclama?

Potser captis l’atenció, però si és per llegir aquest missatge, és possible que et faci perdre més vots que no en guanyis.

La situació interna del PSC és força complicada, i possiblement amb “les armes” que tenen no és podia fer gaire cosa més.
M’ha sobtat molt que després d’un temps amb l’slogan “nou PSC” no el veiem per enlloc al cartell i seguim veient l’omnipresent i típic vermell, només aquest degradat final al federalisme dona uns aires de canvi.

Campanya en negatiu del PSC

El disseny força atractiu però em fa posar-lo en quart lloc, en bona part perquè la resta son cartells nuls completament (comunicativament parlant)

Menció especial mereixen les banderoles negres, que trenquen totes les regles de comunicació. No atractiu, en negatiu, tons obscurs…

Ja va començar Montilla amb la campanya en negatiu “ni independentista ni de dretes”, però aquí sumem el tabú “NO” i el negre.
Ningú li podrà dir al PSC que no s’han arriscat en aquest cas…

  • 5. ERC, PP i Solidaritat.

Més del mateix. Cap aposta, atracció zero, o ja ho hem vist altres cops és el que resumeixen els seus cartells.

Cartell Esquerra Eleccions Catalanes 25NEl missatge està pensat en els tres casos òbviament. Especialment pulcre en els casos de ERC i PP, on les fotografies dels candidats son molt favorables, els colors, el missatge, una imatge més dinàmica i jove per part dels republicans i austera/seriosa per part dels populars, que reafirmen la seva imatge de marca.

Cartell PP Eleccions catalanes 25N

El partit popular per contrarestar el “cor” de Ciutadans amb qui s’està barallant vots, treu aquest llaç amb doble vessant, mentre ERC segueix amb l’estil vinyetes quadrades. El nom del candidat no te tant protagonisme, recordem que és el candidat més ben valorat d’aquestes eleccions, i segurament no els sigui tant necessari.

En els dos casos però no son capaços del primordial: captar l’atenció del consumidor per veure que li estan venent.

Soluciones para la crisis

Menció especial al codi QR d’ERC. Sembla forçat, per demostrar que ets “2.0”.  Sembla difícil escanejar un codi que està penjat en uns fanals uns metres per damunt teu, o en un autobús circulant. Aquí com ICV, si vols mostrar una “modernitat” de partit, s’ha de fer més acuradament.

Del PP només cal que mirem l’anterior cartell a eleccions catalanes.  Com dos gotes d’aigua, inclús el mateix vestit.
Aquesta manca de diferenciació i per tant manca d’atractiu pel consumidor em fan decantar per ERC com 5à opció i PP en 6à juntament amb Solidaritat.

I sorprèn el partit d’el Candidat Lopez-Tena, un partit que el camp visual l’acostuma a treballar força be (especialment els vídeos) i en un moment on les enquestes juguen en contra no hagin arriscat gens.

Cartell solidaritat Eleccions catalanes 25N
Ha fet el que el manual diu, reforçar la presència del candidat amb aquesta negreta en vermell ja que tampoc és gaire conegut fora d’àmbits independentistes, concordància de colors (corbata-logo), un marc blau extern per alleugerir la duresa de fons blanc juntament amb la imatge del candidat que és un xic estricta. Però el conjunt és just, i sobretot el “claim” és massa llarg.

Tanco amb la CUP ja que no hi son de moment al Parlament, però si comento que si malgrat penso que el cartell capta molt poc l’atenció, actes com començar l’enganxada a una oficina de La Caixa, els donen una notorietat que d’altra banda no tindrien.

Cartell CUP Eleccions catalanes 25N

Sincerament em sobta, ja que son un partit que han fet grans cartells innovadors, però en aquest cas, malgrat la idea de la dualitat (per mostrar el tot) és atraient, el cartell és força intricat.

No és veu be les sigles, ni el candidat, ni web o altre enllaç, el text és petit i és una imatge amb un cert regust “d’esquerra d’altres temps“.
És el cas més clar on només captarà a aquells clients/votants que ja els coneguin, i certament no son tants.

Això em fa tancar la llista en 7é lloc per la Candidatura d’Unitat Popular.

I vosaltres, que en penseu?