Arxiu del Bloc

La fal·làcia del “1 persona, 1 vot”: Com t’estan enganyant.


miss-fame

 

Si vols que cada persona representi un vot també has de voler que l’estat deixi a l’estacada a aquelles persones que tenen una malaltia rara.

 

 

I si, és una mesura de dretes. (no implica que sigui dolenta o no, però si cataloguem-la en l’àmbit que pertoca)

Després d’aquesta comparativa tant sensacionalista (com el propi argument del 1-1) passo a intentar explicar-ho.

Segur que uns quants hauran defensat ambdues postures algun cop, signant un change.org pel vot únic, però també per “que las autoridades no abandonen a mi hija Elena de 5 años”. I aquí està la incongruència.

De tant en tant surten algunes frases en política que reconeixem-ho tenen molta forçaSemblen molt vàlides i de sortida les compraríem. Hem de dedicar un temps a cercar informació o pensar les contrapartides per veure que no són tan ideals com semblen, i això, fa mandra.
Son grans slogans; aquells que afecten a les nostres decisions (de compra) però que mai reconeixerem que ho fan.

Un dels mantres que més es repeteixen en les darreres eleccions és aquest (1 persona, 1 vot) i si ens fixem, sempre veurem que es dóna en partits petits (o d’origen petit): Podemos, Ciudadanos, o Ciutadans a Catalunya.

 

  • Per què ho demanen?

Perquè és molt més fàcil concentrar recursos en grans ciutats, des d’econòmics (muntar esdeveniments, publicitat, actes) que repartir-los pel territori (independentment quin sigui l’estat), fins a ideològics: ja que tenen més punts en comú, i els afecta problemes més similars als habitants de dos grans ciutats que als de 3.700 pobles diferents.
De igual manera que és més rendible tenir una gran superfície amb 50 caixes, que 50 botigues amb una caixa, és més fàcil per un partit petit o que comença centrar-se en Madrid i València (que representen més del 15% de la població de l’estat espanyol) que a tot el territori.

 

  • Per què no és just?

Perquè tots votem/volem en clau egoista en major o menor mesura. I els habitants de les grans ciutats els importarà els problemes d’aquestes ciutats. Aquests partits podran posicionar-se en temes que s’acostumen a donar en aquests àmbits/ciutats.
Que són importants? Molt. Cabdals. Però també ho són altres si volem mantenir una societat plural, rica i amb diversitat de models de vida, i no un símil de qualsevulla pel·lícula futurista on tothom viu a grans urbs amb unes condicions més o menys qüestionables.

 

walle-hoverchair

Ningú pensarà en quines condicions han de tenir els pagesos perquè puguin seguir portant el menjar que consumim a les ciutats, o quina xarxa de transport o serveis s’han de donar en hàbitats més dispersos, si concentrem centres escolars, hospitals, quina cobertura ha de tenir correus o quins recursos destinem per mantenir els boscos, etc.

Són aquells temes que tothom vol que es donin/solucionin per infusió divina, i que quan hi ha un error sobre ells posem el crit al cel, però que mai movem un dit o votem en coherència perquè es donin.

Un cabdal d’aigua per regadiu adequat, o una assistència a majors de 65 garantida en nuclis inferiors a 5000 habitants, com a símil de la pau al món, o l’eradicació del treball infantil.

Si seguim amb una comparativa extremista, quina representació tindria un partit que es presentés a nivell estatal dient que els habitants de les dues principals ciutats de l’estat han de percebre una paga mensual de 1.000€?

perquè es tingui en compte el que necessita “la comarca de camp”, necessita més pes. Si fos paritari, amb bona part de les capitals sense vetllar pel que necessiten aquests pobles, quedarien més desatesos del que ja ho estan.

Si votéssim quines malalties ha de cobrir la seguretat social, on tots valguessin igual, i regint-nos per majories:  (On òbviament, els recursos són finits).
Acabaríem cobrint aquelles més comuns, però i aquelles que és donen en el 10% de la població? i el 1%? i el 0’01%?
Però, i si la visquessis tu?
Llavors si volem una solució més justa i que pugui cobrir tothom (*) veiem que les minories han d’estar sobre-representades?

(Com en qualsevol tema de minoria o minorització -cultural, lingüística, racial, de gènere- que han d’estar protegides, si no l’opció dominant acaba desplaçant-les)

Amb l’exemple de recursos finits, si cobrim casos menys comuns, als més comuns se’ls hauria de destinar més recursos, i per tant més cua d’espera per exemple.

 

Així, si vols que el teu vot (habitant de ciutat) valgui el mateix que la resta, i de facto com acabem d’explicar, que les necessitats no urbanes no són tant importants; vens a dir, com diu el títol que aquelles malalties rares (i que no t’afecten) han de tenir menys recursos.

No hi ha mida més liberal i de dretes que aquesta. (Un estat que no vetlla per la justícia social, sinó que és la pròpia llei d’oferta i demanda qui ho anivella, quedant desatesos els extrems o casos no rendibles).

I es que sota el vot unitari s’amaga un “m’importa el meu i la resta… doncs no gaire.”

Nota: No afavoreix als nacionalistes (mite).

Si el vot a Espanya fos proporcional, els partits nacionalistes, en total, obtindrien dos diputats més a les darreres eleccions; mentre PSOE i PP perdrien entre 8 i 9 escons cadascun.

Un simple exercici matemàtic: dividir el nombre de vots de les últimes generals pel nombre d’escons obtinguts permet descobrir, amb una calculadora i gran estupor que a ERC li costa 100mil vots cada escó, 78mil a CDC però PSOE i PP 67.000. (Només els nacionalistes bascos es veuen lleugerament “beneficiats”)

 

Al racó de pensar.

 

Anuncis

Que puc fer fins al 27S?


Fernandez Diaz

  • Si penses que estem davant d’un moment històric i únic, on tenim la possibilitat de crear un país de nou, entre tots. També amb errors, però millorant el que coneixem, i podent decidir-lo juntament.
  • Si penses que és un procés transversal, on tots entrem, i decidim juntament. Esquerres i dretes, més liberals i més conservadors.
    I no podem fer un canvi global excloent els rossos, o els funcionaris.
  • Si penses que mai ens hem enfrontat a les lleis espanyoles com fins ara, sent l’únic cas amb un president amb una querella per posar les urnes sobre una qüestió cabdal.
  • Si creus que és un referèndum on només és contarà si i no. Les eleccions perquè siguin les darreres eleccions autonòmiques. I que cap alternativa unionista es presenta amb un mandat limitat de 18 mesos només per gestionar el canvi, com fa el “si”, sinó amb un programa de quatre anys de govern autonòmic.
  • Si no t’imagines que algú digués que volia la independència de Escòcia però no la votava perquè no confiava en l’Alex Salmond.
  • Si no imagines que algú que recolzés el vot a la dona, el matrimoni homosexual, la llei d’avortament (qualsevol causa que signifiqui un canvi de status quo -sense comparar fets-) però que decideix no votar-la perquè tal figura del procés no li acaba de fer el pes.
  • Si t’és igual qui estigui al davant, encara que fos Sánchez Camacho, perquè veus la independència del país com una oportunitat per construir alguna cosa nova, per decidir-ho tot, i on després escollirem (entre moltes coses i entre tots) qui ens governa i com.

Si ets d’aquests potser et preguntes què podem fer per ajudar en aquestes poques setmanes històriques que ens queden per davant. Algunes propostes:

1. Deixa el mòbil i el PC.

Ja portem un temps prudencial de xarxes socials per poder dir que, després del fulgor inicial, sabem que cap Trending Topic ha aconseguit cap canvi substancial de governació.
La majoria tenim un espectre de seguidors/amics afins a les nostres idees, així, ells no son on hem de cercar dubtes per ajudar a resoldre.
Els debats de hashtags son estèrils. Tant difícil com que un tertulià canviï d’opinió és que ho fem qualsevol de nosaltres en un d’aquests debats, on habitualment només participen posicions molt polaritzades.
La virtualitat i sensació de impunitat fan que s’acostumi a mostrar poc respecte.

Tenim els arguments. TOTS:
Econòmics, socials, democràtics. etc

Qui te dubtes és majoritàriament per desconeixement. Reconeguem que des de fora, han fet aquest procés massa llarg i cansat, i de vegades si: fa mandra.

També per por o per sentiment de pertinença.

En dos minuts un curiós resum dels arguments dels unionistes.

2. Apunta’t a omplir la Meridiana.

La millor resposta a Felipe González per dir-nos nazis (quants cops van ja?)
Apunta’t AQUI.

3. Deixeu la vostra zona de confort i aneu a cercar indecisos. Parleu-hi.

Catalanets” de bona mena, plens de por seny  i poca rauxa: El fàcil és parlar amb gent que pensa com tu i donar-se la raó mútuament. Això no porta enlloc. Sigui el tema que sigui.

Els amics, els coneguts, aquell noi de la feina, la iaia, o el sogre.

No és convèncer. Cadascú és lliure de pensar/votar el que desitgi. I tant!
És aclarir dubtes. I segur que n’hi han.
I sobretot: res de català emprenyat. Transmetem il·lusió

Que un partit (CSQEP) proposi que pactarà amb l’estat per tenir un referèndum legal on decidir-ho tot, és enganyar directament a la població.
Perquè no depèn d’ells, i perquè ja portem 30 anys provant-ho amb govern de tots els colors.
O ja ens hem oblidat dels socialistes dient “nos hemos cepillao el estatut“?

Votar el que un vulgui és lícit; el que no se fins a quin punt ho és que sigui enganyat i pensant de bona fe que vol altra cosa.

4. Col·labora amb Òmnium, Súmate, Junts pel si etc

Mai tindrem suficients mans o cervells. Davant tenim un estat de ple dret amb totes les seves mediàtiques i de creació de por.

Òmnium Cultural
Súmate
Junts pel Si
ANC
Ara és l’hora

Informa’t dels seus actes i convida a assistir a algun amic. No creus que davant un acte tant cabdal potser hauries d’escoltar de viva veu el que han de dir?
Has anat mai a un acte polític? Potser és un bon moment per tatxar de les coses a fer en la vida!

5. Fes-te candidat per arribar a l’objectiu de 100.000.

Perquè aquí som tots. No va de ningú ni de cap partit.

Fes-te candidat AQUÍ.

6. Busqueu notícies del estat desastre del que volem sortir, i deixeu-les a les bústies de veïns.

O pengeu-les, doneu-les pel carrer. Que la informació arribi a la gent.
Planifiqueu-vos i cada setmana deixeu una o dues.

Aquest perfils en van plens.

Twitter de Sumate
Twitter de Colonos 
Cercle Català de negocis
El clauer (Claus i dubtes sobre la independència de Catalunya)
Col·lectiu Wilson (Economistes i Catedràtics)
Arguments de Isona Passola (Youtube)

Però aquí us deixo també d’altres:

The Economist recomana al govern español que deixi votar a Catalunya.

España denega l’entrega a Argentina dels ex-ministres acusats de crims franquistes

Una Catalunya independent tindria uns guanys nets de 13.600 milions.

Suso del Toro: “Premio nacional de Narrativa” o una opinió diferent en España.

La Constitució portuguesa i la del Brasil inclouen el dret d’autodeterminació. 

Renfe utilitza models d’AVE del 1992 remodelats per als trajectes al sud de França

Trujillo. “¿Para que sirve saber catalán? “

“Perles” de Rajoy


El PP destruye el registro de entradas a Génova 13 que le pidió el juez Ruz

El Parlament Europeu reconeix el català com a llengua en perill de desaparició

La Fiscalía (actuando como defensa) pide al juez la “inmediata” excarcelación de Miguel Blesa (separación de poderes inexistente)

El PP demana a la Real Academia Española que deixi de considerar el valencià una varietat del català

Camacho pacta con Método 3 y renuncia a que se investigue quién la espió a cambio de 80.000€

Margallo diu que les paraules de Cameron sobre el dret a decidir no són vàlides per a Espanya

Estrafolaris despeses del govern Espanyol. Coses del BOE

La Falacia de la Deuda Heredada

Mentides contra Catalunya

“Dios está en el Congreso”

Interior envía al hijo de Tejero (destituido por celebrar el golpe del 23F) al Consejo de la Guardia Civil

Pressupostos 2015: Diferències abismals


El govern español sembla que ha passat de una tímida campanya on mostrar l’estima als catalans; culminat per l’excels “Me gustan los catalanes porque hacen cosas” a una campanya on fiançar el vot (de territori espanyol) vist que per una banda l’oposició espanyola (PSOE) no s’està mostrant contrari a aquesta ruta, i per altra que sembla que qualsevol intent que no passi per una consulta no dona rèdit electoral a Catalunya.

 

En un seguit d’actes disposats a reafirmar aquesta negativa, ens arriben els Pressupostos Generals de l’Estat presentats pel Ministre d’Hisenda, Cristobal Montoro el passat dimarts 30 de setembre de 2014 al congrés de diputats.

Les xifres tenen un caire que m’agrada, degut potser a la meva formació en ciències, i especialment estadística, i és que no son manipulables i son objectives.
Quan algú no li interessa el resultat, sempre és pot dir allo que és poden llegir de moltes maneres” que equival a dir “es un complot en altres àmbits o països quan mig mon discrepa de la teva visió.

  • Els Pressupostos Generals de l’Estat arriben a la xifra de 11.268 milions d’euros (en endavant M€)
  • Catalunya representa el 16’24% de la població de l’estat espanyol.  (Segons INE)
  • Catalunya aporta el 19% del PIB espanyol.

Pressupostos 2015

 

Una primera estimació neòfita situaria la devolució del recaptat al territori entre un 16-19% doncs amb una variació d’un 1 o 2 punts si és volés afavorir o no (vers altra CCAA) aquesta xifra. L’anomenada solidaritat econòmica ben entesa.

  • Quant és la xifra que l’estat Espanyol retorna? un 9’5%.

Aquesta xifra ja és inferior al al 9,6% que es va destinar als pressupostos del 2014 i que va aixecar un allau de crítiques per part dels polítics i empresaris catalans, degut a l’espectacular baixada vers l’any anterior (-25’5%)

Pressupostos Generals Estat 2013 vs 2014

 

Els increments sempre s’han de mirar en relació al total, és a dir, ponderats. Si tota la teva competència creix un 10% i tu ho fas un 5%, la xifra no és positiva perquè estàs augmentant vendes, sinó negativa ja que no ho fas tant com la mitjana i per tant estàs perdent quota de mercat.
Qualsevol altra lectura o intentar parlar amb números absoluts és un intent de manipulació.

Altre cop doncs, Catalunya perd inversió en comparació a la resta del estat.
Les CCAA que més reben son, per aquest ordre:
– Andalusia (17,4% del total, 1.958M€).
– Castella i Lleó (15,5%, 1.744M€).
– Galícia (12,3% 1.386M€).

Mentre que suposen un cop dur per a les comunitats de l’arc mediterrani. El País Valencià només rep el 6,9% del total d’inversió, mentre que Múrcia es quedarà un 3,8% i les Illes Balears només un 1,2%.

Aquí, altre cop hem de llegir amb números ponderats, malgrat aquestes xifres absolutes ja ens fan veure que quelcom irregular hi ha. Que una CCAA amb la tercera part de població que altra rebi un 63% més en termes absoluts, grinyola. (Castella-Lleó vs Catalunya)
Al mapa podem veure la inversió per habitant.

inversió per habitant 2015
Referits a la inversió por habitant: Castella i Lleó (amb 699€) i Galícia (504€) son les mes afavorides. A la banda contrària tenim Balears (124€), Canàries (127€) i Catalunya (145€) que son les que menys inversió (o retorn de impostos) reben.

Si tots som iguals, si és un país unit, i se’ns tracta per igual a tots, costa entendre perquè un habitant de C.LLeó rep quasi 5€ per cada 1€ que rep un que viu a Catalunya. O perquè per cada 1€ que l’estat és gasta en un habitant de Balears inverteix més de 4€.

Discriminació per origen, ja que aquest habitant de Catalunya que rep 5 cops menys que un de Castellà i Lleó, potser i molt lícitament, és sent més espanyol, estima la seva nació i s’emociona més amb La Roja, que el hipotètic senyor/a de Castella.

 

Aquestes dades son més difícilment explicables encara si agafem un lapse de temps una mica més ampli.
Així si mirem l’evolució d’aquests pressupostos des del 2012, malgrat que ha caigut a nivell estatal (un 36’6) veurem que Catalunya és la CC.AA on més cau la inversió estatal: Un 57.9%, passant dels 2.548,45 M€ dels pressupostos aprovats per l’any 2011 als 1.072,3 M€ de 2015.

 

 

Rajoy vs Cameron: Diferències en el discurs.


Sense qualificar ambdós vídeos, trobem les set diferències en els discursos dels dos caps d’Estat (més enllà de les diferències en la dicció) referent als processos d’independència que estan vivint.

Quiero decirles con toda claridad, que esa consulta no se va a celebrar. Es inconstitucional y no se va a celebrar.
Esa iniciativa choca frontalmente con el fundamento mismo de la consitución que es la indisoluble unidad de la nación española.

El gobierno que presido, no puede ni autorizar ni negociar sobre algo que es propiedad de todos los españoles“.

The best place to be is in Scotland, listening to people, talking to people. […] But one thing I’m sure we all say, is that is a matter of people in Scotland to decide, but we want you to stay”.

“El millor lloc on ser-hi (ara mateix) és Escòcia: escoltar la gent, parlar amb la gent. […] Però una cosa estic segur que tots acordem, i és que és una qüestió única dels escocesos el decidir, no obstant, nosaltres volem que us quedeu”.

Els mitjans centrals però, al escoltar el paral·lelisme han sortit a desprestigiar i insultar a David Cameron.

  • Carlos Herrera de Onda Cero, el tatxa d’irresponsable i el denigra calificant-lo com Cameron de la Isla.
  • L’exdirector del diari ABC José Antonio Zarzalejos, en una mateixa línia, titlla el referèndum de “nyap polític que passarà a la història”, i reclama que el 19 de novembre el primer ministre britànic presenti la seva dimissió, sigui quin sigui el resultat escocès.
  • L’adjunt al director de l’ABC, qualifica com “conjunt d’errors” de Cameron a l’hora d’autoritzar el referèndum i, també en demana la dimissió sí o sí.

 

Potser cal recordar el diàleg entre els dos màxims mandataris, on a la pregunta sobre la situació espanyola per part del Primer Ministre Britànic (en plena crisi, finals de 2012);  Rajoy contestava un enigmàtic:  “It’s very difficult todo esto”

 

Els cartells electorals del 25N com anuncis publicitaris.


En els últims temps s’ha popularitzat analitzar els cartells electorals. He vist diferents anàlisis però és basen en la meva opinió en la vessant més política i no en la comunicativa. Intentaré aportar el que no he trobat fins ara.

Com a primer punt, diré que la eficàcia d’un cartell electoral es pot posar més que en dubte.
Des del punt de vista comercial, no son és que un anunci per la teva marca, que intenta captar l’atenció per aconseguir la compra del producte.

El consumidor està més que saturat d’aquests inputs, ja que com és va mostrar fa un temps aquests no han canviat quasi res des de fa molts anys.
Això fa que la reacció instintiva i quasi involuntària sigui no prestar atenció a aquests anuncis que passen desapercebuts per la gran majoria dels consumidors, i només aquells “consumidors” que ja tenen una forta identificació amb la marca/partit/missatge els perceben, reafirmant-se en la posició.

Més quan òbviament el missatge no pot ser gaire llarg, i per tant acostumen a ser molt generalistes i difícilment excloents.

Recull Cartells Eleccions Catalanes 2012

A nivell subjectiu, una primera ullada a nivell comunicatiu dels cartells (sense entrar en el missatge) em decanta pels cartells de PSC, CiU i més allunyat: Ciutadans.
Aquests tres s’allunyen del cànon típic i habitual dels cartells: fotografia de 3/4, fons clar, logo en una cantonada, missatge centrat en la primera o tercera línia aúrea etc.
Dintre d’aquest trets típics, trobem a ERC, PP i Solidaritat, que només captaran l’atenció dels seus consumidors, que com hem dit acostumem a buscar reafirmar-nos en les nostres posicions.

CiU presenta l’únic cartell en moviment, amb una postura del candidat molt poc habitual. Entrarem més endavant; però el primer punt està més que aconseguit:  capta l’atenció.
Tant que ja han sorgit debats acusant d’un cert messianisme del candidat.
És tracta d’un cartell un punt arriscat, i venint d’un partit que mesura molt les seves accions, encara em sorprèn més i goso dir que és molt arriscat.

El PSC m’ha sorprès “positivament” ja que trenca la tònica habitual dels cartells.

Navarro ClooneyAmb una semblança superior a una portada d’Esquire que un cartell (llum, tamany, degradat etc) inevitablement capta l’atenció. Punt aconseguit.
Sent un cartell molt més arriscat que el de CiU, si mirem les previsions d’enquestes, és fins a cert punt normal que és busquin apostes arriscades per tal d’intentar canviar tendència.

Ciutadans, malgrat ser un format més típic, degut al major tamany de fotografia, fonts, i un us molt alt del photoshop per part del candidat fa que també capti l’atenció (no en tanta mesura com CiU i PSC). Diríem que punt aconseguit.

En un segon punt tindríem ICV, ja que malgrat s’allunya dels tòpics històrics i manté aquesta línia en B/N inaugurada amb Joan Saura, encara no és suficientment habitual en els seus cartells com per crear una simbologia de marca i que instintivament és reconegui. Inconnexió en la seva maquetació, el fan estar un punt darrera de CiU i PSC, ja que pot fer que aixequis el cap per veure’l, però el missatge és confós.

  • 1. CiU

cartell electoral CiU 25N

L’objectiu de CiU és una majoria absoluta per abastir el procés d’independència amb garanties, segons les seves paraules. I agradar a una majoria és força complicat.

Després que el nacionalisme espanyol intenti vincular a Artur Mas amb una imatge de radical, separatista, “el procés soberanista d’Artur Mas” etc sembla que CiU juga amb dos marques: per una banda la marca de partit que és veu seriosa, que és bo per Catalunya (un dels seus mítics i habituals slogans). Amb aquesta vessant intenten aconseguir el vot més “neutre”, el d’aquelles persones que no tenen tant clar que votaran; que la seva marca sigui suficient per donar-los confiança. Saps que si ens votes farem el millor pel país.

Per l’altra la d’Artur Mas, per captar el vot independentista repartit en d’altres partits.
És a dir, un missatge de rerefons:  No estàs votant CiU (un partit que sabem que en d’altres ocasions us ha generat desconfiança, i amb personatges tant singulars en aquest procés com Duran i LLeida sinó al President Mas, ja que ens trobem en un procés on és necessita ser forts i on situacions excepcionals necessiten mesures excepcionals.

D’ahí el protagonisme absolut del candidat al cartell, i tot mesurat fins al darrer detall. Senyeres i estelades per primer cop, el gest de triomfalisme, la salutació amb quatre barres, voluntat i poble en negreta…

Destacar que és el primer cartell de CiU on no apareix la paraula Catalunya al mateix.

Sense entrar si estem d’acord o no amb la ideologia, l’escolleixo com el millor cartell de la campanya.

  • 2. ICV

Cartell Electoral Herrera 25N

Apart del comentat;  amb una gran foto, i en un procés de notorietat de marca encara no realitzada del tot (la vinculació amb B/N més verd-llima) sobta la ubicació dels logos (al costat i en vertical, de difícil lectura) i que qualsevol text més enllà del “…i tant si podem” és inintel·ligible.

Des del nom del candidat (i tampoc te una notorietat massa elevada), el claim del missatge i les xarxes socials.

Menció per l’icona del twitter que no és la oficial obligada per la companyia americana (no tindran problemes, però s’ha de tenir més cura amb aquests temes)
Crec que podrà captar l’atenció (un gir de vista per un segon) però no acaba de transmetre el missatge.

  • 3. Ciutadans

Cartell Ciudadanos Eleccions catalanes 2012

Més enllà del disseny viu: degut al tamany de la foto, la tipografia utilitzada i el grafisme del cor, no aporta res en el seu missatge. Destaquen el nom del candidat en contraposició a ICV ja que la seva notorietat tampoc és tant elevada, i segurament aquest primeríssim pla, i aquest rejoveniment d’Albert Rivera intenta evocar el seu primer cartell, amb el nu que si va captar l’atenció.

El degradat de blanc amb fons, no queda forçat com en molts altres casos i intenta (suposo) transmetre una imatge de “puresa” que crec que gràficament si transmet.
ICV i Ciutadans ocupen el segon lloc de la classificació amb un empat tècnic, malgrat per motius diversos. ICV podria haver estat i s’ha quedat en just, i Ciutadans no ha pretès més que salvar els mobles, amb quatre punts clars i no arriscar ja que les enquestes li son favorables.

No son grans cartells però la mediocritat de la resta els deixen dins de pòdium.

  • 4. PSC

Cartell Socialistes Eleccions catalanes 2012Hem dit que capta l’atenció. Però… com anomenem centrar un missatge que en menys de 12h de presentar-se el teu cap de partit ja va dir que no es faria?

Font: Rubalcaba diu no al PSC.

No és contradiu amb la sensatesa que proclama?

Potser captis l’atenció, però si és per llegir aquest missatge, és possible que et faci perdre més vots que no en guanyis.

La situació interna del PSC és força complicada, i possiblement amb “les armes” que tenen no és podia fer gaire cosa més.
M’ha sobtat molt que després d’un temps amb l’slogan “nou PSC” no el veiem per enlloc al cartell i seguim veient l’omnipresent i típic vermell, només aquest degradat final al federalisme dona uns aires de canvi.

Campanya en negatiu del PSC

El disseny força atractiu però em fa posar-lo en quart lloc, en bona part perquè la resta son cartells nuls completament (comunicativament parlant)

Menció especial mereixen les banderoles negres, que trenquen totes les regles de comunicació. No atractiu, en negatiu, tons obscurs…

Ja va començar Montilla amb la campanya en negatiu “ni independentista ni de dretes”, però aquí sumem el tabú “NO” i el negre.
Ningú li podrà dir al PSC que no s’han arriscat en aquest cas…

  • 5. ERC, PP i Solidaritat.

Més del mateix. Cap aposta, atracció zero, o ja ho hem vist altres cops és el que resumeixen els seus cartells.

Cartell Esquerra Eleccions Catalanes 25NEl missatge està pensat en els tres casos òbviament. Especialment pulcre en els casos de ERC i PP, on les fotografies dels candidats son molt favorables, els colors, el missatge, una imatge més dinàmica i jove per part dels republicans i austera/seriosa per part dels populars, que reafirmen la seva imatge de marca.

Cartell PP Eleccions catalanes 25N

El partit popular per contrarestar el “cor” de Ciutadans amb qui s’està barallant vots, treu aquest llaç amb doble vessant, mentre ERC segueix amb l’estil vinyetes quadrades. El nom del candidat no te tant protagonisme, recordem que és el candidat més ben valorat d’aquestes eleccions, i segurament no els sigui tant necessari.

En els dos casos però no son capaços del primordial: captar l’atenció del consumidor per veure que li estan venent.

Soluciones para la crisis

Menció especial al codi QR d’ERC. Sembla forçat, per demostrar que ets “2.0”.  Sembla difícil escanejar un codi que està penjat en uns fanals uns metres per damunt teu, o en un autobús circulant. Aquí com ICV, si vols mostrar una “modernitat” de partit, s’ha de fer més acuradament.

Del PP només cal que mirem l’anterior cartell a eleccions catalanes.  Com dos gotes d’aigua, inclús el mateix vestit.
Aquesta manca de diferenciació i per tant manca d’atractiu pel consumidor em fan decantar per ERC com 5à opció i PP en 6à juntament amb Solidaritat.

I sorprèn el partit d’el Candidat Lopez-Tena, un partit que el camp visual l’acostuma a treballar força be (especialment els vídeos) i en un moment on les enquestes juguen en contra no hagin arriscat gens.

Cartell solidaritat Eleccions catalanes 25N
Ha fet el que el manual diu, reforçar la presència del candidat amb aquesta negreta en vermell ja que tampoc és gaire conegut fora d’àmbits independentistes, concordància de colors (corbata-logo), un marc blau extern per alleugerir la duresa de fons blanc juntament amb la imatge del candidat que és un xic estricta. Però el conjunt és just, i sobretot el “claim” és massa llarg.

Tanco amb la CUP ja que no hi son de moment al Parlament, però si comento que si malgrat penso que el cartell capta molt poc l’atenció, actes com començar l’enganxada a una oficina de La Caixa, els donen una notorietat que d’altra banda no tindrien.

Cartell CUP Eleccions catalanes 25N

Sincerament em sobta, ja que son un partit que han fet grans cartells innovadors, però en aquest cas, malgrat la idea de la dualitat (per mostrar el tot) és atraient, el cartell és força intricat.

No és veu be les sigles, ni el candidat, ni web o altre enllaç, el text és petit i és una imatge amb un cert regust “d’esquerra d’altres temps“.
És el cas més clar on només captarà a aquells clients/votants que ja els coneguin, i certament no son tants.

Això em fa tancar la llista en 7é lloc per la Candidatura d’Unitat Popular.

I vosaltres, que en penseu?

De que serveixen les campanyes electorals?


les mentides de les campanyes electorals

Cada cop més ens preguntem de que serveixen les campanyes electorals.
I és que la teoria diu que és un període de temps en el qual els partits expliquen les seves propostes electorals a la població perquè aquests podem escollir amb més raó quins criteris volem que ens regeixin els propers quatre anys.

En un moment on de vegades costa seguir la activitat informativa, ja sigui per obligacions laborals, familiars etc, és pot considerar (encertadament en teoria) que és un acte d’interès general i per tant l’estat mateix sufraga amb un 50% els costos d’aquestes campanyes electorals, només dels partits presents a l’arc parlamentari.

Així la teoria diu, que tú i jo paguem, la meitat de la campanya del PP, PSOE, CiU, ICV, ERC etc, estiguem o no d’acord ja que és considera que així podrem escollir amb una base més ferma.

Si pensem malament, podríem veure que és una barrera d’entrada a noves idees (partits extraparlamentaris) doncs no només quan més gran és un partit més vincles externs i facilitats de finançament te: (no va sobtar el indult a l’alt càrrec del Santander per part del PSOE? o la incorporació del marit de Soraya Sáenz de Santamaria a Telefónica  que també va incorporar a la ex-ministra d’Economía Elena Salgado i la frustrada del marit de Dolores de Cospedal a Red Eléctrica unes setmanes abans d’aprovar la pujada del 10% de la tarifa elèctrica?) sinó que la poca capacitat de finançament, o de presència en mitjans audiovisuals (també regulada per llei) de partits petits fa que a la pràctica la seva entrada a la realitat política sigui molt molt complicada: Reagrupament, Equo…
Ara be, quan ens trobem com a la darrera campanya, que ja amb una òptica de temps més extensa podem asseverar que és va fer una oposició electoral i una campanya política totalment contraria al que només dos setmanes després és començava a aplicar, més enllà que un pensi que és una desmesurada pressa de pel, és justifica que això hagi d’estar pagat per tots? Per què necessitem aquest període?

Pensant en empresa, que passaria si és presentés un pla de marketing o comercial i un cop aprovat, és comencés a fer quelcom diametralment diferent al pactat?

Llengua i crisi. Prioritats o excuses monolíngües?


Estem acostumats a viure en un estat on les necessitats i prioritats son molt “sui genèris”. On a la majoria li costa entendre que en l’actual estat de les finances espanyoles ens haguem gastat 97.000 milions d’euros en la xarxa d’AVE (amb veus molt crítiques a l’avant-projecte), que la comunitat de Madrid amb un deute de 7 milions decideixi presentar-se per enèsima vegada a uns jocs olímpics, o que a Andalusia en comptes de primar beques per bons expedients acadèmics i fomentar la seva formació decideixin becar amb 400€ mensuals a aquells que varen deixar els seus estudis i tinguin càrregues familiars. Tot just el contrari del sistema educatiu americà “in the persuit of excellence”

Sobreconstrucció alta velocitat espanyola

 
En tema de llengua, sempre hi ha hagut arguments de la ment espanyola única per qualsevol tipus de defensa d’altres expressions lingüístiques o culturals del que en teoria hauria de ser la realitat (pluri)cultural espanyola. En èpoques de bonança, perquè ja està be així i no cal marejar a la gent,i en èpoques de crisi perquè hi han altres prioritats.
Això resumint a l’absurd en una expressió que a la mateixa vegada sintetitza la mentalitat única espanyola. Això ara no toca (de fet, no toca mai).

Parlo sense vergonya, parlo en catalàPer això sobta, potser més encara, que emmarcats en el mateix context de crisi que fa uns mesos “argumentaven” per dir que les consultes sobre la independència no tocaven en moments de crisi ja que hi han altres preocupacions (val a dir, que tant si, com no, cap tema afecta més significativament al futur de Catalunya com a comunitat de persones, que la seva independència o no de l’estat espanyol) ara en el mateix context de crisi, el primer que hagin fet sigui promoure lleis contra l’us del català.

Parlo òbviament de les Illes Balears i Aragó, que amb els seus nous presidents del Partit Popular (Jose Ramón Bauzà, i Luisa Fernandez Rudi), han permès el primer a Balears, eliminar la direcció general de política lingüística  amb l’argument de “sortir de la crisi” i “trobar llocs de feina” i la proposta de tancar TV de Mallorca o privatitzar IB3 on de moment ja no tenen lingüistes al seu servei.
Seguint amb aquest objectiu de reduir despesa, crea quelcom tant necessari a priori com la Direcció General de Caça.

La segona retallarà la llei de llengües, aprovada a desembre 2009, per tal “d’anular la normalització del català i aragonès”.  Tal com raja.
Sembla que també és primordial en aquest context de “sortir de la crisi

Mentres a València és vol imposar el model educatiu que erosiona el català, s’espanyolitza la toponímia,  o és persegueix centres culturals. Entretant, el consell d’Europa estudia la persecució del català a València.

Composició lingüística d'Europa

A la resta de l’estat, PSOE i PP només és posen d’acord en bloquejar la oficialitat del català a la UE, un cas paradigmàtic, car és la única llengua parlada per més del 25% de la població que no és oficial dins la UE  i seguim tenint 200 disposicions que imposen l’us del castellà a Catalunya.

La Vergonya de parlar valencià. (Pel PP de València)


Veieu el vídeo i que cadascú faci les seves valoracions.