Arxiu del Bloc

Guia (molt) ràpida per indecisos al 9N


Hi ha vegades que un excés de informació o soroll no ens deixen analitzar be una situació, aquella coneguda frase de no deixis que les branques no et deixin veure el bosc.

El referèndum sobre la independència de Catalunya ha estat i és, un procés amb molt i molt soroll per ambdues bandes.

 

Així pot ser interessant oblidar “zones prohibides“, tenir la ment receptiva i per un cop ser humils i estar disposats a escoltar aquells que saben més que nosaltres. Però de manera objectiva, no suposats experts esbiaixats pels resultat que és volen esperar.

Aquí podem trobar com diferents premis nobel d’economia no tan sols avalen la viabilitat econòmica d’una Catalunya independent sinó que la situen com el país més ric del sud d’Europa segons Financial Times.

 

O com algunes de les principals ments econòmico-polítiques s’han reunit per defensar les avantatges d’un nou estat i negar molts dels enganys que s’usen en temes com pensions, pertinença a la UE etc.

Algun d’aquests membres son el Catedràtic d’Economia a l’Universitat de Harvard, Catedràtic de Política i Afers Públics a Princeton University, Catedràtic d’Economia a la London School of Economics and Political Science o Catedràtic de Desen-volupament Econòmic de la Universitat de Columbia a Nova York entre altres.

 

Però sobretot, i per damunt de tot, és difícil oposar-se a 10 personalitats, encapçalades per dos premis nobel de la Pau, que reclamen el dret que tenim a expressar lliurement el nostre futur. Sent aquest dret superior a qualsevol norma o llei pactada o escrita.

La millor forma de resoldre les disputes internes legítimes és emprar les eines de la democràcia. Evitar que els catalans votin sembla contradir els principis que inspiren les societat democràtiques.

 

Súmate Rajoy

Anuncis

L’efecte “Duran”: Contra tot.


Sempre he cregut que Duran i Lleida és un gran comunicador; asseveració que per molts pot semblar xocant, però la crec certa. Més aviat expert en  estratègia comunicativa.

Duran TVE

Parlem d’un home amb una marcada personalitat, i pressumiblement un ego també important, que a aquestes alçades de la història no ha mostrat mai símptomes de deure-li res a ningú, ni que hagi de consultar res. Duran, el que pensa (sembla que) ho diu, i sense consultar-ho ni amb el coixí, ni amb el president del Govern.

Això que per una banda és un punt lloable d’un home de carrera política, un cert punt de franquesa comunicativa li ha valgut alguna relliscada; potser la més coneguda arran dels nervis de la consulta de Barcelona Decideix, on Duran va fer un gest lleig a la Vicepresidenta Ortega revelant el seu vot, argumentant-ho dient que ho feia perquè li donava la gana, creant un debat inclús amb Marta Ferrusola on aquesta assegurava que Duran mentia jugant-se la seva ma dreta en l’aposta i on finalment Duran va acabar demanant perdó. (Detalls en una entrada anterior)

A mi m’agrada la franquesa política, i Duran, deixant de banda declaracions homòfobes, i “complicades” respecte a immigració, s’ha cansat de repetir en molts cops que ell no veu ni sent la independència de Catalunya, des de punts tant divergents com

“Mire, yo no puedo ser independentista por dos razones: una intelectual y otra sentimental. Por un lado, no lo veo posible porque Europa no lo aceptaría. Y por supuesto, España tampoco; y el camino sería todavía más difícil. Por otro, mi padre sigue viviendo en un pueblecito de Aragón, y mi corazón no puede aceptar que mi padre y yo vivimos en países distintos y que una frontera nos separa.”

S’ha posicionat a favor de la il·legalització de Sortu, en contra de l’oficialitat de les seleccions esportives catalanes, no va anar a votar (cap opció) el 10A, menyspreà la consulta d’Arenys de Munt
Més enllà de la fal·làcia dels arguments, és un tema que hom pot estar d’acord o no. El problema ve quan darrerament l’eix independentista cada cop te més veu en l’escena política, vertebrant inclús un discurs com mai fins ara havia passat, on els partits estaven obligats a posicionar-se.

Montilla PSC nini

Duran te un bagatge massa fort d’unionisme a les seves esquenes, no ha sigut tant hàbil com Pujol que sempre va deixar una porta oberta i si ell ara és mostra partidari ningú li pot retreure res, ja que pot dir, “és que ara és el moment” (després d’un encaix constant que no ha pogut ser…)
No pot desdir-se: la seva imatge i credibilitat quedaria diluïda al no res.

Per altra banda, sembla tenir cada cop més veus crítiques dins d’Unió. Recordem que als estatuts d’Unió és parla de defensar la plena Sobiranía de Catalunya.

Batlle de Vic a al 4ª assemblea de Reagrupament

Vila d’Abadal proposa sobiranitzar Unió i retirar Duran i LLeida
Critiques Afiliats UDC
Critiques Afiliats UDC- 2

Així dins un espectre on sembla que cada cop més l’univers de vot unionista és més reduït… que fem?

Fer quelcom que “uneixi” tots els catalans, que ens ataquin i ens defensem tots plegats.
Quina és la solució?
Parlar del PER.
Vet aquí que la estratègia és meravellosa, simple, però perfecta. La reacció no ha pogut faltar, ni ha errat ni una coma de l’esperat, ja que els receptors del missatge son encara més simples que l’eina comunicativa.

Uns s’han fets els ofesos, han atacat a Catalunya;  Duran encara és més ofès (com poden dir que jo he atacat als andalusos, jo critico els seus dirigents!) altres responen amb arguments encara més demagògics que el de Duran (parlar de Consells Comarcals, quan un tema -el paga l’estat, és a dir tots- i l’altre la Generalitat). Els diaris que frisen quan veuen titulars potents li donen voltes i voltes, d’ahi debats simplistes. I la roda gira:

Mani 10J aérea Passeig de Gràcia

 
De moment Duran ha aconseguit que no és parli de cap a on va aquesta transició nacional, en que ha quedat i que recull l’aspecte polític d’una demanda ciutadana com el 10A, el 10J, o enquestes on la intenció de vot ja és favorable a un SI a la independència, o com podem obviar que el destinat al pressupost de cultura representa 5 dies d’espoli fiscal.

 
O potser el que és més important seguint l’argument de Duran. Si veu una perversió en el subsidi agrari (que possiblement tingui raó), com és que amb 7 anys al Congres espanyol no ho ha denunciat ni un cop?

Com a estratègia; perfecta: Simple, i efectiva.

Per què te tanta por l’@acampadabcn a la defensa del poble català?


Aquest Diumenge passat l’acampadabcn va votar finalment i acceptar el dret d’autodeterminació dels pobles, incloent el català. Després de dos setmanes d’ignorar-lo, i després d’una última setmana de guió de David Lynch, on ningú sap ben be perquè s’anava posposant el tema: diumenge, dimarts, dijous, dissabte, diumenge… on va acabar a una votació amb els 90% dels presents d’acord, però on 40 persones van decidir que s’havia d’ajornar.

Qualsevol que hagi estat algun cop a una assemblea, podrà dir que rebutjar una votació per una minoria és qualsevol menys assemblaria.

No entraré a valorar virtuts o defectes d’aquest moviment que ja hi son en altres llocs, però si que m’agradaria que algú em digues perquè aquest moviment social, de democràcia real i referent del poble tant li ha costa tenir en compte la veu del poble català.

No acceptar com a punt mínim el dret d’autodeterminació dels pobles, significa no voler que un poble escolleixi lliurement el seu futur, significa no reconèixer l’article primer de la Carta de Nacions Unides de 1945 (article que va en primera posició no per decisions arbitràries). Significa que pobles com l’amazic, el palestí, el sàharaui, Basc, Català, Escocés etc segueixin sotmesos als designis d’un altre. En el cas del nostre país, significa a més, no escoltar les veus de la manifestació més gran organitzada mai en Barcelona, amb proclama principal de independència, i significa no escoltar les veus del prop de milió de persones que van votar a les consultes.

No és factible parlar de representació del poble quan un objectiu tant massiu no és reconegut
. Simplement.

Si algú s’ha atansat a Pça.Catalunya aquests dies, segurament haurà quedat sorprès de la poca representació del català tant en cartells, manifestos o lectures.
Catalunya terra històrica d’acollida, pel seu enclau i característiques; però en un país on conviuen més de 300 llengües, com pot ser que la única llengua pròpia del país tingui tant poca representació?

Els arguments son històrics, ja que és parla de “es perquè ens entenguem tots“, “parlem de reivindicacions mundials“, “això divideix” etc
I em segueix sobtant que després de tants anys, els “ciutadans del mon” encara “no sàpiguen” que és molt fàcil dedicar-te a altres temes, quan tens un estat propi que “et fa la feina“, que defensa la teva llengua, identitat i cultura. Que no cal que lluitis per la llengua, ja que l’estat espanyol per exemple te més de 500 lleis que obliguen a etiquetar en castellà, per només una del Català, referida als vins amb D.O, o que ja dedica 103milions d’euros a promocionar el castellà a l’estranger a través del Instituto Cervantes, i mentre els Catalano-parlants representem prop del 25% de la població de l’estat, els cursos de català organitzats pel Cervantes només arriven al 0.77% o un 0’3% pel basc.

Que Espanya canvia el seu discurs de “les llengües son per entendre’ns” quan va a Europa o a EUA, i llavors, malgrat tots entenem l’anglès, francès o alemany, també volen que és faci en castellà, imperant la defensa de la seva cultura.

Que si el castellà el parlen 400 milions de parlants, necessitaries 23.000 anys per parlar mitja hora en cadascú d’ells.

Que si és per entendre’ns, fem-ho amb anglès que arribaríem a més gent, més anant a una revolta global, que és la llengua vehicular per excel·lència.

Sota veus globals sempre és perden les de pobles que no poden alçar la seva veu davant altres immensos, i sempre, sempre, sempre, aquests pobles petits, tindran punts en comú però també necessitats diferents, i no podem obviàrse dins el maremàgnum global.

Com pot ser que el dret d’autodeterminació dels pobles, ho hagin recollit els mínims de l’acampada de Granada abans que els de Barcelona?
I perquè els ciutadans del mon sempre parlen en castellà? Perquè no hi ha res més espanyol que un ciutadà del mon.

El dia 22 de maig, a les 3:09, es va penjar al mur “oficial” del Facebook el següent missatge: “Recordamos a los ciudadanxs que el idioma no es el motivo de lucha de acampadabcn. Aquí se trata de difundir y llegar al máximo de personas posible, así que dejad los nacionalismos aparcados!”

Per què te tanta por a incloure els drets del país?
Per què si parlem de defensar els drets de Palestina ningú objecta? (hi ha una carpa “Palestina” a la plaça) i si ho fem de pobles espanyols si?

Pot tenir quelcom a veure coses com que el portaveu de comunicació de l’acampada és descobrís que és Francisco Garrobo, ex-militant de Ciutadans i a les anteriors llistes de UPyD?

recull de twitts de F.Garrobo 

Garrobo és el primer que parla

Twitt1
Twitt2

Twitt3
Twitt4

CiU: “Vostès tenen un problema…” i es diu comunicació.


Hi ha un tema que els partits polítics tendeixen a oblidar, o potser no saben aplicar correctament: Un, no és el que és, sinó el que els demés pensen que és.

Així, per molt bona feina que pogués fer un partit al poder, si l’oposició sap treure un missatge populista que cala en la gent, i s’estén aquesta idea… malament vas.

Fet: L’any passat el tripartit va deixar el govern amb un deute de 7.500M€.
Amb la situació no bufant a favor, i sense política monetària pròpia, ni concert econòmic, dèficit fiscal de 22000M€ anuals poques coses s’ocorreixen que retallar en alguns punts.

Ja veiem que la gent no vol, MAI, que se li treguin beneficis/drets, ni en sanitat, ni educació, ni funcionaris. Tant se val l’opció de quadrar o no números, com pagar deutes etc.  (punt apart on veure que  la societat catalana que abans presumia de seriosa , s´ha espanyolitzat i ara el que triomfa es el populisme mes cridaner i insolvent)

Però… Creiem que en 100 dies de Govern, sigui quin sigui el color, un govern és culpable de la situació econòmica?
Per què és retallen despeses?
– Perquè pensen que els donarà vots cap a municipals?
– Per què volen fotre a l’electorat?
– Per què s’han de fer?

Com han permès que cali la idea que és culpa dels convergents, i encara permetre als responsables d’aquesta situació que els acusin de la mateixa? Com poden ser tan beneits per donar armes als adversaris, i permetre que 2/3 dels cartells electorals tinguin la paraula retallada a l’slogan?

Si tu et quedes a l’atur i veus que has de retallar despeses? Reuneixes a tota la teva família i els anuncies que a partir d’ara ja no menjarem més canelons entre setmana, i que la carn passarà de bou a ser de pollastre i vas creant alarmisme o simplement “ho fas”?

  • Mas-Colell.
    Aquest grandíssim economista, igual d’excel·lent tècnic com nefast en la comunicació.
    Qui sap el que és el fons de competitivitat? Al país “només les doctors en economia” i poc més.La gent entén que n’hi han uns diners que se li deuen a Catalunya, no sap ben be perquè, però veuen que és així, i està pactat. L’estat és resisteix a pagar-ho dintre els terminis acordats, i malgrat tots els esforços diplomàtics que semblen seran en va; s’acaba argumentant: com a mínim deixi’ns endeutant-se més!
    Aquesta opció que en termes econòmics contraresta perfectament la falta d’uns ingressos previstos, no crec jo que acabi d’entendres del tot per part de l’electorat.
  • Perquè em dona la gana!
    Ai Duran… quines alegries ens dona.
    Tota la crispació que va crear el 10A   a Unió, i especialment a Duran, on veia que la pilota cada cop és feia més grossa, i que ni ell podia parar-la va esclatar quan finalment la vicepresidenta del mateix partit: Joana Ortega va fer cas omís a les seves senyes i va acabar votant a la consulta sobre la independència de la capital catalana.
    El Senyor Duran va acabar vulnerant el secret de vot d’una persona aliena a una cadena estatal, que ni li va ni li ve, argumentant que si havia votat, però havia estat NO.Això va aixecar un rebombori de crítiques i comentaris, a les que Duran va respondre molt intel·ligentment i en clau de partit, dient queho havia fet perquè li havia donat la gana.La pilota va seguir, amb Marta Ferrusola és jugava la ma dreta que Durant mentia i que Ortega havia votat SI.

    I on Duran finalment va acabar reconeixent que “potser” es va equivocar…

    On no hi havia d’haver més tema, els mateixos integrants del partit varen crear un… Ningú s’enrecorda que cap socialista va votar el 10A.

    Això va acabar amb un corrent de crítiques d’UDC a Duran i Lleida. Amb el punt àlgid d’una carta de Josep María Huguet, un històric militant on reconeixia que de vegades sentia vergonya de reconèixer que era d’Unió. I com a punt final, el que sembla nou referent de l’Unionista modern: Josep Mª Vila d’Abadal, amb les crítiques públiques a Duran. Recordem que el seu pare va ser un dels fundadors d’Unió, d’aquella Unió que te en els seus estatuts com objectiu aconseguir la plena sobirania de Catalunya. Fet que si atenem a qualsevol declaració de Duran, sembla que mai no ha llegit.

    El govern, coherent amb aquestes crítiques li va atorgar la Creu de Sant Jordi.

  • La fada Madrina.
    Altra famosa unionista, la presidenta del Parlament, Núria de Gispert, també va tenir un affaire amb el 10A.
    Contrària com Duran a la consulta va comentar que no votaria ja que no és podia deslligar del seu càrrec. Sabem doncs que tampoc votarà a les autonòmiques o municipals, amb coherència amb els seus arguments.Sobtà, atès de la honorabilitat per la que s’eximia de votar al tema més fonamental del poble català, veure a la Presidenta disfressada de Fada Madrina, amb vareta i capa, a la contraportada del País, amb un titular esperpèntic.
    Fada madrina contraportada del País
  • El CV.
    També hi vàrem trobar quelcom tan fàcilment evitable, com que Joana Ortega (de nou Unió Democràtica) mentís al seu CV, i no tingués la seva carrera de Psicología acabada. Quina cara posaria Mas al enterarse de la notícia un bon matí llegint la premsa?
    Molt de rebombori al seu moment, atès que per aquells moment havíem vist com un diputat alemany havia dimitit pel fet de copiar part de la seva tesis doctoral.
    Així, quin model de país volíem?Un rigorós on les faltes tenen el seu càstig, o un de país en vies de desenvolupament on tots aquests affaires no tenien repercussió alguna?El govern dels millors, un gran slogan de comunicació trontollava per falta de comunicació interna.
  • 80Km/h.
    Tant fàcil com aproparse amb una clau i canviar els panells. Una de les promeses electorals de CiU és va anar allargant en el temps per culpa d’anticiclons i problemes diversos.
    Sinó afecta al mediambient… perquè hem d’esperar a que passi l’anticicló? i si afecta.. perquè ho fem? només mida populista?
    Més armes gratuïtes pels adversaris polítics.

Amb tots aquests arguments amb poc més de 100 dies de Govern, fan veure:
Primer que n’hi han alguns que a la que veuen un micròfon els dona per parlar, sense coordinar o consultar una resposta única de partit. Aquest punt és flagrant amb el cas d’Unió Democràtica i especialment el seu líder, ja sigui per reforçar la imatge que a Unió tenen idees diferents, o reforçar la seva pròpia notorietat d’imatge allà on sigui (comunicar el vot d’Ortega a TVE?).

La falta de coordinació en comunicació, la emissió de missatges complexos o contradictoris per part del partit, no fa més que obrir escletxes a una gestió més o menys ferma que porten els convergents, i permetre atacar a la resta de partits a base de titulars, que sabem que és l’únic que compta avui en dia.

Si les marques comercials, repeteixen fins la sacietat una imatge coherent perquè se’ls atribueixi un valor o Reason Why (motiu pel que has de comprar un producte): Ariel – Més blanc impossible, Coca Cola – Felicitat, Volvo – seguretat, Volkswagen – fiabilitat, Actimel – defenses etc, perquè els partits encara no s’adonen del que costa fer arribar un missatge clar i concís al “consumidor” i segueixen un i altre cop, parlant des de diferents visions i veus, fent només que confondre a l’electorat?

Barcelona Decideix des de l’interior: Els punts clau


Ara que ja han passat uns dies gosso fer una reflexió sobre el tema; el que inaugura el blog, ja que ho considero suficientment rellevant. Com és la visió interna d’un dels dels molts que hem col·laborat a fer això possible.

Aconseguir un 21% de participació, amb 80.000€ (0 diners públics), sense suport institucional (cens, espais), ni cobertura mediàtica és simplement com va anomenar Patricia Gabancho “un miracle”.

Parlar d’aquest tema és complicat, més quan sabem les connotacions socio-polítiques que comporta i com des d’altres ambients s’intenta minimitzar. Sabíem que tant si trèiem un 5% o un 70% tindríem arguments en contra, i mai seria positiu. Sempre hi hauria partidaris del cataclisme, d’arguments de separatisme, o d’inventar-se fal·làcies sobre Unions Europees excloents.

Per parlar d’aquest tema, un ha de mirar molt be quins mitjans observa, i el més adient, i a la vegada més complicat és poder compartir-ho amb gent exògena a la situació. Qualsevol individu extern és quedarà sorprès pel resultat, i només algú que hagi estat implicat des de dins del procés o hagi estat en altre procés d’iniciativa ciutadana sabrà el complicat que és engrescar a la gent, partint del zero més absolut i amb (permeteu-me insistir en la xifra que la trobo cabdal) 80m€ arribar a més de 250.000 persones.

Recordem la portada absolutament incomprensible de El Periódico el dia anterior titulant a tota plana “Així No”, quanpsoeriodico no hi havia parlat mai encara de les consultes; recordem el buit mediàtic que se’ns va fer des de La Vanguardia i TV3, només tenint apareixences a mitjans online més implicats en el tema nacional (Vilaweb, Nació Digital, Directe…)

Recordem després com és tergiversen les dades. Un dels fets que més va criticar el nacionalisme espanyol va ser la possibilitat que podés votar la gent >16 anys i immigrants residents a Barcelona. En canvi, quan és varen donar les dades, és van utilitzar com sempre s’ha fet en totes les consultes avançades a BCN, el percentatge de gent major de 18, i no immigrada. Aquesta dada és el 21’37%, si contem els menors de 18 i immigrants la xifra baixa fins al 18 i escaig. Xifra que s’ha encarregat de difondre el ressò nacionalista espanyol, quan és un cens amb el qual a priori no està d’acord.

D’aquí traiem una primera conclusió important. Malgrat l’aportació de la gent immigrada va ser força important, la matemàtica més pura ens indica que el grau de participació dels “nacionals” és major a la dels “immigrants”. Queda doncs, una tasca important a fer, malgrat s’hagi treballat bastant en aquest tema.

Altres conclusions molt aclaridores.

  • El cost invertit a cada vot és de 0’30€ aproximadament (0 diners públics), mentre que el de la consulta de la Diagonal (12’2% de participació) va ser de +17€ (que vàrem pagar tots els Barcelonins, estiguéssim d’acord o no), o el del Parlament Europeu que és de 10€/vot (amb un 35% de participació)
  • L’èxit és brutal. Així ho constaten les reflexions dels observadors internacionals o la premsa estrangera. Els vots ja no totals, sinó del SI, superen als del PSC+ICV a Barcelona, tripliquen els de partits independentistes a BCN (ERC+RCat+SI) o superen a tots els del Socialistes+PP+Ciudadanos a tota Catalunya.
  • L’efecte cavall guanyador. Quan és va començar a gestar BCNdecideix hi havia molt poca gent que hi apostava. Recordo clarísimament reunions amb una dècima part de la que vàrem acabar sent. Com s’ens tatxava de bojos, de incrèduls, i que no és podia fer. Aspecte que no critico ni molt menys, ja que raó sobre les adversitats no els faltava, i ni en el millor dels nostres somnis com va anunciar Alfred Bosch ningú esperava un resultat tant positiu. Varen haver molts dutes sobre la viabilitat al llarg del procés, i va ser gràcies a la feina de molta gent amb unes ganes i empenta descomunal (dintre de les quals no vull inclourem) és va fer la consulta avançada de la Barceloneta i el 20% de participació. I a partir d’ahi “la pilota és va anant fent grossa”. Gràcia i el 34%, Nou Barris, el Parlament defensant la lliure sobirania a decidir i mostrant recolzament tàcit a BCN Decideix, les primeres notes de personatges públics que donaven suport (tant si com no, vota), primeres cares polítiques, Ómnium, el nostre President, ex-President, Consellers, notícies a TV3, premsa…
    La gent ja “s’apuntava”, era un tema que és parlava, i molts no tenien motius per no anar a votar, simplement és desmuntaven. No estàs d’acord? vota que no.La raó, i els motius sempre han estat els mateixos. Soc dels que pensa que encara que hagués hagut d’anar al bell mig de la Pica d’Estats a dipositar la meva decisió en el tema més cabdal del futur de Catalunya com a poble ho hagués fet; però la realitat ens diu que molta gent no pensa d’aquesta manera. I que malgrat siguin opinions amb les que combregues, fins que la roda no és posa en marxa, molta gent no mou un dit.
  • Il·lusió: El fet clau per a l’èxit de la consulta no va ser que dones suport el President Pujol, o Mas o qualsevol altre fet (que reconeixem molt important). Qualsevol persona o voluntari que estigues a peu d’urna/es al llarg del dia podrà dir que la clau va ser en primer lloc: tenir raó. El no decantarse per cap opció, oferir la possibilitat d’escollir, i no donar cap argument a la crítica, perquè simplement no l’havia. I en segon lloc, la il·lusió i bona cara dels voluntaris, que incansablement anaven a informar, escoltaven, indicaven. Va ser aquesta feina anònima, el que al districte que jo conec, Ciutat Vella, hi haguessin taules de votació com la de Sant Pere més Alt, a un local intern, i amb poca visibilitat, o a Ciutadella, uns resultats propis de Sarrià o Gràcia en quant a número de vots.
  • Anonimat: El fet d’haver estat ja amb diversos projectes, i conèixer una mica el mercat, ha fet que encara m’hagi sorprès més el veure actuar a tothom amb un nom comú: Barcelona Decideix, i on gent de totes les ideologies i molts amb afiliacions polítiques inclús algun càrrec de certa rellevància van actuar des de el més absolut anonimat partidista.
    Tant que, en d’altres situacions ens hem trobat dient, “ondia, aquest és de Iniciativa? (per exemple) el feia de CiU.”
  • 2.0: La comunicació a Internet, via blogs, Facebook i Twitter va esdevenir cabdal. Amb una fita culminant d’aconseguir el 10A que el hashtag #bcndecideix fos TT (trending topic, o tema més comentat) a tot l’estat espanyol; ja feia dies que ho era a Catalunya.

Punt i seguit. Ha estat un veritable plaer poder col·laborar en una de les pàgines més cabdals de la història no escrita de Catalunya. Hem viscut moments màgics, i tot el que hem donat ens ha estat tornat amb escreix. Així si, com també titulava el nostre portaveu la carta d’agraïment. No sabem quina forma “adquirirem” en un futur, i no sabem si hi haurà un altre fet que ens farà sortir al carrer, el que està més que clar, és que ja som cavall guanyador i no ens fa por anunciar-ho, perquè tenim els arguments i encara esperem que algú ens els retragui amb cara i ulls més enllà de pors infundades i tergiversades.

Podeu trobar totes les fotos de la consulta de la Ciutat Comtal aquí.