Arxiu del Bloc

La fal·làcia del “1 persona, 1 vot”: Com t’estan enganyant.


miss-fame

 

Si vols que cada persona representi un vot també has de voler que l’estat deixi a l’estacada a aquelles persones que tenen una malaltia rara.

 

 

I si, és una mesura de dretes. (no implica que sigui dolenta o no, però si cataloguem-la en l’àmbit que pertoca)

Després d’aquesta comparativa tant sensacionalista (com el propi argument del 1-1) passo a intentar explicar-ho.

Segur que uns quants hauran defensat ambdues postures algun cop, signant un change.org pel vot únic, però també per “que las autoridades no abandonen a mi hija Elena de 5 años”. I aquí està la incongruència.

De tant en tant surten algunes frases en política que reconeixem-ho tenen molta forçaSemblen molt vàlides i de sortida les compraríem. Hem de dedicar un temps a cercar informació o pensar les contrapartides per veure que no són tan ideals com semblen, i això, fa mandra.
Son grans slogans; aquells que afecten a les nostres decisions (de compra) però que mai reconeixerem que ho fan.

Un dels mantres que més es repeteixen en les darreres eleccions és aquest (1 persona, 1 vot) i si ens fixem, sempre veurem que es dóna en partits petits (o d’origen petit): Podemos, Ciudadanos, o Ciutadans a Catalunya.

 

  • Per què ho demanen?

Perquè és molt més fàcil concentrar recursos en grans ciutats, des d’econòmics (muntar esdeveniments, publicitat, actes) que repartir-los pel territori (independentment quin sigui l’estat), fins a ideològics: ja que tenen més punts en comú, i els afecta problemes més similars als habitants de dos grans ciutats que als de 3.700 pobles diferents.
De igual manera que és més rendible tenir una gran superfície amb 50 caixes, que 50 botigues amb una caixa, és més fàcil per un partit petit o que comença centrar-se en Madrid i València (que representen més del 15% de la població de l’estat espanyol) que a tot el territori.

 

  • Per què no és just?

Perquè tots votem/volem en clau egoista en major o menor mesura. I els habitants de les grans ciutats els importarà els problemes d’aquestes ciutats. Aquests partits podran posicionar-se en temes que s’acostumen a donar en aquests àmbits/ciutats.
Que són importants? Molt. Cabdals. Però també ho són altres si volem mantenir una societat plural, rica i amb diversitat de models de vida, i no un símil de qualsevulla pel·lícula futurista on tothom viu a grans urbs amb unes condicions més o menys qüestionables.

 

walle-hoverchair

Ningú pensarà en quines condicions han de tenir els pagesos perquè puguin seguir portant el menjar que consumim a les ciutats, o quina xarxa de transport o serveis s’han de donar en hàbitats més dispersos, si concentrem centres escolars, hospitals, quina cobertura ha de tenir correus o quins recursos destinem per mantenir els boscos, etc.

Són aquells temes que tothom vol que es donin/solucionin per infusió divina, i que quan hi ha un error sobre ells posem el crit al cel, però que mai movem un dit o votem en coherència perquè es donin.

Un cabdal d’aigua per regadiu adequat, o una assistència a majors de 65 garantida en nuclis inferiors a 5000 habitants, com a símil de la pau al món, o l’eradicació del treball infantil.

Si seguim amb una comparativa extremista, quina representació tindria un partit que es presentés a nivell estatal dient que els habitants de les dues principals ciutats de l’estat han de percebre una paga mensual de 1.000€?

perquè es tingui en compte el que necessita “la comarca de camp”, necessita més pes. Si fos paritari, amb bona part de les capitals sense vetllar pel que necessiten aquests pobles, quedarien més desatesos del que ja ho estan.

Si votéssim quines malalties ha de cobrir la seguretat social, on tots valguessin igual, i regint-nos per majories:  (On òbviament, els recursos són finits).
Acabaríem cobrint aquelles més comuns, però i aquelles que és donen en el 10% de la població? i el 1%? i el 0’01%?
Però, i si la visquessis tu?
Llavors si volem una solució més justa i que pugui cobrir tothom (*) veiem que les minories han d’estar sobre-representades?

(Com en qualsevol tema de minoria o minorització -cultural, lingüística, racial, de gènere- que han d’estar protegides, si no l’opció dominant acaba desplaçant-les)

Amb l’exemple de recursos finits, si cobrim casos menys comuns, als més comuns se’ls hauria de destinar més recursos, i per tant més cua d’espera per exemple.

 

Així, si vols que el teu vot (habitant de ciutat) valgui el mateix que la resta, i de facto com acabem d’explicar, que les necessitats no urbanes no són tant importants; vens a dir, com diu el títol que aquelles malalties rares (i que no t’afecten) han de tenir menys recursos.

No hi ha mida més liberal i de dretes que aquesta. (Un estat que no vetlla per la justícia social, sinó que és la pròpia llei d’oferta i demanda qui ho anivella, quedant desatesos els extrems o casos no rendibles).

I es que sota el vot unitari s’amaga un “m’importa el meu i la resta… doncs no gaire.”

Nota: No afavoreix als nacionalistes (mite).

Si el vot a Espanya fos proporcional, els partits nacionalistes, en total, obtindrien dos diputats més a les darreres eleccions; mentre PSOE i PP perdrien entre 8 i 9 escons cadascun.

Un simple exercici matemàtic: dividir el nombre de vots de les últimes generals pel nombre d’escons obtinguts permet descobrir, amb una calculadora i gran estupor que a ERC li costa 100mil vots cada escó, 78mil a CDC però PSOE i PP 67.000. (Només els nacionalistes bascos es veuen lleugerament “beneficiats”)

 

Al racó de pensar.

 

Anuncis

És la estratègia del “no, no i no” vers el procés de independència de Catalunya adequada o correcta?


Imatge

La condició humana ens diu que no. Només cal pensar en altres situacions, com ens hem pres un no per resposta sense argumentari. Des del cap que et diu que les coses “son així i punt“; o el que la majoria hem viscut, quan els pares ens deien quelcom “mentre siguis a casa meva faràs el que jo digui“.
No ens enroscàvem més encara en al nostra posició al no tenir una alternativa?

Així, perquè el Govern ha optat per mostrar un no taxatiu, ja sigui per la llei, la constitució, perquè no és possible etc, sense oferir cap alternativa, cap argument que demostri les bonances de no canviar l’status quo.

Tothom recordarà, més enllà d’aquesta voluntat de diàleg per convèncer (que si està utilitzant Anglaterra vers Escòcia) arguments contraris a aquesta postura. És a dir, amenaces: quedar fora de l’euro, de la UE, fracàs de les pensions, augment de l’atur i així les que és vulguin contar.

Perquè aquests arguments tant contraris a opinions més neutrals com els Nobel d’economia Gary Becker i Erling Kydland  que defensen la viabilitat econòmica de la independència de Catalunya, o L’execonomista en cap de l’FMI que assegura que “Catalunya, aïllada, seria un dels països més rics del món” vers una Catalunya un 30% més pobra amb la independència que clama la premsa espanyola.

Com els catedràtics d’economia o política de Harvard, Princeton, Columbia o London School of Economics expliquen el perquè de la viabilitat de les pensions o l’espoli fiscal que és nega des de Península.

O que les empreses marxarien amb el procés, quan en mig d’ell han continuat pujant (i baixant a la capital) i a grans empreses, com SEAT o Basf confessen que no els afecta el procés polític.

 

En el llarg viatge que va tenir el PP a l’oposició, va fer-se trobar dos punts en els que fer-se fort per desgastar a Zapatero. Dos punts on sustentar tots els mals del país.

1. Catalunya.
Com no recordar la recollida de 4M signatures contra l’estatut, que després han quedat enterrades en algun magatzem, un cop fet el seu efecte mediàtic.

Rajoy estatut

Un estatut, que amb el temps encara ha visibilitzat més els seus terribles “mínims” i com diferents CCAA de la banda nacionalista espanyola, de seguida van afanyar-se a demanar el “i jo també“.

2. Terrorisme.
Amb raó o sense, implicat o no, la banda terrorista va deixar la seva activitat armada sota el mandat socialista. Mentre la bancada popular va encarregar-se de oblidar el problema i donar veu a l’associació de víctimes del terrorisme, com un agent polític més.

Com el seu propi nom indica, no hi poden participar per ser víctimes, és comprensible (i no criticable) que no cerquin un bon resultat per les dos parts, sinó revenja com manera de superar el dolor.

Aquest segon “monstre” ja se li ha vingut damunt amb el tombament de la doctrina Poirot per part de la UE, i les reiterades denuncies a l’estat espanyol per tortura.

Vidal Quadras Vox

Aquest punt ha desembocat en una part de la societat demanant una postura encara més ferma, i amb una important fugida de vots (o intenció de vot) a noves fórmules polítiques d’extrema dreta que han anat apareixent (UPyD, VOX)

La imatge creada doncs vers Catalunya, fa impossible que el Govern espanyol realitzi qualsevol tipus de concessió o diàleg de cara a seguir una estratègia “win/win” per l’Estat i Catalunya, ja que el que resulta d’un benefici pel país, redunda en un perjudici pel partit (fugida de vots).

Europa al servicio de ETA

On quedarien tots els arguments de força que han esgrimit aquests anys?

No es sentiria traït el seu electorat?
Així, aquesta estratègia dura i rotunda, reafirma i agrada al seu electorat (inclús el PSOE encara demana més,  com la supressió de l’autonomia o el us de la força) i fa pensar que a curt termini, el Govern Espanyol seguirà governant pel partit i no per l’estat.

Esperant que en els millor dels casos (segons el seu punt de vista) Catalunya s’independitzi mitjançant una DUI recolzada pel Tribunal internacional de la Haia, esgrimint que no han tingut alternativa per evitar-ho, i donant les “culpes a Europa” com així han fet quan la UE els ha demanat responsabilitats pel seu tracte vers el terrorisme.