Category Archives: Independència

Per què el referèndum del 1O SI és legal?


ilegal voting

Davant temes tant seriosos, s’ha d’intentar ser curós en el que diem, i poder parlar amb propietat, independentment del que es pensa.
Ja no parlem dels arguments “que pone en tu DNI” o similars, sinó d’altres que la gent utilitza o creu com a reals i legals en base a la repetició sistemàtica que s’ha fet per part del Govern Espanyol.

 

Ho farem senzill:

 

  • Es il·legal.

El marc legal sobirà de l’estat espanyol (la constitució) evita qualsevol procés que divideixi l’estat. Cert. Però no restringeix qualsevol acte de consulta.
Així, realment, la consulta/referèndum no suposa cap il·legalitat, ja que ve a testar la voluntat real del poble sobre un tema concret.
Un cop realitzat, si la Generalitat iniciés un procés d’autodeterminació sabent aquesta informació, aquest representaria el conjunt actes fora de la llei espanyola.

 

  • Il·legal / just

Aquí una part que molta gent ja ha nomenat, i amb la qual no vull fer paral·lelismes ja que van ser moviments a nivell global de molta més transcendència: com era permetre el sufragi a les dones, l’abolició de l’esclavatge, adopció mono-parental, matrimoni homosexual etc.
Crec que és innegable reconèixer que lleis que en el seu moment eren legals és van lluitar per ser injustes i amb el temps han esdevingut legals.
La llei no és un marc inamovible.

Però posem-ho més a prop i comparable. També era il·legal la independència de Brasil, la de Cuba, i la de molts dels nous 21 estats que van sorgir al segle XX.
La més representativa, el referèndum il·legal del 92 d’Eslovàquia. El mateix país al 2016 presidia el consell de la UE.

I més encara, dins el nostre propi estat.
Quan a finals dels 80 molts joves varen començar moviments d’objecció de inconsciència, aquell acte en el seu moment era il·legal i estava penat.
La protesta va anar guanyant magnitud fins que el govern va acabar canviant la llei, i avui dia, difícilment algú entendria que hi anessin a la presó per aquest motiu.

 

  • Proporcionalitat de la justícia davant moviments globals

Aquest darrer punt ens duu a d’altre important. La justícia està pensada per casos “aïllats”. Casos que és surten de la norma, de la il·legalitat.
Quan la il·legalitat és converteix en una norma (o en un segment rellevant) no podem aplicar penes a tothom, ja sigui per insubmissió o per voler votar.
S’ha de revisar la llei per entendre perquè un percentatge significatiu de la població no encaixa amb ella.

 

  • Dret superior

Aquests punts fins ara, ens parlen de “justícia“, però l’estat espanyol és pot seguir emparant en la legalitat, com passa en casos empresarials on se l’han jugat a algun treballador emparant-se amb la llei (perquè ho entenguem).

L’elecció d’empresa no és casual. Quan hi ha un marc legal del que tenim dubtes que fem? Recorrem a un marc superior, ja que la legalitat de l’empresa no és la darrera ni final.

Això mateix passa amb el dret d’autodeterminació.
La legislació espanyola no el reconeix, cert, però no te potestat final sobre aquest tema, que correspon al Dret Internacional, el qual precisament és va establir per casos on una de les dues parts no col·labora, i on si es donen certes condicions (pressió de l’estat, vulneració de drets, consultes a la població amb uns mínims de participació etc) és reconeix una declaració unilateral de independència.
Fins i tot, a la Convenció de Venècia de 2016 s’estableix que si una de les dos parts fomenta l’abstenció, no és necessària una participació mínima), ja que dient-ho en paraules simples, és jugar brut.

 

Aquest darrer punt, tampoc és senzill ni s’ha de prendre pels partidaris de la independència com una llei irrefutable.
Però si ens ha de servir a parlar amb propietat, ja que si els demanem serietat als nostres representants, nosaltres no ens podem quedar en el “es il·legal” o “tiene que votar toda España“.

Anuncis

Minorització Mediàtica. La nova estratègia contra Catalunya.


De totes les estratègies comunicatives que ha utilitzat l’estat espanyol versus “el problema catalán” l’actual és (de llarg) la millor i més efectiva.

rajoy-sanchez-640x360

 

  • Fase 1. Atac. (de les signatures contra l’estatut fins al Constitucional)
  • Fase 2. Apocalipsis. (De fora del sistema solar a sense pensions)
  • Fase 3. Soys unos cabroncetes pero en el fondo os queremos. Venga unas cañas que ser català (si tienes seni) mola.
  • Fase 4. Acusaciones falsas. (De registres falsos a informes policials)
  • Fase 5. Minorització Mediàtica.

L’actual.

On Catalunya ha desaparegut dels debats, de les portades. Del 27S on apareixia a totes les portades i platós estatals intentant convèncer dels inconvenients de la aventura independentista, al buit.

Programa Podemos Catalunya

Programa de Podemos a les Generals. Tampoc apareix cap menció -com a punt destacable- vers Catalunya.

 

Darrera tàctica, sinó és parla no existeix. I és més fàcil fer cansar a la gent que fer-los pensar que estan equivocats.

Saez de Santamaría evita parlar del procés de Catalunya en la seva visita a Barcelona.
Carme Chacón va reconèixer que li hauria “agradat més” que es parlés “més de Catalunya” (al debat a dos), encara que, va dir, “no va ser culpa de Sánchez”, sinó de Rajoy, que “no té cap interès” a abordar aquesta qüestió.

 

“Mantenir l’atenció del públic distreta, lluny dels veritables problemes socials, captivada per temes sense importància real. Mantenir al públic ocupat, ocupat, ocupat, sense cap temps per pensar; tornant a la granja com els altres animals”.

– Cita del text Armes silencioses per a guerres tranquil·les

Un d’aquells texts que tothom comparteix, reflexions que en converses sempre hi estem d’acord però quan ens toca en primera persona, sovint caiem i neguem que estem equivocats perquè no som conscients del fet.

Crear conformisme social, cansant a la gent amb diferents estratègies, i presentant altres opcions com si realment fossin les claus (nou marc laboral, modificació de constitució, promeses futurs de referèndums i canvis en els marcs legislatius que no tenen fonament en actes passats etc).

Quan el veritable canvi és canviar els sistema que ha permès tot això.
Crear un país nou.

Que puc fer fins al 27S?


Fernandez Diaz

  • Si penses que estem davant d’un moment històric i únic, on tenim la possibilitat de crear un país de nou, entre tots. També amb errors, però millorant el que coneixem, i podent decidir-lo juntament.
  • Si penses que és un procés transversal, on tots entrem, i decidim juntament. Esquerres i dretes, més liberals i més conservadors.
    I no podem fer un canvi global excloent els rossos, o els funcionaris.
  • Si penses que mai ens hem enfrontat a les lleis espanyoles com fins ara, sent l’únic cas amb un president amb una querella per posar les urnes sobre una qüestió cabdal.
  • Si creus que és un referèndum on només és contarà si i no. Les eleccions perquè siguin les darreres eleccions autonòmiques. I que cap alternativa unionista es presenta amb un mandat limitat de 18 mesos només per gestionar el canvi, com fa el “si”, sinó amb un programa de quatre anys de govern autonòmic.
  • Si no t’imagines que algú digués que volia la independència de Escòcia però no la votava perquè no confiava en l’Alex Salmond.
  • Si no imagines que algú que recolzés el vot a la dona, el matrimoni homosexual, la llei d’avortament (qualsevol causa que signifiqui un canvi de status quo -sense comparar fets-) però que decideix no votar-la perquè tal figura del procés no li acaba de fer el pes.
  • Si t’és igual qui estigui al davant, encara que fos Sánchez Camacho, perquè veus la independència del país com una oportunitat per construir alguna cosa nova, per decidir-ho tot, i on després escollirem (entre moltes coses i entre tots) qui ens governa i com.

Si ets d’aquests potser et preguntes què podem fer per ajudar en aquestes poques setmanes històriques que ens queden per davant. Algunes propostes:

1. Deixa el mòbil i el PC.

Ja portem un temps prudencial de xarxes socials per poder dir que, després del fulgor inicial, sabem que cap Trending Topic ha aconseguit cap canvi substancial de governació.
La majoria tenim un espectre de seguidors/amics afins a les nostres idees, així, ells no son on hem de cercar dubtes per ajudar a resoldre.
Els debats de hashtags son estèrils. Tant difícil com que un tertulià canviï d’opinió és que ho fem qualsevol de nosaltres en un d’aquests debats, on habitualment només participen posicions molt polaritzades.
La virtualitat i sensació de impunitat fan que s’acostumi a mostrar poc respecte.

Tenim els arguments. TOTS:
Econòmics, socials, democràtics. etc

Qui te dubtes és majoritàriament per desconeixement. Reconeguem que des de fora, han fet aquest procés massa llarg i cansat, i de vegades si: fa mandra.

També per por o per sentiment de pertinença.

En dos minuts un curiós resum dels arguments dels unionistes.

2. Apunta’t a omplir la Meridiana.

La millor resposta a Felipe González per dir-nos nazis (quants cops van ja?)
Apunta’t AQUI.

3. Deixeu la vostra zona de confort i aneu a cercar indecisos. Parleu-hi.

Catalanets” de bona mena, plens de por seny  i poca rauxa: El fàcil és parlar amb gent que pensa com tu i donar-se la raó mútuament. Això no porta enlloc. Sigui el tema que sigui.

Els amics, els coneguts, aquell noi de la feina, la iaia, o el sogre.

No és convèncer. Cadascú és lliure de pensar/votar el que desitgi. I tant!
És aclarir dubtes. I segur que n’hi han.
I sobretot: res de català emprenyat. Transmetem il·lusió

Que un partit (CSQEP) proposi que pactarà amb l’estat per tenir un referèndum legal on decidir-ho tot, és enganyar directament a la població.
Perquè no depèn d’ells, i perquè ja portem 30 anys provant-ho amb govern de tots els colors.
O ja ens hem oblidat dels socialistes dient “nos hemos cepillao el estatut“?

Votar el que un vulgui és lícit; el que no se fins a quin punt ho és que sigui enganyat i pensant de bona fe que vol altra cosa.

4. Col·labora amb Òmnium, Súmate, Junts pel si etc

Mai tindrem suficients mans o cervells. Davant tenim un estat de ple dret amb totes les seves mediàtiques i de creació de por.

Òmnium Cultural
Súmate
Junts pel Si
ANC
Ara és l’hora

Informa’t dels seus actes i convida a assistir a algun amic. No creus que davant un acte tant cabdal potser hauries d’escoltar de viva veu el que han de dir?
Has anat mai a un acte polític? Potser és un bon moment per tatxar de les coses a fer en la vida!

5. Fes-te candidat per arribar a l’objectiu de 100.000.

Perquè aquí som tots. No va de ningú ni de cap partit.

Fes-te candidat AQUÍ.

6. Busqueu notícies del estat desastre del que volem sortir, i deixeu-les a les bústies de veïns.

O pengeu-les, doneu-les pel carrer. Que la informació arribi a la gent.
Planifiqueu-vos i cada setmana deixeu una o dues.

Aquest perfils en van plens.

Twitter de Sumate
Twitter de Colonos 
Cercle Català de negocis
El clauer (Claus i dubtes sobre la independència de Catalunya)
Col·lectiu Wilson (Economistes i Catedràtics)
Arguments de Isona Passola (Youtube)

Però aquí us deixo també d’altres:

The Economist recomana al govern español que deixi votar a Catalunya.

España denega l’entrega a Argentina dels ex-ministres acusats de crims franquistes

Una Catalunya independent tindria uns guanys nets de 13.600 milions.

Suso del Toro: “Premio nacional de Narrativa” o una opinió diferent en España.

La Constitució portuguesa i la del Brasil inclouen el dret d’autodeterminació. 

Renfe utilitza models d’AVE del 1992 remodelats per als trajectes al sud de França

Trujillo. “¿Para que sirve saber catalán? “

“Perles” de Rajoy


El PP destruye el registro de entradas a Génova 13 que le pidió el juez Ruz

El Parlament Europeu reconeix el català com a llengua en perill de desaparició

La Fiscalía (actuando como defensa) pide al juez la “inmediata” excarcelación de Miguel Blesa (separación de poderes inexistente)

El PP demana a la Real Academia Española que deixi de considerar el valencià una varietat del català

Camacho pacta con Método 3 y renuncia a que se investigue quién la espió a cambio de 80.000€

Margallo diu que les paraules de Cameron sobre el dret a decidir no són vàlides per a Espanya

Estrafolaris despeses del govern Espanyol. Coses del BOE

La Falacia de la Deuda Heredada

Mentides contra Catalunya

“Dios está en el Congreso”

Interior envía al hijo de Tejero (destituido por celebrar el golpe del 23F) al Consejo de la Guardia Civil

La maduresa política dels escocesos.


Resultat eleccions SNP

Inapel·lable.

Dues lectures ràpides de la imponent victòria del SNP:

1) No em cansaré de dir-ho. No importa què vols sinó quant ho vols. L’explicació aquí.
Sembla que els escocesos han enviat un senyal inequívoc de que volen.

2) Votar el mateix color durant llargs períodes de temps afavoreix un clientelisme polític i una xarxa opaca de favors per simple definició de sociologia humana.
Ser ferm votant uns principis obliga als partits a seguir i respectar aquests principis.

Gran mostra de maduresa política la d’aquella societat que canvia bruscament d’opció, ja que mostra que fa un seguiment del que vol i fiscalitza els partits que no ho compleixen.

En contraposició:

Evolució del vot PPSOE

Guia (molt) ràpida per indecisos al 9N


Hi ha vegades que un excés de informació o soroll no ens deixen analitzar be una situació, aquella coneguda frase de no deixis que les branques no et deixin veure el bosc.

El referèndum sobre la independència de Catalunya ha estat i és, un procés amb molt i molt soroll per ambdues bandes.

 

Així pot ser interessant oblidar “zones prohibides“, tenir la ment receptiva i per un cop ser humils i estar disposats a escoltar aquells que saben més que nosaltres. Però de manera objectiva, no suposats experts esbiaixats pels resultat que és volen esperar.

Aquí podem trobar com diferents premis nobel d’economia no tan sols avalen la viabilitat econòmica d’una Catalunya independent sinó que la situen com el país més ric del sud d’Europa segons Financial Times.

 

O com algunes de les principals ments econòmico-polítiques s’han reunit per defensar les avantatges d’un nou estat i negar molts dels enganys que s’usen en temes com pensions, pertinença a la UE etc.

Algun d’aquests membres son el Catedràtic d’Economia a l’Universitat de Harvard, Catedràtic de Política i Afers Públics a Princeton University, Catedràtic d’Economia a la London School of Economics and Political Science o Catedràtic de Desen-volupament Econòmic de la Universitat de Columbia a Nova York entre altres.

 

Però sobretot, i per damunt de tot, és difícil oposar-se a 10 personalitats, encapçalades per dos premis nobel de la Pau, que reclamen el dret que tenim a expressar lliurement el nostre futur. Sent aquest dret superior a qualsevol norma o llei pactada o escrita.

La millor forma de resoldre les disputes internes legítimes és emprar les eines de la democràcia. Evitar que els catalans votin sembla contradir els principis que inspiren les societat democràtiques.

 

Súmate Rajoy

Rajoy vs Cameron: Diferències en el discurs.


Sense qualificar ambdós vídeos, trobem les set diferències en els discursos dels dos caps d’Estat (més enllà de les diferències en la dicció) referent als processos d’independència que estan vivint.

Quiero decirles con toda claridad, que esa consulta no se va a celebrar. Es inconstitucional y no se va a celebrar.
Esa iniciativa choca frontalmente con el fundamento mismo de la consitución que es la indisoluble unidad de la nación española.

El gobierno que presido, no puede ni autorizar ni negociar sobre algo que es propiedad de todos los españoles“.

The best place to be is in Scotland, listening to people, talking to people. […] But one thing I’m sure we all say, is that is a matter of people in Scotland to decide, but we want you to stay”.

“El millor lloc on ser-hi (ara mateix) és Escòcia: escoltar la gent, parlar amb la gent. […] Però una cosa estic segur que tots acordem, i és que és una qüestió única dels escocesos el decidir, no obstant, nosaltres volem que us quedeu”.

Els mitjans centrals però, al escoltar el paral·lelisme han sortit a desprestigiar i insultar a David Cameron.

  • Carlos Herrera de Onda Cero, el tatxa d’irresponsable i el denigra calificant-lo com Cameron de la Isla.
  • L’exdirector del diari ABC José Antonio Zarzalejos, en una mateixa línia, titlla el referèndum de “nyap polític que passarà a la història”, i reclama que el 19 de novembre el primer ministre britànic presenti la seva dimissió, sigui quin sigui el resultat escocès.
  • L’adjunt al director de l’ABC, qualifica com “conjunt d’errors” de Cameron a l’hora d’autoritzar el referèndum i, també en demana la dimissió sí o sí.

 

Potser cal recordar el diàleg entre els dos màxims mandataris, on a la pregunta sobre la situació espanyola per part del Primer Ministre Britànic (en plena crisi, finals de 2012);  Rajoy contestava un enigmàtic:  “It’s very difficult todo esto”

 

És la estratègia del “no, no i no” vers el procés de independència de Catalunya adequada o correcta?


Imatge

La condició humana ens diu que no. Només cal pensar en altres situacions, com ens hem pres un no per resposta sense argumentari. Des del cap que et diu que les coses “son així i punt“; o el que la majoria hem viscut, quan els pares ens deien quelcom “mentre siguis a casa meva faràs el que jo digui“.
No ens enroscàvem més encara en al nostra posició al no tenir una alternativa?

Així, perquè el Govern ha optat per mostrar un no taxatiu, ja sigui per la llei, la constitució, perquè no és possible etc, sense oferir cap alternativa, cap argument que demostri les bonances de no canviar l’status quo.

Tothom recordarà, més enllà d’aquesta voluntat de diàleg per convèncer (que si està utilitzant Anglaterra vers Escòcia) arguments contraris a aquesta postura. És a dir, amenaces: quedar fora de l’euro, de la UE, fracàs de les pensions, augment de l’atur i així les que és vulguin contar.

Perquè aquests arguments tant contraris a opinions més neutrals com els Nobel d’economia Gary Becker i Erling Kydland  que defensen la viabilitat econòmica de la independència de Catalunya, o L’execonomista en cap de l’FMI que assegura que “Catalunya, aïllada, seria un dels països més rics del món” vers una Catalunya un 30% més pobra amb la independència que clama la premsa espanyola.

Com els catedràtics d’economia o política de Harvard, Princeton, Columbia o London School of Economics expliquen el perquè de la viabilitat de les pensions o l’espoli fiscal que és nega des de Península.

O que les empreses marxarien amb el procés, quan en mig d’ell han continuat pujant (i baixant a la capital) i a grans empreses, com SEAT o Basf confessen que no els afecta el procés polític.

 

En el llarg viatge que va tenir el PP a l’oposició, va fer-se trobar dos punts en els que fer-se fort per desgastar a Zapatero. Dos punts on sustentar tots els mals del país.

1. Catalunya.
Com no recordar la recollida de 4M signatures contra l’estatut, que després han quedat enterrades en algun magatzem, un cop fet el seu efecte mediàtic.

Rajoy estatut

Un estatut, que amb el temps encara ha visibilitzat més els seus terribles “mínims” i com diferents CCAA de la banda nacionalista espanyola, de seguida van afanyar-se a demanar el “i jo també“.

2. Terrorisme.
Amb raó o sense, implicat o no, la banda terrorista va deixar la seva activitat armada sota el mandat socialista. Mentre la bancada popular va encarregar-se de oblidar el problema i donar veu a l’associació de víctimes del terrorisme, com un agent polític més.

Com el seu propi nom indica, no hi poden participar per ser víctimes, és comprensible (i no criticable) que no cerquin un bon resultat per les dos parts, sinó revenja com manera de superar el dolor.

Aquest segon “monstre” ja se li ha vingut damunt amb el tombament de la doctrina Poirot per part de la UE, i les reiterades denuncies a l’estat espanyol per tortura.

Vidal Quadras Vox

Aquest punt ha desembocat en una part de la societat demanant una postura encara més ferma, i amb una important fugida de vots (o intenció de vot) a noves fórmules polítiques d’extrema dreta que han anat apareixent (UPyD, VOX)

La imatge creada doncs vers Catalunya, fa impossible que el Govern espanyol realitzi qualsevol tipus de concessió o diàleg de cara a seguir una estratègia “win/win” per l’Estat i Catalunya, ja que el que resulta d’un benefici pel país, redunda en un perjudici pel partit (fugida de vots).

Europa al servicio de ETA

On quedarien tots els arguments de força que han esgrimit aquests anys?

No es sentiria traït el seu electorat?
Així, aquesta estratègia dura i rotunda, reafirma i agrada al seu electorat (inclús el PSOE encara demana més,  com la supressió de l’autonomia o el us de la força) i fa pensar que a curt termini, el Govern Espanyol seguirà governant pel partit i no per l’estat.

Esperant que en els millor dels casos (segons el seu punt de vista) Catalunya s’independitzi mitjançant una DUI recolzada pel Tribunal internacional de la Haia, esgrimint que no han tingut alternativa per evitar-ho, i donant les “culpes a Europa” com així han fet quan la UE els ha demanat responsabilitats pel seu tracte vers el terrorisme. 

Esquerra neteja més blanc.


Com pot ser que els consumidors de detergents comprin Ariel si Dixan (el nostre) neteja més blanc?

el meu detergent neteja més blanc 

No puc imaginar-me aquesta conversa a la seu de l’alemana Henkel preguntant-se perquè els clients prefereixen la marca americana. Els directius sabran perfectament que si escolleixen a la competència per algun motiu serà: be sigui perquè efectivament renta més blanc; o perquè malgrat no ho fa, ho han sabut comunicar millor i aquest atribut ja és atorgat a Ariel a despit que no sigui cert. O pot ser que sigui més econòmic o hi hagi alguna promoció vigent.

El que no és fa mai, és culpar als consumidors: És a dir: que beneits son que no compren el millor.
I és que sempre sabem que si és així, és perquè uns altres ho han fet millor. (ja sigui el producte o la percepció del mateix)

Amb això no vull fer una dissecció del mon dels detergents, sinó fer un paral·lelisme amb el mon polític, on acostumo a fer veure els partits com a “marques” a comprar.

Per això, encara no entenc la reiterativa opinió de tots els partits independentistes quan és mostren sorpresos pels vots independentistes cap a CiU.

“Com pot ser que sent independentistes votin a aquests unionistes?”
Frases d’aquest estil les he sentides massa vegades.

Òbviament no vull posicionar-me a favor ni en contra de cap color electoral, sinó intentar entendre l’estratègia actual o veure on és pot millorar.
Tenim dos branques a examinar:

Primer la percepció per part dels consumidors/electors.
De fet cada partit acostuma a tenir una única USP (única proposta de venta), ja que és molt difícil capitalitzar diferents, i cada marca s’acostuma a definir o ser percebuda com: “el més cremós, els cotxes de més disseny, el més fiable, el partit que defensa els interessos dels treballadors, el que sap d’economia i ens traurà de la crisi, els que volen un mon millor
ERC, Reagrupament, Solidaritat  i Democràcia Catalana s’autodefineixen com a independentistes.  (a partir d’ara els anomenarem P.D.I -partits definits independentistes-)
Falta veure que pensen els electors d’aquesta percepció. Els veuen així? (independentistes) o també d’altres atributs (ja sigui positius o negatius): Eficaços, massa impulsius, bon gestors, oportunistes…?

CiU per la seva banda te una definició complexa, que engloba una mica tot. Ells no s’han mullat mai, més enllà de una imatge terriblement simple i a l’hora molt complexa i confusa que és “el millor per a Catalunya“. No s’han declarat independentistes sinó… sobiranistes, creadors de la transició nacional etc.
Hauríem de veure que pensen també els electors en aquest aspecte. Creuran que la millor via per la independència és CiU car no ho expliciti tant clarament? Que treballaran més a l’ombra però amb passes més fermes?

Punt i apart, per recalcar que a l’hora de treballar amb “marques”, no som mai el que pensem/diem que som, sinó el que el consumidor pensa de nosaltres.

Com exemple podríem fer analogia amb els automòbils; ni Audi amb el seu A4 o BMW amb la sèrie 3 l’expliciten com a cotxe de directiu, atribueixen altres valors, malgrat això la gran majoria de directius d’aquest país utilitzaven fa 5 anys algun dels dos models. (actualment s’han passat a 4×4 o SUV de les mateixes marques).
Que passa amb els anàlegs de Renault, VW, o inclús Mercedes que s’està postergant com a imatge anacrònica (i d’ahi la seva actual campanya de canvi d’imatge de percepció -a una més juvenil- “Quelcom està passant a Mercedes”.)

Per veure la percepció dels electors sobre les seves “marques” necessitaríem diferents estudis que no tenim, i que per tant deixem a l’aire.

Son realment vistos aquests partits independentistes com la millor via per la independència? -indistintament de la idea de cadascú-

Segon punt:
Qui diu que el fet que una persona vulgui la independència sigui el seu únic motiu de vot o inclús el principal?

Si recordem les preocupacions dels habitants de l’estat espanyol en el període anterior a la crisi segons el CIS situaven el terrorisme i la immigració en primer i segon lloc. El partit durant el mandat del qual sembla que ha posat fi al terrorisme -independentment de la part responsable que siguin- ha perdut de forma aclaparadora les eleccions estatals del passat 20N. Llavors? No era el motiu principal de preocupació?
Enllaç CIS (pàg.3)

Que no volem un mon més ecològic, igualitari, sense racisme, delinqüència etc i de vegades no votem d’acord amb aquests principis?

Pensem altre cop en marques, no volem el millor producte amb el millor preu, qualitat, envàs etc.
I no comprem de vegades productes cars (i suposadament d’alta qualitat) o perquè estiguin de moda, o envasos terribles però productes altament eficaços?

Aquí hauríem de treballar amb eines estadístiques com l’anàlisi discriminant, que serveix per ponderar els atributs, i quina importància li donem a cadascú.
Exemple: nosaltres (o un col·lectiu) cercarà en els detergents com a factor determinant la blancor/neteja en un 40%, la quantitat de producte un 20%, el preu un 15%, Bona olor un 15%, i textures novedoses altre 15%. 

Així podríem arribar a deduir per exemple que el consumidor està disposat a pagar 30ct més si realment neteja millor, o 10ct per una bona olor, o inclús que no sigui el que millor netegi però que la resta de factors sigui altament atractiva.

A l’hora de votar doncs, aquells que votarien si en un referèndum per la independència, que més valoren?
Com la resta de l’article deixem preguntes obertes al no tenir bases estadístiques per provar cap resultat.

  • Valoraran la seriositat que transmet el govern?
  • Que pensin que son uns bons gestors econòmics?
  • Casos de corrupció?
  • Currículums?
  • Presència visual dels candidats?
  • Manera de parlar?
  • Que defensin temes de llengua i cultura ja ens és suficient?
  • etc.

Així, l’argumentació clàssica dels P.D.I és que el milió i mig de persones que hi havia el 10J haurien de ser votants seus ja que ells cerquen la independència. Els resultats mostren clarament que això no passa, i segurament hi havia gent que inclus acostuma a votar altres partits no sobiranistes, com el PSC.

Primer com hem dit, hem de veure quins d’aquest milió i mig (traiem un 15% de gent sense dret a vot: 1’275M) pensa que tú, marca A, auto-denominada independentista ho ets realment, o només utilitzes el nom/atribut cercant un cert benefici. Suposem que un percentatge alt, un 90% et veuen com tu dius:
Ja tenim una bossa de 1’15M persones.

D’aquells que vegin la teva marca com tu la proclames, és a dir: independentista, hauríem de veure quina part pensa que la estratègia per assolir-la és més adequada: segons CiU o ICV que segons la teva.
(aquí obviem altres partits, ja que malgrat podem trobar votants del PP independentistes -després veurem perquè- només els P.D.I, CiU i ICV tenen més o menys certs fulls de ruta per aconseguir-la, és a dir, els seus votants creuen que en algun punt dels seus objectius està aconseguir-la i treballaran per a tal)

Suposem que el % de gent que pensa que el millor full de ruta per aconseguir la independència és el dels P.D.I amb un 50%. De CiU amb un 35%, ICV un 13% i deixem un 2% per altres casos.

Ens queden 575.000 persones amb dret a vot, que volen la independència i que pensen que la millor opció per aconseguir-la és votar un P.D.I.

Ara be… d’aquestes 600 mil persones, quantes no deixaran la independència en segon terme perquè pensin que els PDI no son bon gestors? o no sabrien conduir el país en moment de crisi, o valoren més algú que pensin que pugui crear lloc de feina, o no vagi a pujar impostos, o vulguin més presència policial perquè viuen en una zona conflictiva i és el seu principal problema.

Podem trobar, com deien abans i com a cas extrem que trobem gent independentista, però que valori molt més la creació d’ocupació i una bona gestió de l’economia, i que pensi que la millor alternativa sigui el Partit Popular, malgrat sàpiga que mai no optarà per una via sobiranista.
Podríem parlar de la compra d’un bon detergent per certes coses malgrat sigui molt car per exemple. (els de roba delicada -Norit-, o els potenciadors de blanc -oxy’s-)

Nota: La suma dels P.D.I presentats a les eleccions autonòmiques de Catalunya de 2010 (ERC, Reagrupament i Solidaritat Catalana) és de 362.000 vots aproximadament.

Suposem que per un individu tenim les valoracions sobre tres partits que és presenten a les eleccions. Aquesta persona te en compte 5 atributs: Tenir la independència al full de ruta del partit i un mode coherent per aconseguir-la, el que anomenem bon gestors (creació de feina, optimització de recursos…), els casos de corrupció (major nota indica menys casos i millor valoració), la sinceritat i la imatge que transmeten els candidats.

Si apliquéssim la mateixa ponderació per a cada atribut, trobaríem que el partit amb millor “nota” és el partit 1, que és considerat el més independentista dels 3, però no tant bon gestor i amb una imatge poc acurada.

  Atribut 1: Independència Atribut 2: Bon Gestor Atribut 3: Corrupció Atribut 4: Sinceritat Atribut 5: Imatge / CV  
Partit 1 9 5 9 8 5 7,2
Partit 2 8 6 8 6 4 6,4
Partit 3 6 9 5 7 8 7

Si ara realitzem un anàlisi multivariant sobre els atributs que valora el individu i els tornéssim en base 100, podríem trobar per exemple, que per aquesta persona, el atribut independència pesa un 30%, la gestió un 40%, la corrupció i sinceritat malgrat tenir importància pel nostre home, quan ha d’escollir entre un i altre ja no ho son tant i és queden amb un 5% cadascun, i per acabar la imatge que els transmeten els candidats/partits representa un 20%.

Segons aquestes ponderacions, ara la “nota” canviaria, i ara el partit escollit seria el partit 3 amb una mitjana de 7’60, seguit del 1, amb un 6’55, i per finalitzar el partit 2 amb un 6’30.

 

Conclusió personal:
La independència de Catalunya, sembla demostrat, aportaria moltes avantatges al país a mig i llarg plaç, econòmiques i socials, deixant uns entrebancs inicials.
La estratègia dels P.D.I hauria de ser en primer lloc (seguint criteris empresarials)

 

1. Fer créixer el mercat.
Fer veure a la gent les avantatges que suposa, i fer passar el interès per la independència a un dels temes que més preocupen/interessen als catalans. Realitzar pedagogia, ja que sembla clar que si fos la primera preocupació no haguéssim tingut aquests resultats a les darreres eleccions catalanes; i de retruc perquè es una estratègia de la que surten beneficiats tots els partits del col·lectiu.

Analogies en marques també tenim. Com per exemple la actual campanya a favor de les “marques líders” per qualitat etc en contra de les marques blanques. Parla en genèric, sense anomenar segments, però si es consciència a la gent que comprar marques líders és important, aquelles capdavanteres de cada segment -que son les que paguen els espais comercials- son les que és veuran més beneficiades. (Cola Cao, Fairy, Calgon, Activia, Pastas Gallo, Neutrex, Ausonia…)

O altres personalitzades amb el canal que ho emetia:

Campanya pro-marques (Tele 5)
Campanya pro-marques (Antena 3)
Campanya pro-marques (Cuatro)

Segon, saber qui ets.
Centrar-se en veure si son percebuts realment tal i com ells venen. I més enllà de l’atribut independència quins altres atributs son percebuts per la gent. (tant positius, com negatius)

Tercer, afegir valor.
Suposem que el que més valora la gent a l’hora de comprar una moto és el disseny.  Inclús està disposada a pagar un 10-15% més per comprar un model italià, que aporta el summum en disseny, a més d’aspectes emocionals i gens tangibles com son el soroll del motor etc enfront a motos més racionals com son les japoneses.

KIA

En aquest cas per donar confiança de fiabilitat a una marca que no la té

Ets la marca referent en quant a disseny, la gent ho veu, tens un ombrall de preus superior que la gent està disposada a pagar, però les vendes no acaben de funcionar. Per què? Com pot ser que la gent compri ZZ si nosaltres som millors?
Per un aspecte que no s’enumera com capdal però que al mateix moment és bàsic: la fiabilitat. Tens una mala imatge en quant a avaries, revenda…

 

 

En un moment àlgid de l’independentisme social, no és suficient tenir aquesta reclamació.
Està clar que acostumats a l’època de tenir-ho tot i voler-ho ara, no ens és suficient amb una única característica. En aquest cas la independència.
Sinó que a més, volem gent seriosa, bons professionals, que sàpiguen parlar i representar-nos a l’exterior etc.

És qüestió d’aquests partits el deixar de queixar-se perquè el mercat no els reconeix, veure que valora aquest mercat i donar-s’ho perquè t’acabin comprant.

Per què te tanta por l’@acampadabcn a la defensa del poble català?


Aquest Diumenge passat l’acampadabcn va votar finalment i acceptar el dret d’autodeterminació dels pobles, incloent el català. Després de dos setmanes d’ignorar-lo, i després d’una última setmana de guió de David Lynch, on ningú sap ben be perquè s’anava posposant el tema: diumenge, dimarts, dijous, dissabte, diumenge… on va acabar a una votació amb els 90% dels presents d’acord, però on 40 persones van decidir que s’havia d’ajornar.

Qualsevol que hagi estat algun cop a una assemblea, podrà dir que rebutjar una votació per una minoria és qualsevol menys assemblaria.

No entraré a valorar virtuts o defectes d’aquest moviment que ja hi son en altres llocs, però si que m’agradaria que algú em digues perquè aquest moviment social, de democràcia real i referent del poble tant li ha costa tenir en compte la veu del poble català.

No acceptar com a punt mínim el dret d’autodeterminació dels pobles, significa no voler que un poble escolleixi lliurement el seu futur, significa no reconèixer l’article primer de la Carta de Nacions Unides de 1945 (article que va en primera posició no per decisions arbitràries). Significa que pobles com l’amazic, el palestí, el sàharaui, Basc, Català, Escocés etc segueixin sotmesos als designis d’un altre. En el cas del nostre país, significa a més, no escoltar les veus de la manifestació més gran organitzada mai en Barcelona, amb proclama principal de independència, i significa no escoltar les veus del prop de milió de persones que van votar a les consultes.

No és factible parlar de representació del poble quan un objectiu tant massiu no és reconegut
. Simplement.

Si algú s’ha atansat a Pça.Catalunya aquests dies, segurament haurà quedat sorprès de la poca representació del català tant en cartells, manifestos o lectures.
Catalunya terra històrica d’acollida, pel seu enclau i característiques; però en un país on conviuen més de 300 llengües, com pot ser que la única llengua pròpia del país tingui tant poca representació?

Els arguments son històrics, ja que és parla de “es perquè ens entenguem tots“, “parlem de reivindicacions mundials“, “això divideix” etc
I em segueix sobtant que després de tants anys, els “ciutadans del mon” encara “no sàpiguen” que és molt fàcil dedicar-te a altres temes, quan tens un estat propi que “et fa la feina“, que defensa la teva llengua, identitat i cultura. Que no cal que lluitis per la llengua, ja que l’estat espanyol per exemple te més de 500 lleis que obliguen a etiquetar en castellà, per només una del Català, referida als vins amb D.O, o que ja dedica 103milions d’euros a promocionar el castellà a l’estranger a través del Instituto Cervantes, i mentre els Catalano-parlants representem prop del 25% de la població de l’estat, els cursos de català organitzats pel Cervantes només arriven al 0.77% o un 0’3% pel basc.

Que Espanya canvia el seu discurs de “les llengües son per entendre’ns” quan va a Europa o a EUA, i llavors, malgrat tots entenem l’anglès, francès o alemany, també volen que és faci en castellà, imperant la defensa de la seva cultura.

Que si el castellà el parlen 400 milions de parlants, necessitaries 23.000 anys per parlar mitja hora en cadascú d’ells.

Que si és per entendre’ns, fem-ho amb anglès que arribaríem a més gent, més anant a una revolta global, que és la llengua vehicular per excel·lència.

Sota veus globals sempre és perden les de pobles que no poden alçar la seva veu davant altres immensos, i sempre, sempre, sempre, aquests pobles petits, tindran punts en comú però també necessitats diferents, i no podem obviàrse dins el maremàgnum global.

Com pot ser que el dret d’autodeterminació dels pobles, ho hagin recollit els mínims de l’acampada de Granada abans que els de Barcelona?
I perquè els ciutadans del mon sempre parlen en castellà? Perquè no hi ha res més espanyol que un ciutadà del mon.

El dia 22 de maig, a les 3:09, es va penjar al mur “oficial” del Facebook el següent missatge: “Recordamos a los ciudadanxs que el idioma no es el motivo de lucha de acampadabcn. Aquí se trata de difundir y llegar al máximo de personas posible, así que dejad los nacionalismos aparcados!”

Per què te tanta por a incloure els drets del país?
Per què si parlem de defensar els drets de Palestina ningú objecta? (hi ha una carpa “Palestina” a la plaça) i si ho fem de pobles espanyols si?

Pot tenir quelcom a veure coses com que el portaveu de comunicació de l’acampada és descobrís que és Francisco Garrobo, ex-militant de Ciutadans i a les anteriors llistes de UPyD?

recull de twitts de F.Garrobo 

Garrobo és el primer que parla

Twitt1
Twitt2

Twitt3
Twitt4

Barcelona Decideix des de l’interior: Els punts clau


Ara que ja han passat uns dies gosso fer una reflexió sobre el tema; el que inaugura el blog, ja que ho considero suficientment rellevant. Com és la visió interna d’un dels dels molts que hem col·laborat a fer això possible.

Aconseguir un 21% de participació, amb 80.000€ (0 diners públics), sense suport institucional (cens, espais), ni cobertura mediàtica és simplement com va anomenar Patricia Gabancho “un miracle”.

Parlar d’aquest tema és complicat, més quan sabem les connotacions socio-polítiques que comporta i com des d’altres ambients s’intenta minimitzar. Sabíem que tant si trèiem un 5% o un 70% tindríem arguments en contra, i mai seria positiu. Sempre hi hauria partidaris del cataclisme, d’arguments de separatisme, o d’inventar-se fal·làcies sobre Unions Europees excloents.

Per parlar d’aquest tema, un ha de mirar molt be quins mitjans observa, i el més adient, i a la vegada més complicat és poder compartir-ho amb gent exògena a la situació. Qualsevol individu extern és quedarà sorprès pel resultat, i només algú que hagi estat implicat des de dins del procés o hagi estat en altre procés d’iniciativa ciutadana sabrà el complicat que és engrescar a la gent, partint del zero més absolut i amb (permeteu-me insistir en la xifra que la trobo cabdal) 80m€ arribar a més de 250.000 persones.

Recordem la portada absolutament incomprensible de El Periódico el dia anterior titulant a tota plana “Així No”, quanpsoeriodico no hi havia parlat mai encara de les consultes; recordem el buit mediàtic que se’ns va fer des de La Vanguardia i TV3, només tenint apareixences a mitjans online més implicats en el tema nacional (Vilaweb, Nació Digital, Directe…)

Recordem després com és tergiversen les dades. Un dels fets que més va criticar el nacionalisme espanyol va ser la possibilitat que podés votar la gent >16 anys i immigrants residents a Barcelona. En canvi, quan és varen donar les dades, és van utilitzar com sempre s’ha fet en totes les consultes avançades a BCN, el percentatge de gent major de 18, i no immigrada. Aquesta dada és el 21’37%, si contem els menors de 18 i immigrants la xifra baixa fins al 18 i escaig. Xifra que s’ha encarregat de difondre el ressò nacionalista espanyol, quan és un cens amb el qual a priori no està d’acord.

D’aquí traiem una primera conclusió important. Malgrat l’aportació de la gent immigrada va ser força important, la matemàtica més pura ens indica que el grau de participació dels “nacionals” és major a la dels “immigrants”. Queda doncs, una tasca important a fer, malgrat s’hagi treballat bastant en aquest tema.

Altres conclusions molt aclaridores.

  • El cost invertit a cada vot és de 0’30€ aproximadament (0 diners públics), mentre que el de la consulta de la Diagonal (12’2% de participació) va ser de +17€ (que vàrem pagar tots els Barcelonins, estiguéssim d’acord o no), o el del Parlament Europeu que és de 10€/vot (amb un 35% de participació)
  • L’èxit és brutal. Així ho constaten les reflexions dels observadors internacionals o la premsa estrangera. Els vots ja no totals, sinó del SI, superen als del PSC+ICV a Barcelona, tripliquen els de partits independentistes a BCN (ERC+RCat+SI) o superen a tots els del Socialistes+PP+Ciudadanos a tota Catalunya.
  • L’efecte cavall guanyador. Quan és va començar a gestar BCNdecideix hi havia molt poca gent que hi apostava. Recordo clarísimament reunions amb una dècima part de la que vàrem acabar sent. Com s’ens tatxava de bojos, de incrèduls, i que no és podia fer. Aspecte que no critico ni molt menys, ja que raó sobre les adversitats no els faltava, i ni en el millor dels nostres somnis com va anunciar Alfred Bosch ningú esperava un resultat tant positiu. Varen haver molts dutes sobre la viabilitat al llarg del procés, i va ser gràcies a la feina de molta gent amb unes ganes i empenta descomunal (dintre de les quals no vull inclourem) és va fer la consulta avançada de la Barceloneta i el 20% de participació. I a partir d’ahi “la pilota és va anant fent grossa”. Gràcia i el 34%, Nou Barris, el Parlament defensant la lliure sobirania a decidir i mostrant recolzament tàcit a BCN Decideix, les primeres notes de personatges públics que donaven suport (tant si com no, vota), primeres cares polítiques, Ómnium, el nostre President, ex-President, Consellers, notícies a TV3, premsa…
    La gent ja “s’apuntava”, era un tema que és parlava, i molts no tenien motius per no anar a votar, simplement és desmuntaven. No estàs d’acord? vota que no.La raó, i els motius sempre han estat els mateixos. Soc dels que pensa que encara que hagués hagut d’anar al bell mig de la Pica d’Estats a dipositar la meva decisió en el tema més cabdal del futur de Catalunya com a poble ho hagués fet; però la realitat ens diu que molta gent no pensa d’aquesta manera. I que malgrat siguin opinions amb les que combregues, fins que la roda no és posa en marxa, molta gent no mou un dit.
  • Il·lusió: El fet clau per a l’èxit de la consulta no va ser que dones suport el President Pujol, o Mas o qualsevol altre fet (que reconeixem molt important). Qualsevol persona o voluntari que estigues a peu d’urna/es al llarg del dia podrà dir que la clau va ser en primer lloc: tenir raó. El no decantarse per cap opció, oferir la possibilitat d’escollir, i no donar cap argument a la crítica, perquè simplement no l’havia. I en segon lloc, la il·lusió i bona cara dels voluntaris, que incansablement anaven a informar, escoltaven, indicaven. Va ser aquesta feina anònima, el que al districte que jo conec, Ciutat Vella, hi haguessin taules de votació com la de Sant Pere més Alt, a un local intern, i amb poca visibilitat, o a Ciutadella, uns resultats propis de Sarrià o Gràcia en quant a número de vots.
  • Anonimat: El fet d’haver estat ja amb diversos projectes, i conèixer una mica el mercat, ha fet que encara m’hagi sorprès més el veure actuar a tothom amb un nom comú: Barcelona Decideix, i on gent de totes les ideologies i molts amb afiliacions polítiques inclús algun càrrec de certa rellevància van actuar des de el més absolut anonimat partidista.
    Tant que, en d’altres situacions ens hem trobat dient, “ondia, aquest és de Iniciativa? (per exemple) el feia de CiU.”
  • 2.0: La comunicació a Internet, via blogs, Facebook i Twitter va esdevenir cabdal. Amb una fita culminant d’aconseguir el 10A que el hashtag #bcndecideix fos TT (trending topic, o tema més comentat) a tot l’estat espanyol; ja feia dies que ho era a Catalunya.

Punt i seguit. Ha estat un veritable plaer poder col·laborar en una de les pàgines més cabdals de la història no escrita de Catalunya. Hem viscut moments màgics, i tot el que hem donat ens ha estat tornat amb escreix. Així si, com també titulava el nostre portaveu la carta d’agraïment. No sabem quina forma “adquirirem” en un futur, i no sabem si hi haurà un altre fet que ens farà sortir al carrer, el que està més que clar, és que ja som cavall guanyador i no ens fa por anunciar-ho, perquè tenim els arguments i encara esperem que algú ens els retragui amb cara i ulls més enllà de pors infundades i tergiversades.

Podeu trobar totes les fotos de la consulta de la Ciutat Comtal aquí.