Arxiu del Bloc

Que puc fer fins al 27S?


Fernandez Diaz

  • Si penses que estem davant d’un moment històric i únic, on tenim la possibilitat de crear un país de nou, entre tots. També amb errors, però millorant el que coneixem, i podent decidir-lo juntament.
  • Si penses que és un procés transversal, on tots entrem, i decidim juntament. Esquerres i dretes, més liberals i més conservadors.
    I no podem fer un canvi global excloent els rossos, o els funcionaris.
  • Si penses que mai ens hem enfrontat a les lleis espanyoles com fins ara, sent l’únic cas amb un president amb una querella per posar les urnes sobre una qüestió cabdal.
  • Si creus que és un referèndum on només és contarà si i no. Les eleccions perquè siguin les darreres eleccions autonòmiques. I que cap alternativa unionista es presenta amb un mandat limitat de 18 mesos només per gestionar el canvi, com fa el “si”, sinó amb un programa de quatre anys de govern autonòmic.
  • Si no t’imagines que algú digués que volia la independència de Escòcia però no la votava perquè no confiava en l’Alex Salmond.
  • Si no imagines que algú que recolzés el vot a la dona, el matrimoni homosexual, la llei d’avortament (qualsevol causa que signifiqui un canvi de status quo -sense comparar fets-) però que decideix no votar-la perquè tal figura del procés no li acaba de fer el pes.
  • Si t’és igual qui estigui al davant, encara que fos Sánchez Camacho, perquè veus la independència del país com una oportunitat per construir alguna cosa nova, per decidir-ho tot, i on després escollirem (entre moltes coses i entre tots) qui ens governa i com.

Si ets d’aquests potser et preguntes què podem fer per ajudar en aquestes poques setmanes històriques que ens queden per davant. Algunes propostes:

1. Deixa el mòbil i el PC.

Ja portem un temps prudencial de xarxes socials per poder dir que, després del fulgor inicial, sabem que cap Trending Topic ha aconseguit cap canvi substancial de governació.
La majoria tenim un espectre de seguidors/amics afins a les nostres idees, així, ells no son on hem de cercar dubtes per ajudar a resoldre.
Els debats de hashtags son estèrils. Tant difícil com que un tertulià canviï d’opinió és que ho fem qualsevol de nosaltres en un d’aquests debats, on habitualment només participen posicions molt polaritzades.
La virtualitat i sensació de impunitat fan que s’acostumi a mostrar poc respecte.

Tenim els arguments. TOTS:
Econòmics, socials, democràtics. etc

Qui te dubtes és majoritàriament per desconeixement. Reconeguem que des de fora, han fet aquest procés massa llarg i cansat, i de vegades si: fa mandra.

També per por o per sentiment de pertinença.

En dos minuts un curiós resum dels arguments dels unionistes.

2. Apunta’t a omplir la Meridiana.

La millor resposta a Felipe González per dir-nos nazis (quants cops van ja?)
Apunta’t AQUI.

3. Deixeu la vostra zona de confort i aneu a cercar indecisos. Parleu-hi.

Catalanets” de bona mena, plens de por seny  i poca rauxa: El fàcil és parlar amb gent que pensa com tu i donar-se la raó mútuament. Això no porta enlloc. Sigui el tema que sigui.

Els amics, els coneguts, aquell noi de la feina, la iaia, o el sogre.

No és convèncer. Cadascú és lliure de pensar/votar el que desitgi. I tant!
És aclarir dubtes. I segur que n’hi han.
I sobretot: res de català emprenyat. Transmetem il·lusió

Que un partit (CSQEP) proposi que pactarà amb l’estat per tenir un referèndum legal on decidir-ho tot, és enganyar directament a la població.
Perquè no depèn d’ells, i perquè ja portem 30 anys provant-ho amb govern de tots els colors.
O ja ens hem oblidat dels socialistes dient “nos hemos cepillao el estatut“?

Votar el que un vulgui és lícit; el que no se fins a quin punt ho és que sigui enganyat i pensant de bona fe que vol altra cosa.

4. Col·labora amb Òmnium, Súmate, Junts pel si etc

Mai tindrem suficients mans o cervells. Davant tenim un estat de ple dret amb totes les seves mediàtiques i de creació de por.

Òmnium Cultural
Súmate
Junts pel Si
ANC
Ara és l’hora

Informa’t dels seus actes i convida a assistir a algun amic. No creus que davant un acte tant cabdal potser hauries d’escoltar de viva veu el que han de dir?
Has anat mai a un acte polític? Potser és un bon moment per tatxar de les coses a fer en la vida!

5. Fes-te candidat per arribar a l’objectiu de 100.000.

Perquè aquí som tots. No va de ningú ni de cap partit.

Fes-te candidat AQUÍ.

6. Busqueu notícies del estat desastre del que volem sortir, i deixeu-les a les bústies de veïns.

O pengeu-les, doneu-les pel carrer. Que la informació arribi a la gent.
Planifiqueu-vos i cada setmana deixeu una o dues.

Aquest perfils en van plens.

Twitter de Sumate
Twitter de Colonos 
Cercle Català de negocis
El clauer (Claus i dubtes sobre la independència de Catalunya)
Col·lectiu Wilson (Economistes i Catedràtics)
Arguments de Isona Passola (Youtube)

Però aquí us deixo també d’altres:

The Economist recomana al govern español que deixi votar a Catalunya.

España denega l’entrega a Argentina dels ex-ministres acusats de crims franquistes

Una Catalunya independent tindria uns guanys nets de 13.600 milions.

Suso del Toro: “Premio nacional de Narrativa” o una opinió diferent en España.

La Constitució portuguesa i la del Brasil inclouen el dret d’autodeterminació. 

Renfe utilitza models d’AVE del 1992 remodelats per als trajectes al sud de França

Trujillo. “¿Para que sirve saber catalán? “

“Perles” de Rajoy


El PP destruye el registro de entradas a Génova 13 que le pidió el juez Ruz

El Parlament Europeu reconeix el català com a llengua en perill de desaparició

La Fiscalía (actuando como defensa) pide al juez la “inmediata” excarcelación de Miguel Blesa (separación de poderes inexistente)

El PP demana a la Real Academia Española que deixi de considerar el valencià una varietat del català

Camacho pacta con Método 3 y renuncia a que se investigue quién la espió a cambio de 80.000€

Margallo diu que les paraules de Cameron sobre el dret a decidir no són vàlides per a Espanya

Estrafolaris despeses del govern Espanyol. Coses del BOE

La Falacia de la Deuda Heredada

Mentides contra Catalunya

“Dios está en el Congreso”

Interior envía al hijo de Tejero (destituido por celebrar el golpe del 23F) al Consejo de la Guardia Civil

Guia (molt) ràpida per indecisos al 9N


Hi ha vegades que un excés de informació o soroll no ens deixen analitzar be una situació, aquella coneguda frase de no deixis que les branques no et deixin veure el bosc.

El referèndum sobre la independència de Catalunya ha estat i és, un procés amb molt i molt soroll per ambdues bandes.

 

Així pot ser interessant oblidar “zones prohibides“, tenir la ment receptiva i per un cop ser humils i estar disposats a escoltar aquells que saben més que nosaltres. Però de manera objectiva, no suposats experts esbiaixats pels resultat que és volen esperar.

Aquí podem trobar com diferents premis nobel d’economia no tan sols avalen la viabilitat econòmica d’una Catalunya independent sinó que la situen com el país més ric del sud d’Europa segons Financial Times.

 

O com algunes de les principals ments econòmico-polítiques s’han reunit per defensar les avantatges d’un nou estat i negar molts dels enganys que s’usen en temes com pensions, pertinença a la UE etc.

Algun d’aquests membres son el Catedràtic d’Economia a l’Universitat de Harvard, Catedràtic de Política i Afers Públics a Princeton University, Catedràtic d’Economia a la London School of Economics and Political Science o Catedràtic de Desen-volupament Econòmic de la Universitat de Columbia a Nova York entre altres.

 

Però sobretot, i per damunt de tot, és difícil oposar-se a 10 personalitats, encapçalades per dos premis nobel de la Pau, que reclamen el dret que tenim a expressar lliurement el nostre futur. Sent aquest dret superior a qualsevol norma o llei pactada o escrita.

La millor forma de resoldre les disputes internes legítimes és emprar les eines de la democràcia. Evitar que els catalans votin sembla contradir els principis que inspiren les societat democràtiques.

 

Súmate Rajoy

Pressupostos 2015: Diferències abismals


El govern español sembla que ha passat de una tímida campanya on mostrar l’estima als catalans; culminat per l’excels “Me gustan los catalanes porque hacen cosas” a una campanya on fiançar el vot (de territori espanyol) vist que per una banda l’oposició espanyola (PSOE) no s’està mostrant contrari a aquesta ruta, i per altra que sembla que qualsevol intent que no passi per una consulta no dona rèdit electoral a Catalunya.

 

En un seguit d’actes disposats a reafirmar aquesta negativa, ens arriben els Pressupostos Generals de l’Estat presentats pel Ministre d’Hisenda, Cristobal Montoro el passat dimarts 30 de setembre de 2014 al congrés de diputats.

Les xifres tenen un caire que m’agrada, degut potser a la meva formació en ciències, i especialment estadística, i és que no son manipulables i son objectives.
Quan algú no li interessa el resultat, sempre és pot dir allo que és poden llegir de moltes maneres” que equival a dir “es un complot en altres àmbits o països quan mig mon discrepa de la teva visió.

  • Els Pressupostos Generals de l’Estat arriben a la xifra de 11.268 milions d’euros (en endavant M€)
  • Catalunya representa el 16’24% de la població de l’estat espanyol.  (Segons INE)
  • Catalunya aporta el 19% del PIB espanyol.

Pressupostos 2015

 

Una primera estimació neòfita situaria la devolució del recaptat al territori entre un 16-19% doncs amb una variació d’un 1 o 2 punts si és volés afavorir o no (vers altra CCAA) aquesta xifra. L’anomenada solidaritat econòmica ben entesa.

  • Quant és la xifra que l’estat Espanyol retorna? un 9’5%.

Aquesta xifra ja és inferior al al 9,6% que es va destinar als pressupostos del 2014 i que va aixecar un allau de crítiques per part dels polítics i empresaris catalans, degut a l’espectacular baixada vers l’any anterior (-25’5%)

Pressupostos Generals Estat 2013 vs 2014

 

Els increments sempre s’han de mirar en relació al total, és a dir, ponderats. Si tota la teva competència creix un 10% i tu ho fas un 5%, la xifra no és positiva perquè estàs augmentant vendes, sinó negativa ja que no ho fas tant com la mitjana i per tant estàs perdent quota de mercat.
Qualsevol altra lectura o intentar parlar amb números absoluts és un intent de manipulació.

Altre cop doncs, Catalunya perd inversió en comparació a la resta del estat.
Les CCAA que més reben son, per aquest ordre:
– Andalusia (17,4% del total, 1.958M€).
– Castella i Lleó (15,5%, 1.744M€).
– Galícia (12,3% 1.386M€).

Mentre que suposen un cop dur per a les comunitats de l’arc mediterrani. El País Valencià només rep el 6,9% del total d’inversió, mentre que Múrcia es quedarà un 3,8% i les Illes Balears només un 1,2%.

Aquí, altre cop hem de llegir amb números ponderats, malgrat aquestes xifres absolutes ja ens fan veure que quelcom irregular hi ha. Que una CCAA amb la tercera part de població que altra rebi un 63% més en termes absoluts, grinyola. (Castella-Lleó vs Catalunya)
Al mapa podem veure la inversió per habitant.

inversió per habitant 2015
Referits a la inversió por habitant: Castella i Lleó (amb 699€) i Galícia (504€) son les mes afavorides. A la banda contrària tenim Balears (124€), Canàries (127€) i Catalunya (145€) que son les que menys inversió (o retorn de impostos) reben.

Si tots som iguals, si és un país unit, i se’ns tracta per igual a tots, costa entendre perquè un habitant de C.LLeó rep quasi 5€ per cada 1€ que rep un que viu a Catalunya. O perquè per cada 1€ que l’estat és gasta en un habitant de Balears inverteix més de 4€.

Discriminació per origen, ja que aquest habitant de Catalunya que rep 5 cops menys que un de Castellà i Lleó, potser i molt lícitament, és sent més espanyol, estima la seva nació i s’emociona més amb La Roja, que el hipotètic senyor/a de Castella.

 

Aquestes dades son més difícilment explicables encara si agafem un lapse de temps una mica més ampli.
Així si mirem l’evolució d’aquests pressupostos des del 2012, malgrat que ha caigut a nivell estatal (un 36’6) veurem que Catalunya és la CC.AA on més cau la inversió estatal: Un 57.9%, passant dels 2.548,45 M€ dels pressupostos aprovats per l’any 2011 als 1.072,3 M€ de 2015.

 

 

Rajoy vs Cameron: Diferències en el discurs.


Sense qualificar ambdós vídeos, trobem les set diferències en els discursos dels dos caps d’Estat (més enllà de les diferències en la dicció) referent als processos d’independència que estan vivint.

Quiero decirles con toda claridad, que esa consulta no se va a celebrar. Es inconstitucional y no se va a celebrar.
Esa iniciativa choca frontalmente con el fundamento mismo de la consitución que es la indisoluble unidad de la nación española.

El gobierno que presido, no puede ni autorizar ni negociar sobre algo que es propiedad de todos los españoles“.

The best place to be is in Scotland, listening to people, talking to people. […] But one thing I’m sure we all say, is that is a matter of people in Scotland to decide, but we want you to stay”.

“El millor lloc on ser-hi (ara mateix) és Escòcia: escoltar la gent, parlar amb la gent. […] Però una cosa estic segur que tots acordem, i és que és una qüestió única dels escocesos el decidir, no obstant, nosaltres volem que us quedeu”.

Els mitjans centrals però, al escoltar el paral·lelisme han sortit a desprestigiar i insultar a David Cameron.

  • Carlos Herrera de Onda Cero, el tatxa d’irresponsable i el denigra calificant-lo com Cameron de la Isla.
  • L’exdirector del diari ABC José Antonio Zarzalejos, en una mateixa línia, titlla el referèndum de “nyap polític que passarà a la història”, i reclama que el 19 de novembre el primer ministre britànic presenti la seva dimissió, sigui quin sigui el resultat escocès.
  • L’adjunt al director de l’ABC, qualifica com “conjunt d’errors” de Cameron a l’hora d’autoritzar el referèndum i, també en demana la dimissió sí o sí.

 

Potser cal recordar el diàleg entre els dos màxims mandataris, on a la pregunta sobre la situació espanyola per part del Primer Ministre Britànic (en plena crisi, finals de 2012);  Rajoy contestava un enigmàtic:  “It’s very difficult todo esto”

 

És la estratègia del “no, no i no” vers el procés de independència de Catalunya adequada o correcta?


Imatge

La condició humana ens diu que no. Només cal pensar en altres situacions, com ens hem pres un no per resposta sense argumentari. Des del cap que et diu que les coses “son així i punt“; o el que la majoria hem viscut, quan els pares ens deien quelcom “mentre siguis a casa meva faràs el que jo digui“.
No ens enroscàvem més encara en al nostra posició al no tenir una alternativa?

Així, perquè el Govern ha optat per mostrar un no taxatiu, ja sigui per la llei, la constitució, perquè no és possible etc, sense oferir cap alternativa, cap argument que demostri les bonances de no canviar l’status quo.

Tothom recordarà, més enllà d’aquesta voluntat de diàleg per convèncer (que si està utilitzant Anglaterra vers Escòcia) arguments contraris a aquesta postura. És a dir, amenaces: quedar fora de l’euro, de la UE, fracàs de les pensions, augment de l’atur i així les que és vulguin contar.

Perquè aquests arguments tant contraris a opinions més neutrals com els Nobel d’economia Gary Becker i Erling Kydland  que defensen la viabilitat econòmica de la independència de Catalunya, o L’execonomista en cap de l’FMI que assegura que “Catalunya, aïllada, seria un dels països més rics del món” vers una Catalunya un 30% més pobra amb la independència que clama la premsa espanyola.

Com els catedràtics d’economia o política de Harvard, Princeton, Columbia o London School of Economics expliquen el perquè de la viabilitat de les pensions o l’espoli fiscal que és nega des de Península.

O que les empreses marxarien amb el procés, quan en mig d’ell han continuat pujant (i baixant a la capital) i a grans empreses, com SEAT o Basf confessen que no els afecta el procés polític.

 

En el llarg viatge que va tenir el PP a l’oposició, va fer-se trobar dos punts en els que fer-se fort per desgastar a Zapatero. Dos punts on sustentar tots els mals del país.

1. Catalunya.
Com no recordar la recollida de 4M signatures contra l’estatut, que després han quedat enterrades en algun magatzem, un cop fet el seu efecte mediàtic.

Rajoy estatut

Un estatut, que amb el temps encara ha visibilitzat més els seus terribles “mínims” i com diferents CCAA de la banda nacionalista espanyola, de seguida van afanyar-se a demanar el “i jo també“.

2. Terrorisme.
Amb raó o sense, implicat o no, la banda terrorista va deixar la seva activitat armada sota el mandat socialista. Mentre la bancada popular va encarregar-se de oblidar el problema i donar veu a l’associació de víctimes del terrorisme, com un agent polític més.

Com el seu propi nom indica, no hi poden participar per ser víctimes, és comprensible (i no criticable) que no cerquin un bon resultat per les dos parts, sinó revenja com manera de superar el dolor.

Aquest segon “monstre” ja se li ha vingut damunt amb el tombament de la doctrina Poirot per part de la UE, i les reiterades denuncies a l’estat espanyol per tortura.

Vidal Quadras Vox

Aquest punt ha desembocat en una part de la societat demanant una postura encara més ferma, i amb una important fugida de vots (o intenció de vot) a noves fórmules polítiques d’extrema dreta que han anat apareixent (UPyD, VOX)

La imatge creada doncs vers Catalunya, fa impossible que el Govern espanyol realitzi qualsevol tipus de concessió o diàleg de cara a seguir una estratègia “win/win” per l’Estat i Catalunya, ja que el que resulta d’un benefici pel país, redunda en un perjudici pel partit (fugida de vots).

Europa al servicio de ETA

On quedarien tots els arguments de força que han esgrimit aquests anys?

No es sentiria traït el seu electorat?
Així, aquesta estratègia dura i rotunda, reafirma i agrada al seu electorat (inclús el PSOE encara demana més,  com la supressió de l’autonomia o el us de la força) i fa pensar que a curt termini, el Govern Espanyol seguirà governant pel partit i no per l’estat.

Esperant que en els millor dels casos (segons el seu punt de vista) Catalunya s’independitzi mitjançant una DUI recolzada pel Tribunal internacional de la Haia, esgrimint que no han tingut alternativa per evitar-ho, i donant les “culpes a Europa” com així han fet quan la UE els ha demanat responsabilitats pel seu tracte vers el terrorisme. 

Per què te tanta por l’@acampadabcn a la defensa del poble català?


Aquest Diumenge passat l’acampadabcn va votar finalment i acceptar el dret d’autodeterminació dels pobles, incloent el català. Després de dos setmanes d’ignorar-lo, i després d’una última setmana de guió de David Lynch, on ningú sap ben be perquè s’anava posposant el tema: diumenge, dimarts, dijous, dissabte, diumenge… on va acabar a una votació amb els 90% dels presents d’acord, però on 40 persones van decidir que s’havia d’ajornar.

Qualsevol que hagi estat algun cop a una assemblea, podrà dir que rebutjar una votació per una minoria és qualsevol menys assemblaria.

No entraré a valorar virtuts o defectes d’aquest moviment que ja hi son en altres llocs, però si que m’agradaria que algú em digues perquè aquest moviment social, de democràcia real i referent del poble tant li ha costa tenir en compte la veu del poble català.

No acceptar com a punt mínim el dret d’autodeterminació dels pobles, significa no voler que un poble escolleixi lliurement el seu futur, significa no reconèixer l’article primer de la Carta de Nacions Unides de 1945 (article que va en primera posició no per decisions arbitràries). Significa que pobles com l’amazic, el palestí, el sàharaui, Basc, Català, Escocés etc segueixin sotmesos als designis d’un altre. En el cas del nostre país, significa a més, no escoltar les veus de la manifestació més gran organitzada mai en Barcelona, amb proclama principal de independència, i significa no escoltar les veus del prop de milió de persones que van votar a les consultes.

No és factible parlar de representació del poble quan un objectiu tant massiu no és reconegut
. Simplement.

Si algú s’ha atansat a Pça.Catalunya aquests dies, segurament haurà quedat sorprès de la poca representació del català tant en cartells, manifestos o lectures.
Catalunya terra històrica d’acollida, pel seu enclau i característiques; però en un país on conviuen més de 300 llengües, com pot ser que la única llengua pròpia del país tingui tant poca representació?

Els arguments son històrics, ja que és parla de “es perquè ens entenguem tots“, “parlem de reivindicacions mundials“, “això divideix” etc
I em segueix sobtant que després de tants anys, els “ciutadans del mon” encara “no sàpiguen” que és molt fàcil dedicar-te a altres temes, quan tens un estat propi que “et fa la feina“, que defensa la teva llengua, identitat i cultura. Que no cal que lluitis per la llengua, ja que l’estat espanyol per exemple te més de 500 lleis que obliguen a etiquetar en castellà, per només una del Català, referida als vins amb D.O, o que ja dedica 103milions d’euros a promocionar el castellà a l’estranger a través del Instituto Cervantes, i mentre els Catalano-parlants representem prop del 25% de la població de l’estat, els cursos de català organitzats pel Cervantes només arriven al 0.77% o un 0’3% pel basc.

Que Espanya canvia el seu discurs de “les llengües son per entendre’ns” quan va a Europa o a EUA, i llavors, malgrat tots entenem l’anglès, francès o alemany, també volen que és faci en castellà, imperant la defensa de la seva cultura.

Que si el castellà el parlen 400 milions de parlants, necessitaries 23.000 anys per parlar mitja hora en cadascú d’ells.

Que si és per entendre’ns, fem-ho amb anglès que arribaríem a més gent, més anant a una revolta global, que és la llengua vehicular per excel·lència.

Sota veus globals sempre és perden les de pobles que no poden alçar la seva veu davant altres immensos, i sempre, sempre, sempre, aquests pobles petits, tindran punts en comú però també necessitats diferents, i no podem obviàrse dins el maremàgnum global.

Com pot ser que el dret d’autodeterminació dels pobles, ho hagin recollit els mínims de l’acampada de Granada abans que els de Barcelona?
I perquè els ciutadans del mon sempre parlen en castellà? Perquè no hi ha res més espanyol que un ciutadà del mon.

El dia 22 de maig, a les 3:09, es va penjar al mur “oficial” del Facebook el següent missatge: “Recordamos a los ciudadanxs que el idioma no es el motivo de lucha de acampadabcn. Aquí se trata de difundir y llegar al máximo de personas posible, así que dejad los nacionalismos aparcados!”

Per què te tanta por a incloure els drets del país?
Per què si parlem de defensar els drets de Palestina ningú objecta? (hi ha una carpa “Palestina” a la plaça) i si ho fem de pobles espanyols si?

Pot tenir quelcom a veure coses com que el portaveu de comunicació de l’acampada és descobrís que és Francisco Garrobo, ex-militant de Ciutadans i a les anteriors llistes de UPyD?

recull de twitts de F.Garrobo 

Garrobo és el primer que parla

Twitt1
Twitt2

Twitt3
Twitt4

Barcelona Decideix des de l’interior: Els punts clau


Ara que ja han passat uns dies gosso fer una reflexió sobre el tema; el que inaugura el blog, ja que ho considero suficientment rellevant. Com és la visió interna d’un dels dels molts que hem col·laborat a fer això possible.

Aconseguir un 21% de participació, amb 80.000€ (0 diners públics), sense suport institucional (cens, espais), ni cobertura mediàtica és simplement com va anomenar Patricia Gabancho “un miracle”.

Parlar d’aquest tema és complicat, més quan sabem les connotacions socio-polítiques que comporta i com des d’altres ambients s’intenta minimitzar. Sabíem que tant si trèiem un 5% o un 70% tindríem arguments en contra, i mai seria positiu. Sempre hi hauria partidaris del cataclisme, d’arguments de separatisme, o d’inventar-se fal·làcies sobre Unions Europees excloents.

Per parlar d’aquest tema, un ha de mirar molt be quins mitjans observa, i el més adient, i a la vegada més complicat és poder compartir-ho amb gent exògena a la situació. Qualsevol individu extern és quedarà sorprès pel resultat, i només algú que hagi estat implicat des de dins del procés o hagi estat en altre procés d’iniciativa ciutadana sabrà el complicat que és engrescar a la gent, partint del zero més absolut i amb (permeteu-me insistir en la xifra que la trobo cabdal) 80m€ arribar a més de 250.000 persones.

Recordem la portada absolutament incomprensible de El Periódico el dia anterior titulant a tota plana “Així No”, quanpsoeriodico no hi havia parlat mai encara de les consultes; recordem el buit mediàtic que se’ns va fer des de La Vanguardia i TV3, només tenint apareixences a mitjans online més implicats en el tema nacional (Vilaweb, Nació Digital, Directe…)

Recordem després com és tergiversen les dades. Un dels fets que més va criticar el nacionalisme espanyol va ser la possibilitat que podés votar la gent >16 anys i immigrants residents a Barcelona. En canvi, quan és varen donar les dades, és van utilitzar com sempre s’ha fet en totes les consultes avançades a BCN, el percentatge de gent major de 18, i no immigrada. Aquesta dada és el 21’37%, si contem els menors de 18 i immigrants la xifra baixa fins al 18 i escaig. Xifra que s’ha encarregat de difondre el ressò nacionalista espanyol, quan és un cens amb el qual a priori no està d’acord.

D’aquí traiem una primera conclusió important. Malgrat l’aportació de la gent immigrada va ser força important, la matemàtica més pura ens indica que el grau de participació dels “nacionals” és major a la dels “immigrants”. Queda doncs, una tasca important a fer, malgrat s’hagi treballat bastant en aquest tema.

Altres conclusions molt aclaridores.

  • El cost invertit a cada vot és de 0’30€ aproximadament (0 diners públics), mentre que el de la consulta de la Diagonal (12’2% de participació) va ser de +17€ (que vàrem pagar tots els Barcelonins, estiguéssim d’acord o no), o el del Parlament Europeu que és de 10€/vot (amb un 35% de participació)
  • L’èxit és brutal. Així ho constaten les reflexions dels observadors internacionals o la premsa estrangera. Els vots ja no totals, sinó del SI, superen als del PSC+ICV a Barcelona, tripliquen els de partits independentistes a BCN (ERC+RCat+SI) o superen a tots els del Socialistes+PP+Ciudadanos a tota Catalunya.
  • L’efecte cavall guanyador. Quan és va començar a gestar BCNdecideix hi havia molt poca gent que hi apostava. Recordo clarísimament reunions amb una dècima part de la que vàrem acabar sent. Com s’ens tatxava de bojos, de incrèduls, i que no és podia fer. Aspecte que no critico ni molt menys, ja que raó sobre les adversitats no els faltava, i ni en el millor dels nostres somnis com va anunciar Alfred Bosch ningú esperava un resultat tant positiu. Varen haver molts dutes sobre la viabilitat al llarg del procés, i va ser gràcies a la feina de molta gent amb unes ganes i empenta descomunal (dintre de les quals no vull inclourem) és va fer la consulta avançada de la Barceloneta i el 20% de participació. I a partir d’ahi “la pilota és va anant fent grossa”. Gràcia i el 34%, Nou Barris, el Parlament defensant la lliure sobirania a decidir i mostrant recolzament tàcit a BCN Decideix, les primeres notes de personatges públics que donaven suport (tant si com no, vota), primeres cares polítiques, Ómnium, el nostre President, ex-President, Consellers, notícies a TV3, premsa…
    La gent ja “s’apuntava”, era un tema que és parlava, i molts no tenien motius per no anar a votar, simplement és desmuntaven. No estàs d’acord? vota que no.La raó, i els motius sempre han estat els mateixos. Soc dels que pensa que encara que hagués hagut d’anar al bell mig de la Pica d’Estats a dipositar la meva decisió en el tema més cabdal del futur de Catalunya com a poble ho hagués fet; però la realitat ens diu que molta gent no pensa d’aquesta manera. I que malgrat siguin opinions amb les que combregues, fins que la roda no és posa en marxa, molta gent no mou un dit.
  • Il·lusió: El fet clau per a l’èxit de la consulta no va ser que dones suport el President Pujol, o Mas o qualsevol altre fet (que reconeixem molt important). Qualsevol persona o voluntari que estigues a peu d’urna/es al llarg del dia podrà dir que la clau va ser en primer lloc: tenir raó. El no decantarse per cap opció, oferir la possibilitat d’escollir, i no donar cap argument a la crítica, perquè simplement no l’havia. I en segon lloc, la il·lusió i bona cara dels voluntaris, que incansablement anaven a informar, escoltaven, indicaven. Va ser aquesta feina anònima, el que al districte que jo conec, Ciutat Vella, hi haguessin taules de votació com la de Sant Pere més Alt, a un local intern, i amb poca visibilitat, o a Ciutadella, uns resultats propis de Sarrià o Gràcia en quant a número de vots.
  • Anonimat: El fet d’haver estat ja amb diversos projectes, i conèixer una mica el mercat, ha fet que encara m’hagi sorprès més el veure actuar a tothom amb un nom comú: Barcelona Decideix, i on gent de totes les ideologies i molts amb afiliacions polítiques inclús algun càrrec de certa rellevància van actuar des de el més absolut anonimat partidista.
    Tant que, en d’altres situacions ens hem trobat dient, “ondia, aquest és de Iniciativa? (per exemple) el feia de CiU.”
  • 2.0: La comunicació a Internet, via blogs, Facebook i Twitter va esdevenir cabdal. Amb una fita culminant d’aconseguir el 10A que el hashtag #bcndecideix fos TT (trending topic, o tema més comentat) a tot l’estat espanyol; ja feia dies que ho era a Catalunya.

Punt i seguit. Ha estat un veritable plaer poder col·laborar en una de les pàgines més cabdals de la història no escrita de Catalunya. Hem viscut moments màgics, i tot el que hem donat ens ha estat tornat amb escreix. Així si, com també titulava el nostre portaveu la carta d’agraïment. No sabem quina forma “adquirirem” en un futur, i no sabem si hi haurà un altre fet que ens farà sortir al carrer, el que està més que clar, és que ja som cavall guanyador i no ens fa por anunciar-ho, perquè tenim els arguments i encara esperem que algú ens els retragui amb cara i ulls més enllà de pors infundades i tergiversades.

Podeu trobar totes les fotos de la consulta de la Ciutat Comtal aquí.