Arxiu del Bloc

La fal·làcia del “1 persona, 1 vot”: Com t’estan enganyant.


miss-fame

 

Si vols que cada persona representi un vot també has de voler que l’estat deixi a l’estacada a aquelles persones que tenen una malaltia rara.

 

 

I si, és una mesura de dretes. (no implica que sigui dolenta o no, però si cataloguem-la en l’àmbit que pertoca)

Després d’aquesta comparativa tant sensacionalista (com el propi argument del 1-1) passo a intentar explicar-ho.

Segur que uns quants hauran defensat ambdues postures algun cop, signant un change.org pel vot únic, però també per “que las autoridades no abandonen a mi hija Elena de 5 años”. I aquí està la incongruència.

De tant en tant surten algunes frases en política que reconeixem-ho tenen molta forçaSemblen molt vàlides i de sortida les compraríem. Hem de dedicar un temps a cercar informació o pensar les contrapartides per veure que no són tan ideals com semblen, i això, fa mandra.
Son grans slogans; aquells que afecten a les nostres decisions (de compra) però que mai reconeixerem que ho fan.

Un dels mantres que més es repeteixen en les darreres eleccions és aquest (1 persona, 1 vot) i si ens fixem, sempre veurem que es dóna en partits petits (o d’origen petit): Podemos, Ciudadanos, o Ciutadans a Catalunya.

 

  • Per què ho demanen?

Perquè és molt més fàcil concentrar recursos en grans ciutats, des d’econòmics (muntar esdeveniments, publicitat, actes) que repartir-los pel territori (independentment quin sigui l’estat), fins a ideològics: ja que tenen més punts en comú, i els afecta problemes més similars als habitants de dos grans ciutats que als de 3.700 pobles diferents.
De igual manera que és més rendible tenir una gran superfície amb 50 caixes, que 50 botigues amb una caixa, és més fàcil per un partit petit o que comença centrar-se en Madrid i València (que representen més del 15% de la població de l’estat espanyol) que a tot el territori.

 

  • Per què no és just?

Perquè tots votem/volem en clau egoista en major o menor mesura. I els habitants de les grans ciutats els importarà els problemes d’aquestes ciutats. Aquests partits podran posicionar-se en temes que s’acostumen a donar en aquests àmbits/ciutats.
Que són importants? Molt. Cabdals. Però també ho són altres si volem mantenir una societat plural, rica i amb diversitat de models de vida, i no un símil de qualsevulla pel·lícula futurista on tothom viu a grans urbs amb unes condicions més o menys qüestionables.

 

walle-hoverchair

Ningú pensarà en quines condicions han de tenir els pagesos perquè puguin seguir portant el menjar que consumim a les ciutats, o quina xarxa de transport o serveis s’han de donar en hàbitats més dispersos, si concentrem centres escolars, hospitals, quina cobertura ha de tenir correus o quins recursos destinem per mantenir els boscos, etc.

Són aquells temes que tothom vol que es donin/solucionin per infusió divina, i que quan hi ha un error sobre ells posem el crit al cel, però que mai movem un dit o votem en coherència perquè es donin.

Un cabdal d’aigua per regadiu adequat, o una assistència a majors de 65 garantida en nuclis inferiors a 5000 habitants, com a símil de la pau al món, o l’eradicació del treball infantil.

Si seguim amb una comparativa extremista, quina representació tindria un partit que es presentés a nivell estatal dient que els habitants de les dues principals ciutats de l’estat han de percebre una paga mensual de 1.000€?

perquè es tingui en compte el que necessita “la comarca de camp”, necessita més pes. Si fos paritari, amb bona part de les capitals sense vetllar pel que necessiten aquests pobles, quedarien més desatesos del que ja ho estan.

Si votéssim quines malalties ha de cobrir la seguretat social, on tots valguessin igual, i regint-nos per majories:  (On òbviament, els recursos són finits).
Acabaríem cobrint aquelles més comuns, però i aquelles que és donen en el 10% de la població? i el 1%? i el 0’01%?
Però, i si la visquessis tu?
Llavors si volem una solució més justa i que pugui cobrir tothom (*) veiem que les minories han d’estar sobre-representades?

(Com en qualsevol tema de minoria o minorització -cultural, lingüística, racial, de gènere- que han d’estar protegides, si no l’opció dominant acaba desplaçant-les)

Amb l’exemple de recursos finits, si cobrim casos menys comuns, als més comuns se’ls hauria de destinar més recursos, i per tant més cua d’espera per exemple.

 

Així, si vols que el teu vot (habitant de ciutat) valgui el mateix que la resta, i de facto com acabem d’explicar, que les necessitats no urbanes no són tant importants; vens a dir, com diu el títol que aquelles malalties rares (i que no t’afecten) han de tenir menys recursos.

No hi ha mida més liberal i de dretes que aquesta. (Un estat que no vetlla per la justícia social, sinó que és la pròpia llei d’oferta i demanda qui ho anivella, quedant desatesos els extrems o casos no rendibles).

I es que sota el vot unitari s’amaga un “m’importa el meu i la resta… doncs no gaire.”

Nota: No afavoreix als nacionalistes (mite).

Si el vot a Espanya fos proporcional, els partits nacionalistes, en total, obtindrien dos diputats més a les darreres eleccions; mentre PSOE i PP perdrien entre 8 i 9 escons cadascun.

Un simple exercici matemàtic: dividir el nombre de vots de les últimes generals pel nombre d’escons obtinguts permet descobrir, amb una calculadora i gran estupor que a ERC li costa 100mil vots cada escó, 78mil a CDC però PSOE i PP 67.000. (Només els nacionalistes bascos es veuen lleugerament “beneficiats”)

 

Al racó de pensar.

 

És la querella del President Mas un encert del Govern espanyol?


Imatge ficció de ARV

  • Premissa:

Hi ha una bossa important de votants a Catalunya que no llegeixen els diaris ni s’informen per mitjans més enllà que les (podríem anomenar) “TV estatals privades d’oci“: Cuatro, T5, 6a i A3 .

No entrarem en els motius ni en valoracions del fet.
A aquesta gent s’ha dirigit (i és dirigeix amb aquesta nova querella) el govern espanyol, sabedor que no hi ha cap argument que defensi la seva postura de pertinença objectivament, més enllà de sentiments (legítims i que mai és perdran visquis on visquis).

  • Com ho han fet fet en la Campanya del 27S?

En base a pors, i sense cap fonament ni projecte. Cert. Només en un dia van mentir sobre tot això:

Recordem la premissa. Ho han fet prou be.

Han sigut capaços de girar la campanya de Junts pel Si, que havia d’estar basada en optimisme i on s’havia d’explicar tot el que és pot crear de zero, en una campanya només on rebatre mentides i atacs.
Un “NO” apel·lant al sentiment històric o afinitat per triar una o altra opció.

No critico la postura de Junts Pel Si. És difícil vendre el teu producte quan la competència en el seu total és dedica a criticar-te.
Si algú ha vist un debat o algunes intervencions, era difícil trobar una frase sense la paraula “Mas” (ja que el reduccionisme és més fàcil d’argumentar).

Fins i tot la nit electoral, un PP amb una davallada espectacular és mostrava content en base a seguir atacant Junts pel Si.

Algunes escletxes han vingut pel propi govern, al tractar alguns temes de manera tant barroera i infantil que fins i tot el President del govern no podia ni defensar, creant un dels vídeos més mítics de la història recent.

  • Com continua la campanya post 27S i pensant en Generals?

Seguim la campanya i veiem que dos dies després, el Tribunal Constitucionals cita a Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau per “posar les urnes” el 9N en aquell referèndum/consulta plebiscitària que ja el TC va declarar il·legal.

portada razon 26-09-2015
Un cop coneixem la querella del TC, podem fer una història dels fets, i veurem que no ho han fet tant malament (pensant al públic al que van). De fet, opino que ho estan fent prou be.

Aquest grup no coneix la portada de la Razón del dia 26, que avança un cop més filtracions entre el govern i el diari ultra-dretà (que ja ha utilitzat en diverses ocasions segons la seva conveniència).

Tampoc coneix les declaracions de la vice-presidenta del Govern, Sáez de Santamaría, on deia que “la justícia no entén de dates electorals“, i que si és va tornar a inspeccionar la seu de CDC després de 10 anys de investigacions (sense cap resultat provat) a menys d’un mes de les eleccions era per casualitat.

El que ja és més difícil d’explicar és que hi haguessin mitjans presents abans que la mateixa policia, com denunciaven diversos periodistes a Jordi Évole de la Sexta. Aquest fet però, segurament tampoc el coneix aquest grup de votants.

Aquesta justificació de Sáez de Santamaría, malgrat ser complicada de creure, podria ser certa, no perquè en les tres darreres eleccions hi hagut filtracions o escenes policials amb les càmeres presents, sinó perquè dos setmanes després el ministre de Justícia en persona reconeix (sense adonar-se’n) que hi ha vinculació directa entre el poder legislatiu i el judicial, quan argumenta que no el van incausar abans de les eleccions abans del 27S per no afectar les eleccions:

ya que eso tal vez hubiese alentado más a los catalanes que tanto queremos.

Però això tampoc ho sabrà aquest grup de votants.

L’únic que sabrà aquest grup de votants, és que el 15 d’Octubre (que per casualitat coincideix amb el 75é aniversari del afusellament de LLuis Companys), quan vegin les notícies de la Sexta, Antena 3, de Cuatro, Al Rojo Vivo, Espejo Público, La6noche, (i demés programes i canals que a Catalunya no arriben perquè estem adoctrinats –sic-) veuran un titular que acompanyarà a les imatges:

Artur Mas comparece para declarar sobre el presunto delito de malversación de fondos.

Òbviament, no indicaran que la malversació de fons és destinar un ínfim pressupost de la Generalitat a crear aquelles urnes de cartró -de les que tant és reien des de la capital-. Una demanda que d’acord o no, ha demanat molt bona part del poble, amb la única finalitat de saber per fi, que podíem aclarir sobre el tema cabdal dels darrers anys. Per votar al fi i al cap. Una imputació per votar.corrupció a catalunya

I així, és seguirà engrossint la imatge d’una Catalunya corrupta –malgrat tenir només el 2% dels casos de corrupció de l’estat Espanyol– i un govern que on malgrat totes les sentències sobre el famós 3% no han arribat a cap resultat, ja s’atribueix com a veritat de facto.

No sortirà però que la casa del ambaixador de Rabat va costar 6 milions d’euros, que l’exèrcit espanyol és va gastar 5M en gavardines.

Això és troba al BOE. Publicació de màxima audiència.

Que buen estoque maestro.

Que puc fer fins al 27S?


Fernandez Diaz

  • Si penses que estem davant d’un moment històric i únic, on tenim la possibilitat de crear un país de nou, entre tots. També amb errors, però millorant el que coneixem, i podent decidir-lo juntament.
  • Si penses que és un procés transversal, on tots entrem, i decidim juntament. Esquerres i dretes, més liberals i més conservadors.
    I no podem fer un canvi global excloent els rossos, o els funcionaris.
  • Si penses que mai ens hem enfrontat a les lleis espanyoles com fins ara, sent l’únic cas amb un president amb una querella per posar les urnes sobre una qüestió cabdal.
  • Si creus que és un referèndum on només és contarà si i no. Les eleccions perquè siguin les darreres eleccions autonòmiques. I que cap alternativa unionista es presenta amb un mandat limitat de 18 mesos només per gestionar el canvi, com fa el “si”, sinó amb un programa de quatre anys de govern autonòmic.
  • Si no t’imagines que algú digués que volia la independència de Escòcia però no la votava perquè no confiava en l’Alex Salmond.
  • Si no imagines que algú que recolzés el vot a la dona, el matrimoni homosexual, la llei d’avortament (qualsevol causa que signifiqui un canvi de status quo -sense comparar fets-) però que decideix no votar-la perquè tal figura del procés no li acaba de fer el pes.
  • Si t’és igual qui estigui al davant, encara que fos Sánchez Camacho, perquè veus la independència del país com una oportunitat per construir alguna cosa nova, per decidir-ho tot, i on després escollirem (entre moltes coses i entre tots) qui ens governa i com.

Si ets d’aquests potser et preguntes què podem fer per ajudar en aquestes poques setmanes històriques que ens queden per davant. Algunes propostes:

1. Deixa el mòbil i el PC.

Ja portem un temps prudencial de xarxes socials per poder dir que, després del fulgor inicial, sabem que cap Trending Topic ha aconseguit cap canvi substancial de governació.
La majoria tenim un espectre de seguidors/amics afins a les nostres idees, així, ells no son on hem de cercar dubtes per ajudar a resoldre.
Els debats de hashtags son estèrils. Tant difícil com que un tertulià canviï d’opinió és que ho fem qualsevol de nosaltres en un d’aquests debats, on habitualment només participen posicions molt polaritzades.
La virtualitat i sensació de impunitat fan que s’acostumi a mostrar poc respecte.

Tenim els arguments. TOTS:
Econòmics, socials, democràtics. etc

Qui te dubtes és majoritàriament per desconeixement. Reconeguem que des de fora, han fet aquest procés massa llarg i cansat, i de vegades si: fa mandra.

També per por o per sentiment de pertinença.

En dos minuts un curiós resum dels arguments dels unionistes.

2. Apunta’t a omplir la Meridiana.

La millor resposta a Felipe González per dir-nos nazis (quants cops van ja?)
Apunta’t AQUI.

3. Deixeu la vostra zona de confort i aneu a cercar indecisos. Parleu-hi.

Catalanets” de bona mena, plens de por seny  i poca rauxa: El fàcil és parlar amb gent que pensa com tu i donar-se la raó mútuament. Això no porta enlloc. Sigui el tema que sigui.

Els amics, els coneguts, aquell noi de la feina, la iaia, o el sogre.

No és convèncer. Cadascú és lliure de pensar/votar el que desitgi. I tant!
És aclarir dubtes. I segur que n’hi han.
I sobretot: res de català emprenyat. Transmetem il·lusió

Que un partit (CSQEP) proposi que pactarà amb l’estat per tenir un referèndum legal on decidir-ho tot, és enganyar directament a la població.
Perquè no depèn d’ells, i perquè ja portem 30 anys provant-ho amb govern de tots els colors.
O ja ens hem oblidat dels socialistes dient “nos hemos cepillao el estatut“?

Votar el que un vulgui és lícit; el que no se fins a quin punt ho és que sigui enganyat i pensant de bona fe que vol altra cosa.

4. Col·labora amb Òmnium, Súmate, Junts pel si etc

Mai tindrem suficients mans o cervells. Davant tenim un estat de ple dret amb totes les seves mediàtiques i de creació de por.

Òmnium Cultural
Súmate
Junts pel Si
ANC
Ara és l’hora

Informa’t dels seus actes i convida a assistir a algun amic. No creus que davant un acte tant cabdal potser hauries d’escoltar de viva veu el que han de dir?
Has anat mai a un acte polític? Potser és un bon moment per tatxar de les coses a fer en la vida!

5. Fes-te candidat per arribar a l’objectiu de 100.000.

Perquè aquí som tots. No va de ningú ni de cap partit.

Fes-te candidat AQUÍ.

6. Busqueu notícies del estat desastre del que volem sortir, i deixeu-les a les bústies de veïns.

O pengeu-les, doneu-les pel carrer. Que la informació arribi a la gent.
Planifiqueu-vos i cada setmana deixeu una o dues.

Aquest perfils en van plens.

Twitter de Sumate
Twitter de Colonos 
Cercle Català de negocis
El clauer (Claus i dubtes sobre la independència de Catalunya)
Col·lectiu Wilson (Economistes i Catedràtics)
Arguments de Isona Passola (Youtube)

Però aquí us deixo també d’altres:

The Economist recomana al govern español que deixi votar a Catalunya.

España denega l’entrega a Argentina dels ex-ministres acusats de crims franquistes

Una Catalunya independent tindria uns guanys nets de 13.600 milions.

Suso del Toro: “Premio nacional de Narrativa” o una opinió diferent en España.

La Constitució portuguesa i la del Brasil inclouen el dret d’autodeterminació. 

Renfe utilitza models d’AVE del 1992 remodelats per als trajectes al sud de França

Trujillo. “¿Para que sirve saber catalán? “

“Perles” de Rajoy


El PP destruye el registro de entradas a Génova 13 que le pidió el juez Ruz

El Parlament Europeu reconeix el català com a llengua en perill de desaparició

La Fiscalía (actuando como defensa) pide al juez la “inmediata” excarcelación de Miguel Blesa (separación de poderes inexistente)

El PP demana a la Real Academia Española que deixi de considerar el valencià una varietat del català

Camacho pacta con Método 3 y renuncia a que se investigue quién la espió a cambio de 80.000€

Margallo diu que les paraules de Cameron sobre el dret a decidir no són vàlides per a Espanya

Estrafolaris despeses del govern Espanyol. Coses del BOE

La Falacia de la Deuda Heredada

Mentides contra Catalunya

“Dios está en el Congreso”

Interior envía al hijo de Tejero (destituido por celebrar el golpe del 23F) al Consejo de la Guardia Civil

La maduresa política dels escocesos.


Resultat eleccions SNP

Inapel·lable.

Dues lectures ràpides de la imponent victòria del SNP:

1) No em cansaré de dir-ho. No importa què vols sinó quant ho vols. L’explicació aquí.
Sembla que els escocesos han enviat un senyal inequívoc de que volen.

2) Votar el mateix color durant llargs períodes de temps afavoreix un clientelisme polític i una xarxa opaca de favors per simple definició de sociologia humana.
Ser ferm votant uns principis obliga als partits a seguir i respectar aquests principis.

Gran mostra de maduresa política la d’aquella societat que canvia bruscament d’opció, ja que mostra que fa un seguiment del que vol i fiscalitza els partits que no ho compleixen.

En contraposició:

Evolució del vot PPSOE

De que serveixen les campanyes electorals?


les mentides de les campanyes electorals

Cada cop més ens preguntem de que serveixen les campanyes electorals.
I és que la teoria diu que és un període de temps en el qual els partits expliquen les seves propostes electorals a la població perquè aquests podem escollir amb més raó quins criteris volem que ens regeixin els propers quatre anys.

En un moment on de vegades costa seguir la activitat informativa, ja sigui per obligacions laborals, familiars etc, és pot considerar (encertadament en teoria) que és un acte d’interès general i per tant l’estat mateix sufraga amb un 50% els costos d’aquestes campanyes electorals, només dels partits presents a l’arc parlamentari.

Així la teoria diu, que tú i jo paguem, la meitat de la campanya del PP, PSOE, CiU, ICV, ERC etc, estiguem o no d’acord ja que és considera que així podrem escollir amb una base més ferma.

Si pensem malament, podríem veure que és una barrera d’entrada a noves idees (partits extraparlamentaris) doncs no només quan més gran és un partit més vincles externs i facilitats de finançament te: (no va sobtar el indult a l’alt càrrec del Santander per part del PSOE? o la incorporació del marit de Soraya Sáenz de Santamaria a Telefónica  que també va incorporar a la ex-ministra d’Economía Elena Salgado i la frustrada del marit de Dolores de Cospedal a Red Eléctrica unes setmanes abans d’aprovar la pujada del 10% de la tarifa elèctrica?) sinó que la poca capacitat de finançament, o de presència en mitjans audiovisuals (també regulada per llei) de partits petits fa que a la pràctica la seva entrada a la realitat política sigui molt molt complicada: Reagrupament, Equo…
Ara be, quan ens trobem com a la darrera campanya, que ja amb una òptica de temps més extensa podem asseverar que és va fer una oposició electoral i una campanya política totalment contraria al que només dos setmanes després és començava a aplicar, més enllà que un pensi que és una desmesurada pressa de pel, és justifica que això hagi d’estar pagat per tots? Per què necessitem aquest període?

Pensant en empresa, que passaria si és presentés un pla de marketing o comercial i un cop aprovat, és comencés a fer quelcom diametralment diferent al pactat?

Esquerra neteja més blanc.


Com pot ser que els consumidors de detergents comprin Ariel si Dixan (el nostre) neteja més blanc?

el meu detergent neteja més blanc 

No puc imaginar-me aquesta conversa a la seu de l’alemana Henkel preguntant-se perquè els clients prefereixen la marca americana. Els directius sabran perfectament que si escolleixen a la competència per algun motiu serà: be sigui perquè efectivament renta més blanc; o perquè malgrat no ho fa, ho han sabut comunicar millor i aquest atribut ja és atorgat a Ariel a despit que no sigui cert. O pot ser que sigui més econòmic o hi hagi alguna promoció vigent.

El que no és fa mai, és culpar als consumidors: És a dir: que beneits son que no compren el millor.
I és que sempre sabem que si és així, és perquè uns altres ho han fet millor. (ja sigui el producte o la percepció del mateix)

Amb això no vull fer una dissecció del mon dels detergents, sinó fer un paral·lelisme amb el mon polític, on acostumo a fer veure els partits com a “marques” a comprar.

Per això, encara no entenc la reiterativa opinió de tots els partits independentistes quan és mostren sorpresos pels vots independentistes cap a CiU.

“Com pot ser que sent independentistes votin a aquests unionistes?”
Frases d’aquest estil les he sentides massa vegades.

Òbviament no vull posicionar-me a favor ni en contra de cap color electoral, sinó intentar entendre l’estratègia actual o veure on és pot millorar.
Tenim dos branques a examinar:

Primer la percepció per part dels consumidors/electors.
De fet cada partit acostuma a tenir una única USP (única proposta de venta), ja que és molt difícil capitalitzar diferents, i cada marca s’acostuma a definir o ser percebuda com: “el més cremós, els cotxes de més disseny, el més fiable, el partit que defensa els interessos dels treballadors, el que sap d’economia i ens traurà de la crisi, els que volen un mon millor
ERC, Reagrupament, Solidaritat  i Democràcia Catalana s’autodefineixen com a independentistes.  (a partir d’ara els anomenarem P.D.I -partits definits independentistes-)
Falta veure que pensen els electors d’aquesta percepció. Els veuen així? (independentistes) o també d’altres atributs (ja sigui positius o negatius): Eficaços, massa impulsius, bon gestors, oportunistes…?

CiU per la seva banda te una definició complexa, que engloba una mica tot. Ells no s’han mullat mai, més enllà de una imatge terriblement simple i a l’hora molt complexa i confusa que és “el millor per a Catalunya“. No s’han declarat independentistes sinó… sobiranistes, creadors de la transició nacional etc.
Hauríem de veure que pensen també els electors en aquest aspecte. Creuran que la millor via per la independència és CiU car no ho expliciti tant clarament? Que treballaran més a l’ombra però amb passes més fermes?

Punt i apart, per recalcar que a l’hora de treballar amb “marques”, no som mai el que pensem/diem que som, sinó el que el consumidor pensa de nosaltres.

Com exemple podríem fer analogia amb els automòbils; ni Audi amb el seu A4 o BMW amb la sèrie 3 l’expliciten com a cotxe de directiu, atribueixen altres valors, malgrat això la gran majoria de directius d’aquest país utilitzaven fa 5 anys algun dels dos models. (actualment s’han passat a 4×4 o SUV de les mateixes marques).
Que passa amb els anàlegs de Renault, VW, o inclús Mercedes que s’està postergant com a imatge anacrònica (i d’ahi la seva actual campanya de canvi d’imatge de percepció -a una més juvenil- “Quelcom està passant a Mercedes”.)

Per veure la percepció dels electors sobre les seves “marques” necessitaríem diferents estudis que no tenim, i que per tant deixem a l’aire.

Son realment vistos aquests partits independentistes com la millor via per la independència? -indistintament de la idea de cadascú-

Segon punt:
Qui diu que el fet que una persona vulgui la independència sigui el seu únic motiu de vot o inclús el principal?

Si recordem les preocupacions dels habitants de l’estat espanyol en el període anterior a la crisi segons el CIS situaven el terrorisme i la immigració en primer i segon lloc. El partit durant el mandat del qual sembla que ha posat fi al terrorisme -independentment de la part responsable que siguin- ha perdut de forma aclaparadora les eleccions estatals del passat 20N. Llavors? No era el motiu principal de preocupació?
Enllaç CIS (pàg.3)

Que no volem un mon més ecològic, igualitari, sense racisme, delinqüència etc i de vegades no votem d’acord amb aquests principis?

Pensem altre cop en marques, no volem el millor producte amb el millor preu, qualitat, envàs etc.
I no comprem de vegades productes cars (i suposadament d’alta qualitat) o perquè estiguin de moda, o envasos terribles però productes altament eficaços?

Aquí hauríem de treballar amb eines estadístiques com l’anàlisi discriminant, que serveix per ponderar els atributs, i quina importància li donem a cadascú.
Exemple: nosaltres (o un col·lectiu) cercarà en els detergents com a factor determinant la blancor/neteja en un 40%, la quantitat de producte un 20%, el preu un 15%, Bona olor un 15%, i textures novedoses altre 15%. 

Així podríem arribar a deduir per exemple que el consumidor està disposat a pagar 30ct més si realment neteja millor, o 10ct per una bona olor, o inclús que no sigui el que millor netegi però que la resta de factors sigui altament atractiva.

A l’hora de votar doncs, aquells que votarien si en un referèndum per la independència, que més valoren?
Com la resta de l’article deixem preguntes obertes al no tenir bases estadístiques per provar cap resultat.

  • Valoraran la seriositat que transmet el govern?
  • Que pensin que son uns bons gestors econòmics?
  • Casos de corrupció?
  • Currículums?
  • Presència visual dels candidats?
  • Manera de parlar?
  • Que defensin temes de llengua i cultura ja ens és suficient?
  • etc.

Així, l’argumentació clàssica dels P.D.I és que el milió i mig de persones que hi havia el 10J haurien de ser votants seus ja que ells cerquen la independència. Els resultats mostren clarament que això no passa, i segurament hi havia gent que inclus acostuma a votar altres partits no sobiranistes, com el PSC.

Primer com hem dit, hem de veure quins d’aquest milió i mig (traiem un 15% de gent sense dret a vot: 1’275M) pensa que tú, marca A, auto-denominada independentista ho ets realment, o només utilitzes el nom/atribut cercant un cert benefici. Suposem que un percentatge alt, un 90% et veuen com tu dius:
Ja tenim una bossa de 1’15M persones.

D’aquells que vegin la teva marca com tu la proclames, és a dir: independentista, hauríem de veure quina part pensa que la estratègia per assolir-la és més adequada: segons CiU o ICV que segons la teva.
(aquí obviem altres partits, ja que malgrat podem trobar votants del PP independentistes -després veurem perquè- només els P.D.I, CiU i ICV tenen més o menys certs fulls de ruta per aconseguir-la, és a dir, els seus votants creuen que en algun punt dels seus objectius està aconseguir-la i treballaran per a tal)

Suposem que el % de gent que pensa que el millor full de ruta per aconseguir la independència és el dels P.D.I amb un 50%. De CiU amb un 35%, ICV un 13% i deixem un 2% per altres casos.

Ens queden 575.000 persones amb dret a vot, que volen la independència i que pensen que la millor opció per aconseguir-la és votar un P.D.I.

Ara be… d’aquestes 600 mil persones, quantes no deixaran la independència en segon terme perquè pensin que els PDI no son bon gestors? o no sabrien conduir el país en moment de crisi, o valoren més algú que pensin que pugui crear lloc de feina, o no vagi a pujar impostos, o vulguin més presència policial perquè viuen en una zona conflictiva i és el seu principal problema.

Podem trobar, com deien abans i com a cas extrem que trobem gent independentista, però que valori molt més la creació d’ocupació i una bona gestió de l’economia, i que pensi que la millor alternativa sigui el Partit Popular, malgrat sàpiga que mai no optarà per una via sobiranista.
Podríem parlar de la compra d’un bon detergent per certes coses malgrat sigui molt car per exemple. (els de roba delicada -Norit-, o els potenciadors de blanc -oxy’s-)

Nota: La suma dels P.D.I presentats a les eleccions autonòmiques de Catalunya de 2010 (ERC, Reagrupament i Solidaritat Catalana) és de 362.000 vots aproximadament.

Suposem que per un individu tenim les valoracions sobre tres partits que és presenten a les eleccions. Aquesta persona te en compte 5 atributs: Tenir la independència al full de ruta del partit i un mode coherent per aconseguir-la, el que anomenem bon gestors (creació de feina, optimització de recursos…), els casos de corrupció (major nota indica menys casos i millor valoració), la sinceritat i la imatge que transmeten els candidats.

Si apliquéssim la mateixa ponderació per a cada atribut, trobaríem que el partit amb millor “nota” és el partit 1, que és considerat el més independentista dels 3, però no tant bon gestor i amb una imatge poc acurada.

  Atribut 1: Independència Atribut 2: Bon Gestor Atribut 3: Corrupció Atribut 4: Sinceritat Atribut 5: Imatge / CV  
Partit 1 9 5 9 8 5 7,2
Partit 2 8 6 8 6 4 6,4
Partit 3 6 9 5 7 8 7

Si ara realitzem un anàlisi multivariant sobre els atributs que valora el individu i els tornéssim en base 100, podríem trobar per exemple, que per aquesta persona, el atribut independència pesa un 30%, la gestió un 40%, la corrupció i sinceritat malgrat tenir importància pel nostre home, quan ha d’escollir entre un i altre ja no ho son tant i és queden amb un 5% cadascun, i per acabar la imatge que els transmeten els candidats/partits representa un 20%.

Segons aquestes ponderacions, ara la “nota” canviaria, i ara el partit escollit seria el partit 3 amb una mitjana de 7’60, seguit del 1, amb un 6’55, i per finalitzar el partit 2 amb un 6’30.

 

Conclusió personal:
La independència de Catalunya, sembla demostrat, aportaria moltes avantatges al país a mig i llarg plaç, econòmiques i socials, deixant uns entrebancs inicials.
La estratègia dels P.D.I hauria de ser en primer lloc (seguint criteris empresarials)

 

1. Fer créixer el mercat.
Fer veure a la gent les avantatges que suposa, i fer passar el interès per la independència a un dels temes que més preocupen/interessen als catalans. Realitzar pedagogia, ja que sembla clar que si fos la primera preocupació no haguéssim tingut aquests resultats a les darreres eleccions catalanes; i de retruc perquè es una estratègia de la que surten beneficiats tots els partits del col·lectiu.

Analogies en marques també tenim. Com per exemple la actual campanya a favor de les “marques líders” per qualitat etc en contra de les marques blanques. Parla en genèric, sense anomenar segments, però si es consciència a la gent que comprar marques líders és important, aquelles capdavanteres de cada segment -que son les que paguen els espais comercials- son les que és veuran més beneficiades. (Cola Cao, Fairy, Calgon, Activia, Pastas Gallo, Neutrex, Ausonia…)

O altres personalitzades amb el canal que ho emetia:

Campanya pro-marques (Tele 5)
Campanya pro-marques (Antena 3)
Campanya pro-marques (Cuatro)

Segon, saber qui ets.
Centrar-se en veure si son percebuts realment tal i com ells venen. I més enllà de l’atribut independència quins altres atributs son percebuts per la gent. (tant positius, com negatius)

Tercer, afegir valor.
Suposem que el que més valora la gent a l’hora de comprar una moto és el disseny.  Inclús està disposada a pagar un 10-15% més per comprar un model italià, que aporta el summum en disseny, a més d’aspectes emocionals i gens tangibles com son el soroll del motor etc enfront a motos més racionals com son les japoneses.

KIA

En aquest cas per donar confiança de fiabilitat a una marca que no la té

Ets la marca referent en quant a disseny, la gent ho veu, tens un ombrall de preus superior que la gent està disposada a pagar, però les vendes no acaben de funcionar. Per què? Com pot ser que la gent compri ZZ si nosaltres som millors?
Per un aspecte que no s’enumera com capdal però que al mateix moment és bàsic: la fiabilitat. Tens una mala imatge en quant a avaries, revenda…

 

 

En un moment àlgid de l’independentisme social, no és suficient tenir aquesta reclamació.
Està clar que acostumats a l’època de tenir-ho tot i voler-ho ara, no ens és suficient amb una única característica. En aquest cas la independència.
Sinó que a més, volem gent seriosa, bons professionals, que sàpiguen parlar i representar-nos a l’exterior etc.

És qüestió d’aquests partits el deixar de queixar-se perquè el mercat no els reconeix, veure que valora aquest mercat i donar-s’ho perquè t’acabin comprant.