Arxiu del Bloc

Que puc fer fins al 27S?


Fernandez Diaz

  • Si penses que estem davant d’un moment històric i únic, on tenim la possibilitat de crear un país de nou, entre tots. També amb errors, però millorant el que coneixem, i podent decidir-lo juntament.
  • Si penses que és un procés transversal, on tots entrem, i decidim juntament. Esquerres i dretes, més liberals i més conservadors.
    I no podem fer un canvi global excloent els rossos, o els funcionaris.
  • Si penses que mai ens hem enfrontat a les lleis espanyoles com fins ara, sent l’únic cas amb un president amb una querella per posar les urnes sobre una qüestió cabdal.
  • Si creus que és un referèndum on només és contarà si i no. Les eleccions perquè siguin les darreres eleccions autonòmiques. I que cap alternativa unionista es presenta amb un mandat limitat de 18 mesos només per gestionar el canvi, com fa el “si”, sinó amb un programa de quatre anys de govern autonòmic.
  • Si no t’imagines que algú digués que volia la independència de Escòcia però no la votava perquè no confiava en l’Alex Salmond.
  • Si no imagines que algú que recolzés el vot a la dona, el matrimoni homosexual, la llei d’avortament (qualsevol causa que signifiqui un canvi de status quo -sense comparar fets-) però que decideix no votar-la perquè tal figura del procés no li acaba de fer el pes.
  • Si t’és igual qui estigui al davant, encara que fos Sánchez Camacho, perquè veus la independència del país com una oportunitat per construir alguna cosa nova, per decidir-ho tot, i on després escollirem (entre moltes coses i entre tots) qui ens governa i com.

Si ets d’aquests potser et preguntes què podem fer per ajudar en aquestes poques setmanes històriques que ens queden per davant. Algunes propostes:

1. Deixa el mòbil i el PC.

Ja portem un temps prudencial de xarxes socials per poder dir que, després del fulgor inicial, sabem que cap Trending Topic ha aconseguit cap canvi substancial de governació.
La majoria tenim un espectre de seguidors/amics afins a les nostres idees, així, ells no son on hem de cercar dubtes per ajudar a resoldre.
Els debats de hashtags son estèrils. Tant difícil com que un tertulià canviï d’opinió és que ho fem qualsevol de nosaltres en un d’aquests debats, on habitualment només participen posicions molt polaritzades.
La virtualitat i sensació de impunitat fan que s’acostumi a mostrar poc respecte.

Tenim els arguments. TOTS:
Econòmics, socials, democràtics. etc

Qui te dubtes és majoritàriament per desconeixement. Reconeguem que des de fora, han fet aquest procés massa llarg i cansat, i de vegades si: fa mandra.

També per por o per sentiment de pertinença.

En dos minuts un curiós resum dels arguments dels unionistes.

2. Apunta’t a omplir la Meridiana.

La millor resposta a Felipe González per dir-nos nazis (quants cops van ja?)
Apunta’t AQUI.

3. Deixeu la vostra zona de confort i aneu a cercar indecisos. Parleu-hi.

Catalanets” de bona mena, plens de por seny  i poca rauxa: El fàcil és parlar amb gent que pensa com tu i donar-se la raó mútuament. Això no porta enlloc. Sigui el tema que sigui.

Els amics, els coneguts, aquell noi de la feina, la iaia, o el sogre.

No és convèncer. Cadascú és lliure de pensar/votar el que desitgi. I tant!
És aclarir dubtes. I segur que n’hi han.
I sobretot: res de català emprenyat. Transmetem il·lusió

Que un partit (CSQEP) proposi que pactarà amb l’estat per tenir un referèndum legal on decidir-ho tot, és enganyar directament a la població.
Perquè no depèn d’ells, i perquè ja portem 30 anys provant-ho amb govern de tots els colors.
O ja ens hem oblidat dels socialistes dient “nos hemos cepillao el estatut“?

Votar el que un vulgui és lícit; el que no se fins a quin punt ho és que sigui enganyat i pensant de bona fe que vol altra cosa.

4. Col·labora amb Òmnium, Súmate, Junts pel si etc

Mai tindrem suficients mans o cervells. Davant tenim un estat de ple dret amb totes les seves mediàtiques i de creació de por.

Òmnium Cultural
Súmate
Junts pel Si
ANC
Ara és l’hora

Informa’t dels seus actes i convida a assistir a algun amic. No creus que davant un acte tant cabdal potser hauries d’escoltar de viva veu el que han de dir?
Has anat mai a un acte polític? Potser és un bon moment per tatxar de les coses a fer en la vida!

5. Fes-te candidat per arribar a l’objectiu de 100.000.

Perquè aquí som tots. No va de ningú ni de cap partit.

Fes-te candidat AQUÍ.

6. Busqueu notícies del estat desastre del que volem sortir, i deixeu-les a les bústies de veïns.

O pengeu-les, doneu-les pel carrer. Que la informació arribi a la gent.
Planifiqueu-vos i cada setmana deixeu una o dues.

Aquest perfils en van plens.

Twitter de Sumate
Twitter de Colonos 
Cercle Català de negocis
El clauer (Claus i dubtes sobre la independència de Catalunya)
Col·lectiu Wilson (Economistes i Catedràtics)
Arguments de Isona Passola (Youtube)

Però aquí us deixo també d’altres:

The Economist recomana al govern español que deixi votar a Catalunya.

España denega l’entrega a Argentina dels ex-ministres acusats de crims franquistes

Una Catalunya independent tindria uns guanys nets de 13.600 milions.

Suso del Toro: “Premio nacional de Narrativa” o una opinió diferent en España.

La Constitució portuguesa i la del Brasil inclouen el dret d’autodeterminació. 

Renfe utilitza models d’AVE del 1992 remodelats per als trajectes al sud de França

Trujillo. “¿Para que sirve saber catalán? “

“Perles” de Rajoy


El PP destruye el registro de entradas a Génova 13 que le pidió el juez Ruz

El Parlament Europeu reconeix el català com a llengua en perill de desaparició

La Fiscalía (actuando como defensa) pide al juez la “inmediata” excarcelación de Miguel Blesa (separación de poderes inexistente)

El PP demana a la Real Academia Española que deixi de considerar el valencià una varietat del català

Camacho pacta con Método 3 y renuncia a que se investigue quién la espió a cambio de 80.000€

Margallo diu que les paraules de Cameron sobre el dret a decidir no són vàlides per a Espanya

Estrafolaris despeses del govern Espanyol. Coses del BOE

La Falacia de la Deuda Heredada

Mentides contra Catalunya

“Dios está en el Congreso”

Interior envía al hijo de Tejero (destituido por celebrar el golpe del 23F) al Consejo de la Guardia Civil

Anuncis

Breu resum: Per què ha perdut Trias?


trias-mas-24-m Fem una ràpida lectura sobre els motius que han portat a plegar al fins ara batlle Trias, a canvi de la primera alcaldessa a la ciutat comtal, ja que de vegades els primers inputs són els més reals, malgrat siguin sensacions no basades en cap dada. Diferenciem entre els factors en els que el govern no podia incidir, i els que sí.

  • Factors externs.

1- Olor “a nou”. Certament hi ha una desafecció per part de la població, degut a la crisis econòmica i casos de corrupció, que ha esquitxat a tots el partits i institucions antigues. Independentment de si han fet o no una bona gestió, fins i tot independentment si han tingut casos de corrupció o no. S’han ficat tots dins del mateix sac.
Formar part d’aquestes marques actualment és un llast; sent molt més il·lusionant una aposta nova lliure d’errors passats, o pactes de real-politik com alguns sectors anomenen.

2- Crisi: Governar en períodes de crisi és certament complex, com mostra que en els darrers anys son pocs els governs que han repetit mandat. Ja no entrem en judicis de valor sobre la gestió.
Els efectes negatius socials i econòmics d’una crisi afecten a qualsevol persona o institució que tingui capacitat de gestió.

3- Figura d’Ada Colau. Inapel·lable. Va fer una gran tasca a la PAH que li ha concedit una imatge difícilment superable. Han tingut algunes contradiccions en campanya però res que pogués contrarestar la gran imatge “d’heroïna” que s’ha configurat. Que era un dels grans actius de Barcelona en comú, per no dir el més gran, és tant obvi que el partit amb bona intuició ha centrat la campanya i accions en la seva imatge i persona. Crec que sense ella al capdavant aquest resultat no s’hagués produït.

  • Factors interns.

Al 2011 ja vaig comentar que CiU te un greu problema de comunicació. No sap explicar els seus actius i fets, i es deixa menjar el terreny per tercers. Avui ho penso més que mai.

A- Discurs de la por / mafia. Malgrat s’atribueixi més a la dreta no es estrany que l’esquerra jugui el discurs de la por. si tu no hi vas ells tornen La campanya de Guanyem ha girat en vincular a CiU amb mafia i corrupció. Fins i tot Colau va arribar a afirmar que el 24 escollíem “entre mafia i gent”. Quan parlem de retallades es pensa en CiU immediatament. Un discurs que s’ha instal·lat en la ment col·lectiva Retalladainapel·lablement. A porta a B, i B porta a A, sense que pensem en quants casos ens hem trobat nosaltres realment, o quants son d’oïdes.

Si tenim 5 centres al 40% i deixem 3 al 80% son retallades o eficiència en la gestió? Quants casos s’ha deixat “menjar” el govern per l’oposició i no ha estat capaç d’explicar correctament?

A.1- Vincular Barcelona y Madrid.
“Ada y Manuela, Manuela y Ada. Els canvis comencen a les ciutats” Frases molt repetides com exemples del punt anterior.

  • El PP porta des de 1991 en l’alcaldia de Madrid. CiU porta només 4 anys a l’alcaldia de Barcelona després de 32 anys de govern socialista (1979-2011).

Comparar les dues ciutats més enllà d’un fet objectiu, sembla una acció partidista (i que CiU no ha sabut contrarestar)

A.2 – Fer fora / l’objectiu és acabar amb Trias.
Han estat més temps en gestió municipal el número 3, 5 , 8 i 10 de la llista de guanyem Barcelona que bona part del equip de Trias. (1)

B- Avantatges socials de la independència.

Sent els vots “sobiranistes” superiors a les anteriors eleccions, podríem dir que la manca de fermesa de Trias en aquesta aspecte (per altra banda la mateixa indefinició que s’ha fet a Colau) podria haver capitulat més vots.

Sembla greu no haver mostrat a la societat clarament las avantatges que pot suposar un govern propi, i com Barcelona és la principal beneficiada de tenir un govern més proper que miri pels propis interessos. Ja no contem l’espoli fiscal que gairebé no ha sortit en aquest debat, i que podríem traduir en serveis socials, infrastructures, subsidis etc.

C- Unió Democràtica de Catalunya.

És aquí on CDC ha de fer números amb el seu soci de govern. És indubtable que molts vots s’han perdut per tenir de soci a un partit que juntament amb el PP és l’únic amb un finançament il·legal de partit, (Cas Pallerols), oposat sistemàticament al procés de independència, i que també juntament amb el PP són els dos únics partits que no només varen votar en contra de la llei contra la homofòbia (aprovada a finals de 2014) sinó que varen portar la resolució al consell de garanties estatutàries.

També és indubtable que els aporta vots. El recompte de la cistella i on es volen posicionar correspon a CDC ja que sembla que la societat cada cop sosté menys els discursos ambigus.

Tindrà temps suficient CDC per contrarestar aquests atributs negatius? 

A priori sembla que necessitarà un cop d’efecte, ja que l’experiència ens diu, que el posicionament de les marques (sigui cert o no) és lent d’aconseguir i més encara de canviar.


(1) Laia Ortiz: Número 3 de la llista de Guanyem Barcelona. Diputada al Parlament de Catalunya amb 26 anys, del 2006 al 2012 (6 anys), actualment diputada al Congrés dels Diputats des de el 2011 (quasi 4 anys). Ara amb 35 anys i amb 10 anys a l’esquena ocupant un escó. Mai ha treballat a l’àmbit privat. Janet Sanz. Número 5 de la llista de Guanyem Barcelona.. Regidora a l’Ajuntament de Barcelona des de els 26 anys. Mai ha treballat a l’àmbit privat. Agustí Colom. Número 8 de la llista de Guanyem Barcelona. Membre de la Sindicatura de Comptes del 2004 al 2011 (a proposta ICV), al 2012 ICV el va tornar a proposar per un nou mandat de 7 anys però el Parlament de Catalunya ho va rebutjar. El salari anual dels síndics és de 100.821,11 €. Mercedes Vidal. Número 10 de la llista de Guanyem Barcelona. Membre EUiA. Llicenciada en ciències ambientals per la UAB. Treballa des de fa 10 anys, (tripartit a l’ajuntament) a un consorci públic de Barcelona (BCN Ecologia) dedicat a l’àmbit de l’urbanisme i l’ecologia. Gerardo Pisarello: Número 2 de la llista de Guanyem Barcelona. Membre de EUiA, pero va negar-se a ocupar un lloc secundari en les llistes d’Esquerra Unida el passat mes de maig i va acabar a Guanyem.

La maduresa política dels escocesos.


Resultat eleccions SNP

Inapel·lable.

Dues lectures ràpides de la imponent victòria del SNP:

1) No em cansaré de dir-ho. No importa què vols sinó quant ho vols. L’explicació aquí.
Sembla que els escocesos han enviat un senyal inequívoc de que volen.

2) Votar el mateix color durant llargs períodes de temps afavoreix un clientelisme polític i una xarxa opaca de favors per simple definició de sociologia humana.
Ser ferm votant uns principis obliga als partits a seguir i respectar aquests principis.

Gran mostra de maduresa política la d’aquella societat que canvia bruscament d’opció, ja que mostra que fa un seguiment del que vol i fiscalitza els partits que no ho compleixen.

En contraposició:

Evolució del vot PPSOE

Exemples de bones pràctiques 2.0 i altres de nefastes


Decidir apostar per les xarxes socials a nivell empresa o polític, és obrir les portes a la comunicació amb els clients/persones.
Una idea brillant sempre que la comunicació pugui ser fluïda i efectiva però terriblement frustrant sinó tenim resposta de l’altra part. Expectatives no complertes, és categòricament pitjor que no arribar a donar la possibilitat de realitzar l’acció.
Posem un símil més tradicional:
Què resulta més frustrant? No tenir un número on trucar per exposar una queixa, o tenir-lo i al realitzar-la no obtenir resposta després de trucades interminables amb sistemes de veu pregrabats i direccionats a múltiples departaments?

Aquesta aposta per la modernitat sense el fons, només com marca, és el que ha portat a moltes empreses a aquella frase que molts hem sentit en boca del CEO o del Director Financer perquè els hi ha dit la seva dona:

– Hem de tenir Facebook!
– Per què? Som una funerària. Ningú es farà “fan”.
– Perquè tothom en té ara. Hem de ser-hi.

Això va portar a tenir diversos canals desatesos, i a múltiples errors que tots coneixem fins i tot per part de grans empreses.

La vessant política no podia estar exempta i va donar múltiples casos de perfils de twitter creats a 1 mes d’unes eleccions (Rajoy i Chacón com més destacables), o partits que es van sumar a l’enganxina de la modernitat sense pensar-ho molt posant per exemple un codi QR al seu cartell electoral.

Intento exemplificar algun d’aquests exemples amb tres casos recents a Twitter.

1) Bona Pràctica: Agilitat

Si tenim un servei àgil i ràpid és per donar-li servei.

Si podem monitoritzar diferents temes, ja sigui amb hashtags o cercant certes paraules aprofitem aquestes eines. Si no tornem al punt anterior. Per publicar una noticia/piulada cada dia/cert temps sense buscar feedback ja existeixen altres vies.

Com exemple el Teatre Lliure. Teatre LLiure
L’èxit de la versió del Rei Lear amb Núria Espert i Lluís Pascual ha estat aclaparador, acabant totes les entrades en poc temps.

D’una acció gens complicada, com és estar atent a l’evolució del hashtag que tu mateix has creat, ha sortit la comunicació que segurament més emoció m’ha creat mai.
El Lliure hagués venut totes les entrades igualment, però amb aquesta acció va crear una afinitat amb un espectador habitual de teatre important.

Com a nota, dir que estan realitzant una gran acció comunicativa (Newsletter, Twitter, atenció molt propera) que sumat a la gran temporada que han planejat aquest any, personalment m’estan fent posicionar-los (quasi) com a teatre preferit, lluitant amb el meu #1 habitual, el TNC.

2) Bona Pràctica: Queixes

Aquest tema s’ha d’agafar amb pinces ja que, si bé moltes empreses no apliquen una política correcta, tampoc ho fem molts consumidors que utilitzem aquest mitjà àgil i ràpid per criticar per se i molts cops sense arguments de pes, temes inconnexos o fins i tot insults o atacs personals.

Com exemple, Cinemes Splau HD.
A la meva primera visita als cinemes de renom, em va sobtar que tenint tants avenços d’imatge i de so fallessin en la temperatura. Ho vaig comentar a la sortida i via Twitter.

Bones pràctiques comunicatives cinemes SplauBones pràctiques comunicatives cinemes Splau

Bones pràctiques comunicatives cinemes Splau
La resposta dels cinemes va ser extremadament positiva. Són uns habituals usuaris d’aquest canal pel que no només vaig tenir contesta ràpida des del perfil oficial, sinó que la Directora de l’agència que els porta la comunicació va buscar de manera proactiva el contacte amb mi a Twitter i LinkedIn per donar explicacions i agrair el suggeriment.

3) Mala pràctica: El Buit.

L’Ajuntament de Barcelona va engegar aquesta legislatura una ambiciosa campanya de comunicació amb el ciutadà, i on les persones són l’epicentre de la gestió del govern. Només cal recordar l’slogan de la campanya (L’alcalde de les persones: tu&Trias)
Aplaudeixo la mesura sobremanera, però sí sembla que manca gent per portar aquest pla. I potser no s’hauria d’intentar arribar a tants àmbits (veure inici de l’entrada).

Veient que la ciutat es bolca en la campanya de Smart City (enllaç)

BCN Smart City

Barcelona és i serà sempre una ciutat connectada al món. Com a smart city, vetlla per crear canals de comunicació sòlids i preparar la ciutat tecnològicament per tal d’afavorir la interacció entre els ciutadans, el Govern i la mateixa ciutat. Així, Barcelona es converteix en una ciutat més amable i on s’hi viu millor.

Hom pensa que s’estableixen ponts de diàleg entre ajuntament i ciutadà.
Quina millor manera de notificar a l’ajuntament una possible irregularitat al consistori via Twitter, que permet tant rapidesa, com constància del fet, prova gràfica i sobretot eliminar traves per l’usuari.

En aquest cas, es tracta d’una terrassa d’un local de restauració al bell mig del Born, que presumiblement ocupa massa Ajuntament BCN Twitterespai del regulat. Com a mínim és un tema a qüestionar.

  • Primer tema que sobta: Diferents associacions comenten el fet abans que l’Ajuntament, el qual triga 2 dies a fer-ho.
  • Segon: l’ajuntament no pot resoldre el fet amb aquest nou canal de comunicació (recordem el claim d’Smart City) sinó que et remet a un canal “antic” i ja existent, com és el web 1.0.
  • Tercer: el web esmentat on fer la queixa no funciona. (Després d’alguns intents sense èxit, el propi servei del 010 tramet l’observació al sistema que jo els facilito via email.)
  • Quart: la contesta es realitza 15 dies després adduint que aquesta instància no es pot gestionar via on-line i s’ha de presentar presencialment. I cito: “A l’oficina d’atenció al Ciutadà on exposeu amb la màxima claredat la vostra problemàtica, adjuntant-hi, si convé, documentació explicativa o imatges il·lustratives. És necessari fer una comunicació per escrit, i degudament signat, perquè la tramitació tingui totes les garanties.”
  • Cinquè: després de les queixes per posar traves a la interlocució ciutadà-govern no tinc resposta i és després de 20 dies més, quan un perfil de caire cínic amb una massa important de seguidors esmenta el cas, que l’ajuntament respon dient “ho revisarem“.

A data 15 d’abril (87 dies després) encara no hi ha resposta.


Especialment sagnant el vídeo de l’ajuntament que torna a parlar de la ciutat de les persones indicant que pots fer els tràmits sense moure’t.

Tots els fets es poden trobar en aquest enllaç:

Entenc que la comunicació amb els ciutadans és quelcom molt feixuc. Entenc que moltes vegades som nosaltres els que fem mals usos i després depurem responsabilitats. Però tornem al punt inicial: si no ho podem cobrir, no ho realitzem.

Nota d’aclariment: La crítica constructiva a l’actual equip de Govern (CiU) no té cap component partidista. La gestió en aquest cas del turisme ha estat una gestió que podríem qualificar com qüestionable; començant amb el boom turístic de la ciutat amb Portabella (ERC) de regidor de Turisme, i passant per quasi el total del ventall polític.

Actualització

A data 15 d’abril. L’ajuntament demana la meva opinió amb l’argument “La teva opinió ens importa”  (només serà 1 minut)
Més enllà del estil encertat (desenfadat e innocent) triat per l’agència, la lectura del post exemplificarà que està totalment mancat de sentit.

La teva opinió ens importa

El que encara ho enreda més és que un cop li donés a l’enllaç surt aquesta pantalla. 

La teva opinió ens importa2

Català i Empresa


Al llarg dels anys, a Catalunya ens hem trobat moltes reticències de les empreses a l’hora d’etiquetar o tenir material dels seus productes en la nostra llengua.

Aquest fet, pot venir per dos motius:

  1. Animadversió social o política cap a la comunitat catalana per part del/s responsable/s que han de decidir en aquest tema. (és indubtable que hi ha una certa tensió en aquest camp, que no afecta a tothom, està clar)
  2. Deixadesa” o veure la traducció com un cost afegit.
  • El primer cas, no cal esplaiar-se gaire:

Malgrat hi ha poques empreses que tenen un posicionament amb certs col·lectius o tribus urbanes. (veure entrada cerveses i banderes) la majoria no tenen cap vinculació política.
Així traslladar les teves opinions personals al terreny de la marca, amb el perjudici que pot suposar, es òbviament una errada.

  • Respecte al segon cas:

Puc entendre perfectament que una empresa no habituada a la llengua catalana tingui reticències i mandra a l’hora de traduir-ho al català.

Amb un acte egocèntric, posant-em com exemple, també em fa mandra a mi haver de traduir material o webs al eslovac (“si és quasi com el txec, ja s’enten“), polonès o demés llengües de l’est.  Més fàcil per a mi és fer-ho tot amb anglès, que “ja ens entenem tots“.

L’errada aquí ve que pensem des del punt de vista del client. I ho veiem com una tasca i un cost més a fer, quant no és més que una inversió, i una manera de apropar-se al teu públic.

Escolta als teus consumidors

Des de marketing, malgrat que de vegades intentem imposar als consumidor, hauríem d’estar pensant en que volen, satisfer les seves necessitats. I en temes de llengua, és indiferent els motius pels quals un col·lectiu parla determinada llengua. Ja sigui històrics, comprensibles o no. És un fet que no podem canviar (al menys a mig termini).

Així un client que intenti apropar-se i satisfer als seus consumidors, haurà inevitablement de parlar en la seva llengua, o donar la possibilitat com a mínim.

En uns hipòtesi simplista; en una regió on 1M persones parlin la llengua A i 5 habitants la llengua B, els costos inherents (traducció, SAT etc) no justifiquen aquesta nova llengua (parlant en criteris econòmics només).
Si fossin 100M indubtablement que si.

Així on posem el límit? 10.000 persones? 100k? 10M? 100M?

Costa entendre, com encara podem trobar empreses sense l’opció de català a la seva web, o un sistema d’atenció telefònica que t’atenguin amb la teva llengua.
Qui no ha trucat al SAT d’una operadora de mòbil, que presta negoci en Catalunya, i no l’entenien quan parlava en català degut a que el centre estava ubicat en centre-Amèrica?
Hi ha quelcom que des-incentivi més a un consumidor que la frase:  “No t’entenc, pots parlar en la llengua X

Des d’un punt de vista empresarial, el català és un nínxol molt potent.

  • És parlat per més de 11M de persones, una xifra similar al Suec o Búlgar, i superior al Danès, Eslovac o Finès.
  • Més de 5M d’aquests 11 no l’han tingut com a llengua materna.
  • Ocupa la 75ª posició en nombre de parlants de entre més de 6000 llengües.
  • És la 1ª llengua europea més apresa a Europa (amb característiques similars, la 7ª en ranking absolut) i la 22ª més traduïda del mon.
  • Més d’1M de persones llegeix llibres en català, 2M escolten la ràdio en català i 3’5M ho fan a la TV.
  • Es parlat a 4 estats (Espanya, Andorra, França, i Itàlia)
  • El 29% dels habitants de l’estat Espanyol resideix a zones on el català és llengua oficial.
  • 800 anys de literatura sense interrupció: Actualment més de 12.000 títols és publiquen anualment en català, i les obres d’autors com Jaume Cabré, Albert Sánchez Pinyol, i Mercè Rodoreda s’han traduït a més de 20 llengües.
  • Una de les llengües més presents a internet.  Ocupant la 8ª posició mundial en nombre d’us.
    • Fets com ser una de les primeres versions de la Wikipedia, (abans que el castellà) i on actualment conté més de 400.000 articles (Maig’13), o tenir el primer domini lingüístic en la història de Internet atorgat per la ICANN (.cat), amb més de 65.000 dominis registrats actualment (i el segon del mon amb més creixement) constaten aquest fet.
  • Les més grans empreses internacionals ja operen naturalment en català, ja sigui en els seus continguts, web o interface: Google, Apple, Microsoft, Facebook, Twitter, Ryan Air, IKEA, Nokia, BlackBerry, American Airlines, Easyjet etc
  • Les empreses estrangeres operant a Catalunya han experimentat un creixement amb la introducció de la seva web o productes en català.
  • El 93% de les famílies trien el català per escolaritzar els fills menors de 8 anys a les illes Balears.
  • Només 4 de les 10 webs més visitades del mon no tenen versió en català.

Català (en groc) a Twitter

Entre altres dades que fan difícil creure no utilitzar aquesta llengua, fixant-nos només en criteris econòmics i com a oportunitat per l’empresa.  (veure informeCAT per més detall)

En les últims dies, la negativa de Granini a la retolació en català (al·legant que no compleix la normativa espanyola) ha tornat el debat amb força. L’empresa, malgrat concentrar un 30% de les seves vendes a Catalunya, és centra en un argument de legalitat (torno a dir, tant se val com sigui, el real és que el teu consumidor potencial ho parla), i ja sigui per voluntat dels seus dirigents (presumiblement el CEO: Javier Lorenzo o el Director de Marketing de Península:  Patrick Vulto) per motius personals o de costos, han aconseguit un rebuig frontal per part de la comunitat catalana, amb un article de la Plataforma per la Llengua, un d’altre molt irònic d‘Empar Moliner a l’ARA i força rebombori a xarxes.


Més mostres de gestió errònia, ja que l’empresa no va calmar xarxes en un primer moment argumentant quelcom per parar el cop, sinó que des que va saltar la notícia encara no s’ha pronunciat i te el seu mur de Facebook ple de comentaris contraris.

La matriu alemanya encara tampoc s’ha manifestat sobre el tema.

Els cartells electorals del 25N com anuncis publicitaris.


En els últims temps s’ha popularitzat analitzar els cartells electorals. He vist diferents anàlisis però és basen en la meva opinió en la vessant més política i no en la comunicativa. Intentaré aportar el que no he trobat fins ara.

Com a primer punt, diré que la eficàcia d’un cartell electoral es pot posar més que en dubte.
Des del punt de vista comercial, no son és que un anunci per la teva marca, que intenta captar l’atenció per aconseguir la compra del producte.

El consumidor està més que saturat d’aquests inputs, ja que com és va mostrar fa un temps aquests no han canviat quasi res des de fa molts anys.
Això fa que la reacció instintiva i quasi involuntària sigui no prestar atenció a aquests anuncis que passen desapercebuts per la gran majoria dels consumidors, i només aquells “consumidors” que ja tenen una forta identificació amb la marca/partit/missatge els perceben, reafirmant-se en la posició.

Més quan òbviament el missatge no pot ser gaire llarg, i per tant acostumen a ser molt generalistes i difícilment excloents.

Recull Cartells Eleccions Catalanes 2012

A nivell subjectiu, una primera ullada a nivell comunicatiu dels cartells (sense entrar en el missatge) em decanta pels cartells de PSC, CiU i més allunyat: Ciutadans.
Aquests tres s’allunyen del cànon típic i habitual dels cartells: fotografia de 3/4, fons clar, logo en una cantonada, missatge centrat en la primera o tercera línia aúrea etc.
Dintre d’aquest trets típics, trobem a ERC, PP i Solidaritat, que només captaran l’atenció dels seus consumidors, que com hem dit acostumem a buscar reafirmar-nos en les nostres posicions.

CiU presenta l’únic cartell en moviment, amb una postura del candidat molt poc habitual. Entrarem més endavant; però el primer punt està més que aconseguit:  capta l’atenció.
Tant que ja han sorgit debats acusant d’un cert messianisme del candidat.
És tracta d’un cartell un punt arriscat, i venint d’un partit que mesura molt les seves accions, encara em sorprèn més i goso dir que és molt arriscat.

El PSC m’ha sorprès “positivament” ja que trenca la tònica habitual dels cartells.

Navarro ClooneyAmb una semblança superior a una portada d’Esquire que un cartell (llum, tamany, degradat etc) inevitablement capta l’atenció. Punt aconseguit.
Sent un cartell molt més arriscat que el de CiU, si mirem les previsions d’enquestes, és fins a cert punt normal que és busquin apostes arriscades per tal d’intentar canviar tendència.

Ciutadans, malgrat ser un format més típic, degut al major tamany de fotografia, fonts, i un us molt alt del photoshop per part del candidat fa que també capti l’atenció (no en tanta mesura com CiU i PSC). Diríem que punt aconseguit.

En un segon punt tindríem ICV, ja que malgrat s’allunya dels tòpics històrics i manté aquesta línia en B/N inaugurada amb Joan Saura, encara no és suficientment habitual en els seus cartells com per crear una simbologia de marca i que instintivament és reconegui. Inconnexió en la seva maquetació, el fan estar un punt darrera de CiU i PSC, ja que pot fer que aixequis el cap per veure’l, però el missatge és confós.

  • 1. CiU

cartell electoral CiU 25N

L’objectiu de CiU és una majoria absoluta per abastir el procés d’independència amb garanties, segons les seves paraules. I agradar a una majoria és força complicat.

Després que el nacionalisme espanyol intenti vincular a Artur Mas amb una imatge de radical, separatista, “el procés soberanista d’Artur Mas” etc sembla que CiU juga amb dos marques: per una banda la marca de partit que és veu seriosa, que és bo per Catalunya (un dels seus mítics i habituals slogans). Amb aquesta vessant intenten aconseguir el vot més “neutre”, el d’aquelles persones que no tenen tant clar que votaran; que la seva marca sigui suficient per donar-los confiança. Saps que si ens votes farem el millor pel país.

Per l’altra la d’Artur Mas, per captar el vot independentista repartit en d’altres partits.
És a dir, un missatge de rerefons:  No estàs votant CiU (un partit que sabem que en d’altres ocasions us ha generat desconfiança, i amb personatges tant singulars en aquest procés com Duran i LLeida sinó al President Mas, ja que ens trobem en un procés on és necessita ser forts i on situacions excepcionals necessiten mesures excepcionals.

D’ahí el protagonisme absolut del candidat al cartell, i tot mesurat fins al darrer detall. Senyeres i estelades per primer cop, el gest de triomfalisme, la salutació amb quatre barres, voluntat i poble en negreta…

Destacar que és el primer cartell de CiU on no apareix la paraula Catalunya al mateix.

Sense entrar si estem d’acord o no amb la ideologia, l’escolleixo com el millor cartell de la campanya.

  • 2. ICV

Cartell Electoral Herrera 25N

Apart del comentat;  amb una gran foto, i en un procés de notorietat de marca encara no realitzada del tot (la vinculació amb B/N més verd-llima) sobta la ubicació dels logos (al costat i en vertical, de difícil lectura) i que qualsevol text més enllà del “…i tant si podem” és inintel·ligible.

Des del nom del candidat (i tampoc te una notorietat massa elevada), el claim del missatge i les xarxes socials.

Menció per l’icona del twitter que no és la oficial obligada per la companyia americana (no tindran problemes, però s’ha de tenir més cura amb aquests temes)
Crec que podrà captar l’atenció (un gir de vista per un segon) però no acaba de transmetre el missatge.

  • 3. Ciutadans

Cartell Ciudadanos Eleccions catalanes 2012

Més enllà del disseny viu: degut al tamany de la foto, la tipografia utilitzada i el grafisme del cor, no aporta res en el seu missatge. Destaquen el nom del candidat en contraposició a ICV ja que la seva notorietat tampoc és tant elevada, i segurament aquest primeríssim pla, i aquest rejoveniment d’Albert Rivera intenta evocar el seu primer cartell, amb el nu que si va captar l’atenció.

El degradat de blanc amb fons, no queda forçat com en molts altres casos i intenta (suposo) transmetre una imatge de “puresa” que crec que gràficament si transmet.
ICV i Ciutadans ocupen el segon lloc de la classificació amb un empat tècnic, malgrat per motius diversos. ICV podria haver estat i s’ha quedat en just, i Ciutadans no ha pretès més que salvar els mobles, amb quatre punts clars i no arriscar ja que les enquestes li son favorables.

No son grans cartells però la mediocritat de la resta els deixen dins de pòdium.

  • 4. PSC

Cartell Socialistes Eleccions catalanes 2012Hem dit que capta l’atenció. Però… com anomenem centrar un missatge que en menys de 12h de presentar-se el teu cap de partit ja va dir que no es faria?

Font: Rubalcaba diu no al PSC.

No és contradiu amb la sensatesa que proclama?

Potser captis l’atenció, però si és per llegir aquest missatge, és possible que et faci perdre més vots que no en guanyis.

La situació interna del PSC és força complicada, i possiblement amb “les armes” que tenen no és podia fer gaire cosa més.
M’ha sobtat molt que després d’un temps amb l’slogan “nou PSC” no el veiem per enlloc al cartell i seguim veient l’omnipresent i típic vermell, només aquest degradat final al federalisme dona uns aires de canvi.

Campanya en negatiu del PSC

El disseny força atractiu però em fa posar-lo en quart lloc, en bona part perquè la resta son cartells nuls completament (comunicativament parlant)

Menció especial mereixen les banderoles negres, que trenquen totes les regles de comunicació. No atractiu, en negatiu, tons obscurs…

Ja va començar Montilla amb la campanya en negatiu “ni independentista ni de dretes”, però aquí sumem el tabú “NO” i el negre.
Ningú li podrà dir al PSC que no s’han arriscat en aquest cas…

  • 5. ERC, PP i Solidaritat.

Més del mateix. Cap aposta, atracció zero, o ja ho hem vist altres cops és el que resumeixen els seus cartells.

Cartell Esquerra Eleccions Catalanes 25NEl missatge està pensat en els tres casos òbviament. Especialment pulcre en els casos de ERC i PP, on les fotografies dels candidats son molt favorables, els colors, el missatge, una imatge més dinàmica i jove per part dels republicans i austera/seriosa per part dels populars, que reafirmen la seva imatge de marca.

Cartell PP Eleccions catalanes 25N

El partit popular per contrarestar el “cor” de Ciutadans amb qui s’està barallant vots, treu aquest llaç amb doble vessant, mentre ERC segueix amb l’estil vinyetes quadrades. El nom del candidat no te tant protagonisme, recordem que és el candidat més ben valorat d’aquestes eleccions, i segurament no els sigui tant necessari.

En els dos casos però no son capaços del primordial: captar l’atenció del consumidor per veure que li estan venent.

Soluciones para la crisis

Menció especial al codi QR d’ERC. Sembla forçat, per demostrar que ets “2.0”.  Sembla difícil escanejar un codi que està penjat en uns fanals uns metres per damunt teu, o en un autobús circulant. Aquí com ICV, si vols mostrar una “modernitat” de partit, s’ha de fer més acuradament.

Del PP només cal que mirem l’anterior cartell a eleccions catalanes.  Com dos gotes d’aigua, inclús el mateix vestit.
Aquesta manca de diferenciació i per tant manca d’atractiu pel consumidor em fan decantar per ERC com 5à opció i PP en 6à juntament amb Solidaritat.

I sorprèn el partit d’el Candidat Lopez-Tena, un partit que el camp visual l’acostuma a treballar força be (especialment els vídeos) i en un moment on les enquestes juguen en contra no hagin arriscat gens.

Cartell solidaritat Eleccions catalanes 25N
Ha fet el que el manual diu, reforçar la presència del candidat amb aquesta negreta en vermell ja que tampoc és gaire conegut fora d’àmbits independentistes, concordància de colors (corbata-logo), un marc blau extern per alleugerir la duresa de fons blanc juntament amb la imatge del candidat que és un xic estricta. Però el conjunt és just, i sobretot el “claim” és massa llarg.

Tanco amb la CUP ja que no hi son de moment al Parlament, però si comento que si malgrat penso que el cartell capta molt poc l’atenció, actes com començar l’enganxada a una oficina de La Caixa, els donen una notorietat que d’altra banda no tindrien.

Cartell CUP Eleccions catalanes 25N

Sincerament em sobta, ja que son un partit que han fet grans cartells innovadors, però en aquest cas, malgrat la idea de la dualitat (per mostrar el tot) és atraient, el cartell és força intricat.

No és veu be les sigles, ni el candidat, ni web o altre enllaç, el text és petit i és una imatge amb un cert regust “d’esquerra d’altres temps“.
És el cas més clar on només captarà a aquells clients/votants que ja els coneguin, i certament no son tants.

Això em fa tancar la llista en 7é lloc per la Candidatura d’Unitat Popular.

I vosaltres, que en penseu?

De que serveixen les campanyes electorals?


les mentides de les campanyes electorals

Cada cop més ens preguntem de que serveixen les campanyes electorals.
I és que la teoria diu que és un període de temps en el qual els partits expliquen les seves propostes electorals a la població perquè aquests podem escollir amb més raó quins criteris volem que ens regeixin els propers quatre anys.

En un moment on de vegades costa seguir la activitat informativa, ja sigui per obligacions laborals, familiars etc, és pot considerar (encertadament en teoria) que és un acte d’interès general i per tant l’estat mateix sufraga amb un 50% els costos d’aquestes campanyes electorals, només dels partits presents a l’arc parlamentari.

Així la teoria diu, que tú i jo paguem, la meitat de la campanya del PP, PSOE, CiU, ICV, ERC etc, estiguem o no d’acord ja que és considera que així podrem escollir amb una base més ferma.

Si pensem malament, podríem veure que és una barrera d’entrada a noves idees (partits extraparlamentaris) doncs no només quan més gran és un partit més vincles externs i facilitats de finançament te: (no va sobtar el indult a l’alt càrrec del Santander per part del PSOE? o la incorporació del marit de Soraya Sáenz de Santamaria a Telefónica  que també va incorporar a la ex-ministra d’Economía Elena Salgado i la frustrada del marit de Dolores de Cospedal a Red Eléctrica unes setmanes abans d’aprovar la pujada del 10% de la tarifa elèctrica?) sinó que la poca capacitat de finançament, o de presència en mitjans audiovisuals (també regulada per llei) de partits petits fa que a la pràctica la seva entrada a la realitat política sigui molt molt complicada: Reagrupament, Equo…
Ara be, quan ens trobem com a la darrera campanya, que ja amb una òptica de temps més extensa podem asseverar que és va fer una oposició electoral i una campanya política totalment contraria al que només dos setmanes després és començava a aplicar, més enllà que un pensi que és una desmesurada pressa de pel, és justifica que això hagi d’estar pagat per tots? Per què necessitem aquest període?

Pensant en empresa, que passaria si és presentés un pla de marketing o comercial i un cop aprovat, és comencés a fer quelcom diametralment diferent al pactat?

El que i el quant.


Comentant l’altre dia una noticia al blog d’un dels candidats a l’alcaldía de Barcelona vaig recordar aquesta teoria que fa molt de temps trobo a faltar en política.
Un altra més que tothom apliquem a empresa però encara ningú sembla pensar per regir la societat.

Sabem que quant li preguntem a un consumidor que és el que més valora en un “eventual” nou producte, et dirà: La qualitat, el preu, el disseny, que no em decebi… i també sabem que tot això te una elasticitat, és a dir, estàs disposat a sacrificar major preu, a canvi de millor qualitat, o millor disseny; o a l’inrevés un pitjor disseny a canvi d’una sensació d’exclusivitat?
Sinó com és que comprem cafès, fent cues i a preus múltiples del envasat??
capsules Nespresso
Així, que hi ha d’aquells valors que impertèrritament han copçat les preocupacions de la gent?
El terrorisme, la honestedat dels polítics, la corrupció…
Totes aquestes coses tant maques que és demanen com una carta als reis, sabent que ja qui son, i que potser no ho portaran mai.

Cal indicar en aquest punt, un aspecte important, com seria el coneixement “del mercat”, les seves marques i atributs. Així, a principis de 2009 és feia una enquesta a l’electorat sobre el segon tripartit, i la principal conclusió era que més de la meitat dels enquestats no sabia quin/s partits formaven el Govern en aquells moments.

Així, estàs disposat a que s’acabi el terrorisme si l’atur puja 5 punts? o que el teu batlle no sigui corrupte si tens una atenció sanitària qüestionable?
Els resultats electorals no semblen dir això.
Al país veí, sembla que la política anti-terrorista de l’actual PSOE és la que ha donat millor resultats xifres en mà, i ja sabem els resultats, daltabaix de proporcions considerables.
I també he conegut (pocs) polítics honestos, coherents amb la seva manera de pensar, amb càrrec importants i que inclús varen decidir plegar per aquests motius. Els resultats electorals tampoc semblen molt afalagadors.
I per últim, partits que no coneixen corrupció (al menys visible) i que també estan en hores baixes.
D’això a empreses en diem fer un Conjoint (analysis).
Un exemple son aquelles preguntes tipus test abans d’una entrevista de feina, i que tothom diu que “vaja bagenada” i que no serveix per res. Doncs companys, sento desil·lusionar-vos, però SI serveix.
En aquest exemple d’un producte farmacèutic, obtenim que el preu és una variable fonamental, però que la percepció és molt més important quan parlem de pastilles, que per xarop on no pren tanta rellevància.

Fa uns anys BMW va traslladar aquesta idea als seus anuncis. Recordeu el “t’agrada conduir?”

On el missatge al consumidor era: A tothom li agrada conduir, però si t’agrada molt, compraràs la nostra marca perquè som els que més fem gaudir de la experiència de la conducció.

Ja sabem que és el que fa votar realment un partit, a més del vot identitàri?

Que transmeten els cartells electorals per combatre la desafecció política?


La credibilitat política està pels terres, arribant a ser “els polítics”, la tercera preocupació dels ciutadans, després de l’atur i la crisi econòmica.

Sempre he defensat que bona part d’aquesta desafecció és principalment responsabilitat de la pròpia gent, doncs si be és cert que el sistema és totalment pervers, on “els més grans” tenen més mitjans, i la informació arriba subjectivada, filtrada i a base de frases a cop de populisme (alguns més que d’altres) no deixa de ser cert, que en aquesta anomenada societat 2.0 on tens la informació de qualsevol punt del mon a cop de click, no tens excuses per no estar informat.
Tindràs barreres, i sí,  és injust, però pots trobar-la. I queixar-se sense saber el nom de tres consellers de govern, és com a mínim, tendenciós.

Però, per uns (o molts) mentre tinguin la paella del diumenge, o el partit de futbol (parla un soci), o el disc del teu nou artista, o els xous tertulians de la TV etc, no faran res per informar-se, i només és queixaran quan alguna cosa els hi vagi en contra; posant als mateix sac a tots els partits, tant parlamentaris com no (recordem que a les últimes catalanes és presentaren vora 50 candidatures). Algunes, de noves, com Regrupament, que recollia bona part d’aquesta desafecció sobre el tractament de la independència pels partits existents, i que malgrat aglutinar bona part de la cultura catalana i assemblees multitudinàries, no va tenir cobertura mediàtica alguna, ni al final, representació electoral.

Desafecció doncs.Que fan els partits polítics per combatrela?
Dona la sensació, de manera exògena, que parlem del que diem en marketing d’una estratègia PUSH, és a dir, no seduir al consumidor, sinó abrumar-lo amb la presència del teu producte als punts de venda, fins que de tant veure’l al final el comprin.
Abrumant bàsicament amb anuncis, com a prova els 12M€ gastats en campanya electoral catalana de 2008 i 67’7M€ a Generals 2008 (23 el PP i 22 el PSOE). Dades del Tibunal de Cuentas.

Alguns experts designen un factor per explicar l’efecte de vacunació de l’elector contra “l’anunciant”. La Reactància, deguda a un efecte saturador del mateix.
D’ahi acostumem a veure o sentir les frases tant buides de contingut com:
– buff.. polítics, tots iguals.
– son tots uns lladres.
– quina mandra!

Així, la imatge d’alguns polítics s’ha intentat vendre de manera més desacomplexada, intentant no identificar-se amb aquesta percepció més anacrònica. L’exemple més clar, és el Zapatero que apareixia més en programes nocturns que en telediaris, i que va acabar culminant amb el famós ZP.
Com intentem transmetre una il·lusió a l’electorat, en moments on els casos de corrupció estan extesos i on el que més interessa a la gent és el context de crisi actual?
Joan Navarro, que va portar durant 20 anys el disseny de la campanya electoral del PSOE, parla de comediment com a paraula clau. “Ja que en moments de crisis, passarse d’alegres o positius pot tenir un efecte rebot”

També s’argumenta que un bon cartell no dona vots, però que un error si que pot restar, i molts, d’ahi que ningú arrisqui…
Excepte els petits: cartell eleccions autonómiques 2010 CORI Carmen de Mairena

Una cita d’Albert Einstein resa: “Si cerques resultats diferents, no facis sempre el mateix”
Mirem els cartells que és presenten a aquestes municipals de Diumenge i pensem si hi ha alguna formació que il·lusioni al seu públic.

cartell eleccions municipals 2011 Barcelona Hereu PSC

alcalde de les persones

cartell eleccions municipals 2011 Barcelona Portabella

cartell eleccions municipals 2011 Barcelona Alberto PP

Cartell Municipal Gomà retallades

cartell eleccions municipals 2011 Barcelona CUP Xavi Monge

cartell eleccions municipals 2011 Barcelona Santiago Espot Solidaritat

Excepte les CUP que agradarà o no, peró és diferent de l’estil de la resta. Ha canviat gaire des d’aquest de 1999?

cartell eleccions 1999 Maragall

o les generals de 1982?

cartell eleccions generals 1982 CIU Miquel Rocacartell eleccions generals 1982 PSOE Felipe Gonzálezcartell eleccions generals 1982 Alianza Popular Fraga