Arxiu del Bloc

Que puc fer fins al 27S?


Fernandez Diaz

  • Si penses que estem davant d’un moment històric i únic, on tenim la possibilitat de crear un país de nou, entre tots. També amb errors, però millorant el que coneixem, i podent decidir-lo juntament.
  • Si penses que és un procés transversal, on tots entrem, i decidim juntament. Esquerres i dretes, més liberals i més conservadors.
    I no podem fer un canvi global excloent els rossos, o els funcionaris.
  • Si penses que mai ens hem enfrontat a les lleis espanyoles com fins ara, sent l’únic cas amb un president amb una querella per posar les urnes sobre una qüestió cabdal.
  • Si creus que és un referèndum on només és contarà si i no. Les eleccions perquè siguin les darreres eleccions autonòmiques. I que cap alternativa unionista es presenta amb un mandat limitat de 18 mesos només per gestionar el canvi, com fa el “si”, sinó amb un programa de quatre anys de govern autonòmic.
  • Si no t’imagines que algú digués que volia la independència de Escòcia però no la votava perquè no confiava en l’Alex Salmond.
  • Si no imagines que algú que recolzés el vot a la dona, el matrimoni homosexual, la llei d’avortament (qualsevol causa que signifiqui un canvi de status quo -sense comparar fets-) però que decideix no votar-la perquè tal figura del procés no li acaba de fer el pes.
  • Si t’és igual qui estigui al davant, encara que fos Sánchez Camacho, perquè veus la independència del país com una oportunitat per construir alguna cosa nova, per decidir-ho tot, i on després escollirem (entre moltes coses i entre tots) qui ens governa i com.

Si ets d’aquests potser et preguntes què podem fer per ajudar en aquestes poques setmanes històriques que ens queden per davant. Algunes propostes:

1. Deixa el mòbil i el PC.

Ja portem un temps prudencial de xarxes socials per poder dir que, després del fulgor inicial, sabem que cap Trending Topic ha aconseguit cap canvi substancial de governació.
La majoria tenim un espectre de seguidors/amics afins a les nostres idees, així, ells no son on hem de cercar dubtes per ajudar a resoldre.
Els debats de hashtags son estèrils. Tant difícil com que un tertulià canviï d’opinió és que ho fem qualsevol de nosaltres en un d’aquests debats, on habitualment només participen posicions molt polaritzades.
La virtualitat i sensació de impunitat fan que s’acostumi a mostrar poc respecte.

Tenim els arguments. TOTS:
Econòmics, socials, democràtics. etc

Qui te dubtes és majoritàriament per desconeixement. Reconeguem que des de fora, han fet aquest procés massa llarg i cansat, i de vegades si: fa mandra.

També per por o per sentiment de pertinença.

En dos minuts un curiós resum dels arguments dels unionistes.

2. Apunta’t a omplir la Meridiana.

La millor resposta a Felipe González per dir-nos nazis (quants cops van ja?)
Apunta’t AQUI.

3. Deixeu la vostra zona de confort i aneu a cercar indecisos. Parleu-hi.

Catalanets” de bona mena, plens de por seny  i poca rauxa: El fàcil és parlar amb gent que pensa com tu i donar-se la raó mútuament. Això no porta enlloc. Sigui el tema que sigui.

Els amics, els coneguts, aquell noi de la feina, la iaia, o el sogre.

No és convèncer. Cadascú és lliure de pensar/votar el que desitgi. I tant!
És aclarir dubtes. I segur que n’hi han.
I sobretot: res de català emprenyat. Transmetem il·lusió

Que un partit (CSQEP) proposi que pactarà amb l’estat per tenir un referèndum legal on decidir-ho tot, és enganyar directament a la població.
Perquè no depèn d’ells, i perquè ja portem 30 anys provant-ho amb govern de tots els colors.
O ja ens hem oblidat dels socialistes dient “nos hemos cepillao el estatut“?

Votar el que un vulgui és lícit; el que no se fins a quin punt ho és que sigui enganyat i pensant de bona fe que vol altra cosa.

4. Col·labora amb Òmnium, Súmate, Junts pel si etc

Mai tindrem suficients mans o cervells. Davant tenim un estat de ple dret amb totes les seves mediàtiques i de creació de por.

Òmnium Cultural
Súmate
Junts pel Si
ANC
Ara és l’hora

Informa’t dels seus actes i convida a assistir a algun amic. No creus que davant un acte tant cabdal potser hauries d’escoltar de viva veu el que han de dir?
Has anat mai a un acte polític? Potser és un bon moment per tatxar de les coses a fer en la vida!

5. Fes-te candidat per arribar a l’objectiu de 100.000.

Perquè aquí som tots. No va de ningú ni de cap partit.

Fes-te candidat AQUÍ.

6. Busqueu notícies del estat desastre del que volem sortir, i deixeu-les a les bústies de veïns.

O pengeu-les, doneu-les pel carrer. Que la informació arribi a la gent.
Planifiqueu-vos i cada setmana deixeu una o dues.

Aquest perfils en van plens.

Twitter de Sumate
Twitter de Colonos 
Cercle Català de negocis
El clauer (Claus i dubtes sobre la independència de Catalunya)
Col·lectiu Wilson (Economistes i Catedràtics)
Arguments de Isona Passola (Youtube)

Però aquí us deixo també d’altres:

The Economist recomana al govern español que deixi votar a Catalunya.

España denega l’entrega a Argentina dels ex-ministres acusats de crims franquistes

Una Catalunya independent tindria uns guanys nets de 13.600 milions.

Suso del Toro: “Premio nacional de Narrativa” o una opinió diferent en España.

La Constitució portuguesa i la del Brasil inclouen el dret d’autodeterminació. 

Renfe utilitza models d’AVE del 1992 remodelats per als trajectes al sud de França

Trujillo. “¿Para que sirve saber catalán? “

“Perles” de Rajoy


El PP destruye el registro de entradas a Génova 13 que le pidió el juez Ruz

El Parlament Europeu reconeix el català com a llengua en perill de desaparició

La Fiscalía (actuando como defensa) pide al juez la “inmediata” excarcelación de Miguel Blesa (separación de poderes inexistente)

El PP demana a la Real Academia Española que deixi de considerar el valencià una varietat del català

Camacho pacta con Método 3 y renuncia a que se investigue quién la espió a cambio de 80.000€

Margallo diu que les paraules de Cameron sobre el dret a decidir no són vàlides per a Espanya

Estrafolaris despeses del govern Espanyol. Coses del BOE

La Falacia de la Deuda Heredada

Mentides contra Catalunya

“Dios está en el Congreso”

Interior envía al hijo de Tejero (destituido por celebrar el golpe del 23F) al Consejo de la Guardia Civil

Guia (molt) ràpida per indecisos al 9N


Hi ha vegades que un excés de informació o soroll no ens deixen analitzar be una situació, aquella coneguda frase de no deixis que les branques no et deixin veure el bosc.

El referèndum sobre la independència de Catalunya ha estat i és, un procés amb molt i molt soroll per ambdues bandes.

 

Així pot ser interessant oblidar “zones prohibides“, tenir la ment receptiva i per un cop ser humils i estar disposats a escoltar aquells que saben més que nosaltres. Però de manera objectiva, no suposats experts esbiaixats pels resultat que és volen esperar.

Aquí podem trobar com diferents premis nobel d’economia no tan sols avalen la viabilitat econòmica d’una Catalunya independent sinó que la situen com el país més ric del sud d’Europa segons Financial Times.

 

O com algunes de les principals ments econòmico-polítiques s’han reunit per defensar les avantatges d’un nou estat i negar molts dels enganys que s’usen en temes com pensions, pertinença a la UE etc.

Algun d’aquests membres son el Catedràtic d’Economia a l’Universitat de Harvard, Catedràtic de Política i Afers Públics a Princeton University, Catedràtic d’Economia a la London School of Economics and Political Science o Catedràtic de Desen-volupament Econòmic de la Universitat de Columbia a Nova York entre altres.

 

Però sobretot, i per damunt de tot, és difícil oposar-se a 10 personalitats, encapçalades per dos premis nobel de la Pau, que reclamen el dret que tenim a expressar lliurement el nostre futur. Sent aquest dret superior a qualsevol norma o llei pactada o escrita.

La millor forma de resoldre les disputes internes legítimes és emprar les eines de la democràcia. Evitar que els catalans votin sembla contradir els principis que inspiren les societat democràtiques.

 

Súmate Rajoy

Pressupostos 2015: Diferències abismals


El govern español sembla que ha passat de una tímida campanya on mostrar l’estima als catalans; culminat per l’excels “Me gustan los catalanes porque hacen cosas” a una campanya on fiançar el vot (de territori espanyol) vist que per una banda l’oposició espanyola (PSOE) no s’està mostrant contrari a aquesta ruta, i per altra que sembla que qualsevol intent que no passi per una consulta no dona rèdit electoral a Catalunya.

 

En un seguit d’actes disposats a reafirmar aquesta negativa, ens arriben els Pressupostos Generals de l’Estat presentats pel Ministre d’Hisenda, Cristobal Montoro el passat dimarts 30 de setembre de 2014 al congrés de diputats.

Les xifres tenen un caire que m’agrada, degut potser a la meva formació en ciències, i especialment estadística, i és que no son manipulables i son objectives.
Quan algú no li interessa el resultat, sempre és pot dir allo que és poden llegir de moltes maneres” que equival a dir “es un complot en altres àmbits o països quan mig mon discrepa de la teva visió.

  • Els Pressupostos Generals de l’Estat arriben a la xifra de 11.268 milions d’euros (en endavant M€)
  • Catalunya representa el 16’24% de la població de l’estat espanyol.  (Segons INE)
  • Catalunya aporta el 19% del PIB espanyol.

Pressupostos 2015

 

Una primera estimació neòfita situaria la devolució del recaptat al territori entre un 16-19% doncs amb una variació d’un 1 o 2 punts si és volés afavorir o no (vers altra CCAA) aquesta xifra. L’anomenada solidaritat econòmica ben entesa.

  • Quant és la xifra que l’estat Espanyol retorna? un 9’5%.

Aquesta xifra ja és inferior al al 9,6% que es va destinar als pressupostos del 2014 i que va aixecar un allau de crítiques per part dels polítics i empresaris catalans, degut a l’espectacular baixada vers l’any anterior (-25’5%)

Pressupostos Generals Estat 2013 vs 2014

 

Els increments sempre s’han de mirar en relació al total, és a dir, ponderats. Si tota la teva competència creix un 10% i tu ho fas un 5%, la xifra no és positiva perquè estàs augmentant vendes, sinó negativa ja que no ho fas tant com la mitjana i per tant estàs perdent quota de mercat.
Qualsevol altra lectura o intentar parlar amb números absoluts és un intent de manipulació.

Altre cop doncs, Catalunya perd inversió en comparació a la resta del estat.
Les CCAA que més reben son, per aquest ordre:
– Andalusia (17,4% del total, 1.958M€).
– Castella i Lleó (15,5%, 1.744M€).
– Galícia (12,3% 1.386M€).

Mentre que suposen un cop dur per a les comunitats de l’arc mediterrani. El País Valencià només rep el 6,9% del total d’inversió, mentre que Múrcia es quedarà un 3,8% i les Illes Balears només un 1,2%.

Aquí, altre cop hem de llegir amb números ponderats, malgrat aquestes xifres absolutes ja ens fan veure que quelcom irregular hi ha. Que una CCAA amb la tercera part de població que altra rebi un 63% més en termes absoluts, grinyola. (Castella-Lleó vs Catalunya)
Al mapa podem veure la inversió per habitant.

inversió per habitant 2015
Referits a la inversió por habitant: Castella i Lleó (amb 699€) i Galícia (504€) son les mes afavorides. A la banda contrària tenim Balears (124€), Canàries (127€) i Catalunya (145€) que son les que menys inversió (o retorn de impostos) reben.

Si tots som iguals, si és un país unit, i se’ns tracta per igual a tots, costa entendre perquè un habitant de C.LLeó rep quasi 5€ per cada 1€ que rep un que viu a Catalunya. O perquè per cada 1€ que l’estat és gasta en un habitant de Balears inverteix més de 4€.

Discriminació per origen, ja que aquest habitant de Catalunya que rep 5 cops menys que un de Castellà i Lleó, potser i molt lícitament, és sent més espanyol, estima la seva nació i s’emociona més amb La Roja, que el hipotètic senyor/a de Castella.

 

Aquestes dades son més difícilment explicables encara si agafem un lapse de temps una mica més ampli.
Així si mirem l’evolució d’aquests pressupostos des del 2012, malgrat que ha caigut a nivell estatal (un 36’6) veurem que Catalunya és la CC.AA on més cau la inversió estatal: Un 57.9%, passant dels 2.548,45 M€ dels pressupostos aprovats per l’any 2011 als 1.072,3 M€ de 2015.

 

 

Rajoy vs Cameron: Diferències en el discurs.


Sense qualificar ambdós vídeos, trobem les set diferències en els discursos dels dos caps d’Estat (més enllà de les diferències en la dicció) referent als processos d’independència que estan vivint.

Quiero decirles con toda claridad, que esa consulta no se va a celebrar. Es inconstitucional y no se va a celebrar.
Esa iniciativa choca frontalmente con el fundamento mismo de la consitución que es la indisoluble unidad de la nación española.

El gobierno que presido, no puede ni autorizar ni negociar sobre algo que es propiedad de todos los españoles“.

The best place to be is in Scotland, listening to people, talking to people. […] But one thing I’m sure we all say, is that is a matter of people in Scotland to decide, but we want you to stay”.

“El millor lloc on ser-hi (ara mateix) és Escòcia: escoltar la gent, parlar amb la gent. […] Però una cosa estic segur que tots acordem, i és que és una qüestió única dels escocesos el decidir, no obstant, nosaltres volem que us quedeu”.

Els mitjans centrals però, al escoltar el paral·lelisme han sortit a desprestigiar i insultar a David Cameron.

  • Carlos Herrera de Onda Cero, el tatxa d’irresponsable i el denigra calificant-lo com Cameron de la Isla.
  • L’exdirector del diari ABC José Antonio Zarzalejos, en una mateixa línia, titlla el referèndum de “nyap polític que passarà a la història”, i reclama que el 19 de novembre el primer ministre britànic presenti la seva dimissió, sigui quin sigui el resultat escocès.
  • L’adjunt al director de l’ABC, qualifica com “conjunt d’errors” de Cameron a l’hora d’autoritzar el referèndum i, també en demana la dimissió sí o sí.

 

Potser cal recordar el diàleg entre els dos màxims mandataris, on a la pregunta sobre la situació espanyola per part del Primer Ministre Britànic (en plena crisi, finals de 2012);  Rajoy contestava un enigmàtic:  “It’s very difficult todo esto”

 

És la estratègia del “no, no i no” vers el procés de independència de Catalunya adequada o correcta?


Imatge

La condició humana ens diu que no. Només cal pensar en altres situacions, com ens hem pres un no per resposta sense argumentari. Des del cap que et diu que les coses “son així i punt“; o el que la majoria hem viscut, quan els pares ens deien quelcom “mentre siguis a casa meva faràs el que jo digui“.
No ens enroscàvem més encara en al nostra posició al no tenir una alternativa?

Així, perquè el Govern ha optat per mostrar un no taxatiu, ja sigui per la llei, la constitució, perquè no és possible etc, sense oferir cap alternativa, cap argument que demostri les bonances de no canviar l’status quo.

Tothom recordarà, més enllà d’aquesta voluntat de diàleg per convèncer (que si està utilitzant Anglaterra vers Escòcia) arguments contraris a aquesta postura. És a dir, amenaces: quedar fora de l’euro, de la UE, fracàs de les pensions, augment de l’atur i així les que és vulguin contar.

Perquè aquests arguments tant contraris a opinions més neutrals com els Nobel d’economia Gary Becker i Erling Kydland  que defensen la viabilitat econòmica de la independència de Catalunya, o L’execonomista en cap de l’FMI que assegura que “Catalunya, aïllada, seria un dels països més rics del món” vers una Catalunya un 30% més pobra amb la independència que clama la premsa espanyola.

Com els catedràtics d’economia o política de Harvard, Princeton, Columbia o London School of Economics expliquen el perquè de la viabilitat de les pensions o l’espoli fiscal que és nega des de Península.

O que les empreses marxarien amb el procés, quan en mig d’ell han continuat pujant (i baixant a la capital) i a grans empreses, com SEAT o Basf confessen que no els afecta el procés polític.

 

En el llarg viatge que va tenir el PP a l’oposició, va fer-se trobar dos punts en els que fer-se fort per desgastar a Zapatero. Dos punts on sustentar tots els mals del país.

1. Catalunya.
Com no recordar la recollida de 4M signatures contra l’estatut, que després han quedat enterrades en algun magatzem, un cop fet el seu efecte mediàtic.

Rajoy estatut

Un estatut, que amb el temps encara ha visibilitzat més els seus terribles “mínims” i com diferents CCAA de la banda nacionalista espanyola, de seguida van afanyar-se a demanar el “i jo també“.

2. Terrorisme.
Amb raó o sense, implicat o no, la banda terrorista va deixar la seva activitat armada sota el mandat socialista. Mentre la bancada popular va encarregar-se de oblidar el problema i donar veu a l’associació de víctimes del terrorisme, com un agent polític més.

Com el seu propi nom indica, no hi poden participar per ser víctimes, és comprensible (i no criticable) que no cerquin un bon resultat per les dos parts, sinó revenja com manera de superar el dolor.

Aquest segon “monstre” ja se li ha vingut damunt amb el tombament de la doctrina Poirot per part de la UE, i les reiterades denuncies a l’estat espanyol per tortura.

Vidal Quadras Vox

Aquest punt ha desembocat en una part de la societat demanant una postura encara més ferma, i amb una important fugida de vots (o intenció de vot) a noves fórmules polítiques d’extrema dreta que han anat apareixent (UPyD, VOX)

La imatge creada doncs vers Catalunya, fa impossible que el Govern espanyol realitzi qualsevol tipus de concessió o diàleg de cara a seguir una estratègia “win/win” per l’Estat i Catalunya, ja que el que resulta d’un benefici pel país, redunda en un perjudici pel partit (fugida de vots).

Europa al servicio de ETA

On quedarien tots els arguments de força que han esgrimit aquests anys?

No es sentiria traït el seu electorat?
Així, aquesta estratègia dura i rotunda, reafirma i agrada al seu electorat (inclús el PSOE encara demana més,  com la supressió de l’autonomia o el us de la força) i fa pensar que a curt termini, el Govern Espanyol seguirà governant pel partit i no per l’estat.

Esperant que en els millor dels casos (segons el seu punt de vista) Catalunya s’independitzi mitjançant una DUI recolzada pel Tribunal internacional de la Haia, esgrimint que no han tingut alternativa per evitar-ho, i donant les “culpes a Europa” com així han fet quan la UE els ha demanat responsabilitats pel seu tracte vers el terrorisme. 

Els cartells electorals del 25N com anuncis publicitaris.


En els últims temps s’ha popularitzat analitzar els cartells electorals. He vist diferents anàlisis però és basen en la meva opinió en la vessant més política i no en la comunicativa. Intentaré aportar el que no he trobat fins ara.

Com a primer punt, diré que la eficàcia d’un cartell electoral es pot posar més que en dubte.
Des del punt de vista comercial, no son és que un anunci per la teva marca, que intenta captar l’atenció per aconseguir la compra del producte.

El consumidor està més que saturat d’aquests inputs, ja que com és va mostrar fa un temps aquests no han canviat quasi res des de fa molts anys.
Això fa que la reacció instintiva i quasi involuntària sigui no prestar atenció a aquests anuncis que passen desapercebuts per la gran majoria dels consumidors, i només aquells “consumidors” que ja tenen una forta identificació amb la marca/partit/missatge els perceben, reafirmant-se en la posició.

Més quan òbviament el missatge no pot ser gaire llarg, i per tant acostumen a ser molt generalistes i difícilment excloents.

Recull Cartells Eleccions Catalanes 2012

A nivell subjectiu, una primera ullada a nivell comunicatiu dels cartells (sense entrar en el missatge) em decanta pels cartells de PSC, CiU i més allunyat: Ciutadans.
Aquests tres s’allunyen del cànon típic i habitual dels cartells: fotografia de 3/4, fons clar, logo en una cantonada, missatge centrat en la primera o tercera línia aúrea etc.
Dintre d’aquest trets típics, trobem a ERC, PP i Solidaritat, que només captaran l’atenció dels seus consumidors, que com hem dit acostumem a buscar reafirmar-nos en les nostres posicions.

CiU presenta l’únic cartell en moviment, amb una postura del candidat molt poc habitual. Entrarem més endavant; però el primer punt està més que aconseguit:  capta l’atenció.
Tant que ja han sorgit debats acusant d’un cert messianisme del candidat.
És tracta d’un cartell un punt arriscat, i venint d’un partit que mesura molt les seves accions, encara em sorprèn més i goso dir que és molt arriscat.

El PSC m’ha sorprès “positivament” ja que trenca la tònica habitual dels cartells.

Navarro ClooneyAmb una semblança superior a una portada d’Esquire que un cartell (llum, tamany, degradat etc) inevitablement capta l’atenció. Punt aconseguit.
Sent un cartell molt més arriscat que el de CiU, si mirem les previsions d’enquestes, és fins a cert punt normal que és busquin apostes arriscades per tal d’intentar canviar tendència.

Ciutadans, malgrat ser un format més típic, degut al major tamany de fotografia, fonts, i un us molt alt del photoshop per part del candidat fa que també capti l’atenció (no en tanta mesura com CiU i PSC). Diríem que punt aconseguit.

En un segon punt tindríem ICV, ja que malgrat s’allunya dels tòpics històrics i manté aquesta línia en B/N inaugurada amb Joan Saura, encara no és suficientment habitual en els seus cartells com per crear una simbologia de marca i que instintivament és reconegui. Inconnexió en la seva maquetació, el fan estar un punt darrera de CiU i PSC, ja que pot fer que aixequis el cap per veure’l, però el missatge és confós.

  • 1. CiU

cartell electoral CiU 25N

L’objectiu de CiU és una majoria absoluta per abastir el procés d’independència amb garanties, segons les seves paraules. I agradar a una majoria és força complicat.

Després que el nacionalisme espanyol intenti vincular a Artur Mas amb una imatge de radical, separatista, “el procés soberanista d’Artur Mas” etc sembla que CiU juga amb dos marques: per una banda la marca de partit que és veu seriosa, que és bo per Catalunya (un dels seus mítics i habituals slogans). Amb aquesta vessant intenten aconseguir el vot més “neutre”, el d’aquelles persones que no tenen tant clar que votaran; que la seva marca sigui suficient per donar-los confiança. Saps que si ens votes farem el millor pel país.

Per l’altra la d’Artur Mas, per captar el vot independentista repartit en d’altres partits.
És a dir, un missatge de rerefons:  No estàs votant CiU (un partit que sabem que en d’altres ocasions us ha generat desconfiança, i amb personatges tant singulars en aquest procés com Duran i LLeida sinó al President Mas, ja que ens trobem en un procés on és necessita ser forts i on situacions excepcionals necessiten mesures excepcionals.

D’ahí el protagonisme absolut del candidat al cartell, i tot mesurat fins al darrer detall. Senyeres i estelades per primer cop, el gest de triomfalisme, la salutació amb quatre barres, voluntat i poble en negreta…

Destacar que és el primer cartell de CiU on no apareix la paraula Catalunya al mateix.

Sense entrar si estem d’acord o no amb la ideologia, l’escolleixo com el millor cartell de la campanya.

  • 2. ICV

Cartell Electoral Herrera 25N

Apart del comentat;  amb una gran foto, i en un procés de notorietat de marca encara no realitzada del tot (la vinculació amb B/N més verd-llima) sobta la ubicació dels logos (al costat i en vertical, de difícil lectura) i que qualsevol text més enllà del “…i tant si podem” és inintel·ligible.

Des del nom del candidat (i tampoc te una notorietat massa elevada), el claim del missatge i les xarxes socials.

Menció per l’icona del twitter que no és la oficial obligada per la companyia americana (no tindran problemes, però s’ha de tenir més cura amb aquests temes)
Crec que podrà captar l’atenció (un gir de vista per un segon) però no acaba de transmetre el missatge.

  • 3. Ciutadans

Cartell Ciudadanos Eleccions catalanes 2012

Més enllà del disseny viu: degut al tamany de la foto, la tipografia utilitzada i el grafisme del cor, no aporta res en el seu missatge. Destaquen el nom del candidat en contraposició a ICV ja que la seva notorietat tampoc és tant elevada, i segurament aquest primeríssim pla, i aquest rejoveniment d’Albert Rivera intenta evocar el seu primer cartell, amb el nu que si va captar l’atenció.

El degradat de blanc amb fons, no queda forçat com en molts altres casos i intenta (suposo) transmetre una imatge de “puresa” que crec que gràficament si transmet.
ICV i Ciutadans ocupen el segon lloc de la classificació amb un empat tècnic, malgrat per motius diversos. ICV podria haver estat i s’ha quedat en just, i Ciutadans no ha pretès més que salvar els mobles, amb quatre punts clars i no arriscar ja que les enquestes li son favorables.

No son grans cartells però la mediocritat de la resta els deixen dins de pòdium.

  • 4. PSC

Cartell Socialistes Eleccions catalanes 2012Hem dit que capta l’atenció. Però… com anomenem centrar un missatge que en menys de 12h de presentar-se el teu cap de partit ja va dir que no es faria?

Font: Rubalcaba diu no al PSC.

No és contradiu amb la sensatesa que proclama?

Potser captis l’atenció, però si és per llegir aquest missatge, és possible que et faci perdre més vots que no en guanyis.

La situació interna del PSC és força complicada, i possiblement amb “les armes” que tenen no és podia fer gaire cosa més.
M’ha sobtat molt que després d’un temps amb l’slogan “nou PSC” no el veiem per enlloc al cartell i seguim veient l’omnipresent i típic vermell, només aquest degradat final al federalisme dona uns aires de canvi.

Campanya en negatiu del PSC

El disseny força atractiu però em fa posar-lo en quart lloc, en bona part perquè la resta son cartells nuls completament (comunicativament parlant)

Menció especial mereixen les banderoles negres, que trenquen totes les regles de comunicació. No atractiu, en negatiu, tons obscurs…

Ja va començar Montilla amb la campanya en negatiu “ni independentista ni de dretes”, però aquí sumem el tabú “NO” i el negre.
Ningú li podrà dir al PSC que no s’han arriscat en aquest cas…

  • 5. ERC, PP i Solidaritat.

Més del mateix. Cap aposta, atracció zero, o ja ho hem vist altres cops és el que resumeixen els seus cartells.

Cartell Esquerra Eleccions Catalanes 25NEl missatge està pensat en els tres casos òbviament. Especialment pulcre en els casos de ERC i PP, on les fotografies dels candidats son molt favorables, els colors, el missatge, una imatge més dinàmica i jove per part dels republicans i austera/seriosa per part dels populars, que reafirmen la seva imatge de marca.

Cartell PP Eleccions catalanes 25N

El partit popular per contrarestar el “cor” de Ciutadans amb qui s’està barallant vots, treu aquest llaç amb doble vessant, mentre ERC segueix amb l’estil vinyetes quadrades. El nom del candidat no te tant protagonisme, recordem que és el candidat més ben valorat d’aquestes eleccions, i segurament no els sigui tant necessari.

En els dos casos però no son capaços del primordial: captar l’atenció del consumidor per veure que li estan venent.

Soluciones para la crisis

Menció especial al codi QR d’ERC. Sembla forçat, per demostrar que ets “2.0”.  Sembla difícil escanejar un codi que està penjat en uns fanals uns metres per damunt teu, o en un autobús circulant. Aquí com ICV, si vols mostrar una “modernitat” de partit, s’ha de fer més acuradament.

Del PP només cal que mirem l’anterior cartell a eleccions catalanes.  Com dos gotes d’aigua, inclús el mateix vestit.
Aquesta manca de diferenciació i per tant manca d’atractiu pel consumidor em fan decantar per ERC com 5à opció i PP en 6à juntament amb Solidaritat.

I sorprèn el partit d’el Candidat Lopez-Tena, un partit que el camp visual l’acostuma a treballar força be (especialment els vídeos) i en un moment on les enquestes juguen en contra no hagin arriscat gens.

Cartell solidaritat Eleccions catalanes 25N
Ha fet el que el manual diu, reforçar la presència del candidat amb aquesta negreta en vermell ja que tampoc és gaire conegut fora d’àmbits independentistes, concordància de colors (corbata-logo), un marc blau extern per alleugerir la duresa de fons blanc juntament amb la imatge del candidat que és un xic estricta. Però el conjunt és just, i sobretot el “claim” és massa llarg.

Tanco amb la CUP ja que no hi son de moment al Parlament, però si comento que si malgrat penso que el cartell capta molt poc l’atenció, actes com començar l’enganxada a una oficina de La Caixa, els donen una notorietat que d’altra banda no tindrien.

Cartell CUP Eleccions catalanes 25N

Sincerament em sobta, ja que son un partit que han fet grans cartells innovadors, però en aquest cas, malgrat la idea de la dualitat (per mostrar el tot) és atraient, el cartell és força intricat.

No és veu be les sigles, ni el candidat, ni web o altre enllaç, el text és petit i és una imatge amb un cert regust “d’esquerra d’altres temps“.
És el cas més clar on només captarà a aquells clients/votants que ja els coneguin, i certament no son tants.

Això em fa tancar la llista en 7é lloc per la Candidatura d’Unitat Popular.

I vosaltres, que en penseu?

Per què te tanta por l’@acampadabcn a la defensa del poble català?


Aquest Diumenge passat l’acampadabcn va votar finalment i acceptar el dret d’autodeterminació dels pobles, incloent el català. Després de dos setmanes d’ignorar-lo, i després d’una última setmana de guió de David Lynch, on ningú sap ben be perquè s’anava posposant el tema: diumenge, dimarts, dijous, dissabte, diumenge… on va acabar a una votació amb els 90% dels presents d’acord, però on 40 persones van decidir que s’havia d’ajornar.

Qualsevol que hagi estat algun cop a una assemblea, podrà dir que rebutjar una votació per una minoria és qualsevol menys assemblaria.

No entraré a valorar virtuts o defectes d’aquest moviment que ja hi son en altres llocs, però si que m’agradaria que algú em digues perquè aquest moviment social, de democràcia real i referent del poble tant li ha costa tenir en compte la veu del poble català.

No acceptar com a punt mínim el dret d’autodeterminació dels pobles, significa no voler que un poble escolleixi lliurement el seu futur, significa no reconèixer l’article primer de la Carta de Nacions Unides de 1945 (article que va en primera posició no per decisions arbitràries). Significa que pobles com l’amazic, el palestí, el sàharaui, Basc, Català, Escocés etc segueixin sotmesos als designis d’un altre. En el cas del nostre país, significa a més, no escoltar les veus de la manifestació més gran organitzada mai en Barcelona, amb proclama principal de independència, i significa no escoltar les veus del prop de milió de persones que van votar a les consultes.

No és factible parlar de representació del poble quan un objectiu tant massiu no és reconegut
. Simplement.

Si algú s’ha atansat a Pça.Catalunya aquests dies, segurament haurà quedat sorprès de la poca representació del català tant en cartells, manifestos o lectures.
Catalunya terra històrica d’acollida, pel seu enclau i característiques; però en un país on conviuen més de 300 llengües, com pot ser que la única llengua pròpia del país tingui tant poca representació?

Els arguments son històrics, ja que és parla de “es perquè ens entenguem tots“, “parlem de reivindicacions mundials“, “això divideix” etc
I em segueix sobtant que després de tants anys, els “ciutadans del mon” encara “no sàpiguen” que és molt fàcil dedicar-te a altres temes, quan tens un estat propi que “et fa la feina“, que defensa la teva llengua, identitat i cultura. Que no cal que lluitis per la llengua, ja que l’estat espanyol per exemple te més de 500 lleis que obliguen a etiquetar en castellà, per només una del Català, referida als vins amb D.O, o que ja dedica 103milions d’euros a promocionar el castellà a l’estranger a través del Instituto Cervantes, i mentre els Catalano-parlants representem prop del 25% de la població de l’estat, els cursos de català organitzats pel Cervantes només arriven al 0.77% o un 0’3% pel basc.

Que Espanya canvia el seu discurs de “les llengües son per entendre’ns” quan va a Europa o a EUA, i llavors, malgrat tots entenem l’anglès, francès o alemany, també volen que és faci en castellà, imperant la defensa de la seva cultura.

Que si el castellà el parlen 400 milions de parlants, necessitaries 23.000 anys per parlar mitja hora en cadascú d’ells.

Que si és per entendre’ns, fem-ho amb anglès que arribaríem a més gent, més anant a una revolta global, que és la llengua vehicular per excel·lència.

Sota veus globals sempre és perden les de pobles que no poden alçar la seva veu davant altres immensos, i sempre, sempre, sempre, aquests pobles petits, tindran punts en comú però també necessitats diferents, i no podem obviàrse dins el maremàgnum global.

Com pot ser que el dret d’autodeterminació dels pobles, ho hagin recollit els mínims de l’acampada de Granada abans que els de Barcelona?
I perquè els ciutadans del mon sempre parlen en castellà? Perquè no hi ha res més espanyol que un ciutadà del mon.

El dia 22 de maig, a les 3:09, es va penjar al mur “oficial” del Facebook el següent missatge: “Recordamos a los ciudadanxs que el idioma no es el motivo de lucha de acampadabcn. Aquí se trata de difundir y llegar al máximo de personas posible, así que dejad los nacionalismos aparcados!”

Per què te tanta por a incloure els drets del país?
Per què si parlem de defensar els drets de Palestina ningú objecta? (hi ha una carpa “Palestina” a la plaça) i si ho fem de pobles espanyols si?

Pot tenir quelcom a veure coses com que el portaveu de comunicació de l’acampada és descobrís que és Francisco Garrobo, ex-militant de Ciutadans i a les anteriors llistes de UPyD?

recull de twitts de F.Garrobo 

Garrobo és el primer que parla

Twitt1
Twitt2

Twitt3
Twitt4