Arxiu del Bloc

Breu resum: Per què ha perdut Trias?


trias-mas-24-m Fem una ràpida lectura sobre els motius que han portat a plegar al fins ara batlle Trias, a canvi de la primera alcaldessa a la ciutat comtal, ja que de vegades els primers inputs són els més reals, malgrat siguin sensacions no basades en cap dada. Diferenciem entre els factors en els que el govern no podia incidir, i els que sí.

  • Factors externs.

1- Olor “a nou”. Certament hi ha una desafecció per part de la població, degut a la crisis econòmica i casos de corrupció, que ha esquitxat a tots el partits i institucions antigues. Independentment de si han fet o no una bona gestió, fins i tot independentment si han tingut casos de corrupció o no. S’han ficat tots dins del mateix sac.
Formar part d’aquestes marques actualment és un llast; sent molt més il·lusionant una aposta nova lliure d’errors passats, o pactes de real-politik com alguns sectors anomenen.

2- Crisi: Governar en períodes de crisi és certament complex, com mostra que en els darrers anys son pocs els governs que han repetit mandat. Ja no entrem en judicis de valor sobre la gestió.
Els efectes negatius socials i econòmics d’una crisi afecten a qualsevol persona o institució que tingui capacitat de gestió.

3- Figura d’Ada Colau. Inapel·lable. Va fer una gran tasca a la PAH que li ha concedit una imatge difícilment superable. Han tingut algunes contradiccions en campanya però res que pogués contrarestar la gran imatge “d’heroïna” que s’ha configurat. Que era un dels grans actius de Barcelona en comú, per no dir el més gran, és tant obvi que el partit amb bona intuició ha centrat la campanya i accions en la seva imatge i persona. Crec que sense ella al capdavant aquest resultat no s’hagués produït.

  • Factors interns.

Al 2011 ja vaig comentar que CiU te un greu problema de comunicació. No sap explicar els seus actius i fets, i es deixa menjar el terreny per tercers. Avui ho penso més que mai.

A- Discurs de la por / mafia. Malgrat s’atribueixi més a la dreta no es estrany que l’esquerra jugui el discurs de la por. si tu no hi vas ells tornen La campanya de Guanyem ha girat en vincular a CiU amb mafia i corrupció. Fins i tot Colau va arribar a afirmar que el 24 escollíem “entre mafia i gent”. Quan parlem de retallades es pensa en CiU immediatament. Un discurs que s’ha instal·lat en la ment col·lectiva Retalladainapel·lablement. A porta a B, i B porta a A, sense que pensem en quants casos ens hem trobat nosaltres realment, o quants son d’oïdes.

Si tenim 5 centres al 40% i deixem 3 al 80% son retallades o eficiència en la gestió? Quants casos s’ha deixat “menjar” el govern per l’oposició i no ha estat capaç d’explicar correctament?

A.1- Vincular Barcelona y Madrid.
“Ada y Manuela, Manuela y Ada. Els canvis comencen a les ciutats” Frases molt repetides com exemples del punt anterior.

  • El PP porta des de 1991 en l’alcaldia de Madrid. CiU porta només 4 anys a l’alcaldia de Barcelona després de 32 anys de govern socialista (1979-2011).

Comparar les dues ciutats més enllà d’un fet objectiu, sembla una acció partidista (i que CiU no ha sabut contrarestar)

A.2 – Fer fora / l’objectiu és acabar amb Trias.
Han estat més temps en gestió municipal el número 3, 5 , 8 i 10 de la llista de guanyem Barcelona que bona part del equip de Trias. (1)

B- Avantatges socials de la independència.

Sent els vots “sobiranistes” superiors a les anteriors eleccions, podríem dir que la manca de fermesa de Trias en aquesta aspecte (per altra banda la mateixa indefinició que s’ha fet a Colau) podria haver capitulat més vots.

Sembla greu no haver mostrat a la societat clarament las avantatges que pot suposar un govern propi, i com Barcelona és la principal beneficiada de tenir un govern més proper que miri pels propis interessos. Ja no contem l’espoli fiscal que gairebé no ha sortit en aquest debat, i que podríem traduir en serveis socials, infrastructures, subsidis etc.

C- Unió Democràtica de Catalunya.

És aquí on CDC ha de fer números amb el seu soci de govern. És indubtable que molts vots s’han perdut per tenir de soci a un partit que juntament amb el PP és l’únic amb un finançament il·legal de partit, (Cas Pallerols), oposat sistemàticament al procés de independència, i que també juntament amb el PP són els dos únics partits que no només varen votar en contra de la llei contra la homofòbia (aprovada a finals de 2014) sinó que varen portar la resolució al consell de garanties estatutàries.

També és indubtable que els aporta vots. El recompte de la cistella i on es volen posicionar correspon a CDC ja que sembla que la societat cada cop sosté menys els discursos ambigus.

Tindrà temps suficient CDC per contrarestar aquests atributs negatius? 

A priori sembla que necessitarà un cop d’efecte, ja que l’experiència ens diu, que el posicionament de les marques (sigui cert o no) és lent d’aconseguir i més encara de canviar.


(1) Laia Ortiz: Número 3 de la llista de Guanyem Barcelona. Diputada al Parlament de Catalunya amb 26 anys, del 2006 al 2012 (6 anys), actualment diputada al Congrés dels Diputats des de el 2011 (quasi 4 anys). Ara amb 35 anys i amb 10 anys a l’esquena ocupant un escó. Mai ha treballat a l’àmbit privat. Janet Sanz. Número 5 de la llista de Guanyem Barcelona.. Regidora a l’Ajuntament de Barcelona des de els 26 anys. Mai ha treballat a l’àmbit privat. Agustí Colom. Número 8 de la llista de Guanyem Barcelona. Membre de la Sindicatura de Comptes del 2004 al 2011 (a proposta ICV), al 2012 ICV el va tornar a proposar per un nou mandat de 7 anys però el Parlament de Catalunya ho va rebutjar. El salari anual dels síndics és de 100.821,11 €. Mercedes Vidal. Número 10 de la llista de Guanyem Barcelona. Membre EUiA. Llicenciada en ciències ambientals per la UAB. Treballa des de fa 10 anys, (tripartit a l’ajuntament) a un consorci públic de Barcelona (BCN Ecologia) dedicat a l’àmbit de l’urbanisme i l’ecologia. Gerardo Pisarello: Número 2 de la llista de Guanyem Barcelona. Membre de EUiA, pero va negar-se a ocupar un lloc secundari en les llistes d’Esquerra Unida el passat mes de maig i va acabar a Guanyem.

Els cartells electorals del 25N com anuncis publicitaris.


En els últims temps s’ha popularitzat analitzar els cartells electorals. He vist diferents anàlisis però és basen en la meva opinió en la vessant més política i no en la comunicativa. Intentaré aportar el que no he trobat fins ara.

Com a primer punt, diré que la eficàcia d’un cartell electoral es pot posar més que en dubte.
Des del punt de vista comercial, no son és que un anunci per la teva marca, que intenta captar l’atenció per aconseguir la compra del producte.

El consumidor està més que saturat d’aquests inputs, ja que com és va mostrar fa un temps aquests no han canviat quasi res des de fa molts anys.
Això fa que la reacció instintiva i quasi involuntària sigui no prestar atenció a aquests anuncis que passen desapercebuts per la gran majoria dels consumidors, i només aquells “consumidors” que ja tenen una forta identificació amb la marca/partit/missatge els perceben, reafirmant-se en la posició.

Més quan òbviament el missatge no pot ser gaire llarg, i per tant acostumen a ser molt generalistes i difícilment excloents.

Recull Cartells Eleccions Catalanes 2012

A nivell subjectiu, una primera ullada a nivell comunicatiu dels cartells (sense entrar en el missatge) em decanta pels cartells de PSC, CiU i més allunyat: Ciutadans.
Aquests tres s’allunyen del cànon típic i habitual dels cartells: fotografia de 3/4, fons clar, logo en una cantonada, missatge centrat en la primera o tercera línia aúrea etc.
Dintre d’aquest trets típics, trobem a ERC, PP i Solidaritat, que només captaran l’atenció dels seus consumidors, que com hem dit acostumem a buscar reafirmar-nos en les nostres posicions.

CiU presenta l’únic cartell en moviment, amb una postura del candidat molt poc habitual. Entrarem més endavant; però el primer punt està més que aconseguit:  capta l’atenció.
Tant que ja han sorgit debats acusant d’un cert messianisme del candidat.
És tracta d’un cartell un punt arriscat, i venint d’un partit que mesura molt les seves accions, encara em sorprèn més i goso dir que és molt arriscat.

El PSC m’ha sorprès “positivament” ja que trenca la tònica habitual dels cartells.

Navarro ClooneyAmb una semblança superior a una portada d’Esquire que un cartell (llum, tamany, degradat etc) inevitablement capta l’atenció. Punt aconseguit.
Sent un cartell molt més arriscat que el de CiU, si mirem les previsions d’enquestes, és fins a cert punt normal que és busquin apostes arriscades per tal d’intentar canviar tendència.

Ciutadans, malgrat ser un format més típic, degut al major tamany de fotografia, fonts, i un us molt alt del photoshop per part del candidat fa que també capti l’atenció (no en tanta mesura com CiU i PSC). Diríem que punt aconseguit.

En un segon punt tindríem ICV, ja que malgrat s’allunya dels tòpics històrics i manté aquesta línia en B/N inaugurada amb Joan Saura, encara no és suficientment habitual en els seus cartells com per crear una simbologia de marca i que instintivament és reconegui. Inconnexió en la seva maquetació, el fan estar un punt darrera de CiU i PSC, ja que pot fer que aixequis el cap per veure’l, però el missatge és confós.

  • 1. CiU

cartell electoral CiU 25N

L’objectiu de CiU és una majoria absoluta per abastir el procés d’independència amb garanties, segons les seves paraules. I agradar a una majoria és força complicat.

Després que el nacionalisme espanyol intenti vincular a Artur Mas amb una imatge de radical, separatista, “el procés soberanista d’Artur Mas” etc sembla que CiU juga amb dos marques: per una banda la marca de partit que és veu seriosa, que és bo per Catalunya (un dels seus mítics i habituals slogans). Amb aquesta vessant intenten aconseguir el vot més “neutre”, el d’aquelles persones que no tenen tant clar que votaran; que la seva marca sigui suficient per donar-los confiança. Saps que si ens votes farem el millor pel país.

Per l’altra la d’Artur Mas, per captar el vot independentista repartit en d’altres partits.
És a dir, un missatge de rerefons:  No estàs votant CiU (un partit que sabem que en d’altres ocasions us ha generat desconfiança, i amb personatges tant singulars en aquest procés com Duran i LLeida sinó al President Mas, ja que ens trobem en un procés on és necessita ser forts i on situacions excepcionals necessiten mesures excepcionals.

D’ahí el protagonisme absolut del candidat al cartell, i tot mesurat fins al darrer detall. Senyeres i estelades per primer cop, el gest de triomfalisme, la salutació amb quatre barres, voluntat i poble en negreta…

Destacar que és el primer cartell de CiU on no apareix la paraula Catalunya al mateix.

Sense entrar si estem d’acord o no amb la ideologia, l’escolleixo com el millor cartell de la campanya.

  • 2. ICV

Cartell Electoral Herrera 25N

Apart del comentat;  amb una gran foto, i en un procés de notorietat de marca encara no realitzada del tot (la vinculació amb B/N més verd-llima) sobta la ubicació dels logos (al costat i en vertical, de difícil lectura) i que qualsevol text més enllà del “…i tant si podem” és inintel·ligible.

Des del nom del candidat (i tampoc te una notorietat massa elevada), el claim del missatge i les xarxes socials.

Menció per l’icona del twitter que no és la oficial obligada per la companyia americana (no tindran problemes, però s’ha de tenir més cura amb aquests temes)
Crec que podrà captar l’atenció (un gir de vista per un segon) però no acaba de transmetre el missatge.

  • 3. Ciutadans

Cartell Ciudadanos Eleccions catalanes 2012

Més enllà del disseny viu: degut al tamany de la foto, la tipografia utilitzada i el grafisme del cor, no aporta res en el seu missatge. Destaquen el nom del candidat en contraposició a ICV ja que la seva notorietat tampoc és tant elevada, i segurament aquest primeríssim pla, i aquest rejoveniment d’Albert Rivera intenta evocar el seu primer cartell, amb el nu que si va captar l’atenció.

El degradat de blanc amb fons, no queda forçat com en molts altres casos i intenta (suposo) transmetre una imatge de “puresa” que crec que gràficament si transmet.
ICV i Ciutadans ocupen el segon lloc de la classificació amb un empat tècnic, malgrat per motius diversos. ICV podria haver estat i s’ha quedat en just, i Ciutadans no ha pretès més que salvar els mobles, amb quatre punts clars i no arriscar ja que les enquestes li son favorables.

No son grans cartells però la mediocritat de la resta els deixen dins de pòdium.

  • 4. PSC

Cartell Socialistes Eleccions catalanes 2012Hem dit que capta l’atenció. Però… com anomenem centrar un missatge que en menys de 12h de presentar-se el teu cap de partit ja va dir que no es faria?

Font: Rubalcaba diu no al PSC.

No és contradiu amb la sensatesa que proclama?

Potser captis l’atenció, però si és per llegir aquest missatge, és possible que et faci perdre més vots que no en guanyis.

La situació interna del PSC és força complicada, i possiblement amb “les armes” que tenen no és podia fer gaire cosa més.
M’ha sobtat molt que després d’un temps amb l’slogan “nou PSC” no el veiem per enlloc al cartell i seguim veient l’omnipresent i típic vermell, només aquest degradat final al federalisme dona uns aires de canvi.

Campanya en negatiu del PSC

El disseny força atractiu però em fa posar-lo en quart lloc, en bona part perquè la resta son cartells nuls completament (comunicativament parlant)

Menció especial mereixen les banderoles negres, que trenquen totes les regles de comunicació. No atractiu, en negatiu, tons obscurs…

Ja va començar Montilla amb la campanya en negatiu “ni independentista ni de dretes”, però aquí sumem el tabú “NO” i el negre.
Ningú li podrà dir al PSC que no s’han arriscat en aquest cas…

  • 5. ERC, PP i Solidaritat.

Més del mateix. Cap aposta, atracció zero, o ja ho hem vist altres cops és el que resumeixen els seus cartells.

Cartell Esquerra Eleccions Catalanes 25NEl missatge està pensat en els tres casos òbviament. Especialment pulcre en els casos de ERC i PP, on les fotografies dels candidats son molt favorables, els colors, el missatge, una imatge més dinàmica i jove per part dels republicans i austera/seriosa per part dels populars, que reafirmen la seva imatge de marca.

Cartell PP Eleccions catalanes 25N

El partit popular per contrarestar el “cor” de Ciutadans amb qui s’està barallant vots, treu aquest llaç amb doble vessant, mentre ERC segueix amb l’estil vinyetes quadrades. El nom del candidat no te tant protagonisme, recordem que és el candidat més ben valorat d’aquestes eleccions, i segurament no els sigui tant necessari.

En els dos casos però no son capaços del primordial: captar l’atenció del consumidor per veure que li estan venent.

Soluciones para la crisis

Menció especial al codi QR d’ERC. Sembla forçat, per demostrar que ets “2.0”.  Sembla difícil escanejar un codi que està penjat en uns fanals uns metres per damunt teu, o en un autobús circulant. Aquí com ICV, si vols mostrar una “modernitat” de partit, s’ha de fer més acuradament.

Del PP només cal que mirem l’anterior cartell a eleccions catalanes.  Com dos gotes d’aigua, inclús el mateix vestit.
Aquesta manca de diferenciació i per tant manca d’atractiu pel consumidor em fan decantar per ERC com 5à opció i PP en 6à juntament amb Solidaritat.

I sorprèn el partit d’el Candidat Lopez-Tena, un partit que el camp visual l’acostuma a treballar força be (especialment els vídeos) i en un moment on les enquestes juguen en contra no hagin arriscat gens.

Cartell solidaritat Eleccions catalanes 25N
Ha fet el que el manual diu, reforçar la presència del candidat amb aquesta negreta en vermell ja que tampoc és gaire conegut fora d’àmbits independentistes, concordància de colors (corbata-logo), un marc blau extern per alleugerir la duresa de fons blanc juntament amb la imatge del candidat que és un xic estricta. Però el conjunt és just, i sobretot el “claim” és massa llarg.

Tanco amb la CUP ja que no hi son de moment al Parlament, però si comento que si malgrat penso que el cartell capta molt poc l’atenció, actes com començar l’enganxada a una oficina de La Caixa, els donen una notorietat que d’altra banda no tindrien.

Cartell CUP Eleccions catalanes 25N

Sincerament em sobta, ja que son un partit que han fet grans cartells innovadors, però en aquest cas, malgrat la idea de la dualitat (per mostrar el tot) és atraient, el cartell és força intricat.

No és veu be les sigles, ni el candidat, ni web o altre enllaç, el text és petit i és una imatge amb un cert regust “d’esquerra d’altres temps“.
És el cas més clar on només captarà a aquells clients/votants que ja els coneguin, i certament no son tants.

Això em fa tancar la llista en 7é lloc per la Candidatura d’Unitat Popular.

I vosaltres, que en penseu?

L’efecte “Duran”: Contra tot.


Sempre he cregut que Duran i Lleida és un gran comunicador; asseveració que per molts pot semblar xocant, però la crec certa. Més aviat expert en  estratègia comunicativa.

Duran TVE

Parlem d’un home amb una marcada personalitat, i pressumiblement un ego també important, que a aquestes alçades de la història no ha mostrat mai símptomes de deure-li res a ningú, ni que hagi de consultar res. Duran, el que pensa (sembla que) ho diu, i sense consultar-ho ni amb el coixí, ni amb el president del Govern.

Això que per una banda és un punt lloable d’un home de carrera política, un cert punt de franquesa comunicativa li ha valgut alguna relliscada; potser la més coneguda arran dels nervis de la consulta de Barcelona Decideix, on Duran va fer un gest lleig a la Vicepresidenta Ortega revelant el seu vot, argumentant-ho dient que ho feia perquè li donava la gana, creant un debat inclús amb Marta Ferrusola on aquesta assegurava que Duran mentia jugant-se la seva ma dreta en l’aposta i on finalment Duran va acabar demanant perdó. (Detalls en una entrada anterior)

A mi m’agrada la franquesa política, i Duran, deixant de banda declaracions homòfobes, i “complicades” respecte a immigració, s’ha cansat de repetir en molts cops que ell no veu ni sent la independència de Catalunya, des de punts tant divergents com

“Mire, yo no puedo ser independentista por dos razones: una intelectual y otra sentimental. Por un lado, no lo veo posible porque Europa no lo aceptaría. Y por supuesto, España tampoco; y el camino sería todavía más difícil. Por otro, mi padre sigue viviendo en un pueblecito de Aragón, y mi corazón no puede aceptar que mi padre y yo vivimos en países distintos y que una frontera nos separa.”

S’ha posicionat a favor de la il·legalització de Sortu, en contra de l’oficialitat de les seleccions esportives catalanes, no va anar a votar (cap opció) el 10A, menyspreà la consulta d’Arenys de Munt
Més enllà de la fal·làcia dels arguments, és un tema que hom pot estar d’acord o no. El problema ve quan darrerament l’eix independentista cada cop te més veu en l’escena política, vertebrant inclús un discurs com mai fins ara havia passat, on els partits estaven obligats a posicionar-se.

Montilla PSC nini

Duran te un bagatge massa fort d’unionisme a les seves esquenes, no ha sigut tant hàbil com Pujol que sempre va deixar una porta oberta i si ell ara és mostra partidari ningú li pot retreure res, ja que pot dir, “és que ara és el moment” (després d’un encaix constant que no ha pogut ser…)
No pot desdir-se: la seva imatge i credibilitat quedaria diluïda al no res.

Per altra banda, sembla tenir cada cop més veus crítiques dins d’Unió. Recordem que als estatuts d’Unió és parla de defensar la plena Sobiranía de Catalunya.

Batlle de Vic a al 4ª assemblea de Reagrupament

Vila d’Abadal proposa sobiranitzar Unió i retirar Duran i LLeida
Critiques Afiliats UDC
Critiques Afiliats UDC- 2

Així dins un espectre on sembla que cada cop més l’univers de vot unionista és més reduït… que fem?

Fer quelcom que “uneixi” tots els catalans, que ens ataquin i ens defensem tots plegats.
Quina és la solució?
Parlar del PER.
Vet aquí que la estratègia és meravellosa, simple, però perfecta. La reacció no ha pogut faltar, ni ha errat ni una coma de l’esperat, ja que els receptors del missatge son encara més simples que l’eina comunicativa.

Uns s’han fets els ofesos, han atacat a Catalunya;  Duran encara és més ofès (com poden dir que jo he atacat als andalusos, jo critico els seus dirigents!) altres responen amb arguments encara més demagògics que el de Duran (parlar de Consells Comarcals, quan un tema -el paga l’estat, és a dir tots- i l’altre la Generalitat). Els diaris que frisen quan veuen titulars potents li donen voltes i voltes, d’ahi debats simplistes. I la roda gira:

Mani 10J aérea Passeig de Gràcia

 
De moment Duran ha aconseguit que no és parli de cap a on va aquesta transició nacional, en que ha quedat i que recull l’aspecte polític d’una demanda ciutadana com el 10A, el 10J, o enquestes on la intenció de vot ja és favorable a un SI a la independència, o com podem obviar que el destinat al pressupost de cultura representa 5 dies d’espoli fiscal.

 
O potser el que és més important seguint l’argument de Duran. Si veu una perversió en el subsidi agrari (que possiblement tingui raó), com és que amb 7 anys al Congres espanyol no ho ha denunciat ni un cop?

Com a estratègia; perfecta: Simple, i efectiva.

CiU: “Vostès tenen un problema…” i es diu comunicació.


Hi ha un tema que els partits polítics tendeixen a oblidar, o potser no saben aplicar correctament: Un, no és el que és, sinó el que els demés pensen que és.

Així, per molt bona feina que pogués fer un partit al poder, si l’oposició sap treure un missatge populista que cala en la gent, i s’estén aquesta idea… malament vas.

Fet: L’any passat el tripartit va deixar el govern amb un deute de 7.500M€.
Amb la situació no bufant a favor, i sense política monetària pròpia, ni concert econòmic, dèficit fiscal de 22000M€ anuals poques coses s’ocorreixen que retallar en alguns punts.

Ja veiem que la gent no vol, MAI, que se li treguin beneficis/drets, ni en sanitat, ni educació, ni funcionaris. Tant se val l’opció de quadrar o no números, com pagar deutes etc.  (punt apart on veure que  la societat catalana que abans presumia de seriosa , s´ha espanyolitzat i ara el que triomfa es el populisme mes cridaner i insolvent)

Però… Creiem que en 100 dies de Govern, sigui quin sigui el color, un govern és culpable de la situació econòmica?
Per què és retallen despeses?
– Perquè pensen que els donarà vots cap a municipals?
– Per què volen fotre a l’electorat?
– Per què s’han de fer?

Com han permès que cali la idea que és culpa dels convergents, i encara permetre als responsables d’aquesta situació que els acusin de la mateixa? Com poden ser tan beneits per donar armes als adversaris, i permetre que 2/3 dels cartells electorals tinguin la paraula retallada a l’slogan?

Si tu et quedes a l’atur i veus que has de retallar despeses? Reuneixes a tota la teva família i els anuncies que a partir d’ara ja no menjarem més canelons entre setmana, i que la carn passarà de bou a ser de pollastre i vas creant alarmisme o simplement “ho fas”?

  • Mas-Colell.
    Aquest grandíssim economista, igual d’excel·lent tècnic com nefast en la comunicació.
    Qui sap el que és el fons de competitivitat? Al país “només les doctors en economia” i poc més.La gent entén que n’hi han uns diners que se li deuen a Catalunya, no sap ben be perquè, però veuen que és així, i està pactat. L’estat és resisteix a pagar-ho dintre els terminis acordats, i malgrat tots els esforços diplomàtics que semblen seran en va; s’acaba argumentant: com a mínim deixi’ns endeutant-se més!
    Aquesta opció que en termes econòmics contraresta perfectament la falta d’uns ingressos previstos, no crec jo que acabi d’entendres del tot per part de l’electorat.
  • Perquè em dona la gana!
    Ai Duran… quines alegries ens dona.
    Tota la crispació que va crear el 10A   a Unió, i especialment a Duran, on veia que la pilota cada cop és feia més grossa, i que ni ell podia parar-la va esclatar quan finalment la vicepresidenta del mateix partit: Joana Ortega va fer cas omís a les seves senyes i va acabar votant a la consulta sobre la independència de la capital catalana.
    El Senyor Duran va acabar vulnerant el secret de vot d’una persona aliena a una cadena estatal, que ni li va ni li ve, argumentant que si havia votat, però havia estat NO.Això va aixecar un rebombori de crítiques i comentaris, a les que Duran va respondre molt intel·ligentment i en clau de partit, dient queho havia fet perquè li havia donat la gana.La pilota va seguir, amb Marta Ferrusola és jugava la ma dreta que Durant mentia i que Ortega havia votat SI.

    I on Duran finalment va acabar reconeixent que “potser” es va equivocar…

    On no hi havia d’haver més tema, els mateixos integrants del partit varen crear un… Ningú s’enrecorda que cap socialista va votar el 10A.

    Això va acabar amb un corrent de crítiques d’UDC a Duran i Lleida. Amb el punt àlgid d’una carta de Josep María Huguet, un històric militant on reconeixia que de vegades sentia vergonya de reconèixer que era d’Unió. I com a punt final, el que sembla nou referent de l’Unionista modern: Josep Mª Vila d’Abadal, amb les crítiques públiques a Duran. Recordem que el seu pare va ser un dels fundadors d’Unió, d’aquella Unió que te en els seus estatuts com objectiu aconseguir la plena sobirania de Catalunya. Fet que si atenem a qualsevol declaració de Duran, sembla que mai no ha llegit.

    El govern, coherent amb aquestes crítiques li va atorgar la Creu de Sant Jordi.

  • La fada Madrina.
    Altra famosa unionista, la presidenta del Parlament, Núria de Gispert, també va tenir un affaire amb el 10A.
    Contrària com Duran a la consulta va comentar que no votaria ja que no és podia deslligar del seu càrrec. Sabem doncs que tampoc votarà a les autonòmiques o municipals, amb coherència amb els seus arguments.Sobtà, atès de la honorabilitat per la que s’eximia de votar al tema més fonamental del poble català, veure a la Presidenta disfressada de Fada Madrina, amb vareta i capa, a la contraportada del País, amb un titular esperpèntic.
    Fada madrina contraportada del País
  • El CV.
    També hi vàrem trobar quelcom tan fàcilment evitable, com que Joana Ortega (de nou Unió Democràtica) mentís al seu CV, i no tingués la seva carrera de Psicología acabada. Quina cara posaria Mas al enterarse de la notícia un bon matí llegint la premsa?
    Molt de rebombori al seu moment, atès que per aquells moment havíem vist com un diputat alemany havia dimitit pel fet de copiar part de la seva tesis doctoral.
    Així, quin model de país volíem?Un rigorós on les faltes tenen el seu càstig, o un de país en vies de desenvolupament on tots aquests affaires no tenien repercussió alguna?El govern dels millors, un gran slogan de comunicació trontollava per falta de comunicació interna.
  • 80Km/h.
    Tant fàcil com aproparse amb una clau i canviar els panells. Una de les promeses electorals de CiU és va anar allargant en el temps per culpa d’anticiclons i problemes diversos.
    Sinó afecta al mediambient… perquè hem d’esperar a que passi l’anticicló? i si afecta.. perquè ho fem? només mida populista?
    Més armes gratuïtes pels adversaris polítics.

Amb tots aquests arguments amb poc més de 100 dies de Govern, fan veure:
Primer que n’hi han alguns que a la que veuen un micròfon els dona per parlar, sense coordinar o consultar una resposta única de partit. Aquest punt és flagrant amb el cas d’Unió Democràtica i especialment el seu líder, ja sigui per reforçar la imatge que a Unió tenen idees diferents, o reforçar la seva pròpia notorietat d’imatge allà on sigui (comunicar el vot d’Ortega a TVE?).

La falta de coordinació en comunicació, la emissió de missatges complexos o contradictoris per part del partit, no fa més que obrir escletxes a una gestió més o menys ferma que porten els convergents, i permetre atacar a la resta de partits a base de titulars, que sabem que és l’únic que compta avui en dia.

Si les marques comercials, repeteixen fins la sacietat una imatge coherent perquè se’ls atribueixi un valor o Reason Why (motiu pel que has de comprar un producte): Ariel – Més blanc impossible, Coca Cola – Felicitat, Volvo – seguretat, Volkswagen – fiabilitat, Actimel – defenses etc, perquè els partits encara no s’adonen del que costa fer arribar un missatge clar i concís al “consumidor” i segueixen un i altre cop, parlant des de diferents visions i veus, fent només que confondre a l’electorat?