Arxiu del Bloc

La fal·làcia del “1 persona, 1 vot”: Com t’estan enganyant.


miss-fame

 

Si vols que cada persona representi un vot també has de voler que l’estat deixi a l’estacada a aquelles persones que tenen una malaltia rara.

 

 

I si, és una mesura de dretes. (no implica que sigui dolenta o no, però si cataloguem-la en l’àmbit que pertoca)

Després d’aquesta comparativa tant sensacionalista (com el propi argument del 1-1) passo a intentar explicar-ho.

Segur que uns quants hauran defensat ambdues postures algun cop, signant un change.org pel vot únic, però també per “que las autoridades no abandonen a mi hija Elena de 5 años”. I aquí està la incongruència.

De tant en tant surten algunes frases en política que reconeixem-ho tenen molta forçaSemblen molt vàlides i de sortida les compraríem. Hem de dedicar un temps a cercar informació o pensar les contrapartides per veure que no són tan ideals com semblen, i això, fa mandra.
Son grans slogans; aquells que afecten a les nostres decisions (de compra) però que mai reconeixerem que ho fan.

Un dels mantres que més es repeteixen en les darreres eleccions és aquest (1 persona, 1 vot) i si ens fixem, sempre veurem que es dóna en partits petits (o d’origen petit): Podemos, Ciudadanos, o Ciutadans a Catalunya.

 

  • Per què ho demanen?

Perquè és molt més fàcil concentrar recursos en grans ciutats, des d’econòmics (muntar esdeveniments, publicitat, actes) que repartir-los pel territori (independentment quin sigui l’estat), fins a ideològics: ja que tenen més punts en comú, i els afecta problemes més similars als habitants de dos grans ciutats que als de 3.700 pobles diferents.
De igual manera que és més rendible tenir una gran superfície amb 50 caixes, que 50 botigues amb una caixa, és més fàcil per un partit petit o que comença centrar-se en Madrid i València (que representen més del 15% de la població de l’estat espanyol) que a tot el territori.

 

  • Per què no és just?

Perquè tots votem/volem en clau egoista en major o menor mesura. I els habitants de les grans ciutats els importarà els problemes d’aquestes ciutats. Aquests partits podran posicionar-se en temes que s’acostumen a donar en aquests àmbits/ciutats.
Que són importants? Molt. Cabdals. Però també ho són altres si volem mantenir una societat plural, rica i amb diversitat de models de vida, i no un símil de qualsevulla pel·lícula futurista on tothom viu a grans urbs amb unes condicions més o menys qüestionables.

 

walle-hoverchair

Ningú pensarà en quines condicions han de tenir els pagesos perquè puguin seguir portant el menjar que consumim a les ciutats, o quina xarxa de transport o serveis s’han de donar en hàbitats més dispersos, si concentrem centres escolars, hospitals, quina cobertura ha de tenir correus o quins recursos destinem per mantenir els boscos, etc.

Són aquells temes que tothom vol que es donin/solucionin per infusió divina, i que quan hi ha un error sobre ells posem el crit al cel, però que mai movem un dit o votem en coherència perquè es donin.

Un cabdal d’aigua per regadiu adequat, o una assistència a majors de 65 garantida en nuclis inferiors a 5000 habitants, com a símil de la pau al món, o l’eradicació del treball infantil.

Si seguim amb una comparativa extremista, quina representació tindria un partit que es presentés a nivell estatal dient que els habitants de les dues principals ciutats de l’estat han de percebre una paga mensual de 1.000€?

perquè es tingui en compte el que necessita “la comarca de camp”, necessita més pes. Si fos paritari, amb bona part de les capitals sense vetllar pel que necessiten aquests pobles, quedarien més desatesos del que ja ho estan.

Si votéssim quines malalties ha de cobrir la seguretat social, on tots valguessin igual, i regint-nos per majories:  (On òbviament, els recursos són finits).
Acabaríem cobrint aquelles més comuns, però i aquelles que és donen en el 10% de la població? i el 1%? i el 0’01%?
Però, i si la visquessis tu?
Llavors si volem una solució més justa i que pugui cobrir tothom (*) veiem que les minories han d’estar sobre-representades?

(Com en qualsevol tema de minoria o minorització -cultural, lingüística, racial, de gènere- que han d’estar protegides, si no l’opció dominant acaba desplaçant-les)

Amb l’exemple de recursos finits, si cobrim casos menys comuns, als més comuns se’ls hauria de destinar més recursos, i per tant més cua d’espera per exemple.

 

Així, si vols que el teu vot (habitant de ciutat) valgui el mateix que la resta, i de facto com acabem d’explicar, que les necessitats no urbanes no són tant importants; vens a dir, com diu el títol que aquelles malalties rares (i que no t’afecten) han de tenir menys recursos.

No hi ha mida més liberal i de dretes que aquesta. (Un estat que no vetlla per la justícia social, sinó que és la pròpia llei d’oferta i demanda qui ho anivella, quedant desatesos els extrems o casos no rendibles).

I es que sota el vot unitari s’amaga un “m’importa el meu i la resta… doncs no gaire.”

Nota: No afavoreix als nacionalistes (mite).

Si el vot a Espanya fos proporcional, els partits nacionalistes, en total, obtindrien dos diputats més a les darreres eleccions; mentre PSOE i PP perdrien entre 8 i 9 escons cadascun.

Un simple exercici matemàtic: dividir el nombre de vots de les últimes generals pel nombre d’escons obtinguts permet descobrir, amb una calculadora i gran estupor que a ERC li costa 100mil vots cada escó, 78mil a CDC però PSOE i PP 67.000. (Només els nacionalistes bascos es veuen lleugerament “beneficiats”)

 

Al racó de pensar.

 

Els cartells electorals del 25N com anuncis publicitaris.


En els últims temps s’ha popularitzat analitzar els cartells electorals. He vist diferents anàlisis però és basen en la meva opinió en la vessant més política i no en la comunicativa. Intentaré aportar el que no he trobat fins ara.

Com a primer punt, diré que la eficàcia d’un cartell electoral es pot posar més que en dubte.
Des del punt de vista comercial, no son és que un anunci per la teva marca, que intenta captar l’atenció per aconseguir la compra del producte.

El consumidor està més que saturat d’aquests inputs, ja que com és va mostrar fa un temps aquests no han canviat quasi res des de fa molts anys.
Això fa que la reacció instintiva i quasi involuntària sigui no prestar atenció a aquests anuncis que passen desapercebuts per la gran majoria dels consumidors, i només aquells “consumidors” que ja tenen una forta identificació amb la marca/partit/missatge els perceben, reafirmant-se en la posició.

Més quan òbviament el missatge no pot ser gaire llarg, i per tant acostumen a ser molt generalistes i difícilment excloents.

Recull Cartells Eleccions Catalanes 2012

A nivell subjectiu, una primera ullada a nivell comunicatiu dels cartells (sense entrar en el missatge) em decanta pels cartells de PSC, CiU i més allunyat: Ciutadans.
Aquests tres s’allunyen del cànon típic i habitual dels cartells: fotografia de 3/4, fons clar, logo en una cantonada, missatge centrat en la primera o tercera línia aúrea etc.
Dintre d’aquest trets típics, trobem a ERC, PP i Solidaritat, que només captaran l’atenció dels seus consumidors, que com hem dit acostumem a buscar reafirmar-nos en les nostres posicions.

CiU presenta l’únic cartell en moviment, amb una postura del candidat molt poc habitual. Entrarem més endavant; però el primer punt està més que aconseguit:  capta l’atenció.
Tant que ja han sorgit debats acusant d’un cert messianisme del candidat.
És tracta d’un cartell un punt arriscat, i venint d’un partit que mesura molt les seves accions, encara em sorprèn més i goso dir que és molt arriscat.

El PSC m’ha sorprès “positivament” ja que trenca la tònica habitual dels cartells.

Navarro ClooneyAmb una semblança superior a una portada d’Esquire que un cartell (llum, tamany, degradat etc) inevitablement capta l’atenció. Punt aconseguit.
Sent un cartell molt més arriscat que el de CiU, si mirem les previsions d’enquestes, és fins a cert punt normal que és busquin apostes arriscades per tal d’intentar canviar tendència.

Ciutadans, malgrat ser un format més típic, degut al major tamany de fotografia, fonts, i un us molt alt del photoshop per part del candidat fa que també capti l’atenció (no en tanta mesura com CiU i PSC). Diríem que punt aconseguit.

En un segon punt tindríem ICV, ja que malgrat s’allunya dels tòpics històrics i manté aquesta línia en B/N inaugurada amb Joan Saura, encara no és suficientment habitual en els seus cartells com per crear una simbologia de marca i que instintivament és reconegui. Inconnexió en la seva maquetació, el fan estar un punt darrera de CiU i PSC, ja que pot fer que aixequis el cap per veure’l, però el missatge és confós.

  • 1. CiU

cartell electoral CiU 25N

L’objectiu de CiU és una majoria absoluta per abastir el procés d’independència amb garanties, segons les seves paraules. I agradar a una majoria és força complicat.

Després que el nacionalisme espanyol intenti vincular a Artur Mas amb una imatge de radical, separatista, “el procés soberanista d’Artur Mas” etc sembla que CiU juga amb dos marques: per una banda la marca de partit que és veu seriosa, que és bo per Catalunya (un dels seus mítics i habituals slogans). Amb aquesta vessant intenten aconseguir el vot més “neutre”, el d’aquelles persones que no tenen tant clar que votaran; que la seva marca sigui suficient per donar-los confiança. Saps que si ens votes farem el millor pel país.

Per l’altra la d’Artur Mas, per captar el vot independentista repartit en d’altres partits.
És a dir, un missatge de rerefons:  No estàs votant CiU (un partit que sabem que en d’altres ocasions us ha generat desconfiança, i amb personatges tant singulars en aquest procés com Duran i LLeida sinó al President Mas, ja que ens trobem en un procés on és necessita ser forts i on situacions excepcionals necessiten mesures excepcionals.

D’ahí el protagonisme absolut del candidat al cartell, i tot mesurat fins al darrer detall. Senyeres i estelades per primer cop, el gest de triomfalisme, la salutació amb quatre barres, voluntat i poble en negreta…

Destacar que és el primer cartell de CiU on no apareix la paraula Catalunya al mateix.

Sense entrar si estem d’acord o no amb la ideologia, l’escolleixo com el millor cartell de la campanya.

  • 2. ICV

Cartell Electoral Herrera 25N

Apart del comentat;  amb una gran foto, i en un procés de notorietat de marca encara no realitzada del tot (la vinculació amb B/N més verd-llima) sobta la ubicació dels logos (al costat i en vertical, de difícil lectura) i que qualsevol text més enllà del “…i tant si podem” és inintel·ligible.

Des del nom del candidat (i tampoc te una notorietat massa elevada), el claim del missatge i les xarxes socials.

Menció per l’icona del twitter que no és la oficial obligada per la companyia americana (no tindran problemes, però s’ha de tenir més cura amb aquests temes)
Crec que podrà captar l’atenció (un gir de vista per un segon) però no acaba de transmetre el missatge.

  • 3. Ciutadans

Cartell Ciudadanos Eleccions catalanes 2012

Més enllà del disseny viu: degut al tamany de la foto, la tipografia utilitzada i el grafisme del cor, no aporta res en el seu missatge. Destaquen el nom del candidat en contraposició a ICV ja que la seva notorietat tampoc és tant elevada, i segurament aquest primeríssim pla, i aquest rejoveniment d’Albert Rivera intenta evocar el seu primer cartell, amb el nu que si va captar l’atenció.

El degradat de blanc amb fons, no queda forçat com en molts altres casos i intenta (suposo) transmetre una imatge de “puresa” que crec que gràficament si transmet.
ICV i Ciutadans ocupen el segon lloc de la classificació amb un empat tècnic, malgrat per motius diversos. ICV podria haver estat i s’ha quedat en just, i Ciutadans no ha pretès més que salvar els mobles, amb quatre punts clars i no arriscar ja que les enquestes li son favorables.

No son grans cartells però la mediocritat de la resta els deixen dins de pòdium.

  • 4. PSC

Cartell Socialistes Eleccions catalanes 2012Hem dit que capta l’atenció. Però… com anomenem centrar un missatge que en menys de 12h de presentar-se el teu cap de partit ja va dir que no es faria?

Font: Rubalcaba diu no al PSC.

No és contradiu amb la sensatesa que proclama?

Potser captis l’atenció, però si és per llegir aquest missatge, és possible que et faci perdre més vots que no en guanyis.

La situació interna del PSC és força complicada, i possiblement amb “les armes” que tenen no és podia fer gaire cosa més.
M’ha sobtat molt que després d’un temps amb l’slogan “nou PSC” no el veiem per enlloc al cartell i seguim veient l’omnipresent i típic vermell, només aquest degradat final al federalisme dona uns aires de canvi.

Campanya en negatiu del PSC

El disseny força atractiu però em fa posar-lo en quart lloc, en bona part perquè la resta son cartells nuls completament (comunicativament parlant)

Menció especial mereixen les banderoles negres, que trenquen totes les regles de comunicació. No atractiu, en negatiu, tons obscurs…

Ja va començar Montilla amb la campanya en negatiu “ni independentista ni de dretes”, però aquí sumem el tabú “NO” i el negre.
Ningú li podrà dir al PSC que no s’han arriscat en aquest cas…

  • 5. ERC, PP i Solidaritat.

Més del mateix. Cap aposta, atracció zero, o ja ho hem vist altres cops és el que resumeixen els seus cartells.

Cartell Esquerra Eleccions Catalanes 25NEl missatge està pensat en els tres casos òbviament. Especialment pulcre en els casos de ERC i PP, on les fotografies dels candidats son molt favorables, els colors, el missatge, una imatge més dinàmica i jove per part dels republicans i austera/seriosa per part dels populars, que reafirmen la seva imatge de marca.

Cartell PP Eleccions catalanes 25N

El partit popular per contrarestar el “cor” de Ciutadans amb qui s’està barallant vots, treu aquest llaç amb doble vessant, mentre ERC segueix amb l’estil vinyetes quadrades. El nom del candidat no te tant protagonisme, recordem que és el candidat més ben valorat d’aquestes eleccions, i segurament no els sigui tant necessari.

En els dos casos però no son capaços del primordial: captar l’atenció del consumidor per veure que li estan venent.

Soluciones para la crisis

Menció especial al codi QR d’ERC. Sembla forçat, per demostrar que ets “2.0”.  Sembla difícil escanejar un codi que està penjat en uns fanals uns metres per damunt teu, o en un autobús circulant. Aquí com ICV, si vols mostrar una “modernitat” de partit, s’ha de fer més acuradament.

Del PP només cal que mirem l’anterior cartell a eleccions catalanes.  Com dos gotes d’aigua, inclús el mateix vestit.
Aquesta manca de diferenciació i per tant manca d’atractiu pel consumidor em fan decantar per ERC com 5à opció i PP en 6à juntament amb Solidaritat.

I sorprèn el partit d’el Candidat Lopez-Tena, un partit que el camp visual l’acostuma a treballar força be (especialment els vídeos) i en un moment on les enquestes juguen en contra no hagin arriscat gens.

Cartell solidaritat Eleccions catalanes 25N
Ha fet el que el manual diu, reforçar la presència del candidat amb aquesta negreta en vermell ja que tampoc és gaire conegut fora d’àmbits independentistes, concordància de colors (corbata-logo), un marc blau extern per alleugerir la duresa de fons blanc juntament amb la imatge del candidat que és un xic estricta. Però el conjunt és just, i sobretot el “claim” és massa llarg.

Tanco amb la CUP ja que no hi son de moment al Parlament, però si comento que si malgrat penso que el cartell capta molt poc l’atenció, actes com començar l’enganxada a una oficina de La Caixa, els donen una notorietat que d’altra banda no tindrien.

Cartell CUP Eleccions catalanes 25N

Sincerament em sobta, ja que son un partit que han fet grans cartells innovadors, però en aquest cas, malgrat la idea de la dualitat (per mostrar el tot) és atraient, el cartell és força intricat.

No és veu be les sigles, ni el candidat, ni web o altre enllaç, el text és petit i és una imatge amb un cert regust “d’esquerra d’altres temps“.
És el cas més clar on només captarà a aquells clients/votants que ja els coneguin, i certament no son tants.

Això em fa tancar la llista en 7é lloc per la Candidatura d’Unitat Popular.

I vosaltres, que en penseu?