Arxiu del Bloc

Exemples de bones pràctiques 2.0 i altres de nefastes


Decidir apostar per les xarxes socials a nivell empresa o polític, és obrir les portes a la comunicació amb els clients/persones.
Una idea brillant sempre que la comunicació pugui ser fluïda i efectiva però terriblement frustrant sinó tenim resposta de l’altra part. Expectatives no complertes, és categòricament pitjor que no arribar a donar la possibilitat de realitzar l’acció.
Posem un símil més tradicional:
Què resulta més frustrant? No tenir un número on trucar per exposar una queixa, o tenir-lo i al realitzar-la no obtenir resposta després de trucades interminables amb sistemes de veu pregrabats i direccionats a múltiples departaments?

Aquesta aposta per la modernitat sense el fons, només com marca, és el que ha portat a moltes empreses a aquella frase que molts hem sentit en boca del CEO o del Director Financer perquè els hi ha dit la seva dona:

– Hem de tenir Facebook!
– Per què? Som una funerària. Ningú es farà “fan”.
– Perquè tothom en té ara. Hem de ser-hi.

Això va portar a tenir diversos canals desatesos, i a múltiples errors que tots coneixem fins i tot per part de grans empreses.

La vessant política no podia estar exempta i va donar múltiples casos de perfils de twitter creats a 1 mes d’unes eleccions (Rajoy i Chacón com més destacables), o partits que es van sumar a l’enganxina de la modernitat sense pensar-ho molt posant per exemple un codi QR al seu cartell electoral.

Intento exemplificar algun d’aquests exemples amb tres casos recents a Twitter.

1) Bona Pràctica: Agilitat

Si tenim un servei àgil i ràpid és per donar-li servei.

Si podem monitoritzar diferents temes, ja sigui amb hashtags o cercant certes paraules aprofitem aquestes eines. Si no tornem al punt anterior. Per publicar una noticia/piulada cada dia/cert temps sense buscar feedback ja existeixen altres vies.

Com exemple el Teatre Lliure. Teatre LLiure
L’èxit de la versió del Rei Lear amb Núria Espert i Lluís Pascual ha estat aclaparador, acabant totes les entrades en poc temps.

D’una acció gens complicada, com és estar atent a l’evolució del hashtag que tu mateix has creat, ha sortit la comunicació que segurament més emoció m’ha creat mai.
El Lliure hagués venut totes les entrades igualment, però amb aquesta acció va crear una afinitat amb un espectador habitual de teatre important.

Com a nota, dir que estan realitzant una gran acció comunicativa (Newsletter, Twitter, atenció molt propera) que sumat a la gran temporada que han planejat aquest any, personalment m’estan fent posicionar-los (quasi) com a teatre preferit, lluitant amb el meu #1 habitual, el TNC.

2) Bona Pràctica: Queixes

Aquest tema s’ha d’agafar amb pinces ja que, si bé moltes empreses no apliquen una política correcta, tampoc ho fem molts consumidors que utilitzem aquest mitjà àgil i ràpid per criticar per se i molts cops sense arguments de pes, temes inconnexos o fins i tot insults o atacs personals.

Com exemple, Cinemes Splau HD.
A la meva primera visita als cinemes de renom, em va sobtar que tenint tants avenços d’imatge i de so fallessin en la temperatura. Ho vaig comentar a la sortida i via Twitter.

Bones pràctiques comunicatives cinemes SplauBones pràctiques comunicatives cinemes Splau

Bones pràctiques comunicatives cinemes Splau
La resposta dels cinemes va ser extremadament positiva. Són uns habituals usuaris d’aquest canal pel que no només vaig tenir contesta ràpida des del perfil oficial, sinó que la Directora de l’agència que els porta la comunicació va buscar de manera proactiva el contacte amb mi a Twitter i LinkedIn per donar explicacions i agrair el suggeriment.

3) Mala pràctica: El Buit.

L’Ajuntament de Barcelona va engegar aquesta legislatura una ambiciosa campanya de comunicació amb el ciutadà, i on les persones són l’epicentre de la gestió del govern. Només cal recordar l’slogan de la campanya (L’alcalde de les persones: tu&Trias)
Aplaudeixo la mesura sobremanera, però sí sembla que manca gent per portar aquest pla. I potser no s’hauria d’intentar arribar a tants àmbits (veure inici de l’entrada).

Veient que la ciutat es bolca en la campanya de Smart City (enllaç)

BCN Smart City

Barcelona és i serà sempre una ciutat connectada al món. Com a smart city, vetlla per crear canals de comunicació sòlids i preparar la ciutat tecnològicament per tal d’afavorir la interacció entre els ciutadans, el Govern i la mateixa ciutat. Així, Barcelona es converteix en una ciutat més amable i on s’hi viu millor.

Hom pensa que s’estableixen ponts de diàleg entre ajuntament i ciutadà.
Quina millor manera de notificar a l’ajuntament una possible irregularitat al consistori via Twitter, que permet tant rapidesa, com constància del fet, prova gràfica i sobretot eliminar traves per l’usuari.

En aquest cas, es tracta d’una terrassa d’un local de restauració al bell mig del Born, que presumiblement ocupa massa Ajuntament BCN Twitterespai del regulat. Com a mínim és un tema a qüestionar.

  • Primer tema que sobta: Diferents associacions comenten el fet abans que l’Ajuntament, el qual triga 2 dies a fer-ho.
  • Segon: l’ajuntament no pot resoldre el fet amb aquest nou canal de comunicació (recordem el claim d’Smart City) sinó que et remet a un canal “antic” i ja existent, com és el web 1.0.
  • Tercer: el web esmentat on fer la queixa no funciona. (Després d’alguns intents sense èxit, el propi servei del 010 tramet l’observació al sistema que jo els facilito via email.)
  • Quart: la contesta es realitza 15 dies després adduint que aquesta instància no es pot gestionar via on-line i s’ha de presentar presencialment. I cito: “A l’oficina d’atenció al Ciutadà on exposeu amb la màxima claredat la vostra problemàtica, adjuntant-hi, si convé, documentació explicativa o imatges il·lustratives. És necessari fer una comunicació per escrit, i degudament signat, perquè la tramitació tingui totes les garanties.”
  • Cinquè: després de les queixes per posar traves a la interlocució ciutadà-govern no tinc resposta i és després de 20 dies més, quan un perfil de caire cínic amb una massa important de seguidors esmenta el cas, que l’ajuntament respon dient “ho revisarem“.

A data 15 d’abril (87 dies després) encara no hi ha resposta.


Especialment sagnant el vídeo de l’ajuntament que torna a parlar de la ciutat de les persones indicant que pots fer els tràmits sense moure’t.

Tots els fets es poden trobar en aquest enllaç:

Entenc que la comunicació amb els ciutadans és quelcom molt feixuc. Entenc que moltes vegades som nosaltres els que fem mals usos i després depurem responsabilitats. Però tornem al punt inicial: si no ho podem cobrir, no ho realitzem.

Nota d’aclariment: La crítica constructiva a l’actual equip de Govern (CiU) no té cap component partidista. La gestió en aquest cas del turisme ha estat una gestió que podríem qualificar com qüestionable; començant amb el boom turístic de la ciutat amb Portabella (ERC) de regidor de Turisme, i passant per quasi el total del ventall polític.

Actualització

A data 15 d’abril. L’ajuntament demana la meva opinió amb l’argument “La teva opinió ens importa”  (només serà 1 minut)
Més enllà del estil encertat (desenfadat e innocent) triat per l’agència, la lectura del post exemplificarà que està totalment mancat de sentit.

La teva opinió ens importa

El que encara ho enreda més és que un cop li donés a l’enllaç surt aquesta pantalla. 

La teva opinió ens importa2

Anuncis

Fal·làcies sobre el Colom Blau-i-grana.


Darrerament he trobat massa objeccions a la vestimenta blau-grana de Colom. I si be és cert, que la política ja pot tenir un grau de obcecació i partidisme alt, el futbol ja és el àpex de la subjectivitat i potser això fa parlar sense arguments i en base a sentiments, per altra banda, molt respectables, però mancats d’argumentació.

Colom Balugrana

La marca Barcelona és bastant coneguda, certament. Tothom ho sabem, ja sigui per notícies que llegim arreu o per qualsevol experiència forana, on al sentir que vivim a Barcelona és desfan en elogis, des de Brisbane a NY.

El que potser no sabem tant clar és quins atributs s’atribueixen a aquesta marca, i és que aquell dit tan televisiu de “millor que parlin de tu malgrat que sigui dolent” d’Oscar Wilde, no és gens adequat (excepte en casos molt puntuals, i mes be relacionats amb marques de l’espectacle, o “enfants terribles“)
El darrer exemple, A&F reportant pèrdues després de les darreres declaracions de només vendre a gent “guapa“. enllaç.

La marca Barcelona, encara està lluny de veure’s com una ciutat on fer negocis, (malgrat sigui la més alta de l’estat espanyol).
Els atributs que li venen al cap de manera espontània al consumidor d’aquesta marca son i depenent del país o zona on es pregunta:  Sol, Platja, Olimpíades, Gaudí, Braus, Simpatia, España etc però per damunt i sobretot de tot el club de Futbol que porta el nom de la nostra ciutat.
Entre molts, destaca l’estudi de ESADE Brand Institute:  (Enllaç a estudi complert no disponible).

I és que no crec que siguem conscients de tot el que li haurem d’agraïr al club de Joan Gamper per ajudar a posicionar el nom de la nostra ciutat al mon.
I és un atribut potent i de qualitat.

Sempre és bo que se t’associí amb un aspecte esportiu, però a més, la Marca FCB te uns atributs que van més enllà de l’esport i deixant de banda rivalitats esportives és certament molt ben vista arreu del mon, sempre ha estat un equip “simpàtic/agradable“.
Potenciar el “Barça” potencia la ciutat i a l’inrevés. Una simbiosi irrefutable.
Que per diversos motius no tenen altres clubs de la ciutat.

De igual manera que ho fan altres productes molt vinculats a una zona, com pot ser el vinagre i Módena; Jabugo i el pernil; Noruega i el salmó, o parlant de clubs esportius, on no hi ha tants amb aquesta vinculació; potser en futbol només trobaríem al United i Manchester amb aquesta relació tant forta.

En altres esports, tres ciutats tant potents com Boston, L.A i NY (focalitzats amb coneixement, cinema i “centre del mon“) no és poden comentar sense parlar dels Celtics, Lakers o Knicks. Inclús en aquests casos personalitzant-los en figures personals com Larry Bird i Magic Johnson, o les visites de Jack Nicholson  al Staples Center (Lakers) o resta de “celebrities” al Madison Square Garden dels Knicks .

"Top of Mind" segons Google de Chicago.

"Top of Mind" segons Google de NY.

"Top of Mind" segons Google de Barcelona.

Irrefutable. El “top of mind” o atribut que sorgeix espontàniament segons les cerques de Google de Chicago son els Bulls en #1, els Knicks son el #4 (per una ciutat amb tants atributs com és NY) i el #2 de Barcelona és el Barça.

Així, no podem comparar-ho amb una eventual Línia de Metro “Coca-Cola” ja que aquesta o cap altra marca comercial està vinculada a la ciutat.

façana edifici publi

Aquestes afirmacions son be, fruit del desconeixement, o be d’una intencionalitat partidista que tant mal ha fet al nostre país (a qualsevol país de fet).

Decoració edifici Chrysler a Detroit

Edifici Chrysler a Detroit

Només en marques comercials molt identificades a una ciutat, com Coca-Cola a Atlanta o Chevrolet a Detroit podríem parlar d’un benefici per la ciutat.

Si aquesta acció s’hagués fet amb Colom vestit de Vodafone, tindrien tota la raó, ja que no hi ha cap vinculació entre la nostra ciutat i l’operadora anglesa per posar un exemple.

Aquest cas, només és va donar amb Joan Clos (PSC) al capdavant quan el piromusical del 2001 va estar promocionat (i els seu logo reproduït amb focs artificials) per Movistar, i bones crítiques que va costar al govern del moment.

Per altra banda, i malgrat el superàvit de la ciutat de 60M€ (gran gestió dels responsables) 100.000€ pagats per una empresa privada a l’ajuntament “mai venen malament”, més si son per fins socials.


Voldria veure aquesta gent que critica l’acció els digues personalment a les persones que ho rebran, ja sigui en via de menjar, atenció social etc que no els poden gaudir pels arguments que comenten.

Els cartells electorals del 25N com anuncis publicitaris.


En els últims temps s’ha popularitzat analitzar els cartells electorals. He vist diferents anàlisis però és basen en la meva opinió en la vessant més política i no en la comunicativa. Intentaré aportar el que no he trobat fins ara.

Com a primer punt, diré que la eficàcia d’un cartell electoral es pot posar més que en dubte.
Des del punt de vista comercial, no son és que un anunci per la teva marca, que intenta captar l’atenció per aconseguir la compra del producte.

El consumidor està més que saturat d’aquests inputs, ja que com és va mostrar fa un temps aquests no han canviat quasi res des de fa molts anys.
Això fa que la reacció instintiva i quasi involuntària sigui no prestar atenció a aquests anuncis que passen desapercebuts per la gran majoria dels consumidors, i només aquells “consumidors” que ja tenen una forta identificació amb la marca/partit/missatge els perceben, reafirmant-se en la posició.

Més quan òbviament el missatge no pot ser gaire llarg, i per tant acostumen a ser molt generalistes i difícilment excloents.

Recull Cartells Eleccions Catalanes 2012

A nivell subjectiu, una primera ullada a nivell comunicatiu dels cartells (sense entrar en el missatge) em decanta pels cartells de PSC, CiU i més allunyat: Ciutadans.
Aquests tres s’allunyen del cànon típic i habitual dels cartells: fotografia de 3/4, fons clar, logo en una cantonada, missatge centrat en la primera o tercera línia aúrea etc.
Dintre d’aquest trets típics, trobem a ERC, PP i Solidaritat, que només captaran l’atenció dels seus consumidors, que com hem dit acostumem a buscar reafirmar-nos en les nostres posicions.

CiU presenta l’únic cartell en moviment, amb una postura del candidat molt poc habitual. Entrarem més endavant; però el primer punt està més que aconseguit:  capta l’atenció.
Tant que ja han sorgit debats acusant d’un cert messianisme del candidat.
És tracta d’un cartell un punt arriscat, i venint d’un partit que mesura molt les seves accions, encara em sorprèn més i goso dir que és molt arriscat.

El PSC m’ha sorprès “positivament” ja que trenca la tònica habitual dels cartells.

Navarro ClooneyAmb una semblança superior a una portada d’Esquire que un cartell (llum, tamany, degradat etc) inevitablement capta l’atenció. Punt aconseguit.
Sent un cartell molt més arriscat que el de CiU, si mirem les previsions d’enquestes, és fins a cert punt normal que és busquin apostes arriscades per tal d’intentar canviar tendència.

Ciutadans, malgrat ser un format més típic, degut al major tamany de fotografia, fonts, i un us molt alt del photoshop per part del candidat fa que també capti l’atenció (no en tanta mesura com CiU i PSC). Diríem que punt aconseguit.

En un segon punt tindríem ICV, ja que malgrat s’allunya dels tòpics històrics i manté aquesta línia en B/N inaugurada amb Joan Saura, encara no és suficientment habitual en els seus cartells com per crear una simbologia de marca i que instintivament és reconegui. Inconnexió en la seva maquetació, el fan estar un punt darrera de CiU i PSC, ja que pot fer que aixequis el cap per veure’l, però el missatge és confós.

  • 1. CiU

cartell electoral CiU 25N

L’objectiu de CiU és una majoria absoluta per abastir el procés d’independència amb garanties, segons les seves paraules. I agradar a una majoria és força complicat.

Després que el nacionalisme espanyol intenti vincular a Artur Mas amb una imatge de radical, separatista, “el procés soberanista d’Artur Mas” etc sembla que CiU juga amb dos marques: per una banda la marca de partit que és veu seriosa, que és bo per Catalunya (un dels seus mítics i habituals slogans). Amb aquesta vessant intenten aconseguir el vot més “neutre”, el d’aquelles persones que no tenen tant clar que votaran; que la seva marca sigui suficient per donar-los confiança. Saps que si ens votes farem el millor pel país.

Per l’altra la d’Artur Mas, per captar el vot independentista repartit en d’altres partits.
És a dir, un missatge de rerefons:  No estàs votant CiU (un partit que sabem que en d’altres ocasions us ha generat desconfiança, i amb personatges tant singulars en aquest procés com Duran i LLeida sinó al President Mas, ja que ens trobem en un procés on és necessita ser forts i on situacions excepcionals necessiten mesures excepcionals.

D’ahí el protagonisme absolut del candidat al cartell, i tot mesurat fins al darrer detall. Senyeres i estelades per primer cop, el gest de triomfalisme, la salutació amb quatre barres, voluntat i poble en negreta…

Destacar que és el primer cartell de CiU on no apareix la paraula Catalunya al mateix.

Sense entrar si estem d’acord o no amb la ideologia, l’escolleixo com el millor cartell de la campanya.

  • 2. ICV

Cartell Electoral Herrera 25N

Apart del comentat;  amb una gran foto, i en un procés de notorietat de marca encara no realitzada del tot (la vinculació amb B/N més verd-llima) sobta la ubicació dels logos (al costat i en vertical, de difícil lectura) i que qualsevol text més enllà del “…i tant si podem” és inintel·ligible.

Des del nom del candidat (i tampoc te una notorietat massa elevada), el claim del missatge i les xarxes socials.

Menció per l’icona del twitter que no és la oficial obligada per la companyia americana (no tindran problemes, però s’ha de tenir més cura amb aquests temes)
Crec que podrà captar l’atenció (un gir de vista per un segon) però no acaba de transmetre el missatge.

  • 3. Ciutadans

Cartell Ciudadanos Eleccions catalanes 2012

Més enllà del disseny viu: degut al tamany de la foto, la tipografia utilitzada i el grafisme del cor, no aporta res en el seu missatge. Destaquen el nom del candidat en contraposició a ICV ja que la seva notorietat tampoc és tant elevada, i segurament aquest primeríssim pla, i aquest rejoveniment d’Albert Rivera intenta evocar el seu primer cartell, amb el nu que si va captar l’atenció.

El degradat de blanc amb fons, no queda forçat com en molts altres casos i intenta (suposo) transmetre una imatge de “puresa” que crec que gràficament si transmet.
ICV i Ciutadans ocupen el segon lloc de la classificació amb un empat tècnic, malgrat per motius diversos. ICV podria haver estat i s’ha quedat en just, i Ciutadans no ha pretès més que salvar els mobles, amb quatre punts clars i no arriscar ja que les enquestes li son favorables.

No son grans cartells però la mediocritat de la resta els deixen dins de pòdium.

  • 4. PSC

Cartell Socialistes Eleccions catalanes 2012Hem dit que capta l’atenció. Però… com anomenem centrar un missatge que en menys de 12h de presentar-se el teu cap de partit ja va dir que no es faria?

Font: Rubalcaba diu no al PSC.

No és contradiu amb la sensatesa que proclama?

Potser captis l’atenció, però si és per llegir aquest missatge, és possible que et faci perdre més vots que no en guanyis.

La situació interna del PSC és força complicada, i possiblement amb “les armes” que tenen no és podia fer gaire cosa més.
M’ha sobtat molt que després d’un temps amb l’slogan “nou PSC” no el veiem per enlloc al cartell i seguim veient l’omnipresent i típic vermell, només aquest degradat final al federalisme dona uns aires de canvi.

Campanya en negatiu del PSC

El disseny força atractiu però em fa posar-lo en quart lloc, en bona part perquè la resta son cartells nuls completament (comunicativament parlant)

Menció especial mereixen les banderoles negres, que trenquen totes les regles de comunicació. No atractiu, en negatiu, tons obscurs…

Ja va començar Montilla amb la campanya en negatiu “ni independentista ni de dretes”, però aquí sumem el tabú “NO” i el negre.
Ningú li podrà dir al PSC que no s’han arriscat en aquest cas…

  • 5. ERC, PP i Solidaritat.

Més del mateix. Cap aposta, atracció zero, o ja ho hem vist altres cops és el que resumeixen els seus cartells.

Cartell Esquerra Eleccions Catalanes 25NEl missatge està pensat en els tres casos òbviament. Especialment pulcre en els casos de ERC i PP, on les fotografies dels candidats son molt favorables, els colors, el missatge, una imatge més dinàmica i jove per part dels republicans i austera/seriosa per part dels populars, que reafirmen la seva imatge de marca.

Cartell PP Eleccions catalanes 25N

El partit popular per contrarestar el “cor” de Ciutadans amb qui s’està barallant vots, treu aquest llaç amb doble vessant, mentre ERC segueix amb l’estil vinyetes quadrades. El nom del candidat no te tant protagonisme, recordem que és el candidat més ben valorat d’aquestes eleccions, i segurament no els sigui tant necessari.

En els dos casos però no son capaços del primordial: captar l’atenció del consumidor per veure que li estan venent.

Soluciones para la crisis

Menció especial al codi QR d’ERC. Sembla forçat, per demostrar que ets “2.0”.  Sembla difícil escanejar un codi que està penjat en uns fanals uns metres per damunt teu, o en un autobús circulant. Aquí com ICV, si vols mostrar una “modernitat” de partit, s’ha de fer més acuradament.

Del PP només cal que mirem l’anterior cartell a eleccions catalanes.  Com dos gotes d’aigua, inclús el mateix vestit.
Aquesta manca de diferenciació i per tant manca d’atractiu pel consumidor em fan decantar per ERC com 5à opció i PP en 6à juntament amb Solidaritat.

I sorprèn el partit d’el Candidat Lopez-Tena, un partit que el camp visual l’acostuma a treballar força be (especialment els vídeos) i en un moment on les enquestes juguen en contra no hagin arriscat gens.

Cartell solidaritat Eleccions catalanes 25N
Ha fet el que el manual diu, reforçar la presència del candidat amb aquesta negreta en vermell ja que tampoc és gaire conegut fora d’àmbits independentistes, concordància de colors (corbata-logo), un marc blau extern per alleugerir la duresa de fons blanc juntament amb la imatge del candidat que és un xic estricta. Però el conjunt és just, i sobretot el “claim” és massa llarg.

Tanco amb la CUP ja que no hi son de moment al Parlament, però si comento que si malgrat penso que el cartell capta molt poc l’atenció, actes com començar l’enganxada a una oficina de La Caixa, els donen una notorietat que d’altra banda no tindrien.

Cartell CUP Eleccions catalanes 25N

Sincerament em sobta, ja que son un partit que han fet grans cartells innovadors, però en aquest cas, malgrat la idea de la dualitat (per mostrar el tot) és atraient, el cartell és força intricat.

No és veu be les sigles, ni el candidat, ni web o altre enllaç, el text és petit i és una imatge amb un cert regust “d’esquerra d’altres temps“.
És el cas més clar on només captarà a aquells clients/votants que ja els coneguin, i certament no son tants.

Això em fa tancar la llista en 7é lloc per la Candidatura d’Unitat Popular.

I vosaltres, que en penseu?

Esquerra neteja més blanc.


Com pot ser que els consumidors de detergents comprin Ariel si Dixan (el nostre) neteja més blanc?

el meu detergent neteja més blanc 

No puc imaginar-me aquesta conversa a la seu de l’alemana Henkel preguntant-se perquè els clients prefereixen la marca americana. Els directius sabran perfectament que si escolleixen a la competència per algun motiu serà: be sigui perquè efectivament renta més blanc; o perquè malgrat no ho fa, ho han sabut comunicar millor i aquest atribut ja és atorgat a Ariel a despit que no sigui cert. O pot ser que sigui més econòmic o hi hagi alguna promoció vigent.

El que no és fa mai, és culpar als consumidors: És a dir: que beneits son que no compren el millor.
I és que sempre sabem que si és així, és perquè uns altres ho han fet millor. (ja sigui el producte o la percepció del mateix)

Amb això no vull fer una dissecció del mon dels detergents, sinó fer un paral·lelisme amb el mon polític, on acostumo a fer veure els partits com a “marques” a comprar.

Per això, encara no entenc la reiterativa opinió de tots els partits independentistes quan és mostren sorpresos pels vots independentistes cap a CiU.

“Com pot ser que sent independentistes votin a aquests unionistes?”
Frases d’aquest estil les he sentides massa vegades.

Òbviament no vull posicionar-me a favor ni en contra de cap color electoral, sinó intentar entendre l’estratègia actual o veure on és pot millorar.
Tenim dos branques a examinar:

Primer la percepció per part dels consumidors/electors.
De fet cada partit acostuma a tenir una única USP (única proposta de venta), ja que és molt difícil capitalitzar diferents, i cada marca s’acostuma a definir o ser percebuda com: “el més cremós, els cotxes de més disseny, el més fiable, el partit que defensa els interessos dels treballadors, el que sap d’economia i ens traurà de la crisi, els que volen un mon millor
ERC, Reagrupament, Solidaritat  i Democràcia Catalana s’autodefineixen com a independentistes.  (a partir d’ara els anomenarem P.D.I -partits definits independentistes-)
Falta veure que pensen els electors d’aquesta percepció. Els veuen així? (independentistes) o també d’altres atributs (ja sigui positius o negatius): Eficaços, massa impulsius, bon gestors, oportunistes…?

CiU per la seva banda te una definició complexa, que engloba una mica tot. Ells no s’han mullat mai, més enllà de una imatge terriblement simple i a l’hora molt complexa i confusa que és “el millor per a Catalunya“. No s’han declarat independentistes sinó… sobiranistes, creadors de la transició nacional etc.
Hauríem de veure que pensen també els electors en aquest aspecte. Creuran que la millor via per la independència és CiU car no ho expliciti tant clarament? Que treballaran més a l’ombra però amb passes més fermes?

Punt i apart, per recalcar que a l’hora de treballar amb “marques”, no som mai el que pensem/diem que som, sinó el que el consumidor pensa de nosaltres.

Com exemple podríem fer analogia amb els automòbils; ni Audi amb el seu A4 o BMW amb la sèrie 3 l’expliciten com a cotxe de directiu, atribueixen altres valors, malgrat això la gran majoria de directius d’aquest país utilitzaven fa 5 anys algun dels dos models. (actualment s’han passat a 4×4 o SUV de les mateixes marques).
Que passa amb els anàlegs de Renault, VW, o inclús Mercedes que s’està postergant com a imatge anacrònica (i d’ahi la seva actual campanya de canvi d’imatge de percepció -a una més juvenil- “Quelcom està passant a Mercedes”.)

Per veure la percepció dels electors sobre les seves “marques” necessitaríem diferents estudis que no tenim, i que per tant deixem a l’aire.

Son realment vistos aquests partits independentistes com la millor via per la independència? -indistintament de la idea de cadascú-

Segon punt:
Qui diu que el fet que una persona vulgui la independència sigui el seu únic motiu de vot o inclús el principal?

Si recordem les preocupacions dels habitants de l’estat espanyol en el període anterior a la crisi segons el CIS situaven el terrorisme i la immigració en primer i segon lloc. El partit durant el mandat del qual sembla que ha posat fi al terrorisme -independentment de la part responsable que siguin- ha perdut de forma aclaparadora les eleccions estatals del passat 20N. Llavors? No era el motiu principal de preocupació?
Enllaç CIS (pàg.3)

Que no volem un mon més ecològic, igualitari, sense racisme, delinqüència etc i de vegades no votem d’acord amb aquests principis?

Pensem altre cop en marques, no volem el millor producte amb el millor preu, qualitat, envàs etc.
I no comprem de vegades productes cars (i suposadament d’alta qualitat) o perquè estiguin de moda, o envasos terribles però productes altament eficaços?

Aquí hauríem de treballar amb eines estadístiques com l’anàlisi discriminant, que serveix per ponderar els atributs, i quina importància li donem a cadascú.
Exemple: nosaltres (o un col·lectiu) cercarà en els detergents com a factor determinant la blancor/neteja en un 40%, la quantitat de producte un 20%, el preu un 15%, Bona olor un 15%, i textures novedoses altre 15%. 

Així podríem arribar a deduir per exemple que el consumidor està disposat a pagar 30ct més si realment neteja millor, o 10ct per una bona olor, o inclús que no sigui el que millor netegi però que la resta de factors sigui altament atractiva.

A l’hora de votar doncs, aquells que votarien si en un referèndum per la independència, que més valoren?
Com la resta de l’article deixem preguntes obertes al no tenir bases estadístiques per provar cap resultat.

  • Valoraran la seriositat que transmet el govern?
  • Que pensin que son uns bons gestors econòmics?
  • Casos de corrupció?
  • Currículums?
  • Presència visual dels candidats?
  • Manera de parlar?
  • Que defensin temes de llengua i cultura ja ens és suficient?
  • etc.

Així, l’argumentació clàssica dels P.D.I és que el milió i mig de persones que hi havia el 10J haurien de ser votants seus ja que ells cerquen la independència. Els resultats mostren clarament que això no passa, i segurament hi havia gent que inclus acostuma a votar altres partits no sobiranistes, com el PSC.

Primer com hem dit, hem de veure quins d’aquest milió i mig (traiem un 15% de gent sense dret a vot: 1’275M) pensa que tú, marca A, auto-denominada independentista ho ets realment, o només utilitzes el nom/atribut cercant un cert benefici. Suposem que un percentatge alt, un 90% et veuen com tu dius:
Ja tenim una bossa de 1’15M persones.

D’aquells que vegin la teva marca com tu la proclames, és a dir: independentista, hauríem de veure quina part pensa que la estratègia per assolir-la és més adequada: segons CiU o ICV que segons la teva.
(aquí obviem altres partits, ja que malgrat podem trobar votants del PP independentistes -després veurem perquè- només els P.D.I, CiU i ICV tenen més o menys certs fulls de ruta per aconseguir-la, és a dir, els seus votants creuen que en algun punt dels seus objectius està aconseguir-la i treballaran per a tal)

Suposem que el % de gent que pensa que el millor full de ruta per aconseguir la independència és el dels P.D.I amb un 50%. De CiU amb un 35%, ICV un 13% i deixem un 2% per altres casos.

Ens queden 575.000 persones amb dret a vot, que volen la independència i que pensen que la millor opció per aconseguir-la és votar un P.D.I.

Ara be… d’aquestes 600 mil persones, quantes no deixaran la independència en segon terme perquè pensin que els PDI no son bon gestors? o no sabrien conduir el país en moment de crisi, o valoren més algú que pensin que pugui crear lloc de feina, o no vagi a pujar impostos, o vulguin més presència policial perquè viuen en una zona conflictiva i és el seu principal problema.

Podem trobar, com deien abans i com a cas extrem que trobem gent independentista, però que valori molt més la creació d’ocupació i una bona gestió de l’economia, i que pensi que la millor alternativa sigui el Partit Popular, malgrat sàpiga que mai no optarà per una via sobiranista.
Podríem parlar de la compra d’un bon detergent per certes coses malgrat sigui molt car per exemple. (els de roba delicada -Norit-, o els potenciadors de blanc -oxy’s-)

Nota: La suma dels P.D.I presentats a les eleccions autonòmiques de Catalunya de 2010 (ERC, Reagrupament i Solidaritat Catalana) és de 362.000 vots aproximadament.

Suposem que per un individu tenim les valoracions sobre tres partits que és presenten a les eleccions. Aquesta persona te en compte 5 atributs: Tenir la independència al full de ruta del partit i un mode coherent per aconseguir-la, el que anomenem bon gestors (creació de feina, optimització de recursos…), els casos de corrupció (major nota indica menys casos i millor valoració), la sinceritat i la imatge que transmeten els candidats.

Si apliquéssim la mateixa ponderació per a cada atribut, trobaríem que el partit amb millor “nota” és el partit 1, que és considerat el més independentista dels 3, però no tant bon gestor i amb una imatge poc acurada.

  Atribut 1: Independència Atribut 2: Bon Gestor Atribut 3: Corrupció Atribut 4: Sinceritat Atribut 5: Imatge / CV  
Partit 1 9 5 9 8 5 7,2
Partit 2 8 6 8 6 4 6,4
Partit 3 6 9 5 7 8 7

Si ara realitzem un anàlisi multivariant sobre els atributs que valora el individu i els tornéssim en base 100, podríem trobar per exemple, que per aquesta persona, el atribut independència pesa un 30%, la gestió un 40%, la corrupció i sinceritat malgrat tenir importància pel nostre home, quan ha d’escollir entre un i altre ja no ho son tant i és queden amb un 5% cadascun, i per acabar la imatge que els transmeten els candidats/partits representa un 20%.

Segons aquestes ponderacions, ara la “nota” canviaria, i ara el partit escollit seria el partit 3 amb una mitjana de 7’60, seguit del 1, amb un 6’55, i per finalitzar el partit 2 amb un 6’30.

 

Conclusió personal:
La independència de Catalunya, sembla demostrat, aportaria moltes avantatges al país a mig i llarg plaç, econòmiques i socials, deixant uns entrebancs inicials.
La estratègia dels P.D.I hauria de ser en primer lloc (seguint criteris empresarials)

 

1. Fer créixer el mercat.
Fer veure a la gent les avantatges que suposa, i fer passar el interès per la independència a un dels temes que més preocupen/interessen als catalans. Realitzar pedagogia, ja que sembla clar que si fos la primera preocupació no haguéssim tingut aquests resultats a les darreres eleccions catalanes; i de retruc perquè es una estratègia de la que surten beneficiats tots els partits del col·lectiu.

Analogies en marques també tenim. Com per exemple la actual campanya a favor de les “marques líders” per qualitat etc en contra de les marques blanques. Parla en genèric, sense anomenar segments, però si es consciència a la gent que comprar marques líders és important, aquelles capdavanteres de cada segment -que son les que paguen els espais comercials- son les que és veuran més beneficiades. (Cola Cao, Fairy, Calgon, Activia, Pastas Gallo, Neutrex, Ausonia…)

O altres personalitzades amb el canal que ho emetia:

Campanya pro-marques (Tele 5)
Campanya pro-marques (Antena 3)
Campanya pro-marques (Cuatro)

Segon, saber qui ets.
Centrar-se en veure si son percebuts realment tal i com ells venen. I més enllà de l’atribut independència quins altres atributs son percebuts per la gent. (tant positius, com negatius)

Tercer, afegir valor.
Suposem que el que més valora la gent a l’hora de comprar una moto és el disseny.  Inclús està disposada a pagar un 10-15% més per comprar un model italià, que aporta el summum en disseny, a més d’aspectes emocionals i gens tangibles com son el soroll del motor etc enfront a motos més racionals com son les japoneses.

KIA

En aquest cas per donar confiança de fiabilitat a una marca que no la té

Ets la marca referent en quant a disseny, la gent ho veu, tens un ombrall de preus superior que la gent està disposada a pagar, però les vendes no acaben de funcionar. Per què? Com pot ser que la gent compri ZZ si nosaltres som millors?
Per un aspecte que no s’enumera com capdal però que al mateix moment és bàsic: la fiabilitat. Tens una mala imatge en quant a avaries, revenda…

 

 

En un moment àlgid de l’independentisme social, no és suficient tenir aquesta reclamació.
Està clar que acostumats a l’època de tenir-ho tot i voler-ho ara, no ens és suficient amb una única característica. En aquest cas la independència.
Sinó que a més, volem gent seriosa, bons professionals, que sàpiguen parlar i representar-nos a l’exterior etc.

És qüestió d’aquests partits el deixar de queixar-se perquè el mercat no els reconeix, veure que valora aquest mercat i donar-s’ho perquè t’acabin comprant.

L’efecte “Duran”: Contra tot.


Sempre he cregut que Duran i Lleida és un gran comunicador; asseveració que per molts pot semblar xocant, però la crec certa. Més aviat expert en  estratègia comunicativa.

Duran TVE

Parlem d’un home amb una marcada personalitat, i pressumiblement un ego també important, que a aquestes alçades de la història no ha mostrat mai símptomes de deure-li res a ningú, ni que hagi de consultar res. Duran, el que pensa (sembla que) ho diu, i sense consultar-ho ni amb el coixí, ni amb el president del Govern.

Això que per una banda és un punt lloable d’un home de carrera política, un cert punt de franquesa comunicativa li ha valgut alguna relliscada; potser la més coneguda arran dels nervis de la consulta de Barcelona Decideix, on Duran va fer un gest lleig a la Vicepresidenta Ortega revelant el seu vot, argumentant-ho dient que ho feia perquè li donava la gana, creant un debat inclús amb Marta Ferrusola on aquesta assegurava que Duran mentia jugant-se la seva ma dreta en l’aposta i on finalment Duran va acabar demanant perdó. (Detalls en una entrada anterior)

A mi m’agrada la franquesa política, i Duran, deixant de banda declaracions homòfobes, i “complicades” respecte a immigració, s’ha cansat de repetir en molts cops que ell no veu ni sent la independència de Catalunya, des de punts tant divergents com

“Mire, yo no puedo ser independentista por dos razones: una intelectual y otra sentimental. Por un lado, no lo veo posible porque Europa no lo aceptaría. Y por supuesto, España tampoco; y el camino sería todavía más difícil. Por otro, mi padre sigue viviendo en un pueblecito de Aragón, y mi corazón no puede aceptar que mi padre y yo vivimos en países distintos y que una frontera nos separa.”

S’ha posicionat a favor de la il·legalització de Sortu, en contra de l’oficialitat de les seleccions esportives catalanes, no va anar a votar (cap opció) el 10A, menyspreà la consulta d’Arenys de Munt
Més enllà de la fal·làcia dels arguments, és un tema que hom pot estar d’acord o no. El problema ve quan darrerament l’eix independentista cada cop te més veu en l’escena política, vertebrant inclús un discurs com mai fins ara havia passat, on els partits estaven obligats a posicionar-se.

Montilla PSC nini

Duran te un bagatge massa fort d’unionisme a les seves esquenes, no ha sigut tant hàbil com Pujol que sempre va deixar una porta oberta i si ell ara és mostra partidari ningú li pot retreure res, ja que pot dir, “és que ara és el moment” (després d’un encaix constant que no ha pogut ser…)
No pot desdir-se: la seva imatge i credibilitat quedaria diluïda al no res.

Per altra banda, sembla tenir cada cop més veus crítiques dins d’Unió. Recordem que als estatuts d’Unió és parla de defensar la plena Sobiranía de Catalunya.

Batlle de Vic a al 4ª assemblea de Reagrupament

Vila d’Abadal proposa sobiranitzar Unió i retirar Duran i LLeida
Critiques Afiliats UDC
Critiques Afiliats UDC- 2

Així dins un espectre on sembla que cada cop més l’univers de vot unionista és més reduït… que fem?

Fer quelcom que “uneixi” tots els catalans, que ens ataquin i ens defensem tots plegats.
Quina és la solució?
Parlar del PER.
Vet aquí que la estratègia és meravellosa, simple, però perfecta. La reacció no ha pogut faltar, ni ha errat ni una coma de l’esperat, ja que els receptors del missatge son encara més simples que l’eina comunicativa.

Uns s’han fets els ofesos, han atacat a Catalunya;  Duran encara és més ofès (com poden dir que jo he atacat als andalusos, jo critico els seus dirigents!) altres responen amb arguments encara més demagògics que el de Duran (parlar de Consells Comarcals, quan un tema -el paga l’estat, és a dir tots- i l’altre la Generalitat). Els diaris que frisen quan veuen titulars potents li donen voltes i voltes, d’ahi debats simplistes. I la roda gira:

Mani 10J aérea Passeig de Gràcia

 
De moment Duran ha aconseguit que no és parli de cap a on va aquesta transició nacional, en que ha quedat i que recull l’aspecte polític d’una demanda ciutadana com el 10A, el 10J, o enquestes on la intenció de vot ja és favorable a un SI a la independència, o com podem obviar que el destinat al pressupost de cultura representa 5 dies d’espoli fiscal.

 
O potser el que és més important seguint l’argument de Duran. Si veu una perversió en el subsidi agrari (que possiblement tingui raó), com és que amb 7 anys al Congres espanyol no ho ha denunciat ni un cop?

Com a estratègia; perfecta: Simple, i efectiva.

CiU: “Vostès tenen un problema…” i es diu comunicació.


Hi ha un tema que els partits polítics tendeixen a oblidar, o potser no saben aplicar correctament: Un, no és el que és, sinó el que els demés pensen que és.

Així, per molt bona feina que pogués fer un partit al poder, si l’oposició sap treure un missatge populista que cala en la gent, i s’estén aquesta idea… malament vas.

Fet: L’any passat el tripartit va deixar el govern amb un deute de 7.500M€.
Amb la situació no bufant a favor, i sense política monetària pròpia, ni concert econòmic, dèficit fiscal de 22000M€ anuals poques coses s’ocorreixen que retallar en alguns punts.

Ja veiem que la gent no vol, MAI, que se li treguin beneficis/drets, ni en sanitat, ni educació, ni funcionaris. Tant se val l’opció de quadrar o no números, com pagar deutes etc.  (punt apart on veure que  la societat catalana que abans presumia de seriosa , s´ha espanyolitzat i ara el que triomfa es el populisme mes cridaner i insolvent)

Però… Creiem que en 100 dies de Govern, sigui quin sigui el color, un govern és culpable de la situació econòmica?
Per què és retallen despeses?
– Perquè pensen que els donarà vots cap a municipals?
– Per què volen fotre a l’electorat?
– Per què s’han de fer?

Com han permès que cali la idea que és culpa dels convergents, i encara permetre als responsables d’aquesta situació que els acusin de la mateixa? Com poden ser tan beneits per donar armes als adversaris, i permetre que 2/3 dels cartells electorals tinguin la paraula retallada a l’slogan?

Si tu et quedes a l’atur i veus que has de retallar despeses? Reuneixes a tota la teva família i els anuncies que a partir d’ara ja no menjarem més canelons entre setmana, i que la carn passarà de bou a ser de pollastre i vas creant alarmisme o simplement “ho fas”?

  • Mas-Colell.
    Aquest grandíssim economista, igual d’excel·lent tècnic com nefast en la comunicació.
    Qui sap el que és el fons de competitivitat? Al país “només les doctors en economia” i poc més.La gent entén que n’hi han uns diners que se li deuen a Catalunya, no sap ben be perquè, però veuen que és així, i està pactat. L’estat és resisteix a pagar-ho dintre els terminis acordats, i malgrat tots els esforços diplomàtics que semblen seran en va; s’acaba argumentant: com a mínim deixi’ns endeutant-se més!
    Aquesta opció que en termes econòmics contraresta perfectament la falta d’uns ingressos previstos, no crec jo que acabi d’entendres del tot per part de l’electorat.
  • Perquè em dona la gana!
    Ai Duran… quines alegries ens dona.
    Tota la crispació que va crear el 10A   a Unió, i especialment a Duran, on veia que la pilota cada cop és feia més grossa, i que ni ell podia parar-la va esclatar quan finalment la vicepresidenta del mateix partit: Joana Ortega va fer cas omís a les seves senyes i va acabar votant a la consulta sobre la independència de la capital catalana.
    El Senyor Duran va acabar vulnerant el secret de vot d’una persona aliena a una cadena estatal, que ni li va ni li ve, argumentant que si havia votat, però havia estat NO.Això va aixecar un rebombori de crítiques i comentaris, a les que Duran va respondre molt intel·ligentment i en clau de partit, dient queho havia fet perquè li havia donat la gana.La pilota va seguir, amb Marta Ferrusola és jugava la ma dreta que Durant mentia i que Ortega havia votat SI.

    I on Duran finalment va acabar reconeixent que “potser” es va equivocar…

    On no hi havia d’haver més tema, els mateixos integrants del partit varen crear un… Ningú s’enrecorda que cap socialista va votar el 10A.

    Això va acabar amb un corrent de crítiques d’UDC a Duran i Lleida. Amb el punt àlgid d’una carta de Josep María Huguet, un històric militant on reconeixia que de vegades sentia vergonya de reconèixer que era d’Unió. I com a punt final, el que sembla nou referent de l’Unionista modern: Josep Mª Vila d’Abadal, amb les crítiques públiques a Duran. Recordem que el seu pare va ser un dels fundadors d’Unió, d’aquella Unió que te en els seus estatuts com objectiu aconseguir la plena sobirania de Catalunya. Fet que si atenem a qualsevol declaració de Duran, sembla que mai no ha llegit.

    El govern, coherent amb aquestes crítiques li va atorgar la Creu de Sant Jordi.

  • La fada Madrina.
    Altra famosa unionista, la presidenta del Parlament, Núria de Gispert, també va tenir un affaire amb el 10A.
    Contrària com Duran a la consulta va comentar que no votaria ja que no és podia deslligar del seu càrrec. Sabem doncs que tampoc votarà a les autonòmiques o municipals, amb coherència amb els seus arguments.Sobtà, atès de la honorabilitat per la que s’eximia de votar al tema més fonamental del poble català, veure a la Presidenta disfressada de Fada Madrina, amb vareta i capa, a la contraportada del País, amb un titular esperpèntic.
    Fada madrina contraportada del País
  • El CV.
    També hi vàrem trobar quelcom tan fàcilment evitable, com que Joana Ortega (de nou Unió Democràtica) mentís al seu CV, i no tingués la seva carrera de Psicología acabada. Quina cara posaria Mas al enterarse de la notícia un bon matí llegint la premsa?
    Molt de rebombori al seu moment, atès que per aquells moment havíem vist com un diputat alemany havia dimitit pel fet de copiar part de la seva tesis doctoral.
    Així, quin model de país volíem?Un rigorós on les faltes tenen el seu càstig, o un de país en vies de desenvolupament on tots aquests affaires no tenien repercussió alguna?El govern dels millors, un gran slogan de comunicació trontollava per falta de comunicació interna.
  • 80Km/h.
    Tant fàcil com aproparse amb una clau i canviar els panells. Una de les promeses electorals de CiU és va anar allargant en el temps per culpa d’anticiclons i problemes diversos.
    Sinó afecta al mediambient… perquè hem d’esperar a que passi l’anticicló? i si afecta.. perquè ho fem? només mida populista?
    Més armes gratuïtes pels adversaris polítics.

Amb tots aquests arguments amb poc més de 100 dies de Govern, fan veure:
Primer que n’hi han alguns que a la que veuen un micròfon els dona per parlar, sense coordinar o consultar una resposta única de partit. Aquest punt és flagrant amb el cas d’Unió Democràtica i especialment el seu líder, ja sigui per reforçar la imatge que a Unió tenen idees diferents, o reforçar la seva pròpia notorietat d’imatge allà on sigui (comunicar el vot d’Ortega a TVE?).

La falta de coordinació en comunicació, la emissió de missatges complexos o contradictoris per part del partit, no fa més que obrir escletxes a una gestió més o menys ferma que porten els convergents, i permetre atacar a la resta de partits a base de titulars, que sabem que és l’únic que compta avui en dia.

Si les marques comercials, repeteixen fins la sacietat una imatge coherent perquè se’ls atribueixi un valor o Reason Why (motiu pel que has de comprar un producte): Ariel – Més blanc impossible, Coca Cola – Felicitat, Volvo – seguretat, Volkswagen – fiabilitat, Actimel – defenses etc, perquè els partits encara no s’adonen del que costa fer arribar un missatge clar i concís al “consumidor” i segueixen un i altre cop, parlant des de diferents visions i veus, fent només que confondre a l’electorat?