Arxiu del Blog

Esquerra neteja més blanc.


Com pot ser que els consumidors de detergents comprin Ariel si Dixan (el nostre) neteja més blanc?

el meu detergent neteja més blanc 

No puc imaginar-me aquesta conversa a la seu de l’alemana Henkel preguntant-se perquè els clients prefereixen la marca americana. Els directius sabran perfectament que si escolleixen a la competència per algun motiu serà: be sigui perquè efectivament renta més blanc; o perquè malgrat no ho fa, ho han sabut comunicar millor i aquest atribut ja és atorgat a Ariel a despit que no sigui cert. O pot ser que sigui més econòmic o hi hagi alguna promoció vigent.

El que no és fa mai, és culpar als consumidors: És a dir: que beneits son que no compren el millor.
I és que sempre sabem que si és així, és perquè uns altres ho han fet millor. (ja sigui el producte o la percepció del mateix)

Amb això no vull fer una dissecció del mon dels detergents, sinó fer un paral·lelisme amb el mon polític, on acostumo a fer veure els partits com a “marques” a comprar.

Per això, encara no entenc la reiterativa opinió de tots els partits independentistes quan és mostren sorpresos pels vots independentistes cap a CiU.

“Com pot ser que sent independentistes votin a aquests unionistes?”
Frases d’aquest estil les he sentides massa vegades.

Òbviament no vull posicionar-me a favor ni en contra de cap color electoral, sinó intentar entendre l’estratègia actual o veure on és pot millorar.
Tenim dos branques a examinar:

Primer la percepció per part dels consumidors/electors.
De fet cada partit acostuma a tenir una única USP (única proposta de venta), ja que és molt difícil capitalitzar diferents, i cada marca s’acostuma a definir o ser percebuda com: “el més cremós, els cotxes de més disseny, el més fiable, el partit que defensa els interessos dels treballadors, el que sap d’economia i ens traurà de la crisi, els que volen un mon millor
ERC, Reagrupament, Solidaritat  i Democràcia Catalana s’autodefineixen com a independentistes.  (a partir d’ara els anomenarem P.D.I -partits definits independentistes-)
Falta veure que pensen els electors d’aquesta percepció. Els veuen així? (independentistes) o també d’altres atributs (ja sigui positius o negatius): Eficaços, massa impulsius, bon gestors, oportunistes…?

CiU per la seva banda te una definició complexa, que engloba una mica tot. Ells no s’han mullat mai, més enllà de una imatge terriblement simple i a l’hora molt complexa i confusa que és “el millor per a Catalunya“. No s’han declarat independentistes sinó… sobiranistes, creadors de la transició nacional etc.
Hauríem de veure que pensen també els electors en aquest aspecte. Creuran que la millor via per la independència és CiU car no ho expliciti tant clarament? Que treballaran més a l’ombra però amb passes més fermes?

Punt i apart, per recalcar que a l’hora de treballar amb “marques”, no som mai el que pensem/diem que som, sinó el que el consumidor pensa de nosaltres.

Com exemple podríem fer analogia amb els automòbils; ni Audi amb el seu A4 o BMW amb la sèrie 3 l’expliciten com a cotxe de directiu, atribueixen altres valors, malgrat això la gran majoria de directius d’aquest país utilitzaven fa 5 anys algun dels dos models. (actualment s’han passat a 4×4 o SUV de les mateixes marques).
Que passa amb els anàlegs de Renault, VW, o inclús Mercedes que s’està postergant com a imatge anacrònica (i d’ahi la seva actual campanya de canvi d’imatge de percepció -a una més juvenil- “Quelcom està passant a Mercedes”.)

Per veure la percepció dels electors sobre les seves “marques” necessitaríem diferents estudis que no tenim, i que per tant deixem a l’aire.

Son realment vistos aquests partits independentistes com la millor via per la independència? -indistintament de la idea de cadascú-

Segon punt:
Qui diu que el fet que una persona vulgui la independència sigui el seu únic motiu de vot o inclús el principal?

Si recordem les preocupacions dels habitants de l’estat espanyol en el període anterior a la crisi segons el CIS situaven el terrorisme i la immigració en primer i segon lloc. El partit durant el mandat del qual sembla que ha posat fi al terrorisme -independentment de la part responsable que siguin- ha perdut de forma aclaparadora les eleccions estatals del passat 20N. Llavors? No era el motiu principal de preocupació?
Enllaç CIS (pàg.3)

Que no volem un mon més ecològic, igualitari, sense racisme, delinqüència etc i de vegades no votem d’acord amb aquests principis?

Pensem altre cop en marques, no volem el millor producte amb el millor preu, qualitat, envàs etc.
I no comprem de vegades productes cars (i suposadament d’alta qualitat) o perquè estiguin de moda, o envasos terribles però productes altament eficaços?

Aquí hauríem de treballar amb eines estadístiques com l’anàlisi discriminant, que serveix per ponderar els atributs, i quina importància li donem a cadascú.
Exemple: nosaltres (o un col·lectiu) cercarà en els detergents com a factor determinant la blancor/neteja en un 40%, la quantitat de producte un 20%, el preu un 15%, Bona olor un 15%, i textures novedoses altre 15%. 

Així podríem arribar a deduir per exemple que el consumidor està disposat a pagar 30ct més si realment neteja millor, o 10ct per una bona olor, o inclús que no sigui el que millor netegi però que la resta de factors sigui altament atractiva.

A l’hora de votar doncs, aquells que votarien si en un referèndum per la independència, que més valoren?
Com la resta de l’article deixem preguntes obertes al no tenir bases estadístiques per provar cap resultat.

  • Valoraran la seriositat que transmet el govern?
  • Que pensin que son uns bons gestors econòmics?
  • Casos de corrupció?
  • Currículums?
  • Presència visual dels candidats?
  • Manera de parlar?
  • Que defensin temes de llengua i cultura ja ens és suficient?
  • etc.

Així, l’argumentació clàssica dels P.D.I és que el milió i mig de persones que hi havia el 10J haurien de ser votants seus ja que ells cerquen la independència. Els resultats mostren clarament que això no passa, i segurament hi havia gent que inclus acostuma a votar altres partits no sobiranistes, com el PSC.

Primer com hem dit, hem de veure quins d’aquest milió i mig (traiem un 15% de gent sense dret a vot: 1’275M) pensa que tú, marca A, auto-denominada independentista ho ets realment, o només utilitzes el nom/atribut cercant un cert benefici. Suposem que un percentatge alt, un 90% et veuen com tu dius:
Ja tenim una bossa de 1’15M persones.

D’aquells que vegin la teva marca com tu la proclames, és a dir: independentista, hauríem de veure quina part pensa que la estratègia per assolir-la és més adequada: segons CiU o ICV que segons la teva.
(aquí obviem altres partits, ja que malgrat podem trobar votants del PP independentistes -després veurem perquè- només els P.D.I, CiU i ICV tenen més o menys certs fulls de ruta per aconseguir-la, és a dir, els seus votants creuen que en algun punt dels seus objectius està aconseguir-la i treballaran per a tal)

Suposem que el % de gent que pensa que el millor full de ruta per aconseguir la independència és el dels P.D.I amb un 50%. De CiU amb un 35%, ICV un 13% i deixem un 2% per altres casos.

Ens queden 575.000 persones amb dret a vot, que volen la independència i que pensen que la millor opció per aconseguir-la és votar un P.D.I.

Ara be… d’aquestes 600 mil persones, quantes no deixaran la independència en segon terme perquè pensin que els PDI no son bon gestors? o no sabrien conduir el país en moment de crisi, o valoren més algú que pensin que pugui crear lloc de feina, o no vagi a pujar impostos, o vulguin més presència policial perquè viuen en una zona conflictiva i és el seu principal problema.

Podem trobar, com deien abans i com a cas extrem que trobem gent independentista, però que valori molt més la creació d’ocupació i una bona gestió de l’economia, i que pensi que la millor alternativa sigui el Partit Popular, malgrat sàpiga que mai no optarà per una via sobiranista.
Podríem parlar de la compra d’un bon detergent per certes coses malgrat sigui molt car per exemple. (els de roba delicada -Norit-, o els potenciadors de blanc -oxy’s-)

Nota: La suma dels P.D.I presentats a les eleccions autonòmiques de Catalunya de 2010 (ERC, Reagrupament i Solidaritat Catalana) és de 362.000 vots aproximadament.

Suposem que per un individu tenim les valoracions sobre tres partits que és presenten a les eleccions. Aquesta persona te en compte 5 atributs: Tenir la independència al full de ruta del partit i un mode coherent per aconseguir-la, el que anomenem bon gestors (creació de feina, optimització de recursos…), els casos de corrupció (major nota indica menys casos i millor valoració), la sinceritat i la imatge que transmeten els candidats.

Si apliquéssim la mateixa ponderació per a cada atribut, trobaríem que el partit amb millor “nota” és el partit 1, que és considerat el més independentista dels 3, però no tant bon gestor i amb una imatge poc acurada.

  Atribut 1: Independència Atribut 2: Bon Gestor Atribut 3: Corrupció Atribut 4: Sinceritat Atribut 5: Imatge / CV  
Partit 1 9 5 9 8 5 7,2
Partit 2 8 6 8 6 4 6,4
Partit 3 6 9 5 7 8 7

Si ara realitzem un anàlisi multivariant sobre els atributs que valora el individu i els tornéssim en base 100, podríem trobar per exemple, que per aquesta persona, el atribut independència pesa un 30%, la gestió un 40%, la corrupció i sinceritat malgrat tenir importància pel nostre home, quan ha d’escollir entre un i altre ja no ho son tant i és queden amb un 5% cadascun, i per acabar la imatge que els transmeten els candidats/partits representa un 20%.

Segons aquestes ponderacions, ara la “nota” canviaria, i ara el partit escollit seria el partit 3 amb una mitjana de 7’60, seguit del 1, amb un 6’55, i per finalitzar el partit 2 amb un 6’30.

 

Conclusió personal:
La independència de Catalunya, sembla demostrat, aportaria moltes avantatges al país a mig i llarg plaç, econòmiques i socials, deixant uns entrebancs inicials.
La estratègia dels P.D.I hauria de ser en primer lloc (seguint criteris empresarials)

 

1. Fer créixer el mercat.
Fer veure a la gent les avantatges que suposa, i fer passar el interès per la independència a un dels temes que més preocupen/interessen als catalans. Realitzar pedagogia, ja que sembla clar que si fos la primera preocupació no haguéssim tingut aquests resultats a les darreres eleccions catalanes; i de retruc perquè es una estratègia de la que surten beneficiats tots els partits del col·lectiu.

Analogies en marques també tenim. Com per exemple la actual campanya a favor de les “marques líders” per qualitat etc en contra de les marques blanques. Parla en genèric, sense anomenar segments, però si es consciència a la gent que comprar marques líders és important, aquelles capdavanteres de cada segment -que son les que paguen els espais comercials- son les que és veuran més beneficiades. (Cola Cao, Fairy, Calgon, Activia, Pastas Gallo, Neutrex, Ausonia…)

O altres personalitzades amb el canal que ho emetia:

Campanya pro-marques (Tele 5)
Campanya pro-marques (Antena 3)
Campanya pro-marques (Cuatro)

Segon, saber qui ets.
Centrar-se en veure si son percebuts realment tal i com ells venen. I més enllà de l’atribut independència quins altres atributs son percebuts per la gent. (tant positius, com negatius)

Tercer, afegir valor.
Suposem que el que més valora la gent a l’hora de comprar una moto és el disseny.  Inclús està disposada a pagar un 10-15% més per comprar un model italià, que aporta el summum en disseny, a més d’aspectes emocionals i gens tangibles com son el soroll del motor etc enfront a motos més racionals com son les japoneses.

KIA

En aquest cas per donar confiança de fiabilitat a una marca que no la té

Ets la marca referent en quant a disseny, la gent ho veu, tens un ombrall de preus superior que la gent està disposada a pagar, però les vendes no acaben de funcionar. Per què? Com pot ser que la gent compri ZZ si nosaltres som millors?
Per un aspecte que no s’enumera com capdal però que al mateix moment és bàsic: la fiabilitat. Tens una mala imatge en quant a avaries, revenda…

 

 

En un moment àlgid de l’independentisme social, no és suficient tenir aquesta reclamació.
Està clar que acostumats a l’època de tenir-ho tot i voler-ho ara, no ens és suficient amb una única característica. En aquest cas la independència.
Sinó que a més, volem gent seriosa, bons professionals, que sàpiguen parlar i representar-nos a l’exterior etc.

És qüestió d’aquests partits el deixar de queixar-se perquè el mercat no els reconeix, veure que valora aquest mercat i donar-s’ho perquè t’acabin comprant.

L’efecte “Duran”: Contra tot.


Sempre he cregut que Duran i Lleida és un gran comunicador; asseveració que per molts pot semblar xocant, però la crec certa. Més aviat expert en  estratègia comunicativa.

Duran TVE

Parlem d’un home amb una marcada personalitat, i pressumiblement un ego també important, que a aquestes alçades de la història no ha mostrat mai símptomes de deure-li res a ningú, ni que hagi de consultar res. Duran, el que pensa (sembla que) ho diu, i sense consultar-ho ni amb el coixí, ni amb el president del Govern.

Això que per una banda és un punt lloable d’un home de carrera política, un cert punt de franquesa comunicativa li ha valgut alguna relliscada; potser la més coneguda arran dels nervis de la consulta de Barcelona Decideix, on Duran va fer un gest lleig a la Vicepresidenta Ortega revelant el seu vot, argumentant-ho dient que ho feia perquè li donava la gana, creant un debat inclús amb Marta Ferrusola on aquesta assegurava que Duran mentia jugant-se la seva ma dreta en l’aposta i on finalment Duran va acabar demanant perdó. (Detalls en una entrada anterior)

A mi m’agrada la franquesa política, i Duran, deixant de banda declaracions homòfobes, i “complicades” respecte a immigració, s’ha cansat de repetir en molts cops que ell no veu ni sent la independència de Catalunya, des de punts tant divergents com

“Mire, yo no puedo ser independentista por dos razones: una intelectual y otra sentimental. Por un lado, no lo veo posible porque Europa no lo aceptaría. Y por supuesto, España tampoco; y el camino sería todavía más difícil. Por otro, mi padre sigue viviendo en un pueblecito de Aragón, y mi corazón no puede aceptar que mi padre y yo vivimos en países distintos y que una frontera nos separa.”

S’ha posicionat a favor de la il·legalització de Sortu, en contra de l’oficialitat de les seleccions esportives catalanes, no va anar a votar (cap opció) el 10A, menyspreà la consulta d’Arenys de Munt
Més enllà de la fal·làcia dels arguments, és un tema que hom pot estar d’acord o no. El problema ve quan darrerament l’eix independentista cada cop te més veu en l’escena política, vertebrant inclús un discurs com mai fins ara havia passat, on els partits estaven obligats a posicionar-se.

Montilla PSC nini

Duran te un bagatge massa fort d’unionisme a les seves esquenes, no ha sigut tant hàbil com Pujol que sempre va deixar una porta oberta i si ell ara és mostra partidari ningú li pot retreure res, ja que pot dir, “és que ara és el moment” (després d’un encaix constant que no ha pogut ser…)
No pot desdir-se: la seva imatge i credibilitat quedaria diluïda al no res.

Per altra banda, sembla tenir cada cop més veus crítiques dins d’Unió. Recordem que als estatuts d’Unió és parla de defensar la plena Sobiranía de Catalunya.

Batlle de Vic a al 4ª assemblea de Reagrupament

Vila d’Abadal proposa sobiranitzar Unió i retirar Duran i LLeida
Critiques Afiliats UDC
Critiques Afiliats UDC- 2

Així dins un espectre on sembla que cada cop més l’univers de vot unionista és més reduït… que fem?

Fer quelcom que “uneixi” tots els catalans, que ens ataquin i ens defensem tots plegats.
Quina és la solució?
Parlar del PER.
Vet aquí que la estratègia és meravellosa, simple, però perfecta. La reacció no ha pogut faltar, ni ha errat ni una coma de l’esperat, ja que els receptors del missatge son encara més simples que l’eina comunicativa.

Uns s’han fets els ofesos, han atacat a Catalunya;  Duran encara és més ofès (com poden dir que jo he atacat als andalusos, jo critico els seus dirigents!) altres responen amb arguments encara més demagògics que el de Duran (parlar de Consells Comarcals, quan un tema -el paga l’estat, és a dir tots- i l’altre la Generalitat). Els diaris que frisen quan veuen titulars potents li donen voltes i voltes, d’ahi debats simplistes. I la roda gira:

Mani 10J aérea Passeig de Gràcia

 
De moment Duran ha aconseguit que no és parli de cap a on va aquesta transició nacional, en que ha quedat i que recull l’aspecte polític d’una demanda ciutadana com el 10A, el 10J, o enquestes on la intenció de vot ja és favorable a un SI a la independència, o com podem obviar que el destinat al pressupost de cultura representa 5 dies d’espoli fiscal.

 
O potser el que és més important seguint l’argument de Duran. Si veu una perversió en el subsidi agrari (que possiblement tingui raó), com és que amb 7 anys al Congres espanyol no ho ha denunciat ni un cop?

Com a estratègia; perfecta: Simple, i efectiva.

Per què te tanta por l’@acampadabcn a la defensa del poble català?


Aquest Diumenge passat l’acampadabcn va votar finalment i acceptar el dret d’autodeterminació dels pobles, incloent el català. Després de dos setmanes d’ignorar-lo, i després d’una última setmana de guió de David Lynch, on ningú sap ben be perquè s’anava posposant el tema: diumenge, dimarts, dijous, dissabte, diumenge… on va acabar a una votació amb els 90% dels presents d’acord, però on 40 persones van decidir que s’havia d’ajornar.

Qualsevol que hagi estat algun cop a una assemblea, podrà dir que rebutjar una votació per una minoria és qualsevol menys assemblaria.

No entraré a valorar virtuts o defectes d’aquest moviment que ja hi son en altres llocs, però si que m’agradaria que algú em digues perquè aquest moviment social, de democràcia real i referent del poble tant li ha costa tenir en compte la veu del poble català.

No acceptar com a punt mínim el dret d’autodeterminació dels pobles, significa no voler que un poble escolleixi lliurement el seu futur, significa no reconèixer l’article primer de la Carta de Nacions Unides de 1945 (article que va en primera posició no per decisions arbitràries). Significa que pobles com l’amazic, el palestí, el sàharaui, Basc, Català, Escocés etc segueixin sotmesos als designis d’un altre. En el cas del nostre país, significa a més, no escoltar les veus de la manifestació més gran organitzada mai en Barcelona, amb proclama principal de independència, i significa no escoltar les veus del prop de milió de persones que van votar a les consultes.

No és factible parlar de representació del poble quan un objectiu tant massiu no és reconegut
. Simplement.

Si algú s’ha atansat a Pça.Catalunya aquests dies, segurament haurà quedat sorprès de la poca representació del català tant en cartells, manifestos o lectures.
Catalunya terra històrica d’acollida, pel seu enclau i característiques; però en un país on conviuen més de 300 llengües, com pot ser que la única llengua pròpia del país tingui tant poca representació?

Els arguments son històrics, ja que és parla de “es perquè ens entenguem tots“, “parlem de reivindicacions mundials“, “això divideix” etc
I em segueix sobtant que després de tants anys, els “ciutadans del mon” encara “no sàpiguen” que és molt fàcil dedicar-te a altres temes, quan tens un estat propi que “et fa la feina“, que defensa la teva llengua, identitat i cultura. Que no cal que lluitis per la llengua, ja que l’estat espanyol per exemple te més de 500 lleis que obliguen a etiquetar en castellà, per només una del Català, referida als vins amb D.O, o que ja dedica 103milions d’euros a promocionar el castellà a l’estranger a través del Instituto Cervantes, i mentre els Catalano-parlants representem prop del 25% de la població de l’estat, els cursos de català organitzats pel Cervantes només arriven al 0.77% o un 0’3% pel basc.

Que Espanya canvia el seu discurs de “les llengües son per entendre’ns” quan va a Europa o a EUA, i llavors, malgrat tots entenem l’anglès, francès o alemany, també volen que és faci en castellà, imperant la defensa de la seva cultura.

Que si el castellà el parlen 400 milions de parlants, necessitaries 23.000 anys per parlar mitja hora en cadascú d’ells.

Que si és per entendre’ns, fem-ho amb anglès que arribaríem a més gent, més anant a una revolta global, que és la llengua vehicular per excel·lència.

Sota veus globals sempre és perden les de pobles que no poden alçar la seva veu davant altres immensos, i sempre, sempre, sempre, aquests pobles petits, tindran punts en comú però també necessitats diferents, i no podem obviàrse dins el maremàgnum global.

Com pot ser que el dret d’autodeterminació dels pobles, ho hagin recollit els mínims de l’acampada de Granada abans que els de Barcelona?
I perquè els ciutadans del mon sempre parlen en castellà? Perquè no hi ha res més espanyol que un ciutadà del mon.

El dia 22 de maig, a les 3:09, es va penjar al mur “oficial” del Facebook el següent missatge: “Recordamos a los ciudadanxs que el idioma no es el motivo de lucha de acampadabcn. Aquí se trata de difundir y llegar al máximo de personas posible, así que dejad los nacionalismos aparcados!”

Per què te tanta por a incloure els drets del país?
Per què si parlem de defensar els drets de Palestina ningú objecta? (hi ha una carpa “Palestina” a la plaça) i si ho fem de pobles espanyols si?

Pot tenir quelcom a veure coses com que el portaveu de comunicació de l’acampada és descobrís que és Francisco Garrobo, ex-militant de Ciutadans i a les anteriors llistes de UPyD?

recull de twitts de F.Garrobo 

Garrobo és el primer que parla

Twitt1
Twitt2

Twitt3
Twitt4