Arxiu del Bloc

Breu resum: Per què ha perdut Trias?


trias-mas-24-m Fem una ràpida lectura sobre els motius que han portat a plegar al fins ara batlle Trias, a canvi de la primera alcaldessa a la ciutat comtal, ja que de vegades els primers inputs són els més reals, malgrat siguin sensacions no basades en cap dada. Diferenciem entre els factors en els que el govern no podia incidir, i els que sí.

  • Factors externs.

1- Olor “a nou”. Certament hi ha una desafecció per part de la població, degut a la crisis econòmica i casos de corrupció, que ha esquitxat a tots el partits i institucions antigues. Independentment de si han fet o no una bona gestió, fins i tot independentment si han tingut casos de corrupció o no. S’han ficat tots dins del mateix sac.
Formar part d’aquestes marques actualment és un llast; sent molt més il·lusionant una aposta nova lliure d’errors passats, o pactes de real-politik com alguns sectors anomenen.

2- Crisi: Governar en períodes de crisi és certament complex, com mostra que en els darrers anys son pocs els governs que han repetit mandat. Ja no entrem en judicis de valor sobre la gestió.
Els efectes negatius socials i econòmics d’una crisi afecten a qualsevol persona o institució que tingui capacitat de gestió.

3- Figura d’Ada Colau. Inapel·lable. Va fer una gran tasca a la PAH que li ha concedit una imatge difícilment superable. Han tingut algunes contradiccions en campanya però res que pogués contrarestar la gran imatge “d’heroïna” que s’ha configurat. Que era un dels grans actius de Barcelona en comú, per no dir el més gran, és tant obvi que el partit amb bona intuició ha centrat la campanya i accions en la seva imatge i persona. Crec que sense ella al capdavant aquest resultat no s’hagués produït.

  • Factors interns.

Al 2011 ja vaig comentar que CiU te un greu problema de comunicació. No sap explicar els seus actius i fets, i es deixa menjar el terreny per tercers. Avui ho penso més que mai.

A- Discurs de la por / mafia. Malgrat s’atribueixi més a la dreta no es estrany que l’esquerra jugui el discurs de la por. si tu no hi vas ells tornen La campanya de Guanyem ha girat en vincular a CiU amb mafia i corrupció. Fins i tot Colau va arribar a afirmar que el 24 escollíem “entre mafia i gent”. Quan parlem de retallades es pensa en CiU immediatament. Un discurs que s’ha instal·lat en la ment col·lectiva Retalladainapel·lablement. A porta a B, i B porta a A, sense que pensem en quants casos ens hem trobat nosaltres realment, o quants son d’oïdes.

Si tenim 5 centres al 40% i deixem 3 al 80% son retallades o eficiència en la gestió? Quants casos s’ha deixat “menjar” el govern per l’oposició i no ha estat capaç d’explicar correctament?

A.1- Vincular Barcelona y Madrid.
“Ada y Manuela, Manuela y Ada. Els canvis comencen a les ciutats” Frases molt repetides com exemples del punt anterior.

  • El PP porta des de 1991 en l’alcaldia de Madrid. CiU porta només 4 anys a l’alcaldia de Barcelona després de 32 anys de govern socialista (1979-2011).

Comparar les dues ciutats més enllà d’un fet objectiu, sembla una acció partidista (i que CiU no ha sabut contrarestar)

A.2 – Fer fora / l’objectiu és acabar amb Trias.
Han estat més temps en gestió municipal el número 3, 5 , 8 i 10 de la llista de guanyem Barcelona que bona part del equip de Trias. (1)

B- Avantatges socials de la independència.

Sent els vots “sobiranistes” superiors a les anteriors eleccions, podríem dir que la manca de fermesa de Trias en aquesta aspecte (per altra banda la mateixa indefinició que s’ha fet a Colau) podria haver capitulat més vots.

Sembla greu no haver mostrat a la societat clarament las avantatges que pot suposar un govern propi, i com Barcelona és la principal beneficiada de tenir un govern més proper que miri pels propis interessos. Ja no contem l’espoli fiscal que gairebé no ha sortit en aquest debat, i que podríem traduir en serveis socials, infrastructures, subsidis etc.

C- Unió Democràtica de Catalunya.

És aquí on CDC ha de fer números amb el seu soci de govern. És indubtable que molts vots s’han perdut per tenir de soci a un partit que juntament amb el PP és l’únic amb un finançament il·legal de partit, (Cas Pallerols), oposat sistemàticament al procés de independència, i que també juntament amb el PP són els dos únics partits que no només varen votar en contra de la llei contra la homofòbia (aprovada a finals de 2014) sinó que varen portar la resolució al consell de garanties estatutàries.

També és indubtable que els aporta vots. El recompte de la cistella i on es volen posicionar correspon a CDC ja que sembla que la societat cada cop sosté menys els discursos ambigus.

Tindrà temps suficient CDC per contrarestar aquests atributs negatius? 

A priori sembla que necessitarà un cop d’efecte, ja que l’experiència ens diu, que el posicionament de les marques (sigui cert o no) és lent d’aconseguir i més encara de canviar.


(1) Laia Ortiz: Número 3 de la llista de Guanyem Barcelona. Diputada al Parlament de Catalunya amb 26 anys, del 2006 al 2012 (6 anys), actualment diputada al Congrés dels Diputats des de el 2011 (quasi 4 anys). Ara amb 35 anys i amb 10 anys a l’esquena ocupant un escó. Mai ha treballat a l’àmbit privat. Janet Sanz. Número 5 de la llista de Guanyem Barcelona.. Regidora a l’Ajuntament de Barcelona des de els 26 anys. Mai ha treballat a l’àmbit privat. Agustí Colom. Número 8 de la llista de Guanyem Barcelona. Membre de la Sindicatura de Comptes del 2004 al 2011 (a proposta ICV), al 2012 ICV el va tornar a proposar per un nou mandat de 7 anys però el Parlament de Catalunya ho va rebutjar. El salari anual dels síndics és de 100.821,11 €. Mercedes Vidal. Número 10 de la llista de Guanyem Barcelona. Membre EUiA. Llicenciada en ciències ambientals per la UAB. Treballa des de fa 10 anys, (tripartit a l’ajuntament) a un consorci públic de Barcelona (BCN Ecologia) dedicat a l’àmbit de l’urbanisme i l’ecologia. Gerardo Pisarello: Número 2 de la llista de Guanyem Barcelona. Membre de EUiA, pero va negar-se a ocupar un lloc secundari en les llistes d’Esquerra Unida el passat mes de maig i va acabar a Guanyem.

Exemples de bones pràctiques 2.0 i altres de nefastes


Decidir apostar per les xarxes socials a nivell empresa o polític, és obrir les portes a la comunicació amb els clients/persones.
Una idea brillant sempre que la comunicació pugui ser fluïda i efectiva però terriblement frustrant sinó tenim resposta de l’altra part. Expectatives no complertes, és categòricament pitjor que no arribar a donar la possibilitat de realitzar l’acció.
Posem un símil més tradicional:
Què resulta més frustrant? No tenir un número on trucar per exposar una queixa, o tenir-lo i al realitzar-la no obtenir resposta després de trucades interminables amb sistemes de veu pregrabats i direccionats a múltiples departaments?

Aquesta aposta per la modernitat sense el fons, només com marca, és el que ha portat a moltes empreses a aquella frase que molts hem sentit en boca del CEO o del Director Financer perquè els hi ha dit la seva dona:

– Hem de tenir Facebook!
– Per què? Som una funerària. Ningú es farà “fan”.
– Perquè tothom en té ara. Hem de ser-hi.

Això va portar a tenir diversos canals desatesos, i a múltiples errors que tots coneixem fins i tot per part de grans empreses.

La vessant política no podia estar exempta i va donar múltiples casos de perfils de twitter creats a 1 mes d’unes eleccions (Rajoy i Chacón com més destacables), o partits que es van sumar a l’enganxina de la modernitat sense pensar-ho molt posant per exemple un codi QR al seu cartell electoral.

Intento exemplificar algun d’aquests exemples amb tres casos recents a Twitter.

1) Bona Pràctica: Agilitat

Si tenim un servei àgil i ràpid és per donar-li servei.

Si podem monitoritzar diferents temes, ja sigui amb hashtags o cercant certes paraules aprofitem aquestes eines. Si no tornem al punt anterior. Per publicar una noticia/piulada cada dia/cert temps sense buscar feedback ja existeixen altres vies.

Com exemple el Teatre Lliure. Teatre LLiure
L’èxit de la versió del Rei Lear amb Núria Espert i Lluís Pascual ha estat aclaparador, acabant totes les entrades en poc temps.

D’una acció gens complicada, com és estar atent a l’evolució del hashtag que tu mateix has creat, ha sortit la comunicació que segurament més emoció m’ha creat mai.
El Lliure hagués venut totes les entrades igualment, però amb aquesta acció va crear una afinitat amb un espectador habitual de teatre important.

Com a nota, dir que estan realitzant una gran acció comunicativa (Newsletter, Twitter, atenció molt propera) que sumat a la gran temporada que han planejat aquest any, personalment m’estan fent posicionar-los (quasi) com a teatre preferit, lluitant amb el meu #1 habitual, el TNC.

2) Bona Pràctica: Queixes

Aquest tema s’ha d’agafar amb pinces ja que, si bé moltes empreses no apliquen una política correcta, tampoc ho fem molts consumidors que utilitzem aquest mitjà àgil i ràpid per criticar per se i molts cops sense arguments de pes, temes inconnexos o fins i tot insults o atacs personals.

Com exemple, Cinemes Splau HD.
A la meva primera visita als cinemes de renom, em va sobtar que tenint tants avenços d’imatge i de so fallessin en la temperatura. Ho vaig comentar a la sortida i via Twitter.

Bones pràctiques comunicatives cinemes SplauBones pràctiques comunicatives cinemes Splau

Bones pràctiques comunicatives cinemes Splau
La resposta dels cinemes va ser extremadament positiva. Són uns habituals usuaris d’aquest canal pel que no només vaig tenir contesta ràpida des del perfil oficial, sinó que la Directora de l’agència que els porta la comunicació va buscar de manera proactiva el contacte amb mi a Twitter i LinkedIn per donar explicacions i agrair el suggeriment.

3) Mala pràctica: El Buit.

L’Ajuntament de Barcelona va engegar aquesta legislatura una ambiciosa campanya de comunicació amb el ciutadà, i on les persones són l’epicentre de la gestió del govern. Només cal recordar l’slogan de la campanya (L’alcalde de les persones: tu&Trias)
Aplaudeixo la mesura sobremanera, però sí sembla que manca gent per portar aquest pla. I potser no s’hauria d’intentar arribar a tants àmbits (veure inici de l’entrada).

Veient que la ciutat es bolca en la campanya de Smart City (enllaç)

BCN Smart City

Barcelona és i serà sempre una ciutat connectada al món. Com a smart city, vetlla per crear canals de comunicació sòlids i preparar la ciutat tecnològicament per tal d’afavorir la interacció entre els ciutadans, el Govern i la mateixa ciutat. Així, Barcelona es converteix en una ciutat més amable i on s’hi viu millor.

Hom pensa que s’estableixen ponts de diàleg entre ajuntament i ciutadà.
Quina millor manera de notificar a l’ajuntament una possible irregularitat al consistori via Twitter, que permet tant rapidesa, com constància del fet, prova gràfica i sobretot eliminar traves per l’usuari.

En aquest cas, es tracta d’una terrassa d’un local de restauració al bell mig del Born, que presumiblement ocupa massa Ajuntament BCN Twitterespai del regulat. Com a mínim és un tema a qüestionar.

  • Primer tema que sobta: Diferents associacions comenten el fet abans que l’Ajuntament, el qual triga 2 dies a fer-ho.
  • Segon: l’ajuntament no pot resoldre el fet amb aquest nou canal de comunicació (recordem el claim d’Smart City) sinó que et remet a un canal “antic” i ja existent, com és el web 1.0.
  • Tercer: el web esmentat on fer la queixa no funciona. (Després d’alguns intents sense èxit, el propi servei del 010 tramet l’observació al sistema que jo els facilito via email.)
  • Quart: la contesta es realitza 15 dies després adduint que aquesta instància no es pot gestionar via on-line i s’ha de presentar presencialment. I cito: “A l’oficina d’atenció al Ciutadà on exposeu amb la màxima claredat la vostra problemàtica, adjuntant-hi, si convé, documentació explicativa o imatges il·lustratives. És necessari fer una comunicació per escrit, i degudament signat, perquè la tramitació tingui totes les garanties.”
  • Cinquè: després de les queixes per posar traves a la interlocució ciutadà-govern no tinc resposta i és després de 20 dies més, quan un perfil de caire cínic amb una massa important de seguidors esmenta el cas, que l’ajuntament respon dient “ho revisarem“.

A data 15 d’abril (87 dies després) encara no hi ha resposta.


Especialment sagnant el vídeo de l’ajuntament que torna a parlar de la ciutat de les persones indicant que pots fer els tràmits sense moure’t.

Tots els fets es poden trobar en aquest enllaç:

Entenc que la comunicació amb els ciutadans és quelcom molt feixuc. Entenc que moltes vegades som nosaltres els que fem mals usos i després depurem responsabilitats. Però tornem al punt inicial: si no ho podem cobrir, no ho realitzem.

Nota d’aclariment: La crítica constructiva a l’actual equip de Govern (CiU) no té cap component partidista. La gestió en aquest cas del turisme ha estat una gestió que podríem qualificar com qüestionable; començant amb el boom turístic de la ciutat amb Portabella (ERC) de regidor de Turisme, i passant per quasi el total del ventall polític.

Actualització

A data 15 d’abril. L’ajuntament demana la meva opinió amb l’argument “La teva opinió ens importa”  (només serà 1 minut)
Més enllà del estil encertat (desenfadat e innocent) triat per l’agència, la lectura del post exemplificarà que està totalment mancat de sentit.

La teva opinió ens importa

El que encara ho enreda més és que un cop li donés a l’enllaç surt aquesta pantalla. 

La teva opinió ens importa2

Fal·làcies sobre el Colom Blau-i-grana.


Darrerament he trobat massa objeccions a la vestimenta blau-grana de Colom. I si be és cert, que la política ja pot tenir un grau de obcecació i partidisme alt, el futbol ja és el àpex de la subjectivitat i potser això fa parlar sense arguments i en base a sentiments, per altra banda, molt respectables, però mancats d’argumentació.

Colom Balugrana

La marca Barcelona és bastant coneguda, certament. Tothom ho sabem, ja sigui per notícies que llegim arreu o per qualsevol experiència forana, on al sentir que vivim a Barcelona és desfan en elogis, des de Brisbane a NY.

El que potser no sabem tant clar és quins atributs s’atribueixen a aquesta marca, i és que aquell dit tan televisiu de “millor que parlin de tu malgrat que sigui dolent” d’Oscar Wilde, no és gens adequat (excepte en casos molt puntuals, i mes be relacionats amb marques de l’espectacle, o “enfants terribles“)
El darrer exemple, A&F reportant pèrdues després de les darreres declaracions de només vendre a gent “guapa“. enllaç.

La marca Barcelona, encara està lluny de veure’s com una ciutat on fer negocis, (malgrat sigui la més alta de l’estat espanyol).
Els atributs que li venen al cap de manera espontània al consumidor d’aquesta marca son i depenent del país o zona on es pregunta:  Sol, Platja, Olimpíades, Gaudí, Braus, Simpatia, España etc però per damunt i sobretot de tot el club de Futbol que porta el nom de la nostra ciutat.
Entre molts, destaca l’estudi de ESADE Brand Institute:  (Enllaç a estudi complert no disponible).

I és que no crec que siguem conscients de tot el que li haurem d’agraïr al club de Joan Gamper per ajudar a posicionar el nom de la nostra ciutat al mon.
I és un atribut potent i de qualitat.

Sempre és bo que se t’associí amb un aspecte esportiu, però a més, la Marca FCB te uns atributs que van més enllà de l’esport i deixant de banda rivalitats esportives és certament molt ben vista arreu del mon, sempre ha estat un equip “simpàtic/agradable“.
Potenciar el “Barça” potencia la ciutat i a l’inrevés. Una simbiosi irrefutable.
Que per diversos motius no tenen altres clubs de la ciutat.

De igual manera que ho fan altres productes molt vinculats a una zona, com pot ser el vinagre i Módena; Jabugo i el pernil; Noruega i el salmó, o parlant de clubs esportius, on no hi ha tants amb aquesta vinculació; potser en futbol només trobaríem al United i Manchester amb aquesta relació tant forta.

En altres esports, tres ciutats tant potents com Boston, L.A i NY (focalitzats amb coneixement, cinema i “centre del mon“) no és poden comentar sense parlar dels Celtics, Lakers o Knicks. Inclús en aquests casos personalitzant-los en figures personals com Larry Bird i Magic Johnson, o les visites de Jack Nicholson  al Staples Center (Lakers) o resta de “celebrities” al Madison Square Garden dels Knicks .

"Top of Mind" segons Google de Chicago.

"Top of Mind" segons Google de NY.

"Top of Mind" segons Google de Barcelona.

Irrefutable. El “top of mind” o atribut que sorgeix espontàniament segons les cerques de Google de Chicago son els Bulls en #1, els Knicks son el #4 (per una ciutat amb tants atributs com és NY) i el #2 de Barcelona és el Barça.

Així, no podem comparar-ho amb una eventual Línia de Metro “Coca-Cola” ja que aquesta o cap altra marca comercial està vinculada a la ciutat.

façana edifici publi

Aquestes afirmacions son be, fruit del desconeixement, o be d’una intencionalitat partidista que tant mal ha fet al nostre país (a qualsevol país de fet).

Decoració edifici Chrysler a Detroit

Edifici Chrysler a Detroit

Només en marques comercials molt identificades a una ciutat, com Coca-Cola a Atlanta o Chevrolet a Detroit podríem parlar d’un benefici per la ciutat.

Si aquesta acció s’hagués fet amb Colom vestit de Vodafone, tindrien tota la raó, ja que no hi ha cap vinculació entre la nostra ciutat i l’operadora anglesa per posar un exemple.

Aquest cas, només és va donar amb Joan Clos (PSC) al capdavant quan el piromusical del 2001 va estar promocionat (i els seu logo reproduït amb focs artificials) per Movistar, i bones crítiques que va costar al govern del moment.

Per altra banda, i malgrat el superàvit de la ciutat de 60M€ (gran gestió dels responsables) 100.000€ pagats per una empresa privada a l’ajuntament “mai venen malament”, més si son per fins socials.


Voldria veure aquesta gent que critica l’acció els digues personalment a les persones que ho rebran, ja sigui en via de menjar, atenció social etc que no els poden gaudir pels arguments que comenten.

Que transmeten els cartells electorals per combatre la desafecció política?


La credibilitat política està pels terres, arribant a ser “els polítics”, la tercera preocupació dels ciutadans, després de l’atur i la crisi econòmica.

Sempre he defensat que bona part d’aquesta desafecció és principalment responsabilitat de la pròpia gent, doncs si be és cert que el sistema és totalment pervers, on “els més grans” tenen més mitjans, i la informació arriba subjectivada, filtrada i a base de frases a cop de populisme (alguns més que d’altres) no deixa de ser cert, que en aquesta anomenada societat 2.0 on tens la informació de qualsevol punt del mon a cop de click, no tens excuses per no estar informat.
Tindràs barreres, i sí,  és injust, però pots trobar-la. I queixar-se sense saber el nom de tres consellers de govern, és com a mínim, tendenciós.

Però, per uns (o molts) mentre tinguin la paella del diumenge, o el partit de futbol (parla un soci), o el disc del teu nou artista, o els xous tertulians de la TV etc, no faran res per informar-se, i només és queixaran quan alguna cosa els hi vagi en contra; posant als mateix sac a tots els partits, tant parlamentaris com no (recordem que a les últimes catalanes és presentaren vora 50 candidatures). Algunes, de noves, com Regrupament, que recollia bona part d’aquesta desafecció sobre el tractament de la independència pels partits existents, i que malgrat aglutinar bona part de la cultura catalana i assemblees multitudinàries, no va tenir cobertura mediàtica alguna, ni al final, representació electoral.

Desafecció doncs.Que fan els partits polítics per combatrela?
Dona la sensació, de manera exògena, que parlem del que diem en marketing d’una estratègia PUSH, és a dir, no seduir al consumidor, sinó abrumar-lo amb la presència del teu producte als punts de venda, fins que de tant veure’l al final el comprin.
Abrumant bàsicament amb anuncis, com a prova els 12M€ gastats en campanya electoral catalana de 2008 i 67’7M€ a Generals 2008 (23 el PP i 22 el PSOE). Dades del Tibunal de Cuentas.

Alguns experts designen un factor per explicar l’efecte de vacunació de l’elector contra “l’anunciant”. La Reactància, deguda a un efecte saturador del mateix.
D’ahi acostumem a veure o sentir les frases tant buides de contingut com:
– buff.. polítics, tots iguals.
– son tots uns lladres.
– quina mandra!

Així, la imatge d’alguns polítics s’ha intentat vendre de manera més desacomplexada, intentant no identificar-se amb aquesta percepció més anacrònica. L’exemple més clar, és el Zapatero que apareixia més en programes nocturns que en telediaris, i que va acabar culminant amb el famós ZP.
Com intentem transmetre una il·lusió a l’electorat, en moments on els casos de corrupció estan extesos i on el que més interessa a la gent és el context de crisi actual?
Joan Navarro, que va portar durant 20 anys el disseny de la campanya electoral del PSOE, parla de comediment com a paraula clau. “Ja que en moments de crisis, passarse d’alegres o positius pot tenir un efecte rebot”

També s’argumenta que un bon cartell no dona vots, però que un error si que pot restar, i molts, d’ahi que ningú arrisqui…
Excepte els petits: cartell eleccions autonómiques 2010 CORI Carmen de Mairena

Una cita d’Albert Einstein resa: “Si cerques resultats diferents, no facis sempre el mateix”
Mirem els cartells que és presenten a aquestes municipals de Diumenge i pensem si hi ha alguna formació que il·lusioni al seu públic.

cartell eleccions municipals 2011 Barcelona Hereu PSC

alcalde de les persones

cartell eleccions municipals 2011 Barcelona Portabella

cartell eleccions municipals 2011 Barcelona Alberto PP

Cartell Municipal Gomà retallades

cartell eleccions municipals 2011 Barcelona CUP Xavi Monge

cartell eleccions municipals 2011 Barcelona Santiago Espot Solidaritat

Excepte les CUP que agradarà o no, peró és diferent de l’estil de la resta. Ha canviat gaire des d’aquest de 1999?

cartell eleccions 1999 Maragall

o les generals de 1982?

cartell eleccions generals 1982 CIU Miquel Rocacartell eleccions generals 1982 PSOE Felipe Gonzálezcartell eleccions generals 1982 Alianza Popular Fraga