Arxiu del Blog
La fal·làcia del “1 persona, 1 vot”: Com t’estan enganyant.
Si vols que cada persona representi un vot també has de voler que l’estat deixi a l’estacada a aquelles persones que tenen una malaltia rara.
I si, és una mesura de dretes. (no implica que sigui dolenta o no, però si cataloguem-la en l’àmbit que pertoca)
Després d’aquesta comparativa tant sensacionalista (com el propi argument del 1-1) passo a intentar explicar-ho.
Segur que uns quants hauran defensat ambdues postures algun cop, signant un change.org pel vot únic, però també per “que las autoridades no abandonen a mi hija Elena de 5 años”. I aquí està la incongruència.
De tant en tant surten algunes frases en política que reconeixem-ho tenen molta força. Semblen molt vàlides i de sortida les compraríem. Hem de dedicar un temps a cercar informació o pensar les contrapartides per veure que no són tan ideals com semblen, i això, fa mandra.
Son grans slogans; aquells que afecten a les nostres decisions (de compra) però que mai reconeixerem que ho fan.
Un dels mantres que més es repeteixen en les darreres eleccions és aquest (1 persona, 1 vot) i si ens fixem, sempre veurem que es dóna en partits petits (o d’origen petit): Podemos, Ciudadanos, o Ciutadans a Catalunya.
-
Per què ho demanen?
Perquè és molt més fàcil concentrar recursos en grans ciutats, des d’econòmics (muntar esdeveniments, publicitat, actes) que repartir-los pel territori (independentment quin sigui l’estat), fins a ideològics: ja que tenen més punts en comú, i els afecta problemes més similars als habitants de dos grans ciutats que als de 3.700 pobles diferents.
De igual manera que és més rendible tenir una gran superfície amb 50 caixes, que 50 botigues amb una caixa, és més fàcil per un partit petit o que comença centrar-se en Madrid i València (que representen més del 15% de la població de l’estat espanyol) que a tot el territori.
-
Per què no és just?
Perquè tots votem/volem en clau egoista en major o menor mesura. I els habitants de les grans ciutats els importarà els problemes d’aquestes ciutats. Aquests partits podran posicionar-se en temes que s’acostumen a donar en aquests àmbits/ciutats.
Que són importants? Molt. Cabdals. Però també ho són altres si volem mantenir una societat plural, rica i amb diversitat de models de vida, i no un símil de qualsevulla pel·lícula futurista on tothom viu a grans urbs amb unes condicions més o menys qüestionables.
Ningú pensarà en quines condicions han de tenir els pagesos perquè puguin seguir portant el menjar que consumim a les ciutats, o quina xarxa de transport o serveis s’han de donar en hàbitats més dispersos, si concentrem centres escolars, hospitals, quina cobertura ha de tenir correus o quins recursos destinem per mantenir els boscos, etc.
Són aquells temes que tothom vol que es donin/solucionin per infusió divina, i que quan hi ha un error sobre ells posem el crit al cel, però que mai movem un dit o votem en coherència perquè es donin.
Un cabdal d’aigua per regadiu adequat, o una assistència a majors de 65 garantida en nuclis inferiors a 5000 habitants, com a símil de la pau al món, o l’eradicació del treball infantil.
Si seguim amb una comparativa extremista, quina representació tindria un partit que es presentés a nivell estatal dient que els habitants de les dues principals ciutats de l’estat han de percebre una paga mensual de 1.000€?
I perquè es tingui en compte el que necessita “la comarca de camp”, necessita més pes. Si fos paritari, amb bona part de les capitals sense vetllar pel que necessiten aquests pobles, quedarien més desatesos del que ja ho estan.
Si votéssim quines malalties ha de cobrir la seguretat social, on tots valguessin igual, i regint-nos per majories: (On òbviament, els recursos són finits).
Acabaríem cobrint aquelles més comuns, però i aquelles que és donen en el 10% de la població? i el 1%? i el 0’01%?
Però, i si la visquessis tu?
Llavors si volem una solució més justa i que pugui cobrir tothom (*) veiem que les minories han d’estar sobre-representades?
(Com en qualsevol tema de minoria o minorització -cultural, lingüística, racial, de gènere- que han d’estar protegides, si no l’opció dominant acaba desplaçant-les)
* Amb l’exemple de recursos finits, si cobrim casos menys comuns, als més comuns se’ls hauria de destinar més recursos, i per tant més cua d’espera per exemple.
Així, si vols que el teu vot (habitant de ciutat) valgui el mateix que la resta, i de facto com acabem d’explicar, que les necessitats no urbanes no són tant importants; vens a dir, com diu el títol que aquelles malalties rares (i que no t’afecten) han de tenir menys recursos.
No hi ha mida més liberal i de dretes que aquesta. (Un estat que no vetlla per la justícia social, sinó que és la pròpia llei d’oferta i demanda qui ho anivella, quedant desatesos els extrems o casos no rendibles).
I es que sota el vot unitari s’amaga un “m’importa el meu i la resta… doncs no gaire.”
Nota: No afavoreix als nacionalistes (mite).
Si el vot a Espanya fos proporcional, els partits nacionalistes, en total, obtindrien dos diputats més a les darreres eleccions; mentre PSOE i PP perdrien entre 8 i 9 escons cadascun.
Un simple exercici matemàtic: dividir el nombre de vots de les últimes generals pel nombre d’escons obtinguts permet descobrir, amb una calculadora i gran estupor que a ERC li costa 100mil vots cada escó, 78mil a CDC però PSOE i PP 67.000. (Només els nacionalistes bascos es veuen lleugerament “beneficiats”)
Al racó de pensar.
Follow @elnoiroig
Que puc fer fins al 27S?
- Si penses que estem davant d’un moment històric i únic, on tenim la possibilitat de crear un país de nou, entre tots. També amb errors, però millorant el que coneixem, i podent decidir-lo juntament.
- Si penses que és un procés transversal, on tots entrem, i decidim juntament. Esquerres i dretes, més liberals i més conservadors.
I no podem fer un canvi global excloent els rossos, o els funcionaris. - Si penses que mai ens hem enfrontat a les lleis espanyoles com fins ara, sent l’únic cas amb un president amb una querella per posar les urnes sobre una qüestió cabdal.
- Si creus que és un referèndum on només és contarà si i no. Les eleccions perquè siguin les darreres eleccions autonòmiques. I que cap alternativa unionista es presenta amb un mandat limitat de 18 mesos només per gestionar el canvi, com fa el “si”, sinó amb un programa de quatre anys de govern autonòmic.
- Si no t’imagines que algú digués que volia la independència de Escòcia però no la votava perquè no confiava en l’Alex Salmond.
- Si no imagines que algú que recolzés el vot a la dona, el matrimoni homosexual, la llei d’avortament (qualsevol causa que signifiqui un canvi de status quo -sense comparar fets-) però que decideix no votar-la perquè tal figura del procés no li acaba de fer el pes.
- Si t’és igual qui estigui al davant, encara que fos Sánchez Camacho, perquè veus la independència del país com una oportunitat per construir alguna cosa nova, per decidir-ho tot, i on després escollirem (entre moltes coses i entre tots) qui ens governa i com.
Si ets d’aquests potser et preguntes què podem fer per ajudar en aquestes poques setmanes històriques que ens queden per davant. Algunes propostes:
1. Deixa el mòbil i el PC.
Ja portem un temps prudencial de xarxes socials per poder dir que, després del fulgor inicial, sabem que cap Trending Topic ha aconseguit cap canvi substancial de governació.
La majoria tenim un espectre de seguidors/amics afins a les nostres idees, així, ells no son on hem de cercar dubtes per ajudar a resoldre.
Els debats de hashtags son estèrils. Tant difícil com que un tertulià canviï d’opinió és que ho fem qualsevol de nosaltres en un d’aquests debats, on habitualment només participen posicions molt polaritzades.
La virtualitat i sensació de impunitat fan que s’acostumi a mostrar poc respecte.
Tenim els arguments. TOTS:
Econòmics, socials, democràtics. etc
Qui te dubtes és majoritàriament per desconeixement. Reconeguem que des de fora, han fet aquest procés massa llarg i cansat, i de vegades si: fa mandra.
També per por o per sentiment de pertinença.
En dos minuts un curiós resum dels arguments dels unionistes.
2. Apunta’t a omplir la Meridiana.
La millor resposta a Felipe González per dir-nos nazis (quants cops van ja?)
Apunta’t AQUI.
3. Deixeu la vostra zona de confort i aneu a cercar indecisos. Parleu-hi.
“Catalanets” de bona mena, plens de por seny i poca rauxa: El fàcil és parlar amb gent que pensa com tu i donar-se la raó mútuament. Això no porta enlloc. Sigui el tema que sigui.
Els amics, els coneguts, aquell noi de la feina, la iaia, o el sogre.
No és convèncer. Cadascú és lliure de pensar/votar el que desitgi. I tant!
És aclarir dubtes. I segur que n’hi han.
I sobretot: res de català emprenyat. Transmetem il·lusió
Que un partit (CSQEP) proposi que pactarà amb l’estat per tenir un referèndum legal on decidir-ho tot, és enganyar directament a la població.
Perquè no depèn d’ells, i perquè ja portem 30 anys provant-ho amb govern de tots els colors.
O ja ens hem oblidat dels socialistes dient “nos hemos cepillao el estatut“?
Votar el que un vulgui és lícit; el que no se fins a quin punt ho és que sigui enganyat i pensant de bona fe que vol altra cosa.
4. Col·labora amb Òmnium, Súmate, Junts pel si etc
Mai tindrem suficients mans o cervells. Davant tenim un estat de ple dret amb totes les seves mediàtiques i de creació de por.
Òmnium Cultural
Súmate
Junts pel Si
ANC
Ara és l’hora
Informa’t dels seus actes i convida a assistir a algun amic. No creus que davant un acte tant cabdal potser hauries d’escoltar de viva veu el que han de dir?
Has anat mai a un acte polític? Potser és un bon moment per tatxar de les coses a fer en la vida!
5. Fes-te candidat per arribar a l’objectiu de 100.000.
Perquè aquí som tots. No va de ningú ni de cap partit.
Fes-te candidat AQUÍ.
6. Busqueu notícies del estat desastre del que volem sortir, i deixeu-les a les bústies de veïns.
O pengeu-les, doneu-les pel carrer. Que la informació arribi a la gent.
Planifiqueu-vos i cada setmana deixeu una o dues.
Aquest perfils en van plens.
Twitter de Sumate
Twitter de Colonos
Cercle Català de negocis
El clauer (Claus i dubtes sobre la independència de Catalunya)
Col·lectiu Wilson (Economistes i Catedràtics)
Arguments de Isona Passola (Youtube)
Però aquí us deixo també d’altres:
The Economist recomana al govern español que deixi votar a Catalunya.
España denega l’entrega a Argentina dels ex-ministres acusats de crims franquistes
Una Catalunya independent tindria uns guanys nets de 13.600 milions.
Suso del Toro: “Premio nacional de Narrativa” o una opinió diferent en España.
La Constitució portuguesa i la del Brasil inclouen el dret d’autodeterminació.
Renfe utilitza models d’AVE del 1992 remodelats per als trajectes al sud de França
Trujillo. “¿Para que sirve saber catalán? “
“Perles” de Rajoy
El PP destruye el registro de entradas a Génova 13 que le pidió el juez Ruz
El Parlament Europeu reconeix el català com a llengua en perill de desaparició
El PP demana a la Real Academia Española que deixi de considerar el valencià una varietat del català
Camacho pacta con Método 3 y renuncia a que se investigue quién la espió a cambio de 80.000€
Margallo diu que les paraules de Cameron sobre el dret a decidir no són vàlides per a Espanya
Estrafolaris despeses del govern Espanyol. Coses del BOE
La Falacia de la Deuda Heredada
Follow @elnoiroigPressupostos 2015: Diferències abismals
El govern español sembla que ha passat de una tímida campanya on mostrar l’estima als catalans; culminat per l’excels “Me gustan los catalanes porque hacen cosas” a una campanya on fiançar el vot (de territori espanyol) vist que per una banda l’oposició espanyola (PSOE) no s’està mostrant contrari a aquesta ruta, i per altra que sembla que qualsevol intent que no passi per una consulta no dona rèdit electoral a Catalunya.
En un seguit d’actes disposats a reafirmar aquesta negativa, ens arriben els Pressupostos Generals de l’Estat presentats pel Ministre d’Hisenda, Cristobal Montoro el passat dimarts 30 de setembre de 2014 al congrés de diputats.
Les xifres tenen un caire que m’agrada, degut potser a la meva formació en ciències, i especialment estadística, i és que no son manipulables i son objectives.
Quan algú no li interessa el resultat, sempre és pot dir allo que “és poden llegir de moltes maneres” que equival a dir “es un complot“ en altres àmbits o països quan mig mon discrepa de la teva visió.
- Els Pressupostos Generals de l’Estat arriben a la xifra de 11.268 milions d’euros (en endavant M€)
- Catalunya representa el 16’24% de la població de l’estat espanyol. (Segons INE)
- Catalunya aporta el 19% del PIB espanyol.
Una primera estimació neòfita situaria la devolució del recaptat al territori entre un 16-19% doncs amb una variació d’un 1 o 2 punts si és volés afavorir o no (vers altra CCAA) aquesta xifra. L’anomenada solidaritat econòmica ben entesa.
- Quant és la xifra que l’estat Espanyol retorna? un 9’5%.
Aquesta xifra ja és inferior al al 9,6% que es va destinar als pressupostos del 2014 i que va aixecar un allau de crítiques per part dels polítics i empresaris catalans, degut a l’espectacular baixada vers l’any anterior (-25’5%)
Els increments sempre s’han de mirar en relació al total, és a dir, ponderats. Si tota la teva competència creix un 10% i tu ho fas un 5%, la xifra no és positiva perquè estàs augmentant vendes, sinó negativa ja que no ho fas tant com la mitjana i per tant estàs perdent quota de mercat.
Qualsevol altra lectura o intentar parlar amb números absoluts és un intent de manipulació.
Altre cop doncs, Catalunya perd inversió en comparació a la resta del estat.
Les CCAA que més reben son, per aquest ordre:
– Andalusia (17,4% del total, 1.958M€).
– Castella i Lleó (15,5%, 1.744M€).
– Galícia (12,3% 1.386M€).
Mentre que suposen un cop dur per a les comunitats de l’arc mediterrani. El País Valencià només rep el 6,9% del total d’inversió, mentre que Múrcia es quedarà un 3,8% i les Illes Balears només un 1,2%.
Aquí, altre cop hem de llegir amb números ponderats, malgrat aquestes xifres absolutes ja ens fan veure que quelcom irregular hi ha. Que una CCAA amb la tercera part de població que altra rebi un 63% més en termes absoluts, grinyola. (Castella-Lleó vs Catalunya)
Al mapa podem veure la inversió per habitant.
Referits a la inversió por habitant: Castella i Lleó (amb 699€) i Galícia (504€) son les mes afavorides. A la banda contrària tenim Balears (124€), Canàries (127€) i Catalunya (145€) que son les que menys inversió (o retorn de impostos) reben.
Si tots som iguals, si és un país unit, i se’ns tracta per igual a tots, costa entendre perquè un habitant de C.LLeó rep quasi 5€ per cada 1€ que rep un que viu a Catalunya. O perquè per cada 1€ que l’estat és gasta en un habitant de Balears inverteix més de 4€.
Discriminació per origen, ja que aquest habitant de Catalunya que rep 5 cops menys que un de Castellà i Lleó, potser i molt lícitament, és sent més espanyol, estima la seva nació i s’emociona més amb La Roja, que el hipotètic senyor/a de Castella.
Aquestes dades son més difícilment explicables encara si agafem un lapse de temps una mica més ampli.
Així si mirem l’evolució d’aquests pressupostos des del 2012, malgrat que ha caigut a nivell estatal (un 36’6) veurem que Catalunya és la CC.AA on més cau la inversió estatal: Un 57.9%, passant dels 2.548,45 M€ dels pressupostos aprovats per l’any 2011 als 1.072,3 M€ de 2015.
Follow @elnoiroig
De que serveixen les campanyes electorals?
Cada cop més ens preguntem de que serveixen les campanyes electorals.
I és que la teoria diu que és un període de temps en el qual els partits expliquen les seves propostes electorals a la població perquè aquests podem escollir amb més raó quins criteris volem que ens regeixin els propers quatre anys.
En un moment on de vegades costa seguir la activitat informativa, ja sigui per obligacions laborals, familiars etc, és pot considerar (encertadament en teoria) que és un acte d’interès general i per tant l’estat mateix sufraga amb un 50% els costos d’aquestes campanyes electorals, només dels partits presents a l’arc parlamentari.
Així la teoria diu, que tú i jo paguem, la meitat de la campanya del PP, PSOE, CiU, ICV, ERC etc, estiguem o no d’acord ja que és considera que així podrem escollir amb una base més ferma.
Si pensem malament, podríem veure que és una barrera d’entrada a noves idees (partits extraparlamentaris) doncs no només quan més gran és un partit més vincles externs i facilitats de finançament te: (no va sobtar el indult a l’alt càrrec del Santander per part del PSOE? o la incorporació del marit de Soraya Sáenz de Santamaria a Telefónica que també va incorporar a la ex-ministra d’Economía Elena Salgado i la frustrada del marit de Dolores de Cospedal a Red Eléctrica unes setmanes abans d’aprovar la pujada del 10% de la tarifa elèctrica?) sinó que la poca capacitat de finançament, o de presència en mitjans audiovisuals (també regulada per llei) de partits petits fa que a la pràctica la seva entrada a la realitat política sigui molt molt complicada: Reagrupament, Equo…
Ara be, quan ens trobem com a la darrera campanya, que ja amb una òptica de temps més extensa podem asseverar que és va fer una oposició electoral i una campanya política totalment contraria al que només dos setmanes després és començava a aplicar, més enllà que un pensi que és una desmesurada pressa de pel, és justifica que això hagi d’estar pagat per tots? Per què necessitem aquest període?
Pensant en empresa, que passaria si és presentés un pla de marketing o comercial i un cop aprovat, és comencés a fer quelcom diametralment diferent al pactat?
el primer favor denegat anul·la els anteriors. 