Arxiu del Bloc

De que serveixen les campanyes electorals?


les mentides de les campanyes electorals

Cada cop més ens preguntem de que serveixen les campanyes electorals.
I és que la teoria diu que és un període de temps en el qual els partits expliquen les seves propostes electorals a la població perquè aquests podem escollir amb més raó quins criteris volem que ens regeixin els propers quatre anys.

En un moment on de vegades costa seguir la activitat informativa, ja sigui per obligacions laborals, familiars etc, és pot considerar (encertadament en teoria) que és un acte d’interès general i per tant l’estat mateix sufraga amb un 50% els costos d’aquestes campanyes electorals, només dels partits presents a l’arc parlamentari.

Així la teoria diu, que tú i jo paguem, la meitat de la campanya del PP, PSOE, CiU, ICV, ERC etc, estiguem o no d’acord ja que és considera que així podrem escollir amb una base més ferma.

Si pensem malament, podríem veure que és una barrera d’entrada a noves idees (partits extraparlamentaris) doncs no només quan més gran és un partit més vincles externs i facilitats de finançament te: (no va sobtar el indult a l’alt càrrec del Santander per part del PSOE? o la incorporació del marit de Soraya Sáenz de Santamaria a Telefónica  que també va incorporar a la ex-ministra d’Economía Elena Salgado i la frustrada del marit de Dolores de Cospedal a Red Eléctrica unes setmanes abans d’aprovar la pujada del 10% de la tarifa elèctrica?) sinó que la poca capacitat de finançament, o de presència en mitjans audiovisuals (també regulada per llei) de partits petits fa que a la pràctica la seva entrada a la realitat política sigui molt molt complicada: Reagrupament, Equo…
Ara be, quan ens trobem com a la darrera campanya, que ja amb una òptica de temps més extensa podem asseverar que és va fer una oposició electoral i una campanya política totalment contraria al que només dos setmanes després és començava a aplicar, més enllà que un pensi que és una desmesurada pressa de pel, és justifica que això hagi d’estar pagat per tots? Per què necessitem aquest període?

Pensant en empresa, que passaria si és presentés un pla de marketing o comercial i un cop aprovat, és comencés a fer quelcom diametralment diferent al pactat?

Anuncis

Esquerra neteja més blanc.


Com pot ser que els consumidors de detergents comprin Ariel si Dixan (el nostre) neteja més blanc?

el meu detergent neteja més blanc 

No puc imaginar-me aquesta conversa a la seu de l’alemana Henkel preguntant-se perquè els clients prefereixen la marca americana. Els directius sabran perfectament que si escolleixen a la competència per algun motiu serà: be sigui perquè efectivament renta més blanc; o perquè malgrat no ho fa, ho han sabut comunicar millor i aquest atribut ja és atorgat a Ariel a despit que no sigui cert. O pot ser que sigui més econòmic o hi hagi alguna promoció vigent.

El que no és fa mai, és culpar als consumidors: És a dir: que beneits son que no compren el millor.
I és que sempre sabem que si és així, és perquè uns altres ho han fet millor. (ja sigui el producte o la percepció del mateix)

Amb això no vull fer una dissecció del mon dels detergents, sinó fer un paral·lelisme amb el mon polític, on acostumo a fer veure els partits com a “marques” a comprar.

Per això, encara no entenc la reiterativa opinió de tots els partits independentistes quan és mostren sorpresos pels vots independentistes cap a CiU.

“Com pot ser que sent independentistes votin a aquests unionistes?”
Frases d’aquest estil les he sentides massa vegades.

Òbviament no vull posicionar-me a favor ni en contra de cap color electoral, sinó intentar entendre l’estratègia actual o veure on és pot millorar.
Tenim dos branques a examinar:

Primer la percepció per part dels consumidors/electors.
De fet cada partit acostuma a tenir una única USP (única proposta de venta), ja que és molt difícil capitalitzar diferents, i cada marca s’acostuma a definir o ser percebuda com: “el més cremós, els cotxes de més disseny, el més fiable, el partit que defensa els interessos dels treballadors, el que sap d’economia i ens traurà de la crisi, els que volen un mon millor
ERC, Reagrupament, Solidaritat  i Democràcia Catalana s’autodefineixen com a independentistes.  (a partir d’ara els anomenarem P.D.I -partits definits independentistes-)
Falta veure que pensen els electors d’aquesta percepció. Els veuen així? (independentistes) o també d’altres atributs (ja sigui positius o negatius): Eficaços, massa impulsius, bon gestors, oportunistes…?

CiU per la seva banda te una definició complexa, que engloba una mica tot. Ells no s’han mullat mai, més enllà de una imatge terriblement simple i a l’hora molt complexa i confusa que és “el millor per a Catalunya“. No s’han declarat independentistes sinó… sobiranistes, creadors de la transició nacional etc.
Hauríem de veure que pensen també els electors en aquest aspecte. Creuran que la millor via per la independència és CiU car no ho expliciti tant clarament? Que treballaran més a l’ombra però amb passes més fermes?

Punt i apart, per recalcar que a l’hora de treballar amb “marques”, no som mai el que pensem/diem que som, sinó el que el consumidor pensa de nosaltres.

Com exemple podríem fer analogia amb els automòbils; ni Audi amb el seu A4 o BMW amb la sèrie 3 l’expliciten com a cotxe de directiu, atribueixen altres valors, malgrat això la gran majoria de directius d’aquest país utilitzaven fa 5 anys algun dels dos models. (actualment s’han passat a 4×4 o SUV de les mateixes marques).
Que passa amb els anàlegs de Renault, VW, o inclús Mercedes que s’està postergant com a imatge anacrònica (i d’ahi la seva actual campanya de canvi d’imatge de percepció -a una més juvenil- “Quelcom està passant a Mercedes”.)

Per veure la percepció dels electors sobre les seves “marques” necessitaríem diferents estudis que no tenim, i que per tant deixem a l’aire.

Son realment vistos aquests partits independentistes com la millor via per la independència? -indistintament de la idea de cadascú-

Segon punt:
Qui diu que el fet que una persona vulgui la independència sigui el seu únic motiu de vot o inclús el principal?

Si recordem les preocupacions dels habitants de l’estat espanyol en el període anterior a la crisi segons el CIS situaven el terrorisme i la immigració en primer i segon lloc. El partit durant el mandat del qual sembla que ha posat fi al terrorisme -independentment de la part responsable que siguin- ha perdut de forma aclaparadora les eleccions estatals del passat 20N. Llavors? No era el motiu principal de preocupació?
Enllaç CIS (pàg.3)

Que no volem un mon més ecològic, igualitari, sense racisme, delinqüència etc i de vegades no votem d’acord amb aquests principis?

Pensem altre cop en marques, no volem el millor producte amb el millor preu, qualitat, envàs etc.
I no comprem de vegades productes cars (i suposadament d’alta qualitat) o perquè estiguin de moda, o envasos terribles però productes altament eficaços?

Aquí hauríem de treballar amb eines estadístiques com l’anàlisi discriminant, que serveix per ponderar els atributs, i quina importància li donem a cadascú.
Exemple: nosaltres (o un col·lectiu) cercarà en els detergents com a factor determinant la blancor/neteja en un 40%, la quantitat de producte un 20%, el preu un 15%, Bona olor un 15%, i textures novedoses altre 15%. 

Així podríem arribar a deduir per exemple que el consumidor està disposat a pagar 30ct més si realment neteja millor, o 10ct per una bona olor, o inclús que no sigui el que millor netegi però que la resta de factors sigui altament atractiva.

A l’hora de votar doncs, aquells que votarien si en un referèndum per la independència, que més valoren?
Com la resta de l’article deixem preguntes obertes al no tenir bases estadístiques per provar cap resultat.

  • Valoraran la seriositat que transmet el govern?
  • Que pensin que son uns bons gestors econòmics?
  • Casos de corrupció?
  • Currículums?
  • Presència visual dels candidats?
  • Manera de parlar?
  • Que defensin temes de llengua i cultura ja ens és suficient?
  • etc.

Així, l’argumentació clàssica dels P.D.I és que el milió i mig de persones que hi havia el 10J haurien de ser votants seus ja que ells cerquen la independència. Els resultats mostren clarament que això no passa, i segurament hi havia gent que inclus acostuma a votar altres partits no sobiranistes, com el PSC.

Primer com hem dit, hem de veure quins d’aquest milió i mig (traiem un 15% de gent sense dret a vot: 1’275M) pensa que tú, marca A, auto-denominada independentista ho ets realment, o només utilitzes el nom/atribut cercant un cert benefici. Suposem que un percentatge alt, un 90% et veuen com tu dius:
Ja tenim una bossa de 1’15M persones.

D’aquells que vegin la teva marca com tu la proclames, és a dir: independentista, hauríem de veure quina part pensa que la estratègia per assolir-la és més adequada: segons CiU o ICV que segons la teva.
(aquí obviem altres partits, ja que malgrat podem trobar votants del PP independentistes -després veurem perquè- només els P.D.I, CiU i ICV tenen més o menys certs fulls de ruta per aconseguir-la, és a dir, els seus votants creuen que en algun punt dels seus objectius està aconseguir-la i treballaran per a tal)

Suposem que el % de gent que pensa que el millor full de ruta per aconseguir la independència és el dels P.D.I amb un 50%. De CiU amb un 35%, ICV un 13% i deixem un 2% per altres casos.

Ens queden 575.000 persones amb dret a vot, que volen la independència i que pensen que la millor opció per aconseguir-la és votar un P.D.I.

Ara be… d’aquestes 600 mil persones, quantes no deixaran la independència en segon terme perquè pensin que els PDI no son bon gestors? o no sabrien conduir el país en moment de crisi, o valoren més algú que pensin que pugui crear lloc de feina, o no vagi a pujar impostos, o vulguin més presència policial perquè viuen en una zona conflictiva i és el seu principal problema.

Podem trobar, com deien abans i com a cas extrem que trobem gent independentista, però que valori molt més la creació d’ocupació i una bona gestió de l’economia, i que pensi que la millor alternativa sigui el Partit Popular, malgrat sàpiga que mai no optarà per una via sobiranista.
Podríem parlar de la compra d’un bon detergent per certes coses malgrat sigui molt car per exemple. (els de roba delicada -Norit-, o els potenciadors de blanc -oxy’s-)

Nota: La suma dels P.D.I presentats a les eleccions autonòmiques de Catalunya de 2010 (ERC, Reagrupament i Solidaritat Catalana) és de 362.000 vots aproximadament.

Suposem que per un individu tenim les valoracions sobre tres partits que és presenten a les eleccions. Aquesta persona te en compte 5 atributs: Tenir la independència al full de ruta del partit i un mode coherent per aconseguir-la, el que anomenem bon gestors (creació de feina, optimització de recursos…), els casos de corrupció (major nota indica menys casos i millor valoració), la sinceritat i la imatge que transmeten els candidats.

Si apliquéssim la mateixa ponderació per a cada atribut, trobaríem que el partit amb millor “nota” és el partit 1, que és considerat el més independentista dels 3, però no tant bon gestor i amb una imatge poc acurada.

  Atribut 1: Independència Atribut 2: Bon Gestor Atribut 3: Corrupció Atribut 4: Sinceritat Atribut 5: Imatge / CV  
Partit 1 9 5 9 8 5 7,2
Partit 2 8 6 8 6 4 6,4
Partit 3 6 9 5 7 8 7

Si ara realitzem un anàlisi multivariant sobre els atributs que valora el individu i els tornéssim en base 100, podríem trobar per exemple, que per aquesta persona, el atribut independència pesa un 30%, la gestió un 40%, la corrupció i sinceritat malgrat tenir importància pel nostre home, quan ha d’escollir entre un i altre ja no ho son tant i és queden amb un 5% cadascun, i per acabar la imatge que els transmeten els candidats/partits representa un 20%.

Segons aquestes ponderacions, ara la “nota” canviaria, i ara el partit escollit seria el partit 3 amb una mitjana de 7’60, seguit del 1, amb un 6’55, i per finalitzar el partit 2 amb un 6’30.

 

Conclusió personal:
La independència de Catalunya, sembla demostrat, aportaria moltes avantatges al país a mig i llarg plaç, econòmiques i socials, deixant uns entrebancs inicials.
La estratègia dels P.D.I hauria de ser en primer lloc (seguint criteris empresarials)

 

1. Fer créixer el mercat.
Fer veure a la gent les avantatges que suposa, i fer passar el interès per la independència a un dels temes que més preocupen/interessen als catalans. Realitzar pedagogia, ja que sembla clar que si fos la primera preocupació no haguéssim tingut aquests resultats a les darreres eleccions catalanes; i de retruc perquè es una estratègia de la que surten beneficiats tots els partits del col·lectiu.

Analogies en marques també tenim. Com per exemple la actual campanya a favor de les “marques líders” per qualitat etc en contra de les marques blanques. Parla en genèric, sense anomenar segments, però si es consciència a la gent que comprar marques líders és important, aquelles capdavanteres de cada segment -que son les que paguen els espais comercials- son les que és veuran més beneficiades. (Cola Cao, Fairy, Calgon, Activia, Pastas Gallo, Neutrex, Ausonia…)

O altres personalitzades amb el canal que ho emetia:

Campanya pro-marques (Tele 5)
Campanya pro-marques (Antena 3)
Campanya pro-marques (Cuatro)

Segon, saber qui ets.
Centrar-se en veure si son percebuts realment tal i com ells venen. I més enllà de l’atribut independència quins altres atributs son percebuts per la gent. (tant positius, com negatius)

Tercer, afegir valor.
Suposem que el que més valora la gent a l’hora de comprar una moto és el disseny.  Inclús està disposada a pagar un 10-15% més per comprar un model italià, que aporta el summum en disseny, a més d’aspectes emocionals i gens tangibles com son el soroll del motor etc enfront a motos més racionals com son les japoneses.

KIA

En aquest cas per donar confiança de fiabilitat a una marca que no la té

Ets la marca referent en quant a disseny, la gent ho veu, tens un ombrall de preus superior que la gent està disposada a pagar, però les vendes no acaben de funcionar. Per què? Com pot ser que la gent compri ZZ si nosaltres som millors?
Per un aspecte que no s’enumera com capdal però que al mateix moment és bàsic: la fiabilitat. Tens una mala imatge en quant a avaries, revenda…

 

 

En un moment àlgid de l’independentisme social, no és suficient tenir aquesta reclamació.
Està clar que acostumats a l’època de tenir-ho tot i voler-ho ara, no ens és suficient amb una única característica. En aquest cas la independència.
Sinó que a més, volem gent seriosa, bons professionals, que sàpiguen parlar i representar-nos a l’exterior etc.

És qüestió d’aquests partits el deixar de queixar-se perquè el mercat no els reconeix, veure que valora aquest mercat i donar-s’ho perquè t’acabin comprant.

Que transmeten els cartells electorals per combatre la desafecció política?


La credibilitat política està pels terres, arribant a ser “els polítics”, la tercera preocupació dels ciutadans, després de l’atur i la crisi econòmica.

Sempre he defensat que bona part d’aquesta desafecció és principalment responsabilitat de la pròpia gent, doncs si be és cert que el sistema és totalment pervers, on “els més grans” tenen més mitjans, i la informació arriba subjectivada, filtrada i a base de frases a cop de populisme (alguns més que d’altres) no deixa de ser cert, que en aquesta anomenada societat 2.0 on tens la informació de qualsevol punt del mon a cop de click, no tens excuses per no estar informat.
Tindràs barreres, i sí,  és injust, però pots trobar-la. I queixar-se sense saber el nom de tres consellers de govern, és com a mínim, tendenciós.

Però, per uns (o molts) mentre tinguin la paella del diumenge, o el partit de futbol (parla un soci), o el disc del teu nou artista, o els xous tertulians de la TV etc, no faran res per informar-se, i només és queixaran quan alguna cosa els hi vagi en contra; posant als mateix sac a tots els partits, tant parlamentaris com no (recordem que a les últimes catalanes és presentaren vora 50 candidatures). Algunes, de noves, com Regrupament, que recollia bona part d’aquesta desafecció sobre el tractament de la independència pels partits existents, i que malgrat aglutinar bona part de la cultura catalana i assemblees multitudinàries, no va tenir cobertura mediàtica alguna, ni al final, representació electoral.

Desafecció doncs.Que fan els partits polítics per combatrela?
Dona la sensació, de manera exògena, que parlem del que diem en marketing d’una estratègia PUSH, és a dir, no seduir al consumidor, sinó abrumar-lo amb la presència del teu producte als punts de venda, fins que de tant veure’l al final el comprin.
Abrumant bàsicament amb anuncis, com a prova els 12M€ gastats en campanya electoral catalana de 2008 i 67’7M€ a Generals 2008 (23 el PP i 22 el PSOE). Dades del Tibunal de Cuentas.

Alguns experts designen un factor per explicar l’efecte de vacunació de l’elector contra “l’anunciant”. La Reactància, deguda a un efecte saturador del mateix.
D’ahi acostumem a veure o sentir les frases tant buides de contingut com:
– buff.. polítics, tots iguals.
– son tots uns lladres.
– quina mandra!

Així, la imatge d’alguns polítics s’ha intentat vendre de manera més desacomplexada, intentant no identificar-se amb aquesta percepció més anacrònica. L’exemple més clar, és el Zapatero que apareixia més en programes nocturns que en telediaris, i que va acabar culminant amb el famós ZP.
Com intentem transmetre una il·lusió a l’electorat, en moments on els casos de corrupció estan extesos i on el que més interessa a la gent és el context de crisi actual?
Joan Navarro, que va portar durant 20 anys el disseny de la campanya electoral del PSOE, parla de comediment com a paraula clau. “Ja que en moments de crisis, passarse d’alegres o positius pot tenir un efecte rebot”

També s’argumenta que un bon cartell no dona vots, però que un error si que pot restar, i molts, d’ahi que ningú arrisqui…
Excepte els petits: cartell eleccions autonómiques 2010 CORI Carmen de Mairena

Una cita d’Albert Einstein resa: “Si cerques resultats diferents, no facis sempre el mateix”
Mirem els cartells que és presenten a aquestes municipals de Diumenge i pensem si hi ha alguna formació que il·lusioni al seu públic.

cartell eleccions municipals 2011 Barcelona Hereu PSC

alcalde de les persones

cartell eleccions municipals 2011 Barcelona Portabella

cartell eleccions municipals 2011 Barcelona Alberto PP

Cartell Municipal Gomà retallades

cartell eleccions municipals 2011 Barcelona CUP Xavi Monge

cartell eleccions municipals 2011 Barcelona Santiago Espot Solidaritat

Excepte les CUP que agradarà o no, peró és diferent de l’estil de la resta. Ha canviat gaire des d’aquest de 1999?

cartell eleccions 1999 Maragall

o les generals de 1982?

cartell eleccions generals 1982 CIU Miquel Rocacartell eleccions generals 1982 PSOE Felipe Gonzálezcartell eleccions generals 1982 Alianza Popular Fraga